Dècada anys 60 (XXXI)

De “Teatre i Art” a “Amics del Teatre”

 

Lluis Soler, conegut popularment com en Punset o en Lluis de la Parra (de l’hostal de La Parra) era un tècnic electricista de Indústrias Coromina S.A. que es va ficar dintre l’escenari del teatre del Catòlics per ajudar a la part luminotècnica de La Passió. Quan alguna cosa no li anava prou bé, en Lluis deixava anar el seu característic renec de “Me cagum els pets elèctrics!” amb una ampla cara riallera. Tancat dins la cabina dels electrotècnics  mai ningú ha sabut com se’n sortia amb el remenament de reostats entre galledes d’aigua i pets elèctrics perillosos. Més d’un dels qui estaven ficats dintre aquella cabina reconeixen que el miracle de La Passió va ser que en sortissim tots vius.

En Lluis “Punset” va arribar a canviar els pets elèctrics per l’afició d’actuar. Li agradava fer el pallasso i s’interessava pels trucs de la màgia conversant amb els artistes del circ instal.lat a la plaça de les Rodes, que es reunien al voltant d’una taula de l’hostal de la Parra fent petar xerrades i  contant-li trucs de la faràndula circense. Potser aquest fou el motiu perquè s’engresqués amb el seu amic Miquel Batlle per formar una parella de pallassos, amb el nom artístic de Quico i Pinito. En Lluis va trobar una altra persona afeccionada al teatre , en Jaume Figueras, de la saga dels Figueras funeraris coneguts com els de “can Tites”.  A partir d’aquestes trobades es proposà sortir de la cabina dels tècnics per formar un grup de teatre. Ja havien actuat en les dues comèdies infantils ja esmentades i dirigides per Joan Olivas quan es proposaren a representar l’obra dels populars autors Vendrell i Tapias, “El gran egoísta”. S’espavilà per trobar personal i pogué reunir un entusiasta jove, Joan Marieges, qui, conjuntament amb un noi de Figueres, Lluis Bosch, es van fer càrrec de la direcció de l’obra on hi actuaren juntament amb Francesc Mayolas, Miquel Batlle i Jaume Albertí. Les actrius foren Montserrat Oller, Maria Rosa Pujolàs, Carme Serra, Dolors Sebastián, Mariàngels Miret i Roser Colprim. I ja tenim nova gent animada per tirar el carro del teatre amb les rodes una mica desengrassades en el temps de La Passió. Però les rodes del carro dels Amics del Teatre  xerricaven continuament, i els seus components desitjaven actuar per les festes de Sant Martirià que en els darrers anys, gairebé sempre l’escenari del Catòlics era ocupat per companyies foranes. Tanmateix, però, el carro teatral d’aquells nous afeccionats banyolins va poder fer aturada en el darrer dia de la festa major, en el que representaren El gato y el canario, de la que tots els seus components en restaren satisfets. Era una comèdia d’intriga, original de John Willard i de la que se n’havia fet una versió cinematogràfica en clau d’humor, interpretada per Bob Hope. Els nous comediants hi van posar el coll, americanitzant la comèdia tant com van saber. Podem dir –com anècdota- que va ser la primera obra teatral que es veié un llit de matrimoni a l’escenari del teatre del Catòlics. No passà res. Únicament una mà assassina que sortia d’un forat darrera la capçalera del llit per estrangular la protagonista.

Dècada anys 60 (XXX)

El Teatre Portàtil “Hermanos Largo”

 

Quan la ciutat era coberta de neu i el fred de l’hivern  més intens, un teatre ambulant que des de feia anys voltava per tota la península, va arribar a l’antic camp d’esports (en el lloc on avui hi ha la Llar dels Jubilats) per desencatifar la blancor de la neu i clavar els pals  i  la lona del teatre de la faràndula. El Teatro Hermanos Largo es va presentar el 30 de gener de 1960, amb les seves grans estufes per vèncer el fred rigurós de l’hivern, fent estada en aquell camp despoblat de Banyoles fins el dia 8 de maig, envoltats ja en el clima sofocant de l’avançada primavera. Més de tres mesos estigué actuant la Companyia del Teatro Portátil, diariament, amb representacions de drames i comèdies sota la direcció de la primera actriu Conchita Criado. Durant aquells tres mesos es van fer aproximadament unes 200 representacions amb la posada en escena d’una cinquantena d’obres de més o menys éxit, veritable rècord de permanència d’una Companyia teatral a la ciutat.

Els Hermanos Largo devien venir atrets per l’èxit obtingut feia tres anys per una altra Companyia de teatre portàtil, molt més reduïda, amb el nom de Teatro Alvarez Quintero. Com aquell, el repertori fou molt extens, des del melodramàtic fins al tràgic, passant per les farses més desbaratades i els joguets còmics més embrollats, així com contes infantils i alguna obra de grand guignol. Vaig fer la crítica de les actuacions a la revista Horizontes, i  seleccionant una dotzena d’obres de les que considerava eren les millors. Els títols són els següents: La malquerida, de Jacinto Benavente; La enemiga, de Dario Nicodemi; Tierra baja, de Guimerà, en la traducció d’Echegaray; La muralla, de J. Calvo Sotelo; El místico, de Santiago Rusiñol; La herida luminosa, de Sagarra, en adaptació de José Maria Pemàn; Cancionera, Malvalova i Marianela, dels Quintero; En las manos del hijo, de Pemán, De mala raza, d’Echegaray, i Mal año de lobos, de Linares Rivas. En un to menor hi havia una sèrie de comèdies de Paso, Llopis, Muñoz Seca, Reparaz, Quintero y Guillén, i altres.

Hi hagué èxits taquillers, com els melodrames amb abundància de personatges malvats i angelicals, sacrificis sublims, renúncies heroiques i altres efectes per impressionar, entendrir i commoure a la gent senzilla de cor ultrasensible. Els èxits de taquilla foren enormes: Genoveva de Brabante, El cura de la aldea Un arrabal junto al cielo, La segunda esposa, Ama Rosa, El idiota, Hija y madre, etc, etc. Feia pena veure com cada dia la gent s’anava acostumant pel que era mediocre i sense substància. Un èxit clamorós s’assolí per Setmana Santa, amb una senzilla i desapassionada Pasión apanyada amb diàlegs “ripiosos” i d’escassa substància, amb l’afegiment d’unes saetas amb marxa cap al Gòlgota i un apoteòsic final amb molta pirotècnia i música victoriosa hispanòfila.

Per jutjar l’actuació de conjunt d’aquella formació teatral, forçosament hauríem de retrocedir a les primeres representacions, ja que posteriorment els actors van adaptar-se a les preferències populars d’un sector de públic no molt exigent. El debut de la Companyia amb La enemiga va ser bo, amb un bon treball de conjunt. L’obra fou representada amb respecte, exceptuant la protagonista, qui amb els seus crits extremats d’antiga escola destruïa algunes de les mllors escenes de l’obra, com succeí també amb La malquerida. No és que fos mala actriu Conchita Criado. En les comèdies hi estava com peix a l’aigua i si s’ho proposava sabia matisar la veu de forma esplèndida. Però... en els drames, melodrames i tragèdies es lliurava a moviments violents i esforços en la veu, sense tenir en compte que la monotonía de la força de la veu és insuportable, que és necessari parlar la tragèdia i no cridar-la, que una explosió contínua cansa sense commoure i que s’aconsegueix fastiguejar a l’espectador amb tants de crits continus.

Es que de fet, aquest va ser el defecte dels actors i actrius de la Companyia que devien complir les ordres manades per la direcció. Si Conchita Criado hagués procurat evitar tot això, ella i el conjunt haurien sortit guanyant, però... ¿qui havia de prohibir la cridòria dels actuants quan una immensa majoria del públic seguia acceptant i aplaudint els crits com una prova contundent de les seves qualitats? 

Hi havia un actor que es diferenciava de la resta de la Companyia: Francisco Cambres. Era el millor de tots. I el que posteriorment va fer més sort. No va ser mai primer actor de Companyia, però en les pel.licules espanyoles dels 80 i 90, el seu nom figurava en molts repartiments. Els altres, tots eren components d’una mateixa família, els Amezaga. Fins i tot havíem vist noietes de poca edat maquillades i convertides en “damas jóvenes”. A tots els vam aplaudir pel seu esforç en l’estudi de tants papers, i sobretot el dia de l’acomiadament vaig aplaudir llargament a la persona menys aplaudida de la Companyia i que va ser l’heroína més gran dels Largo: la ignorada, la desconeguda i venerable velleta que cada dia s’amagava sota la “concha” de l’apuntador. La seva va ser la tasca més feixuga. I la vaig felicitar també per les seves breus intervencions interpretatives. Va demostrar ser una veterana actriu que trepitjava fermament les taules de l’escenari, donant-nos, sense crits ni estridències, un exemple de naturalitat artística. Vaig admirar la tenacitat i constància d’aquella infatigable anciana a qui havien d’haver donat les gràcies tots els

actors i actrius que durant aquells tres mesos estigueren pendents de la seva veu i els seus apunts des de dintre la “curculla”.

Dècada anys 60 (XXIX)

Els “Pastorcillos” cicloramatitzats

 

La Passió i Los Pastorcillos foren els grans espectacles teatrals d’aquell primer lustre dels anys seixanta. De tot aquell moviment escènic i luminotècnic que envoltava La Passió se n’havia de beneficiar el tradicional espectacle nadalenc d’Els Pastorets. L’any 1963, els Pastorcillos ja començaven a parlar una mica en català i s’aprofitava la llum negra i els efectes luminotècnics del ciclorama formant-se alguns quadres plàstics de gran espectacularitat. La primera novetat es va produir en un pròleg afegit; a grans proporcions apareixia en llum negra una reproducció del cartell-anunci original de Joan de Palau, mentre una veu en off desgranava en català un vers de bona qualitat literària –Frederic Corominas, evidentment, era l’autor de la poesia-, acabant-se amb una gran màscara del dimoni a ple escenari per donar pas al quadre de l’Infern. A partir d’aquí, es veieren per primera vegada algunes manipulacions en els textos, i un capgirament de quadres que donaren una major continuïtat a les estampes plàstiques. La música de Beethoven conferí un to emotiu a l’apuntar l’alba en la nit al ras dels pastors, amb les siluetes immòbils retallades en el fons del ciclorama.

Aquell any es va fer un gran disbarat en treure l’escena del somni del pastor Bato, que en el seu llarg monòleg era força difícil de recitar per alguns actors ja que en un castellà massa florit –o desflorit- resultava gairebé incomprensible; monòleg que únicament podia salvar-lo un actor amb bona declamació. Aquell somni es va substituir per una escena del pastor que tenia un malson i que, amb la seva ingenuïtat recordava altres Pastorets populars catalans. L’escena del malson va ser d’indubtable efecte en l’espectador per la seva espectacularitat luminotècnica.

Particularment en tinc unes anècdotes familiars que em produiren emoció en aquesta escena del “somni de Bato”. Quan els dimonis ficaven Bato i Borrego dintre una olla gegant i els punxaven amb les forques, la meva filla, Montse, des de la platea del teatre es va posar a cridar plorant desesperadament: “Papa!, papa! ...no..!.no...!..., no li feu mal!... posa’t l’americana i la corbata i vina cap a casa!”. Aixó de la corbata i americana era una de les imatges infantils dels meus fills i de gairebé tots els que em coneixien. Era la imatge de l’empleat de banca que tot el dia anava de casa en casa fent el seu servei de cobrador de lletres de canvi en una entitat bancària de la plaça Major.

Dècada anys 60 (XXVIII)

“ASSAIG  GENERAL” de Josep Escobar.

 

Un revifament de Teatre i Art es va poder veure en les festes de Sant Martirià de 1964. S’estrenava una original i divertida comèdia que amb el títol d’Assaig general va escriure Josep Escobar com a homenatge als grups d’afeccionats, amb una sèrie de tipus humans que desfilaven en un “assaig general” de Terra baixa, de Guimerà. L’obra començà amb la sala de teatre a les fosques i tot seguit entrà Joan Olivas -personificant el tipus de “bon noi”- encenent els llums mentre rondinava pel passadís central i cridant als actors que eren al cafè esperant l’hora de començar l’assaig general. Aquests entraren d’un a un, pujant a l’escenari per desenvolupar el seu treball d’assaig de l’obra que en el primer acte estigué plé d’ocurrències dintre l’assaig del drama. Originalíssim el final del primer acte en el que els actors interrompien l’assaig per tornar al café on el director escènic els convidava a un refresc per celebrar el naixement d’un seu fill. Hi havia, a més del “bon noi”, el “dormilega Peret (Miquel Batlle); el bromista Tubau (Rafael Cuenca); l’enamorat Enric (Josep M. Angelats); la bleda Helena (Roser Colprim); l’antipàtic Marquès (Joan Marieges); la promesa Joana (Assumpció Garriga): l’apuntador Lluis (Santiago Palmada); la coqueta Roser (Maria Dolors Llach); el gran aficionat (Feliciano Vizcaino) el director escènic senyor Graells (Pere Pagès); i fins i tot el tramoista (Gonzal Prat) que donant tombs pel passadís, amb el martell a la mà, estava esperant que els actors acabessin “l’assaig” per clavar els decorats. També hi havia una rata, una veu del subsconcient i una vaca que no es veia , però que feia Muuu!. No podré entendre mai com aquesta divertidissima comèdia no s’hagi representat més. Feia temps que en les nits de festa major no eren tan plenes de gresca per part del públic i actors.

Dècada anys 60 (XXVII)

EL TEATRE EN EL “CATÒLICS”- TEMPS DE “LA PASSIÓ”

 

El que hi havia de bo en aquella dècada era que seguiem encarrilant joventut al teatre, i Jaume Oller es va posar davant d’un grup que posà en escena una altra obra de Coquard, Amor, direcció prohibida, mentre en Joan Olivas es posava a dirigir un altre grup que arrancaria amb una sèrie d’obres de teatre infantil.

M’ho vaig agafar amb molta il.lusió perquè aquest tipus de teatre era  deixat de banda a la nostra ciutat i podriem dir també a tot Catalunya. Només uns afeccionats de Sabadell estaven totalment lliurats al teatre infantil. Era el grup de La Faràndula, que cada diumenge omplien el teatre –el més gran d’Espanya- construit gràcies a uns grups entusiasmats per l’obra i amb una voluntat de ferro per plantar cara a totes les dificultats. Gràcies a la joventut de La Faràndula de Sabadell vam poder obtenir les obres de Lluis Coquard, El petit dels tres tambors i La princesa Pell d’Ase. Coquard va ser premiat a Sabadell i pert causes imprevistes no va poder assistir a l’estrena a Banyoles de La princesa Pell d’Ase. És una comèdia deliciosa que arribava a la mentalitat infantil dels nens d’aquella època, un autèntic espectacle per a petits i una delícia per als majors. Versió lliure d’un conte famós, unía a la suau tendresa del relat clàssic, la comicitat dels setmanaris infantils, el dinamisme del cinema i la espontaneïtat d’un diàleg natural de lèxic modern.

Tot i que semblava que amb la incorporació de jovent, el teatre agafaria una embranzida, malgrat les cent persones i escaig que intervenien a La Passió, no es podia pas comptar, evidentment, amb la col.laboració de tot el personal . Alguns dels actors i actrius més fixes, van absentar-se temporalment de l’escena. No és res d’estrany que des de les pàgines de Horizontes, abans de començar la temporada 1963-1964 es fes una crida a l’afecció. S’estaven preparant les obres per a representar per la festa major i mancava personal. Tots els que tinguessin interés per el teatre sabien que trobarien les portes obertes de l’Agrupació. Amb penes i treballs es va arribar a les diades de la festa major sense que es pogués comptar amb les figures més importants del teatre banyolí. Aquell any 1964 va ser fluixet, triant-se una comèdia castellana de Luis Tejedor i Luis Muñoz Lorente, que tenia per títol Las tres B.B.B., obreta sense complicacions, sense complexes, però al mateix temps pregonament humana, amb una única situació que s’allargava indefinidament. Va passar sense pena ni glòria, amb algunes falles pròpies d’una primera i única representació. La crítica va dir que “s’ha de assenyalar en primer lloc l’eficaç i equilibrada escola còmica de Joan Olivas que va crear el personatge central de la comèdia amb un bon treball de saber estar en situació. Al seu costat, Feliciano Vizcaino interpretà bé el seu simpàtic i despreocupat germà, i Roser Colprim en el paper de Susana –que enamora als dos vellets protagonistes- demostrà tenir bones qualitats. Assumpció Garriga, molt graciosa. Molt bé Enric Tubert i molt notable la intervenció de segones figures com Montserrat Oller, Maria Àngels Saguer, Elionor Puig, Santiago Palmada i Josep Maria Mateu.

Teatre i Art anava coixejant cada vegada més. La Passió i les Nits d’Art els devien deixar atuïts, i en el curs d’aquells anys van fer molt poca cosa. En el 1964 només s’estrenava una entretinguda comèdia per la tradicional festa dels Pagesos, i una de més categoria per la festa de Sant Martirià. La de Sant Isidre va ser Dos tipus de pronòstic, original de Martí Camprubí, i el divertit sainet de Ramon Vidales, El carro del vi. En aquestes dues obres hi actuaria personal de La Passió, entre els que cal destacar Jaume Figueras, Francesc Mayolas i Lluis Soler. Aquest darrer fou tècnic de llum a La Passió i se li ocorregué de sortir de la cabina per actuar a l’escenari després de veure que havia tingut bona acollida per part del públic en les vetllades festives de Festes a l’Aire, en les que amb Miquel Batlle formaven una parella de pallassos batejada amb el nom de Quico i Pinito, parella que es va fer molt popular entre la mainada i que posteriorment formaren un trío amb Francesc Mayolas. Els “dos tipus de pronòstic” de la comèdia eren pillastres molt murris –Enric Tubert i Joan Olivas- que tornaven a ajuntar-se per formar aquesta parella simpàtica com la que anteriorment havien ofert en alguns diàlegs de fins de festa.

Dècada anys 60 (XXVI)

EL TEATRE AL “CATÒLICS” EN ELS ANYS DE LA PASSIÓ

 

Quan a l’any 1961 van iniciar-se les representacions de La Passió, el teatre seguia essent viu i Teatre i Art estrenava comèdies com Magnèsia, L’amor truca a la porta, El pintor de miracles. Els savis de Vilatrista i Com s’enreda la troca. Gairebé tots els seus components col.laboraven en les Festes a l’aire en sketchs ben divertits de tardes de diumenges , i com ja hem dit, es descobrien joves valors en formar grups dirigits per Enric Tubert, Pere Pagès, Jaume Oller i Joan Olivas. La representació de la comèdia Com s’enreda la troca iniciava una sèrie d’actuacions que Teatre i Art portaria a cap durant les tradicionals festes dels Pagesos. Durant molts anys, per la festa de Sant Isidre era tradicional anar al Catòlics a veure una comèdia còmica que portaven a cap els components de Teatre i Art. I per la festa major, el teatre s’omplia de rialles en les representacions de les comèdies L’amor venia amb taxi, de Rafael Anglada i La núvia portava cua, de Lluis Coquard. La núvia... fou dirigida per Joaquim Colomer, i per primera vegada es van presentar noves actrius forjades en els elencs juvenils: Maria Dolors Llach i Elionor Puig van compartir escena amb Anna Albertí, Enric Tubert, Pere Pagès, Miquel Fèlez i Joan Olivas. La històra de La núvia... era molt senzilla: una parella acabada de casar que tornen del seu viatge de nuvis; el marit ha de reintegrar-se al seu treball quotidià; la muller té cura del nou pis acabat d’estrenar. És el primer dia del matrimoni a la seva dolça llar. No hi manca cap detall. Però... quan al marit li sembla que tot és glòria, un núvol s’acosta per entelar la seva felicitat: uns tocs de timbre sonen a la porta del pis, i de cop i volta surt un detall important que l’esposa ha oblidat.. Així començaven les incidències –jocoses i divertides- quan el marit comprovava amb sorpresa que a vegades “les núvies porten cua”.

Molt més divertida va ser L’amor venia anb taxi. Va dirigir-la Pere Pagès amb una admirable agilitat del brillant joc escènic. Recordo les ovacions del públic en alguns mutis del taxista com també les bones actuacions d’en Pere Pagès, Dolors Llach i del meu germà, Xavier Olivas, en una breu escena en què portava un pollastre desplomat per regalar a la senyora de la casa. Jaume Oller, Elionor Puig, Teresa Garcia i Maria Àngels Saguer van posar igualment un decidit interès en treure bé els seus papers. La trama era enginyosa amb un humor que feia riure i somriure, plena de tipus ben observats i situacions gracioses que guardaven coherencia prestant a l’enginyós argument la desimboltura necessària. El critic teatral Alexandre Bellver l’encertà quan va dir “Si vas a veure-la i no rius és que tens el fetge malament.

A més a més, l’Agrupació Teatre i Art formava dos conjunts: un de comèdia i un altre de drama. Els “dramàtics” portaven  i reposaven una obra dels autors de moda –Santiago Vendrell i J.C. Tàpias- Feia sis anys ja l’havien representat i la seva reposició va ser ben acollida. Amb la marca del Premi Nacional de Teatre, l’obra, ben construida i amb efectes melodramàtics va ser portada a escena per Carme Quer, Anna Albertí, Assumpció Garriga, Teresa Garcia, Pilar Fèlez, Joan Geli, Miquel Fèlez, Joaquim Colomer, Enric Tubert i Salvador Palmada, sota la direcció de Joaquim Colomer.

Dècada anys 60 (XXV)

EL QUART FESTIVAL (REMULLAT) DE “NITS D’ART”

 

L’any següent –1965- no hi hagué Nits d’Art. Segurament que els organitzadors van quedar tal llomats l’any anterior plegant i desplegant cadires a la plaça del Monestir que a cap d’ells els hi van venir ganes de tornar a muntar un espectacle a l’aire lliure.

Mancava personal per muntar la tramoia que requeria tota aquella moguda. Era l’any de l’evasió i en els cotxes 600 ja es començaven a fer sortides a l’exterior. Només cal repassar els programes d’aquell any per comprovar com n’era d’esquifida aquella festa petita que només s’aguantava per la Prova Social de Pesca, i s’animava amb uns Campeonatos de Europa y del Mediterranio de Esquí Nàutico a l’estany. En quant a teatre, en veure que no hi havia Nits d’Art, l’empresari del cine Victòria va portar la Companyia del popular home televisiu Narciso Ibañez Serrador.

A l’any 1966 es tornava animar i s’anunciàva el IV Festival Nits d’Art. Aquesta vegada l’escenari fou l’antic camp de futbol del carrer Servites. No era un marc gaire adequat si el comparem amb els dels anys anteriors, però no podia ésser més cèntric. L’espai on avui hi ha el Casal dels Jubilats era molt gran i hi cabien molts espectadors. L’escenari gairebé el teniem llest  perquè ens va servir molt bé el carrer dels Servites, més enlairat que la zona del públic, amb la particularitat que darrera l’escenari hi havia l’edifici de Correus en construcció molt adient per vestuari dels actors –i de sopluig per als actors i músics que van intervenir en la representació de la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra, amb la col.laboració de l’Esbart Dansaire Lluis Millet i l’Orquestra Simfònica de Barcelona. L’abundància de públic va ser inesperada. Us imagineu tot l’espai on avui hi ha el jardinet i el Casal de la Gent Gran tot ple de públic? Es van posar cadires de preferència i general, amb els músics davant l’escenari. A les onze en punt de la nit del 15 d’agost començava l’espectacle amb una presentació a càrrec de Joan de Palau i Albert Tubert, membres del Patronat Artístic. Tot seguit, l’orquestra inicià el preludi, mentre s’encenien els llums del prosceni i els focus descobriren un magnífic decorat que motivà un esclat d’admiració per part dels espectadors, que van anar seguint amb interés el curs del primer acte que no es pogué acabar a causa de la pluja que va obligar a suspendre momentàniament l’espectacle.  Potser va ser llavors quan començà “l’espectacle”. Llamps i trons esporuguien el públic que es refugiava allà on podia, i fugint a corre-cuita cap a les voltes de la plaça Major. Al cap de mitja hora deixà de ploure i la gent tornava a presentar-se al recinte asseient-se com podia damunt les xopes cadires. Començava el segon acte, i de cop, altra volta llampecs i trons i la gran ruixada i la desbandada general. Així es va acabar el IV festival remullat de Nits d’Art, parcialment cantat per la tiple Rosina Toledo, el baríton Joan Gual, el tenor Antoni Lluch i la parella còmica, Nuri Gili i Àngel Serol. Els cors, tan el de les noies, com el dels forjadors, potser per escàs, va ser força desconjuntat. La Simfònica, bé amb la nota còmica de la desaparició de tots els seus components parant la pluja amb els instruments al cap. Aquell any sí que es va fer realitat aquella dita de “músics i verra, tot per terra”.

En Josep Blanch, en la seva crònica a la revista Horizontes rememorava una altra atracció similar: la de les festes d’agost de 1917, quan es va muntar un escenari al final del passeig Dalmau, vora l’estany, amb el drama líric de Bizet, L’Arlesiana, amb una orquestra de 35 professors i un grandiós decorat de Moragas i Alarma que fou arrancat per les ràfegues huracanades que l’estavellaren dins l’estany. El vent s’emportà les fileres de seients, i ningú va poder contemplar aquell espectacle que els organitzadors anomenaren Teatre de la Naturalesa.

Representar espectacles a l’aire lliure sempre seran aventures arriscades. I davant d’aquell fracàs de l’any 1966, la pregunta que hom es feia era: S’atrevirà el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics a organitzar un nou festival Nits d’Art?. No. Aquell any va ser un any malastruc pel Patronat. S’acabava La Passió –set anys havia durat – i finalitzaven les Nits d’Art – quatre festivals-. Potser la nova joventut tornaria a arrancar-la amb una fresca embranzida. De moment, aquell any només es va poder escoltar la Polifònica en un recital al Club Natació, amb l’actuació també de la cantant figuerenca Maria Rosa Gratacós. Donem-ho, doncs,  per acabat: el Patronat es va enfondrar. . 

Algunes de les coses que es fan per afecció són poc duraderes. Estem ocupats en els nostres treballs i en les nostres obligacions familiars i les afeccions requereixen uns esforços considerables. A Banyoles sabem fer-los i gairebé podriem dir que tenim un lema molt nostrat: fem les coses ben fetes, però poc duraderes, i que procurem sempre seguir més l’obligació que la devoció. Que el Patró dels còmics ens ajudi a seguir la devoció, que en el nostre cas és el fervor, l’amor i el respecte per l’afecció al teatre de la nostra ciutat, del nostre poble, del nostre país.

Dècada anys 60 (XXIV)

EL TERCER FESTIVAL “NITS D’ART”

 

I ja va passar a l’any següent amb el Tercer Festival Nits d’Art. El 1964 va ser l’any de l’obertura juvenil. L’any en què el jovent amb l’eslògan d’ Obrim una finestra encetava la seva primera Setmana de la Joventut. El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics seguia organitzant els festivals i tornava a la plaça del Monestir amb un programa de categoría..Per primera vegada a Banyoles actuava el tan esperat Esbart Verdaguer amb l’espectale del Ballet Mediterrani que havia assolit un gran èxit arreu de Catalunya, a tota la Península , com també en algunes ciutats d’Itàlia. Es va poder veure l’excepcional ballet de costums catalanes en tres quadres, original de Joan Valls, L’envelat, amb música popular i també dels mestres Vicenç Bou, Josep Serra, Esteve Burés i Enric Massana, arranjades pel mestre Agustí Cohí-Grau, coreografia de Salvador Mel.lo –director de l’Esbart- i figurins de Trabal- Altès.

El segon dia es presentava l’Agrupació Proscenium, de Girona, dirigida per Juan Ribas, amb l’obra de Jean Anouih, Becket o el honor de Dios, de muntatge modern, de ritme quasi cinematogràfic, amb diversitat d’escenaris. Aquesta obra d’Anouih la vam poder conèixer abans de la versió cinematogràfica. El drama coincideix amb els fets històrics que foren objecte de tractament escènic a Asesinato en la Catedral, de T. S. Heliot. Amb l’avantatge, pel que es refereix a l’obra d’Anouilh, de la seva millorr claredat expositiva, i fins a cert punt, també de la seva més desbordant i millor dirigida vena dramàtica. L’obra s’estrenà el mes d’octubre de 1960, interpretant Laurence Olivier el paper de Becket, i Anthony Quin el d’Enric II d’Anglaterra, obtinguent un dels èxits més ressonants  que es recordin en la crtítica teatral de Nova York. L’acció es desenvolupa en el segle XII i s’explica la història de Tomàs Becket, que fou el favorit d’Enric II i que més tard, en ser nomenat arquebisbe de Canterburi, s’enfrontà amb el propi Monarca quan aquest tractà de subjugar a l’Església, a fi de convertir-la en un instrument de les seves ambicions, fins que a l’any 1170 i per ordre d’Enric II, Becket foun traidorament assassinat sota les gòtiques voltes de la catedral de Canterbury.

El Grup Proscenium va resoldre amb un sentit molt viu del que és el teatre, aconseguint-se efectes plàstics de gran bellesa ajudat per les llums que donaven a les pedres de la façana del Monestir un matís inèdit, ple de realisme. On es va notar més la mà d’un bon director va ser sobretot en la col.locació escènica i en el moviment que donaven a les escenes els actors de l’obra. Hi hagueren molts aplaudiments als finals dels actes i en més de cinc ocasions en escenes ben resoltes per actors que van saber donar el to adequat, i principalment l’actor Josep Maria Capella que va saber mantenir el personatge Enric III d’Anglaterra en una tensió. un equilibri d’efectes sense que en cap moment cregués el públic que fingís. L’obra fou un triomf total per Capella, magnífic de gest, d’actituds i de veu- La interpretació de Joan Canals en el paper de Becket fou correcta i planera.

Molta feina va portar el muntatge d’aquesta obra per part pels components del Patronat, que van estar treballant uns dies abans movilitzant personal per a la construcció de tres escenaris i col.locacio d’altaveus, micròfons, llums i focus. Tant en l’espectacle musical com en el teatral, el públic, amb gran majoria de forasters, donaven a la plaça del Monestir un ambient d’altura cultural que bé es mereixia i necessitava la ciutat de Banyoles.