1985. L'ensulsiada del teatre dels Catòlics

Els pastors tenen raó

 

  Hi ha una dita, entre pastors i carboners, que s’ajusta massa bé a la conjuntura banyolina, en relació amb l’ensulsiada del teulat dels Catòlics: “Quan t’ha caigut la barraca et dones compte del que val l’aixopluc...”.

  Com l’anell al dit ve, al nostre entendre, la dita dels bosquetans quan es repassen les estadíistiques del “Cercle” a les quals hem tingut accés, durant les entrevistes mantingudes pertocant a la informació sobre aquest succés lamentable, i provincialment sense conseqüencies luctuoses i irreparables.

  Arrodonint xifres, a la baixa, veiem les següents, que corresponen a l’exercici 1984:

-27 sessions de “la Caixa de les escoles”... 11.000 infants.

-17 sessions de “RIALLES”...4.000 infants.

-Activitats extraescolars i vetllades de col.legis d’EGB, INEM i FP...2.700 assistents

- Temporada nadalenca: Pastorets... 1.500 espectadors.

- Sessions de teatre (agrupacions locals i d’altres), concerts, conferències, assemblees, Setmana Joventut, reunions diverses, etc... 6.500 assistents.

  En resum... 27.700 persones.

  ( No s’han comptat els assaigs, reunions preparatòries, etc)

  Tenen també la seva eloqüencia, pertocant a l’activitat i vigor de la centenària i degana societat banyolina, les dades econòmiques següents:

  Obres que, dins un pla d’arranjament i moderació de la sala, s’havien portat a terme abans del sinistre:

-Ampliació de la instal.lacio elèctrica; potència, conduccions, quadre de comanament, llums d’emergència.

-Revisió i reforma de les sortides de seguretat (panys, etc)

- Revisió, renovació i ampliació del nombre d’extintors.

- En total: 1.500.000 pessetes

- Reforçament de l’entarimat de l’escenari, revisió de la tramoia i adecentament dels vestidors: 500.000 pessetes.

- Equip nou de calefacció_ 1.200.000 ptes.

  Com a passos pròxims, estava programat el canvi de les butaques, la reforma dels lavabos, el canvi de cortinatges, pintura parets i fustam, etc. Evidentment, Banyoles no pot quedar “amb la barraca enlaire”...com diuen els pastors.

(Revista de Banyoles, abril 1985

1985 - El sostre del teatre del Cercle de Catòlics

El sostre si, però l’ànim no

 

  La ciutat s’esborronà...No n’hi havia per menys. El sostre del teatre del Cercle de Catòlics s’havia esfondrat. Bigues, runes i teules cobrien el pati de butaques... Una espessa polseguera s’enlairava en la fosca cel amunt.

  Providencialment, l’ensulsiada es produí a la nit d’un dia festiu, quan no hi havia una ànima vivent al local. Fa escruixir de pensar el contrari. Donem gràcies a Déu de què els danys –certament considerables- no hagin transcendit l’àrea  material.

  La vida, les activitats socials, culturals, artístiques, populars del Cercle han quedat suspeses, paralitzades, en uns instants tràgics. Per un temps a Banyoles els festivals infantils, les vetllades tradicionals, les representacions teatrals, els actes polítics, les reunions gremials i socials no podran celebrar-se en el marc acollidor, franc, obert i únic que amb natutralitat familiar brindava el centenari i popular Cercle i –amb franquesa cordial i habituada –el poble utilitzava.

  Hem dit “durant un temps...”. Volem deixar clar que –salvant imponderables- la informació recollida ens autoritza a creure-ho i a dir-ho així. No desconeixem que, malgrat que el sinistre ha afectat solament una part del complexe, els danys són importants. Però coneixem –documentalment- que no es poden qualificar d’irreparables i que la reconstrucció o reposició dels elements afectats –mobles i immobles- no resulta econòmicament inassequible.. Comptant amb les màximes i exigibles seguretats, lògicament.

  Les runes –mentre estem redactant aquesta columna-permaneixen immòbils i mudes, sobre la platea assolada... A l’inrevés, les parts interessades –autoritats compreses- es mouen des del primer moment... Per altra banda, un cop esbargida la polseguera, el Cercle ha anat i va rebent la reiteració oportuna del suport decidit i efectiu que – en altra ocasió crítica, no massa lunyana- van presentar les entitats, associacions, famílies, partits, sindicats... de la Ciutat. No cal dir com han reaccionat els socis, conscients de la transcendalitat del moment.

  Fins allà on valgui, fem constatar la nostra adhesió i el nostre desig de veure i de viure, novament, al teatre “del Centre” -podríem dir-ne “del poble” la il.lusió  engrescadora  dels menuts; l’art i l’afecció dels elencs; la diversió de les famílies; la vibració dels polítics, quan s’escaigui... Banyoles, fins ara, n’ha disposat i si vol, pot tornar a disposar-ne...

  Ho estampem amb el cor obert a l’esperança. Ens hem assegut en “taula rodona” amb la Junta, i, sense afalacs extemporanis hem constatat el bon sentit, l’objectivitat i el coratge, amb els quals porta a terme tan extraordinària operació... Bé mereix el suport que està rebent.

  No volem jugar amb les paraules, però no sabem estar-nos de dir. “El sostre ha caigut, però l’ànim, no”.

  Endavant...!

( Editorial Revista de Banyoles. Abril 1985)

1985. S'ENSORRA EL SOSTRE DEL TEATRE DEL CERCLE DE CATÒLICS

8 D’ABRIL.- S’ENSORRA EL SOSTRE DE LA SALA D’ESPECTACLES DEL CERCLE DE CATÒLICS

  A tres quarts d’onze del vespre del dilluns de Pasqua se sent en el centre del poble, “com una mena de terratrèmol”. Una dotzena de persones que són en el bar dels Catòlics s’espanten en sentir “un primer tró”. Els conserges es pensen que és la televisió que la tenien molt alta, però immediatament senten una fressa increïble. En començar a buscar d’on venia es dirigeixen cap a la sala d’espectacles pensant que havia explotat una caldera, ja que sortia fum. Els inquilins avisen els bombers i la policia, i es veu finalment que el fum prové del terrabastall de la caiguda del sostre de la sala del teatre. L’espectacle que ha quedat a la sala és desolador. El pati de butaques és ple de bigues i de runes caigudes del sostre, actualment pràcticament  inexistent ja que només se n’han salvat les parets mestres i l’escenari. Certament, si hi hagués hagut públic, se n’haurien salvat ben pocs, ja que no ha quedat gairebé cap butaca sencera. Les llotges del pis han quedat totalment malmeses.

(Notícia a la secció Banyoles dia a dia de Revista de Banyoles, abril 1985).       

Figuretes de vidre

Noves ofertes teatrals

 

El gran repte de representar un Tennessee Williams.- Mes d’abril. El Grup del Cercle i “Tres i Un”  van presentar l’obra de Tennessee Williams FIGURETES  DE VIDRE. Amb una entrada aproximadament d’un centenar de persones que van pagar 400 pessetes per veure el muntatge, la gent del Cercle va oferir una cosa, que sigui dit per endavant, representa una novetat  dins de la línia teatral que, com és conegut de tothom, fa temps que va adoptar aquesta entitat. Deixant a part qualsevol altra valoració, em sembla positiva la voluntat que s’endevina darrera d’aquest T. Williams d’oferir una altra proposta teatral que representi una alternativa enfront  l’acostumat teatre de “sant martirià·” i que justament aquesta voluntat és produeixi dintre mateix dels Catòlics. Això vol dir que comença a haver-hi als Catòlics algunes persones que es plantegen d’una manera diferent a la fins ara coneguda el teatre i tot el que l’envolta. Tamateix, ja començava a ser hora!. Però atenció: el fet que els Catòlics ens ofereixin un Williams no vol dir que hagin canviat els resclosits esquemes d’una entitat tancada en ella mateixa. Ja ho diuen: una flor no fa estiu.

  De les “Figuretes de vidre” que ens van mostrar als Catòlics només unes quantes estaven descantonades.

  Per exemple: van agradar la Carme Llach i la Lali M. Rovira. O almenys jo els posaria un bé. I això, com tot el que estic dient, és evidentment subjectiu. Em va sorprendre el treball de la Lali. Fou una interpretació ben conduïda. De la Carme en dic el mateix, per bé que estem més acostumatsaa veure la naturalitat característica de l’actriu a l’escenari. Ferran Barba va fer una actuació més discreta. La gran talla de Tom com a a personatge de ficció anava una mica gran a Pep Gómez, que no va saber aprofitar, en alguns moments, les possibilitats que li oferia el protagonisme d’aquest personatge central en la narració dels fets. I a Josep A. Tudela li sobra una mica de teatralitat.

  En l’espai escènic s’íntuïa una bona idea, però no es veia realitzada plenament donat que hi havia un hiatus entre el que es deia (que l’acció transcorria els anys trenta) i el que es veia al damunt de l’escenari (un mobiliari i un vestuari que corresponien a l’´època actual). Hi havia, per tant, una certa inversemblança en aquestes coses que són molt importants a l’hora d’ajudar a l’espectador a entrar de ple en el joc de la ficció proposat per l’autor.

  Altres detalls. Com la delimitació de l’espai escènic o la mateixa il.luminació no estàn plenament aconseguits.

  Una altra observació que volia fer fa referència a la possibilitat que tenien els actors (i sobretot Laura) de donar més protagonisme a la col.lecció de figuretes de vidre que, gairebé tota l’estona queden a un racó de l’escenari. Només recordo una ocasió en la qual agafen un protagonisme clar dins del fil de la narració.

  En resum: un gran repte això de representar un T. Williams que demana una lectura atenta del text, i no només de text, sinó també de l’autor i de tot allò que l’envolta (aquesta és una obra autobiogràfica) i també de tot allò que ens vol transmetre. A l’hora de fer coses d’aquest tipus, convé que els que les pensen portar endavant facin un treball de reflexió seriosa davant d’una taula.

  I no només amb el text en qüestió, sinó amb tot aquell material que pot ajudar a la direcció del muntatge i també a la interpretació a ser fidels al contingut que vol transmetre l’autor i la forma amb la qual l’autor ho vol transmetre.

  I acabo per on he començat. Noves ofertes teatrals arriben dels Catòlics, aquell vell conegut nostre. Tant de bo tinguin durada. Els que han presentat aquest darrer muntatge saben que a Banyoles, on no hi ha un públic teatral nombrós que estigui interessat per aquests tipus de productes teatrals, costa molt d’esforç dur a terme segons quin tipus de teatre. I que sovint els resultats desanimen. Serà que la gent de Banyoles no ha estat acostumada al bon teatre.

                        (Joan Gratacós a la revista El Bagant. Maig 1984)

La primera televisió banyolina - 1984

Televisió banyolina

 

“Video-Revista de Banyoles” s’acomiada dels espectadors banyolins fins al gener del proper any”. És a la Revista de Banyoles que informa de la primera emissora local de televisió:

“Durant quatre mesos – a partir de la primera emissió del 30 de juliol del 1984- els banyolins hem pogut contemplar la televisió local una vegada a la setmana en programes d’una hora i d’una hora i mitja de durada. Abans ja ens havien ofert uns informatius mensuals que començaren a principis d’any i que forjaren els mateixos membres que són Josep Compta, Leo Calders i Xavier Félez. Eren cintes gravades que se n’extreien unes 20 còpies – 10 en el sistema VHS i 10 més en el Beta-. Aquestes cintes es passaven als video-clubs de la ciutat al preu de 1.500 pessetes. Com          que les cintes es llogaven a 200 pessetes  de mitjana, tan sols calien set lloguers per amortitzar-les; tot i aixó la cosa no donava de cap manera i al final si no hi perdien, poc els faltava. Per portar a cap aquests programes, els tres membres bàsics de la video-revista disposaven d’una sèrie de col.laboradors com Moisès Tibau i Joan Comalat, els quals portaven a terme la major part de les filmacions de l’àmbit cultural, principalment les que feien referència al món de la pintura, i Miquel Rustullet, responsable de la vessant esportiva. De cada una de les cintes gravades s’enviava còpia a l’Ajuntament per tal que passés a l’arxiu municipal. Això es pot dir que fou l’inici de la televisió local. És a partir del maig-juny quan es començaren a fer les proves, i a partir del 30 de juliol ja començava la primera emissió setmanal. El treball era gran, però els esforços es veien compensats per la resposta dels banyolins. D’altra banda, els spots publicitaris els permeten de finançar una part de les despeses que comporta el manteniment de la televisió banyolina. Fins ara han emés amb un equip de 2W de potència, que va muntar el tècnic Joan Padrés. L’ideal seria poder aconseguir un equip de cinc vats, però això suposaria un increment de 100 a 150 mil pessetes  del pressupost.

   A Catalunya hi ha unes 50 televisions d’àmbit local. Darrerament s’han produit una sèrie de contactes entre gironins i barcelonins per tal d’establir una associació de televisions locals, l’objectiu de les quals es centraria en l’intercanvi de material.

  La publicitat és un dels camins per sobreviure, l’altra, l’ideal, serien els patrocinadors. O sigui que alguna empresa comercial es fes càrrec econòmicament d’un determinat programa, la qual cosa no deixa de ser publicitat, però de manera més indirecta.

  Desitgem que les coses s’arrangin ben aviat i que en el primer mes de l’any 1985 podem, tots els banyolins, gaudir de la televisió local cada dimarts a dos quarts de deu del vespre.

(Notícia a la secció “Banyoles dia a dia” de Revista de Banyoles. Desembre 1984).

Comèdia de festa major -1984

Comèdia de festa major – 1984.

 

La núvia portava cua

 

  L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles representà durant dues nits una comicitat que no decau mai i que es recolza més que tot en les situacions. Obra que podia haver caigut molt fàcilment vers la procacitat, que l’autor ha evitat totalment, demostrant una vegada més que la gràcia no està necessàriament lligada amb la grosseria. Ajudaren que la comèdia fos celebrada amb unes bones riallades la interpretació que els set personatges ens oferiren sota la direcció d’Enric Tubert: Josefina Julbe, Assumpció Geli, Carme Llach, Ferran Barba, Josep Maria Angelats, Joan Geli i Joan Olivas. Cal esmentar també la tasca important que entre bastidors feren els regidors d’escena Vicenç Ferrer, Joan Bosch i Albert Tubert.

(Nota a la secció “Banyoles dia a dia”, de Revista de Banyoles).

Els alemanys de Sant Maurici - 1983

Els alemanys de Sant Maurici

Son una colla d’alemanys que venen a estiuejar a una masia de Sant Maurici, a Can Llopart. La història d’aquest centre d’estiueig comença fa tres anys, quan l’Anna Borredà, l’actual propietària compra l’edifici, el restaura i decideix transformar-lo en un centre d’intercanvi artístic i de convivència social. Fa alguns anys que visc a Alemanya, concretament a Gottingen, on dono classes d’expressió corporal a la Universitat Popular, Vaig adonar-me que la gent era més aviat tancada i que necessitava alguna cosa per poder relacionar-se. Vaig pensar aleshores, en aprofitar el temps d’estiueig convidant-los a Banyoles, a unes vacances on s’havia de potenciar la convivència i la relació social a partir de la participació en tallers de mim, teatre, dansa... que eren centre del seu interès, i part de la meva feina. La cosa va començar a funcionar, i segueix funcionant. Ara bé, la meva intenció és que hi participi gent d’aquí (alguns ja ho han fet) perquè em sembla que podria ser molt positiu l’intercanvi entre dues personalitats tan diferents com la mediterrània i la germànica. Si puc, el gener vinent em quedaré alguns mesos més que no pas ara, a veure si engresco una mica la gent d’aquí.

  L’Anna Borredà fou alumne de l’Antoni Font (Dia-Din a Banyoles, l’Agost-80) i del popular i conegut mim francès Marcel Marceau, entre d’altres. Ara diu que malviu de donar classes de teatre corporal a Alemanya. Ella, però, ha creat aquest centre que ha batejat amb el nom d’Arlequí, un centre que no ens ha d’ésser totalment indiferent ja que d’alguna manera la vinguda dels artistes forasters repercuteix a Banyoles. Tal és el cas de la participació del mim alemany Peters o del ballarí nordamericà Solomons al mes de la Joventut de 1982; o del Circolino Pico Bello i dels pallassos Illi-Olli que han actuat en les fetes d’estiu d’enguany.

                                                           (Francesc Feliu a El Bagant. Setembre 1983

1983: Poc teatre