Joan de Palau

JOAN DE PALAU, HOME DE TEATRE

(De la revista “Horizontes”. Gener 1972)

  Joan de Palau no és pas un home d’una sola dimensió. La seva faceta artística no acaba a la pintura. És un enamorat de la composició escènica, de la plàstica escènica per a ser més exactes.

  És ja força coneguda la seva participació capdavantera a la “Passió”. Ell, darrera les cortines, entre els decorats que ell mateix havia creat, es movia amb entusiasme, seguia amb desfici la representació i valorava les incidències, més que des d’un punt de vista dramàtic, des d’una perspectiva estètica, - tornem-ho a repetir- plàstica.

  Concretament, els quadres plàstics, a les composicions a l’escenografia agafava més volum i consistència, la seva opinió era definitiva.

  El Sant Sopar havia estat resolt en una sola escena muda, on la composició de les figures, el color, la llum, tenien un ritme accentuat. Abans de començar el quadre, mentre darrera la cortina es preparava la representació, enmig del batibull que solen produir aquestes situacions teatrals es formava, amb la música un conjunt harmoniós. Ell donava els últims retocs:

  -Aquests apòstols... Poseu-vos més junts!. Tu, Sant Pere, aixeca més el cap!. Sant Joan, mira més fixament Jesús. Judes, estira aquest braç!. Jesús, una mica més al centre. Els focus més amunt.

  Quan s’encenien els llums i l’escena era oferta a l’atenta consideració del públic, l’efecte merament visual, l’impacte cromàtic, eren considerables. La lenta, dramàtica, tensa evolució dels braços de Jesús era seguida amb una atenció impressionant. I, al final, quan, harmonitzant amb l’explosió musical i els efectes de llum sobre el ciclorama, els braços del “Mestre” s’obrien en un gest solemne i patètic, la sala esclatava en un aplaudiment frenètic. En Joan de Palau, sempre, o quasi sempre, manifestava una gran satisfacció. Ell era, de prop o de lluny, el pare de la criatura.

  No faltava als assaigs, es movia entre la faràndula amb una il.lusió incontenible. Amb aquesta il.lusió que sap posar en totes les coses que estima. No sempre opinava, però quan ho feia els seus consells pesaven. Apart de la seva autoritat artística, deia les coses després de pensar-les. I, és clar, això era un factor imposant.

  La renovació dels “Pastorets”, que va afectar molt més la part plàstica que la literària, perquè, aquesta era pràcticament intocable, va ser servida per la seva aportació també entusiasta. Ell, formava part cabdal d’un equip del qual no vull dir noms perquè, encara que conec els principals, potser n’oblidaria algun i això podria provocar conseqüencies funestes, irreparables.

  I, no cal dir-ho, les “Nits d’Art”, a les quals ell va contribuir d’una forma decisiva, amb el plantejament, la tria de temes, escenaris i la mateixa posada en escena.

  Es pot dir que la seva participació al teatre banyolí, tot i no ser ell, un home de teatre, va representar, sigui per la seva actuació, sigui per un seguit de circumstàncies i persones, una etapa important, remarcable, de la vida de la ciutat. Actuant de catalitzador d’entusiasmes, de força impulsora, d’escenògraf, decorador, home gris d’entre bastidors, i tantes altres feines secundàries, ell va contribuir durant bona part dels anys seixanta, a mantenir viu i encés el caliu de l’art de Talía. Joan de Palau, home de teatre, heus ací una faceta que valia la pena recordar. Dóna una idea més arronida de l’artista, del creador, de l’home.

Dècada anys 70 - Any 1972

Nadal 1971 a Reis 1972. Els Pastorets

(De la revista “Horizontes”)

“Np podian faltar en estas fechas los tradicionales “Pastorets” que hogaño diéronse tres representaciones, y cuya organización corrió a cargo de la “Agrupació Amics del Teatre” del Círculo de Católicos. Esta zarzuela pastoril ha podido llevarse a cabo gracias a la colaboración espontánea de una serie de aficionados locales veteranos y otros entusiastas jóvenes que han sido dirigidos en la parte de dicción y gesto por Juan Olivas, y en la parte espectacular de luminotecnia, sonido, decorados, etc, por Luis Soler, Juan Padrés, Francisco Mayolas, Jaime Figueras y otros entiusiastas colaboradores. En total han intervenido en estas representaciones, entre actores y ayudantesm unas 80 personas.

Espectáculos infantiles

 La “Agrupació Amics del Teatre” del Círculo de Católicos se ha propuesto organizar la temporada 1971’72, presentando una serie de espectáculos que tendrán caràcter de continuidad durante todos los dias festivos. Iniciativa digna de alabanza por lo que supone de abnegación por parte de esta Agrupación en cuanto a la organización de unos espectáculos que han de solventar unos problemas para la infancia bañolense, cada dia más necesitada de diversiones propias para ellos.

 Con la tradicional vetllada de la Purísima se inauguró la temporada el dia 8 de diciembre. Compuesta la velada en tres partes, hicieron las delicias del público los niños i niñas de los colegios del Sagrado Corazón, Divina Providencia y casal Infantil “Magdalena Aulina”, con una serie de canciones rítmicas y danzas, interviniendo también la niña Lali Martinez con algunas canciones y poesias. En la segunda parte “Els Ermitans”, “Els Tres peus” y “Jep Enric”, amenizando estas partes el joven Joan Solana, con su amena presentación. La tercera parte del programa corrió a cargo de la “Agrupació Amics del Teatre” que pusieron en escena un divertido sainete titulado “La criada nova”, que fué interpretado por Carmen González, Joan Solana, Miquel Figueras y Rafael Serralvo, corriendo la dirección a cargo de Lluis Soler .

 En las acostumbradas fiestas navideñas se pusieron en escena los tradicionales “Pastorcillos” que tuvieron en esta ocasión la “novedad” de volver a representar una escena que en estos últimos años encontrábamos a faltar y que se habia suprimido para suplirla por otra de más espectacular. Nos referimos a la escena del sueño de Bato, una de las mejores de nuestros “Pastorcillos”, y que le han sabido dar un gran realce tres Batos de categoria: los actores Joan Solana, Enrique Tubert y Joan Olivas. Dos buenos actores veteranos, Jaume Figueras i Pere Pagés, bordaron con primor el papel de Alcalde Borrego. Y lucieron su nervio y agotaron su voz los tres Luzbeles José M. Angelats, Joan Celrá i Joan Solana. Este último, también incorporó el Soff, el viejo pastor, que se repartieron también Agustín Barceló y José M. Figueras.La larga perorata de Satán fué dicha por Salvi Gratacós y con mucho brio por Lluis Barba. Uriel, que sigue sin cantar, fué muy bien recitado por Jaume Albertí, colaborando en otros dias Anton Figueras y debutando Josep Figueras. La voz estridente de Rafael Cuenca atronó la escena en el cuadro de Isaach, personaje que fué interpretado también por un actor veterano como Joan Geli, y por otro actor joven, Rafael Serralvo. El ímpetu de San Miguel lo desarrollaron las actrices Asunción Heras, Carmen González y la debutante Carmen Comadevall. Excelente debut de una serie de chicas como Dolors Cels (en Sara), Carme Pérez (San Gabriel) y Margarita Farroni (en la Virgen Maria). El papel de Sara fué también interpretado por

Catalina Noguer y el de San Gabriel por Carmen González. Aplaudimos la presentación de la danza infernal, que hacia tiempo no veíamos representada con tanta seriedad. Asimismo  celebramos la presencia de la burra de Bato, que este año ha sido una burra autèntica de carne y hueso. Ahoro solo faltan las ovejas y corderos parada dar el tono realista que el espectáculo requiere.

 Pasadas las fiestas navideñas, se realizaron los espectáculos infantiles con el concurso local “Banyoles, nostra ciutat”, y la proyección de peliculas cómicas y de aventuras, con sorteo de juguetes al público asistente.

Dècada anys 70 - Any 1971

Estiu 1971

Experimental Independent

(El T.E.I. no es mort, encara)

(De la revista “Horizontes”)

Fa cinc anys que el TEI va nèixer a Banyoles. Això, i que el TEI té cinc anys. (...). El TEI és viu encara. La desmoralització fa plegar moltes veles, i a voltes, s’intenta donar certes dosis d’aquesta metzina a alguns vaixells amb l’esperança d’enfonrsar-los... Però el TEI no és mort encara. I no ho és, perque cinc anys d’aguantar tempestes acaben ensenyant. I manera d’arranjar les destrosses. (...) El TEI ha canviat molts pistons, i és una màquina nova, a punt d’arrancar. Avui TEI vol dir Teatre Experimental Independent, tant aquí com a Madrid, perquè avui és una associació legalitzada. I és oberta a tothom; potser per això no s’ha mort encara: no és pas només el grup de Banyoles, hi ha gent de molts punts de les comarques, i es vol seguir per aquest camí. El TEI està rebent inscripcions de socis de moltes ciutats veïnes, i també espera comptar amb l’ajut de nosaltres, els banyolins.

 Certament no té massa bona fama, a Banyoles, aquesta associació. Però, voleu dir-nos, qui més ha organitzat una vetllada cultural del relleu de les que ens ha ofert el TEI?. El TEI ha fet una aportació al món cultural banyolí, que, en aquests 5 anys, llevat comptades excepcions, ben poques societats l’han igualat en tota llur existència. Des dels recitals de cançó, fins al teatre propi o d’altres grups del país, passant per tres anys seguits – i aquest serà el quart- d’organitzar les Nits d’Art. I aquest fet, des del nostre punt de vista, és claríssim: si aquí s’és feta alguna vegada una representació que valgués la pena al TEI hi deguèrem una gran part.

  Avui el TEI ha obert les portes de bat a bat, perquè sempre és bo de renovar un xic els aires. Ara, el TEI té socis més enllà de Banyoles, i organitza coses a altres pobles de les comarques. No ens quedem nosaltres enrera, i ajuntem-nos-hi. Serà una gran manera de col.laborar-hi, contra l’ensopiment de la gent d’aquest nostre país que hem de revifar. El TEI no és mort, encara. Nosaltres podem contribuir a fer més llarg aquest “encara”.

 Veient les primes que es guanyen els futbolistes, aquests dies, val la pena que meditem una mica amb què i amb qui col.laborem.... Si voleu informació, sense comprometre-us a res, sobre el funcionament del TEI i com fer-se’n socis, us podeu servir de les fulles que us adjuntem.

GRUP

Dècada anys 70 - Any 1971

Primavera 1971  

(Notes a la revista “Horizontes”)

HEM SENTIT DIR...que els veïns de la plaça “Vieja” han tramés a l’Ajuntament, per via reglamentària, una sol.licitut demanant el canvi de nom de dita plaça; que volen que es digui: Plaça del Teatre. Ho trobem molt bé, per quan aquest mot de “Vieja” no ens ha agradat mai; doncs en tot cas s’hauria de dir “Antigua”, ja que així consta en la paperada d’aquells temps.

Plaça del Teatre ens agrada, doncs ens recorda i a l’ensems deixaria constància d’aquell magnífic Teatre Principal que, malauradament va ésser enderrocat en lloc d’arranjar-lo.

La manca que ens fa!.

“FESTA DELS PAGESOS”.- Como es norma en esta festividad, tuvo lugar en el teatro del Círculo de Católicos la representación de la divertida comedia en tres actos original de Antonio Santos, A LA LLUNA NO HI HA PINS, cuya acción transcurre en un lugar de veraneo de la costa catalana, y en la que nuestros jóvenes valores teatrales, bajo la dirección de Juan Olivas, supieron darle mucha fluidez representativa, sacando muy buen partido de las escenas jocosas que, de continuo, arrancaron la carcajada al público asistente.

LA “ISIDRADA” de este año se tituló “A la lluna no hi ha pins” y el centenar de personas que la vieron aplaudieron al final al cuadro de intérpretes que bien se merecen que citemos en nuestras “Noticias en cadena”. Las señoritas primero como norma de educación: Catalina Noguer, Maria Angeles Reverter y Filomena Rodriguez (que nervios, chicas, que nervios!, que no hay para tanto!). Después los jóvenes: Rafael Serralvo, Jaume Albertí, Joan Solana; luego los veteranos Lluis Soler i Joan Geli, y como final un “gosset” molt “mono” que actuó con mucha naturalidad sin decir ni “guau”. Dirigió, apuntó y en ocasiones se “berrinchó”, nuestro Jefe de Redacción, Joan Olivas. Al final se destapó una botella de coñac, se aplacaron los nervios, y todos contentos.

Dècada anys 70 - Any 1971

Teatre infantil

(Notes a la revista “Horizontes” de Banyoles)

Secció “Noticias en cadena”

-      “Hay que ver como se divierten los chiquillos y como se desternillaban de risa algunos padres acompañantes ante las peripecias del pintor haragán de “Tres i no res”, esta pequeña obrita de Apel.les Mestres, prodigio de ingenio y habilidad”-

-      “ Los colaboradores del espectáculo navideño dels “Pastorets” celebraron el tradicional ágape en la fonda Can Banal, reinando entre todos una gran camaraderia”.

-      FESTINFANTILANDIA.- Organizado por los estudiantes del 4º Curso de la Academia Abad Bonito y bajo el patrocinio de la junta directiva del Círculo de Católicos i “Agrupació Amics del Teatre”, tuvo lugar el domingo por la tarde el 1èr Gran festival Festinfantilandia”, cuyo programa, establecido en tres partes, corrió bajo la dirección y montaje musical de Joan Solana, secundado por Joan Padrés en la parte luminotécnia. El festival, de caràcter más bien musical y cómico, fué muy entretenido y del agrado del público infantil que llenó el local del teatro Círculo de Católicos, saliendo todos muy complacidos por esta velada.

LA REPRESENTACIÓN DE “LA VENTAFOCS”.- En el Grupo Teatral del Círculo de Católicos crece el desánimo entre sus componentes. A principios de temporada se propusieron organizar unas representaciones de teatro especialmente dedicado a la infancia, combinando con otras de carácter más amplio y popular. Desde octubre que no han dejado de ensayar casi diariamente habiendo presentado las siguientes obras “El divino impaciente”, de Pemán; “Tres i no res” de Apel.les Mestres; los tradicionales “Pastorcillos”; “Nines i ninots” de Lluis Coquard, y recientemente “La Ventafocs” de Folch i Torres. Pero el esfuerzo realizado por el Grup teatral no se ve coronado por el éxito y se extiende el desaliento sobre todo por la dificultades que les van saliendo al paso y van atenazando cada vez más al elenco.

 A la chita callando y sin publicidad -verdadero contratiempo- se representó en dos sesiones de escaso público la obra de Josep M. Folch i Torres LA VENTAFOCS. Partiendo de la base de que en un espectáculo infantil, un adulto debe asistir como si fuera un espectador más con verdadero espíritu de niño ( de no ser así, no resistiriamos ni cinco minutos de griterio) uno ha compartido con ellos, sufriendo y gozando, y aplaudiendo al final a un Elenco que, a pesar de sus quebraderos de cabeza, ha volcado todo su entusiasmo para contentar a este conjunto de chiquillos entregados totalmente en seguir el desarrollo de un –para ellos- ignorado y atractivo argumento.

Dirigida por Jaume Albertí, “La Ventafocs” ha sido interpretada por un grup formado por las actrices Carme González en una expresiva “Poncellina” que se ganó todas las simpatias del público; Filo Rodríguez en la “Vella Maria”, bien en su papel de mujer anciana, quizá el más bien resuelto de todo el reparto; Maria Àngels Miret en la “vaquera” Pepona, desenvuelta y garbosa; Cata Noguer i Asun Freixa en los papeles de “Girasol” y “Roserblau”, deliciosament antipáticas, aunque bastante atascadas en la dicción; Maria Àngels Reverter en la madrastra “Florinda”, sentenciosa y concisa en sus  rèplicas. Los actores fueron Joan Solana en Badinet el paje, personaje simpático de la obra y el que salvó junto con Lluis Soler (en Fidel, el viejo mayordomo) muchas indecisiones de conjunto; Francesc Mayolas pleno de naturalidad y acertando difíciles situiaciones en el primer acto, y Jaume Albertí en el príncipe, difícil papel resuelto con admirable sencillez. En breves papeles actuaron Rafel Serralvo, Josep Masó i Joan Padrés, prestando una meritoria ayuda en la labor de conjunto.

La obra fué presentada en vestuario actual (nos dicen que debido a la dificultat de alquiler de trajes de la época, por su elevado precio). La escenografia ayudó eficazmente al logro de la representación con cuatro extraordinarios decorados de los legados por el artista local Joan de Palau al Círculo de Católicos, verdaderas obras de arte que fueron pintadas para La Passió de Banyoles” y que sirvieron magníficamente a la obra de Folch i Torres. Los efectos especiales fallidos en la primera representación, tuvieron un mayor acierto en la segunda, no así la luminotecnia que tuvo sus altibajos. Los efectos musicales (grabaciones de Martinez Valls i Granadas) coadyuvaron a dar el clima apropiado en muchos momentos. Lástima que no se acierte aún con la tonalidad adecuada que precisan los altavoves de la sala. La música que debia ser de fondo sobreponíase al diálogo, corrigíéndose frecuentamente sobre la marcha produciendo un efecto pésimo.

 En fin, se representó LA VENTAFOCS a pesar de todo, y pudimos constatar que gustó a los espectadores. A la salida vimos un grupo de pequeños que esperaban en la plaza, para poder contemplar a Poncellina vestida en traje de calle. Al reconocerla una niña preguntó: “No la tornareu a fer un altre diumenge?”. Una señora anciana afirmó: “Aquestes sí que m’agraden perquè són del meu temps!”. He aquí el signo de unas generaciones que siguen aceptando La Ventafocs, la “rondalla de vora del foc”, que de la mano del insigne Josep Maria Folch i Torres consiguió ser la obra más representada, milenaria en toda Cataluña, y que por primera vez ha sido representada en catalán en un teatro bañolense gracias a la Agrupación Teatral del Círculo de Católicos.

Dècada anys 70 - Any 1971

1:Teatre per a infants- 2: El TEI.

(Notes a la revista “Horizontes” de Banyoles)

Teatre per a infants.- En el teatre Círcol de Catòlics han començat les representacions de teatre per a infants amb la representació de la fantasia de Lluis Coquard “Nines i ninots”  que interpretaren l’Agrupació “Amics del Teatre” sota la direcció escènica de Jaume Albertí. I amb l’actuació de les actrius locals Cata Noguer i Filo Rodriguez i els actors Anton Figueras, Rafel Serralvo, Josep Maria Figueras i Joan Solana, amb la col.laboració del conjunt musical infantil “Els Harrisbourg”. (Horizontes)

                                                                                               

TEI: Legalització i projectes

 El TEI de Banyoles havia iniciat les seves actuacions l’any 1966. “FANG” va ser el muntatge que motivà la seva constitució, amb elements d’altres elencs. A aquella primera presentació han seguit “Lectures de poetes alemanys” “L’aniversari”, Questi fantasma”, La mort i la paraula”, “Antígona”, “Morts sense sepultura” i “Calígula”. També en el seu programa podem apuntar-hi recitals de cançó, i actuacions d’altres grups independents de Catalunya, d’Espanya i àdhuc de l’estranger.

 Un dels objectius del TEI ha estat el de limitar les seves actuacions a un lloc en exclusiva. Les seves “tournées” per les comarques els han guanyat una certa popularitat.

 Els darrers temps havien estat particulaarment dificils. L’any passat, després d’una sèrie de recitals de Pi de la Serra, i actuacions d’una companyia xilena, va venir la suspensió dels recitals de Raimon i Paco ibáñez. Des d’aquell novembre, el TEI ha treballat en silenci, i tot just ara es pot anunciar el seu retorn a l’activitat.

 El primer pas important ha estat l’obtenció de la legalització del grup com a societat ”para el fomento del arte dramático”. Amb això s’espera una major facilitat per afrontar els tràmits burocràtics.

 Per altra banda, se’ns ha informat que l’equip escènic del TEI està preparant un muntatge de Michel de Ghielderode, i una obra de George Kaiser, amb intenció de presentar-les la propera primavera. També hi ha el propòsit de presentar un recital important de cançó.

 Les forces vives del TEI, prop de 40 persones, estan constituïdes en dos equips, un escènic i un d’organització. Estan confiats que aquesta vegada no els faltarà gent que vulgui integrar-se al Grup.

( De Revista Presència, de Girona).

Dècada anys 70 - Any 1971

LA DESCONEGUDA “VENTAFOCS” DE FOLH I TORRES

.

(Març 1971.- Crònica a la revista “Horizontes”)

Els infants banyolins no coneixen La Ventafocs de Folch i Torres. Ni cap jove ni persona de maduresa, dels que foren infants en els últims trenta anys us sabrà donar raó dels espectacles per a infants de Josep M.Folch i Torres. Jo encara l’havia arribat a aconseguir. Recordo que de petit anava a la ferreteria de Can Saguer a comprar El Patufet i L’Esquitx i m’entusiasmava llegir les Pàgines viscudes. També al centre Parroquial – el d’abans de la guerra- on m’hi embadalia amb les projeccions de Les aventures d’en Massagran, i les d’en Pere Fi, que mossèn Constans ens explicava sobre els gravats d’en Junceda. Un dia em vaig posar a llegir obres de teatre i les d’en Folch i Torres m’entusiasmaven. Llegia molt aleshores i m’assavantava que arreu dels escenaris del nostre país Els Pastorets i La Ventafocs aconseguien centenars de representacions. Jo no ho recordo, però diuen que Els Pastorets d’en Folch i Torres s’arribaren a representar a Banyoles i sembla que no obtingueren gaire éxit. Estem molt acostumats als d’Olot nosaltres.

 En quant a La Ventafocs no us puc assegurar si abans de la guerra s’arribà a estrenar, però si que us poc dir que a l’any 1942, la  Companyia de l’actriu Elvira Jofre la presentà al Mercantil. Aleshores encara no deixaven representar teatre català, i per aquest motiu, La Ventafocs es convertí en La pobre Cenicienta. La vaig anar a veure perquè Elvira Jofre era llavors l’actriu de moda i la seva veu era molt coneguda pels doblatges de les pel.licules de la Metro. Tancant els ulls et donava la impressió que escoltaves a Greer Garson o Mirna Loy. A més, calia anar-la a veure, puix la Jofre havia vingut a reforçar els aficionats banyolins en una representació de Don Juan Tenorio, de Zorrilla,  obra en la que hi vaig debutar com a “curioso embozado”, i vaig poder aconseguir veure com Don Juan (l’actor banyolí Antoni Visa) aixecava l’actriu, que evidentment, feia de Doña Inés i com se l’emportava a pes de braços, esbufegant per entre bastidors.

Fora d’aquella representació castellana de La Ventafocs, l’obra de Folch i Torres segueix inèdita, puix cap Companyia s’atrevia a representar-la, degut a les grans despeses que ocasionava el muntatge. Els aficionats no ens atrevíem tampoc a muntar-la, i amb Folch i Torres arribariem, tot el més, a la Julieta, filla única.

 Ara, un grup jove, amb la col.laboració d’alguns ja veterans, portaran a terme la representació de La Ventafocs. Crec que val la pena de conèixer aquesta Ventafocs nostrada, espurnejant de gràcia i plena de sentiment. Els infants, i els que no ho som, que coneixen solament “La Cenicienta” del “cuento” de l’escombra lligada al llibre, i també la versió cinematogràfica de Walt Disney, em sembla que quedaran sorpresos de veure una obra d’una eficàcia i una exemplaritat excepcional. El Grup que la posarà a escena són els “Amics del Teatre” que aquesta temporada es proposen fer ressorgir el teatre per a infants. Per a ells va el nostre aplaudiment avançat, pel fet de fer conèixer als infants de Banyoles la desconeguda Ventafocs catalana, i pel fet de dedicar la representació com a homenatge al gran conreador de teatre infantil, Josep Maria Folch i Torres, a l’amic de la infància de molts banyolins que aprengueren a llegir el català a les Pàgines Viscudes d’ El Patufet”.

Dècada anys 70 - Any 1971

ANY 1971. El teatre a Banyoles segons els comentaris a la Revista “Horizontes”.

GENER: “LOS PASTORCILLOS”.-  Aumentar el volumen de los altavoces es lo que está haciendo falta en “Los Pastorcillos”. Pero, por favor, no mucho, que luego suena a estridencias y nos gusta escuchar el “Pescadores somos...” de la grabación magnetofónica por la desaparecida “Schola Cantorum”. Y es que en “ Els Pastorets” seguimos disfrutando con lo “camp” que hay en ellos: el trompazo de Satán; el suspense de la olla que no se rompe; la cortina que chirria; la burra de madera de Bato; las orejas de burro de Borrego.... !caramba! esto si que no lo entiendo. Si las burras de Torre de Ader son de madera, porque las orejas serán felpudas). Broma pesada, voto al hato!”.

LOS REYES MAGOS  se personaron en el teatro del Círculo de Católicos para escuchar los vítores de la chiquilleria que se desgañitaba pidiéndoles caramelos. El ciclo navideño concluía. Unos dias antes, Joan Solana havia dejado su huella escenogràfica con la representación del “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra y con una visión moderna y juvenil con aires de “folk”. Y con aires de folk se cerró del todo el ciclo con un festival en el Círculo de Católicos en el que el “Grup Tres Quarts” salvó el naufragio del espectáculo.

EL POEMA DE NADAL.-  El sábado 2 de enero, a las diez de la noche y en el teatro del Círculo de Católicos, fué presentado por los alumnos del 4º curso de Bachiller de la Academia Aband Bonito, “El Poema de Nadal” de Josep M. De Sagarra. La representación dirigida muy acertadamente por Joan Solana, fué presentada con todo esmero y propiedad, con acertada luminotecnia y selecto fondo musical, por lo que no nos ha de extrañar el clamoroso éxito obtenido.

FEBRER.- RAMON MARTORI.-  Recientemente fallecido en Barcelona. En su jubilación eran freqüentes sus visitas a la nuestra ciudad. Los que compartieron con él saben de su cortesia y atención para los amigos. Como actor recordemos a Martori en sus mejores momentos en los años cuarenta y cincuenta, cuando guiava a un inseparable muchacho llamado Aldolfo Marsillach en los escenarios del Mercanti y Círculo de Católicos, cuando su sola presencia bastaba para llenar los locales, en el que el público esperava oir una de las voces más escuchadas en las peliculas de la Metro de aquellos años, y recordémosle sobre todo en aquel mes veraniego que compartió con los aficionados locales, dirigiéndoles e interpretando el cardenal de “La setena paraula”.

JAUME COLL.- Subdirigiendo nadamenos que la compañia del  teatro nacional, llamada ahora de “Àngel Guimerá”, está el bañolense Jaume Coll. En letras grandes le hemos visto en las carteleras del teatro Poliorama de Barcelona, con la obra “La filla del mar”. Bien por Jaume que ha entrado de lleno en el teatro profesional al lado de un hombre de temple como Ricard Salvat.

“LA VIUDETA ES VOL CASAR”.-  Los estudiantes celebran la fiesta se San Tomás, con excelenta camaraderia, paterdeando por aquí y por allá, comiendo pantagruélicamente y fumando cigarrillos y algun purito extra, llenando de humo la sala del Círculo de Católicos en la velada teatral en la que pusieron en escena una obra tan poco estudiantil como “La viudeta es vol casar”. En teatro, los estudiantes siguen aún moviéndose dentro lo “camp”.

Dècada anys 70 (I)

ANY 1970. El teatre a Banyoles segons les cròniques a la revista “HORIZONTES”

Num. 357. Octubre

HI HA “NITS D’ART”... No hi ha “Nits d’Art”... Uns que si, altres que no. Semblava que desfulléssim la margarida.. Per fi ha estat que si. Cap a la plaça del Monestir falta gent... I en falta, realment. El primer dia som quatre gats. Una mena de representació en família.

 Degut a l’escassa concurrència i observant que l’espectacle era una mica picant ha preguntat a un meu veí:

-Escolteu: no ens passarà cap embolic? Ja està autoritzat això?

- Si. No tingueu por. Aquesta vegada ha arribat el permís.

- Bé he dit en veu alta per si de cas. No m’agraden les coses sense permís. Jo sóc de dretes. Sap?

 He callat. Sobre l’escenari, davant la superfície il.luminada de la façana, els actors s’apallissaven de valent. La llum del focus, groga, fantasmal, rebotia les imatges contra la pedra. I tot agafava una bellesa insospitada, nova, medieval.

 Per acabar d’arrodonir l’evocació de l’edat mitjana, flotava en l’aire una imprecisa, tènue, ben dosificada olor de fems...

 Ha vingut en Lluis Llach. Tota una efemèride. Llach, el noi de Verges, és en aquests moments, una de les figures joves més interessants de la cançó peninsular.

 Davant la façana del monestir, llargues fileres de bancs “de missa” formen un espectacle insòlit. Hom admet la possibilitat que tot el festival acabi en un rosari. I, amb un punt d’estranyesa, observo que no passen cap bacina. Llàstima. L’efecte hauria estat complet.

 Lluis Llach canta. I canta molt bé. Els aplaudiments esclaten. La plaça del Monestir perd el seu aspecte de “missa de campanya” per convertir-se en un apassionat i satisfet auditori musical. Les “Nits d’Art” han estat salvades.

 En acabar hi ha comentaris, opinions, preguntes:

-Potser feia temps que no seies en un banc d’església –sento que pregunten a un espectador.

-Si, noi –contesta l’altre-. Em sembla que ara ja he complert  el precepte pasqual...

Num. 357. Octubre

“EL DIVINO IMPACIENTE”

“El domingo por la noche en el teatro del Círculo de Católicos, presentada por la agrupación “Amics del Teatre”, fue puesta en escena la magnífica obra de José M. Pemán, “El Divino Impaciente”.

Nos complace el nuevo resurgir de la agrupación “Amics del Teatre”, en la que observamos forman parte nuevos valores, sàbia joven que, con ilusión se disponen emular a sus antecesores.

Verdaderament han sido osados al querer presentarse con una obra de tanta envergadura como es “El Divino Impaciente”; es verdad que esta obra ha sido siempre del agrado del público bañolense y quizá no del todo, es natural, por cuanto se observó cierta falta de veterania interpretativa.

 No creo que descubramos nada nuevo, si decimos que se observó la falta de un director de escena, anomalía ésta que, creemos puede ser solventada satisfactoriamente en la próxima puesta en escena porque “Amics del Teatre”, esperamos veros actuar de nuevo, con nuevas obras y con interés y empuje, ya que nosotros nos compenetramos con vuestro interés, no nos habéis defraudado, por lo tanto recibid nuestro aplauso más caluroso y sincero.

Num. 362. Desembre

En la segona part de la Festa de la Puríssima Concepció, l’Agrupació Amics del Teatre” posà en escena l’obra còmica en un acte “Tres i no res”, presentada amb tota propietat i sota la direcció de Joan Olivas i Jaume Albertí.

EL TEATRE A L’ANY 1970

Teatre Amateur banyolí

“Agrupament Tarcisis”

“Los Pastorcillos”. Direcció: Francesc Tarrés (Temporada 69-70)

“Amics del Teatre”

Benvingut mossèn Vidal (representada a Sant Joan de Mollet, Tortellà i Massanet de la Selva).

“El divino impaciente”, de José Maria Pemán. (Círculo de Católicos)

Tres i no res, de Apel.les Mestre (Cercle de Católics)

“Los Pastorcillos” (Nadal 1970)

                                                                     

Teatre amateur  forà

“Los Goliardos” de Madrid

“Historias de Juan de Buenalma”, de Lope de Rueda (Nits d’Art a la plaça Monestir), organitzat per T.E.I.)

Grup Proscenium i Equip d’Expressió Pastera (Girona-Salt)

“Lorenzaccio”, de Alfred de Musset

(Direcció: Joan Ribas.Plaça monestir. Nits d’Art. Org. T.E.I.)

Teatre professional

“El meu nano”, de Mayor Reparaz, traducció de Frederic Soldevila, per la companyia d’Enric Guitart i Josefina Güell (teatre Victoria).

“Aquell atractiu que es diu KNACK, o qui no té grapa no engrapa”, de Ann Silicos, traducció de Terenci Moix, per la Companyia del Teatre Windsor, amb els actors Xavier Dotú, Claudi Sentís, Carles Velat i l’actriu Rosa Maria Sardà. Direcció: Ventura Pons.

Dècada anys 60 (XLV)

Els professionals (III)

 

Va ser a l’any 1968 quan els entusiastes joves del T.E.I. (Teatre Experimental Independent) van agafar les regnes per fer reviure els festivals Nits d’Art. El cinquè festival tingué lloc a la plaça del Monestir, i Déu n’hi dó del que va ser interessant la programació: Primera nit, representació de Proceso por la sombra de un burro, obra de Fredrich Durrenmat, a càrrec de l’Agrupació Proscenium de Girona, dirigida per Joan Ribas. Segona nit: presentació del grup de Mims Els Joglars, amb Albert Boadella interpretant cinc mimodrames; l’estrena a Catalunya de l’obra Els mites de Bagot, de Xavier Romeu, per el grup escènic Ca Barret, de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat i J.A. Codina, i finalment la representació de Dones, flors i pitança, espectacle original de Maria Aurèlia Capmany, interpretat per Carme Sansa, Carme Liaño, Joan Miralles i Enric Casamitjana.

Sembla que hi hagué alguna oposició a la regidoria municipal pels espectacles programats. Fins i tot algún “concejal” va dir que s’havia de prohibir que fessin Dones, flors i pitreres. No va servir de res. L’obra de Capmany es va representar i fou molt aplaudida. Hi havia cançons, poemes i diàlegs breus, plens d’enginy i d’intenció satírica. Ens mostrava allò que la dona ha estat en el transcurs del temps dins una societat, amb auques, entrades còmiques, romanços, paròdies burlesques, tot mon ben enllaçat per la direcció de Josep Antoni Codina. Era el que aleshores en  deien teatre de cabaret, amb els quatre protagonistes recitant, cantant i ballant. Tots ells venien de La Cova del Drac barcelonina i ens oferiren un exemple típic de teatre de cabaret a la catalana. .

Aquell any 1968 les festes d’Agost van durar quatre dies. I en el tercer dia, dissabte, es van cloure les Nits d’Art a pluja batent. El cantant Paco Ibàñez  

va atreure molta gent de tota la província i el Mercantil s’emplenà de gom a gom.

I al cap de poques setmanes ja teníem la festa de Sant Martirià al damunt. Aquell any va ser una festa musical amb tres assenyalades figures de la Nova Canço Catalana: Lluis Llach, Pau Riba i Rosmi, tots ells joves de vint anys. El jove Lluis Llach va cantar, entre altres: El bandoler, Cop de destral i L‘estaca. Pau Riba: Els morts dels anys 40, La nina de porcel.lana, L’home estàtic, i El taxista. I en Rosmi: Tot és fosc.  En Llach ja havia gravat quatre discos; en Riba tres i un quart, i en Rosmi, un. En preguntar-los-hi si la Nova Canço Catalana seria una cosa passatgera o marcaria època, així respongueren, Llach:  “Una cosa que ha fet el poble no passa de llarg”. Riba: “serà una cosa passatgera”. Rosmi: “Si es consolida molt marcarà una època en la història de la música”.

Va ser un any de cançons, però també estigué present en aquella festa major el teatre de Companyies professionals. En el Victoria es presentava una Companyia amb Carlos Ballesteros i Dora Santacreu de protagonistes en l’obra de Jaume Salom, La casa de las chivas. Se’ns deia en el programa que dos-cents mil espectadors havien aplaudit aquella obra plena de “valors humans expressats amb força esgarrifadora” Aviat estava dit això. Més valdria que haguessin dit que en el coquetó teatre Moratín de Barcelona  els espectadors  van  anar a veure l’obra atrets per l’actuació d’una actriu que estava de moda per les seves intervencions a la petita pantalla: Amparo Baró, que a Banyoles no vam veure ni en forat ni en finestra. L’obra era plena de situacions de teatre tremendista, amb escabrositats que algunes vegades provocaven el riure als espectadors.. Els drames, per la festa major, no acaben de quallar.  Són dies que tothom va xampanyat i té ganes de riure. Que hi farem! Som fets així!.

Quan convé, el públic banyolí sap reconèixer acceptant i aplaudint de debó el bon teatre. I això ho vam poder comprovar per les festes de la Mare de Déu d’Agost de 1969. Va venir novament a visitar-nos l’actriu Montserrat Carulla i aquesta vegada ho va fer amb l’obra Pigmalió. A l’escenari era Roseta, parlant xava amb un aire típicament estripat i aprenent de mica en mica un llenguatge correcte sota les ordres d’un professor de fonètica. Era venedora ambulant de flors, filla d’un drapaire i una dona immigrada, convertint-se en una dama digna de figurar en les millors reunions a l’alta societat barcelonina. Fou extraordinària la interpretació de Montserrat Carulla en aquell difícil personatge creat per Bernard Shaw en adaptació lliure de Joan Oliver, una versió escollida com a homenatge del teatre català a Pompeu Fabra en el centenari del seu naixement. Després de la representació vam esperar Montserrat Carulla asseguts al bar de la planta del vestíbul del Victoria. Ens digué que “l’amor al teatre, l’homenatge a Fabra i l’esperança que el teatre català vagi sortint de l’estancament, és el que ens ha mogut a representar aquesta obra. Perquè el panorama del teatre català és molt trist. I hem de mirar de dignificar-lo”.

Montserrat Carulla era una dona optimista i creia en l’empenta de la gent jove, dels intel.lectuals.

En la representació de Pigmalió hi intervingueren com a actors més destacats, Jordi Serrat, Joan Vallès, Josefina Tàpies, Joan Velilla, Nadala Batiste i Carme Molina. La direcció anà a càrrec d’Antoni Chic.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS QUARANTA (II)

 

Les lectures que m’atreien més en aquella dècada dels anys quaranta eren les obres de teatre, i em vaig fer un tip de llegir les comèdies de Carlos Arniches i de Pedro Muñoz Seca. Des que vaig veure actuar a Paco Melgares en el teatre Mercantil en l’obra La pluma verde, de Muñoz Seca i La casa de Quirós, d’Arniches, em vingué la dèria de comprar obres d’aquests autors. Anys a venir havia de llegir en una revista de  teatre (que compràvem repartint-nos-la cada mes amb en Miquel Blanch i l’Isidre Oliveras) potser la millor obra d’Arniches, Los caciques. I tanmateix vaig debutar en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador representant  l’obra Trampa y cartón, de Muñoz Seca.

De Pedro Muñoz Seca m’entusiasmà la lectura de La mala uva, obra que vaig llegir i rellegir infinitat de vegades  fins al punt d’engrescar-me a traduir-la al català capgirant  una mica el tema i ambientant-la en l’entorn banyolí. Vaig inventar-me l’acció en una masia de l’altre costat d’estany. Fa poc en els meus arxius he trobat aquest desenrranjament i he vist que, en certa manera  vaig escriure alguna cosa original en descriure l’acció com si els espectadors fossin dintre una barca a l’estany desembarcant davant la masia. Fantasies meves que em feren passar bones estones. Vaig posar-hi per títol L’esbandida, significatiu de fer que se’n vagi una cosa que fa nosa, en aquest cas un grup de gent que s’infiltra amb mentides a la casa del protagonista que té molt mal geni.  Si tinc temps la rellegiré per esbandir-me una mica el cap.

ESCRIPTORS TOLERATS.-  De llibres catalans, en la postguerra  no en podíem llegir gaire. A les aparadors de les llibreries només hi havia llibres d’autors espanyols. Vam llegir-ne molts, així com traduccions d’obres estrangeres. Hi havia llibres d’escriptors tolerats que en aquells anys es van fer imprescindibles i que avui estan pràcticament en els llimbs literaris. En una bona biblioteca, entre dotzenes de llibres escollits, no hi podien faltar algunes obres de Vicki Baum, i una obra de necessària lectura com era Estación Victoria, de Cecil Roberts. L’hongarès Lajos Zilahy també tenia èxit entre els pocs lectors que hi havia a la nostra ciutat. Louis Bromfield va ser un dels escriptors que va arrassar més amb Vinieron las lluvias i no diguem Rebeca i Posada jamaica, de Daphne de Maurier, novel.les consagrades pel cinema en ésser realitzades per Alfred Hitchock. Climas, d’André Maurois també es llegia així com les obres de Stephan Zweig que per aquell temps es va suicidar i els diaris ni en varen parlar. Sembla que aquest escriptor no va suportar la guerra i la destrucció d’Europa i es va matar amb la seva dona el 1942

Dècada anys 60 (XLIII)

Els professionals (II)

 

Una altra comèdia de Muntañola es va representar una nit de festa major al teatre Victoria. La Companyia del Talía de Barcelona va deixar un dia de representació a la Ciutat Comtal per desplaçar-se a la nostra ciutat. Això no passava gaire sovint. La comèdia era Ja tenim 600. I, evidentment, en l’època en que tothom procurava aconseguir el seu primer cotxe 600 , tots els sis-centers banyolins i comarcans van omplir el teatre. El mateix dia, en el Catòlics, una improvisada Companyia barcelonina actuava en el drama d’Avel.lí Artís, Seny, amor, amo i senyor, amb Maria Dolors Busquets, l’actriu que va fer la Marta de Terra baixa amb Màrius Cabré. Que la Companyia era improvisada es notava en la interpretació conjunta on en tots moments els actuants estaven pendents de l’apuntador.

El més notable de l’estiu del 66 va ser en una nit de juliol al Victoria. Es presentava Núria Espert amb la seva Companyia, Premio Nacional de Teatro, quins oferiren l’obra d’Alejandro Casona, Nuestra Natacha en una representació molt digna que agradà generalment a tots els espectadors que mig ompliren el local per escoltar la veu de la tràgica actriu que portava a més a més un Rafael Arcos televisiu i una joveneta i prometedora Àngels Moll, dirigits pel marit de l’Espert, Armando Moreno. El meu interés per parlar amb la famosa actriu es va veure espatllat per la gran xerrada que va tenir un cop acabada la funció de nit amb el notari banyolí sr. Antonio Sauras, home de bona llàvia i conversa fàcil i plaent . No va ser fins l’any següent quan en un descans del rodatge de la pel.licula Laia a Cornellà del Terri vam poder conservar plàcidament amb l’actriu en una entrevista per a la revista Horizontes..

L’estiu del 67 va ser molt animat. Vam veure l’actriu Anna Maria Barbany en una comèdia de Jaume Picas – escriptor que coneixíem per haver-lo convidat a la presentació d’una pel.licula de Vittorio de Sica en una sessió de Cine Club Banyoles al cinema Victoria-. La protagonista de la comèdia La innocència jeu en el sofà era una Barbany eixerida, una xateta de 20 anys que ens va dir que després de la gira teatral es casaria amb el gerent de la Companyia, Joan Serrat. Aquesta noieta ja feia televisió, però encara no era prou coneguda. Vam desitjar-li un feliç matrimoni.

En aquells moments, una de les primeres actrius del teatre català era Paquita Ferràndiz. L’havíem vist actuar moltes vegades a Banyoles, però mai en un personatge caricaturitzat com el que va fer en la comèdia de Joaquim Muntañola, Ja venen els russos. Bona actriu la Ferràndiz. Li vaig recordar  quan va venir per primera vegada a Banyoles fent de “damita joven” en la Companyia de Maria Fernández Ladrón de Guevara amb el gran èxit de públic La madre guapa, d’Adolfo Torrado. Evidentment que havia plogut molt d’aleshores ençà i l’actriu comptava els seus passos pels escenaris catalans. Fins i tot, com algunes altres, havia fet les seves escapades figurant com a primera actriu de la Companyia d’Alejandro Ulloa al Broadway de Nova York.

A la Companyia de la Barbany hi actuava Pedro Van Leyva i quan va sortir a escena de seguit el vaig reconèixer. No sé perquè es va canviar el nom. Era Pere Gili, que ens havia fet suar molt en el muntatge de Cançó d’amor i de guerra en les IV Nits d’Art que no van servir de res ja que a mig acte va ploure a bots i a barrals. Pere Gili, després de passar per la direcció i interpretació estrenaria dintre poc una comèdia escrita per ell en gira per tot Catalunya. Mentrestant, aquell home, molt actiu, seguia fent sarsueles i es proposava tornar a Banyoles per fer el muntatge de La del manojo de rosas i La Dolorosa que la Companyia de Joan Gual representaria en el barri de Sant Martirià, amb la seva filla, la també actriu, Núria Gili, escotorida tiple sarsuelera. La sarsuela sempre ha agradat molt al públic, i aquesta de La del manojo de rosas es va representar moltes vegades a Banyoles. Fins i tot els sabaters i curtidors en la seva festa patronal van contractar la Companyia Ases Líricos, amb Joan Gual de primera figura per cantar la sarsuela de Sorozóbal.

Dècada anys 60 (XLII)

Els professionals.(I)

 

Terra baixa s’anunciava com l’obra que iniciava un Cicle de teatre català. Bé, molt bé. Un cicle que comença amb Guimerà mereix aplaudiments unànims. Però no va tenir continuïtat. Va ser un cicle reduït. La companyia de Paco Tusset i Enriqueta Font representà L’endemà de bodes, de Pous i Pagés, anunciant-se que com a deferència de l’escenògraf barceloní Pou Vila s’estrenava un decorat. Els del Catòlics ens ho mereixiem. Eren dotzenes les vegades que al llarg de la nostra vida teatral havíem obert les caixes de Pou Vila desplegant els decorats que muntàvem entre tots a l’escenari.

El Cicle de teatre català no va avançar. Potser la propaganda no fou encertada. Potser els organitzadors es cansaren de la feina i per la poca assistència d’espectadors . Amb la representació d’El drapaire del carrer Vell, de F. Lorenzo Gàcia, comèdia que obtingué el Premi J.M. Folch i Torres, la Companyia Tusset-Font s’acomiadava del públic banyolí tancant el curt Cicle de teatre català.

Va ser per les festes de la Mare de Déu d’Agost d’aquell mateix any quan vaig poder parlar amb la vídua de l’actor de teatre que vaig admirar més i que va ser el que amb les seves creacions de diferents personatges va aconseguir que em fes afeccionar al teatre. Era la senyora Consuelo de Nieva, vídua de Paco Melgares, (el millor actor de teatre que he vist en la meva vida) i em va agraïr amb la veu entretallada per l’emotivitat i amb una forta  abraçada  el record que vaig tenir per el seu marit. L’actriu va tenir una breu actuació en el teatre Victoria amb la comèdia Aprobado en inocencia, un simple entreteniment escrit per Narciso Ibàñez Serrador. A l’autor vaig fer-li una entrevista per a la revista Horizontes, i es va veure una mica atrapat quan vaig dir-li perquè a la seva Companyia no hi figurava Carlos Casaravilla, el bon actor que havíem vist a la pel.licula de Bardem, Muerte de un ciclista, molt ben reconegut per l’estrena d’una de les obres de teatre mès populars d’aquells anys: La muralla, de Joaquin Calvo Sotelo. Vaig dir que a Banyoles estàvem una mica escamats en veure que en els repartiments de les obres que portaven les Companyies, moltes vegades no hi figuraven els actors anunciats en el programa. Li vaig dir que en moltes ocasions se’ns ha donat gat per llebre. Ibàñez va assegurar que no, i si es mantenia el nom de Casaravilla en el programa era perquè havien enviat uns cartells antics. També vaig saludar a Josep Castillo Escalona, a qui anys a venir vam poder passar bones estones  parlant de teatre durant els descansos del rodatge de  la sèrie Secrets de família per a Televisió de Catalunya. I en l’obra de Ibàñez vam poder admirar a aquella bona actriu que era Luisa Sala, qui pocs dies després de l’actuació a Banyoles moriria d’una forma desgraciada en ennuagar-se mentre menjava en un restaurant.

 

Un dels actors més intel.ligents del teatre català en aquella dècada va actuar en el teatre Victoria fent el protagonista de la popular comèdia de Joaquim Muntañola, En Baldiri de la Costa. Pau Garsaball era un jove actor que va salvar temporades de teatre català a Barcelona en obres de Josep Maria de Sagarra. L’èxit més apoteòsic li vingué quan el van posar en pla de gran actor còmic a Bala perduda, de Lluis Elias . Amb el temps es va veure que allò no li anava, i menys encara fent el Baldiri de la Costa. A Banyoles li recordo una llunyana intervenció en la Companyia de Paco Melgares abans de ser “famós”. En Baldiri no li anava, no encaixava en el personatge. I és que Pau Garsaball, diguin el que vulguin, era un actor de teatre dramàtic. La seva dicció, el seu gest, ens anaven descobrint a cada moment el seu gran temperament dramàtic. Seguien encara desconeixent el bon fer de Pau Garsaball.

Dècada anys 60 (XLI)

MARIO CABRÉ I LA VARA DEL SOFF D’ELS PASTORETS

L’any en que representàvem Assaig general de l’Escobar, tinguerem a l’endemà de la festa major la presència del “torero”, poeta i actor, Màrio Cabré. L’obra representada requeria ésser interpretada amb molta força. Cabré va ser el Manelic de la Terra baixa, de Guimerà i portava com a primera actriu a una amiga locutora de ràdio, Maria Dolors Busquets, que havia vingut més d’una vegada a Banyoles amb la companyia Tusset-Font. El drama va agradar molt al públic, un públic molt diferent del que trenta anys enrere havia escoltat el text de Guimerà en aquella mateixa sala quan els afeccionats banyolins de l’Ateneu l’havien representat. El públic del Catòlics aplaudia a cada mutis i Màrius Cabré va sortir-ne tan emocionat que fins i tot va voler emportar-se un record. Ens va pispar la vara recorquillada que el vell Soff s’hi recolzava en Els Pastorets. Potser avui, en algún museu de teatre s’hi exposa aquell gaiato dur, llarg i bonyegat com a signe d’haver-lo portat Marius Cabré fent el Manelic. Pobre Soff ¡ En els anys següents  hagué de recolzar-se en un branquillós i senzill bastonet.
El que s’havia de recolzar en un bastó era l’actor Lluis Carratalà, a qui jo  sempre havia admirat. Va ser el millor actor interpretant l’avi Tomàs de Terra baixa. Aquell vell actor era present gairebé sempre en els repartiments de les antigues Companyies de Maria Vila i Pius Daví. En venir a Banyoles, feia poc que havia complert les seves Bodes d’Or teatrals. Era un gran actor que no s’espantava ni en les més difícils proves interpretatives del teatre modern i mai defraudava en les seves creacions dramàtiques