INAUGURACIÓ TEATRE MUNICIPAL (II)

Un cop acabada la representació d’unes escenes de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” arribà el torn de Teatre i Art: JAUME FARRIOL.- Nosaltres vam començar amb “El fill del senyor Rafeques” i, de seguida ens vam inclinar per una mena de “revistes teatrals cómic-musicals que van ser, successivament “Cantando baja l’alubia”, “Llevando chanclas”, “Visicletas imperiales” i “”Pan, amor i ratafia”... Era un “divertimento” tant o més per nosaltres que pel públic i s’hi barrejaven els gags amb les cançons. Va ser una etapa irrepetida en l’àmbit banyolí i va ser el precedent d’una jove agrupació: Teatre i Art, i d’un teatre més ambiciós que es va concretar en “Una història qualsevol”, l’any 1957. Després van venir “Maria Clara” i “En la ardiente oscuridad” amb la qual vam quedar finalistes del primer –i últim- concurs de teatre provincial, on vam concursar amb “El diario de Ana Frank” l’any 1958. Després van seguir “El millor dependent del mon”, “L’amor truca la porta”, “Melocotón en almíbar”, “Els savis de Vilatrista... D’aquella etapa que es va acabar a principis dels seixanta l’hem volgut il-lustrar amb un fragment del “Diario de Ana Frank”, l’obra més emblemàtica. Es tracta de l’escenificació del diari escrit per Anne Frank, on es recull l’experiència de la vida clandestina que va portar ella i els seus pares, junt amb altres amics jueus, en un àtic d’Amsterdam, per tal de no ser detinguts per la Gestapo. A través de diverses escenes curtes, s’explica la vida en l’amagatall, amb problemes personals i de convivencia, i sobretot, amb la por de ser detinguts i deportats. Els personatges que veureu son uns quants noms propis de la llarga llista de víctimes de l’holocaust. Hem triat dues escenes. A la primera es descriu l’arribada d’un nou refugiat. A la segona, la celebració de la festa del Hanuka, amb petites alegries i un gran sobresalt. (Representació dels quadres a càrrec de Josefina Julbe, Angelina Tarafa, Joana Collell, Enric Tubert, Jaume Farriol, Pere Pagés i altres). JOSEP ALSINA.- A la dècada dels seixanta s’estrena La Passió i es registra un intensa activitat de diferents grups. S’alternen i conviuen Teatre i Art amb l’agrupació jovenil del Cercle de Catòlics, l’Agrupació Dramàtica de Banyoles, Amics del Teatre, un incipient Teatre Experimental Independent, Sarau i Teatre d’Art. D’aquesta etapa que abarca la dècada dels setanta i acaba el vuitanta-cinc amb l’ensulsiada del teatre dels Catòlics, en podríem citar una llarga llista d’obres que van ser representades pels diferents grups, obres com ”Els corders de Blanes” d’Amics del Teatre, fins a “Calígula” o “Estricta vigilància” del TEI, des de la “Magnèsia” del Grup Jovenil del Cercle fins a “Ulls de gat negre dintre la fosca” o “Vent de garbí i una mica de por” del Sarau, des del “Jo seré el seu gendre” o “No es mai tard si s’arriba d’hora” de l’Agrupació del Cercle, fins a “La pau retorna a Atenes” o “Els mites de Bagot” del grup Atel-lana, des de “Figuretes de vidre”, del Grup del Cercle, o “La núvia portava cua” de l’Agrupació del Cercle fins a “El berenar dels generals” i típiques comèdies com “El carro del vi”, Amor...direcció prohibida”, “L’amor venia en taxi”, amb clàssiques com “Los blancos dientes del perro”, “Fang”, “L’aniversari, de Txecov, Antígona en versió de Muñoz Pujol, “Morts sense sepultura”, “Calígula, Ona, Els Tarcisis.... (I fins aquí arribo amb els papers retallats i perduts. N’he trobat més sobre la inauguració del teatre Municipal i segurament que el que he transcrit no és l’original que es va llegir aquell dia. Acabo dient que l’espectacle Homenatge seguí amb representacions d’escenes de La Passió de Banyoles, El berenar dels generals i El comte Arnau).

1995: Inauguració del teatre Municipal

Extracte del diari EL PUNT (26 març 1995). Crònica de Gemma Busquets “La inauguració del teatre va servir també per retre un homenatge al teatre banyolí de tots els temps. Uns acomodadors d’allò mes diligents i preocupats perque tothom s’assegués on pertocava, van ser els primers de rebre els banyolins al nou teatre. Babaus es presentava així fora del seu àmbit d’actuació: el carrer. El grup, l’únic estable a Banyoles en els últims cinc anys, presentava dins del Municipal la galeria de personatges que els seus membres passegen sovint pels carrers. El públic estava encuriosit al teatre. La majoria dels banyolins, però es mostraven contents del que veien, tot i que consideraven que la sala era massa petita. Joan Olivas, un dels actors de l’Agrupació Teatral Banyolina, va obrir el teló del Municipal per presentar Don Gonzalo o l’orgull del gec, estrenada per primer cop a Banyoles el 1920. En la introducció de l’obra, Olivas va demanar perdó als assistents per l’ineluctable pas del temps: “Les persones envelleixen, els personatges no”. Olivas, però, perfectament caracteritzat de Tòful, va fer riure els banyolins i també va ser el primer dels actors de trepitjar l’escenari del municipal. El diario de Ana Frank, representada pel grup Teatre i Art, va posar la nota emotiva de la nit: una Anna Frank de mitjana edat revivia l’experiencia d’una nena de 13 anys a les golfes d’una casa de l’Amsterdam ocupat pels nazis. Es van reviure també bons moments amb representacions d’escenes de La Passió, El berenar els generals i El comte Arnau.

Revifarem el teatre a Banyoles?

Entre els papers esbarriats he trobat set folis que vaig llegir en un debat cultural. No cal transciure’ls. Només deixar-ne constància amb aquestes línies finals: Revifarem el teatre a Banyoles? Sóc el primer a desitjar-ho, I per això avui he volgut a ésser aquí recollint el convit del servei de Cultura i Educació de l’Ajuntament, per reflexionar col.lectivament sobre el teatre a Banyoles. Perquè, malgrat tots els inconvenients que en el món d’avui es troben, tinc esperança de que el teatre es revifi a la nostra ciutat. Tinc esperança de que part d’algunes persones que han fet teatre tornin als escenaris banyolins; i tinc esperança de que els joves s’hi acostin per descobrir-lo. I és amb aquesta esperança, i dintre de les meves limitacions que avui m’ofereixo per endegar aquest revifament que cal donar al fet cultural teatral. No sé fins a quin punt puc arribar per a donar a tots els interessats aquesta injecció d’entusiasme que cal per a reanimar l’apaivagat escalf teatral. Jo, ara sóc un jubilat, i si bé com he dit tinc les meves limitacions, no em manca, gràcies a Déu, l’entusiasme. Malgrat els inconvenients, segueix viva la meva afició, i encara que sol, m’he sabut espavilar per mantenir-me en activitat; en aquests darrers cinc anys he pogut conèixer el món dels rodatges de cinema, he intervingut en tres treballs de televisió, i no ha mancat mai la meva col.laboració a tots els que me l’han sol.licitat, com la d’un apartat d’interpretació en un Taller de teatre a Girona o en la direcció d’un organitzat grup teatral a Fontcoberta. Amics, tenim a la cantonada un teatre per estrenar en el carrer Pere Alsius. I d’aquí uns anys potser en tindrem un altre de renovat, el Catòlics de la plaça major. Asseiem-nos i engresquem-nos per parlar d’aquests teatres, ajuntem-nos per parlar seriosament per a la formació de grups de jovent de cara al teatre del 2000. Per tal de que l’afecció al teatre torni a despertar-se necessitem de tots, joves i grans. Avivem-lo procurant que no sigui una flor d’estiu o d’hivern. Asseiem-nos junts per parlar de teatre. I de vídeo, i de televisió. Perquè el món dels mitjans audiovisuals és avui un complement fusionat amb el medi cultural teatral. I de cinema. Una altra cosa que n’havíem de parlar però que assignat no ens ho permet. Però si que cal dir- que l’any que vé es celebren els Cent anys del naixement del cinema, i crec que hi ha maneres de fer alguna cosa a Banyoles. Amb el meu amic Miquel Blanch, com a membres fundadors del Cinema Club Banyoles, ens oferim a desempolsar els nostres arxius per si es pot fer una exposició d’història del cinema a la nostra ciutat. Asseiem-nos, doncs, per parlar del fet del teatre a Banyoles. I formem-lo entre tots, grans i joves afeccionats, perque el teatre torni a ésser el que ha estat sempre a Banyoles: una llarga i viva tradició cultural. Banyoles, any 1994.

Crisi del teatre?

En un dels programes radiofònics que tenia al meu càrrec a l’emissora local vaig llegir un article que es publicà al diari Avui on l’escriptor Ramon Solsona digué, entre altres coses: “Amb la represa de la vida cultural catalana, es va haver de reinventar el teatre. Només un Capri o un Pau Garsaball mantenien l’antiga força dels actors ribotejats per l’escenari. La vella companyia amb noms de capçalera i amb aprenents que s’iniciaven amb papers de tercera fila va donar pas a les cooperatives i les creacions col.lectives van substituir l’obra d’autor. A la crisi del teatre tradicional, es va respondre amb teatre experimental, amb una obsessió febrosa per l’originalitat. Sorprendre, provocar, reinventar el text, fins i tot rebentar-lo... En una reaccio contra la comercialitat i els decorats convencionals, contra la rutina. De resultes d’aquesta commoció, el concepte teatre s’ha eixamplat tant que hi cap tot, des de la sola gestualitat fins a la nuesa pura del text. Pau Garsaball definia les noves modalitats teatrals com el crit i la tombarella. Va ser un xerampió que va deixar moltes víctimes pel camí, des d’espectadors fastiguejats fins a actors que no van sobreviure a la duríssima travessa del desert. Només a força de tenacitat, sacrificis personals i afany de superació, el teatre ha tornat a tenir presència ciutadana. I continua essent una lluita per la supervivència. Queden alguns tics de mal teatre experimental com en queden del teiatru. Però el retorn del text és una de les bones noves dels darrers quinze anys. Això vol dir que torna –a poc a poc- la dicció acurada i que tornen –a poc a poc- els dramaturgs, aquests éssers que des de fa segles omplen o buiden les platees segons allò que han escrit en uns fulls que prèviament són blancs. Catalunya va recuperant el teatre. Amb mil problemes, amb companys fràgils i locals que d’un moment a l’altre es poden convertir en garatges o hamburgueseries, amb subvencions polèmiques, capelletes, vedettismes desaforats, programacions estranyes, fracassos anunciats... Eppur si muove. Si el públic respon, per alguna cosa deu ser. Crisis del teatre? Si, sempre. Vitalitat, doncs”. Evidentment que l’autor es referia al teatre professional, però això també va per a nosaltres, els afeccionats que tota la vida ens hem dedicat al teatre. I per això vaig acabar l’espai radiofònic dient: “Estem a la vigília de les festes de Sant Martirià i el teatre a Banyoles no el veièm enlloc. Únicament, avui, aquesta nit, veurem a Maria Àngels Gonyalons en el seu espectacle musical Memory, en el Mercantil. Aplaudim a l’Ajuntament perquè almenys ha fet portar un espectacle encara que sigui a les vigílies de les festes. Els dies claus, però, els de les festes de Sant Martirià, els escenaris banyolins restaran buits. Perdó. He dit escenaris? On són els escenaris? El del Catòlics, enfonsat; el del Victòria, enderrocat; el del Nou Victòria, embarrancat; el del Mercantil, empantallat... A Banyoles, la crisi del teatre és perquè no hi ha escenaris on es pugui actuar. De jovent aficionat al teatre, n`hi ha. Es van forjant grups jovenils en escoles, i esperem que tots estiguin a punt pel dia que a Banyoles hi hagi teatres. Quan arribi aquest dia, aleshores sí que podrem dir Vitalitat. Si aquest any no podem fer-ho, esperem que a les festes de l’any vinent ja poguem parlar de Vitalitat teatral banyolina”. ( A Ràdio Banyoles, 1-10-1992).

Expressió teatral (i III)

Setmana Cultural a l’Escola de Sant Esteve de Guialbes.- Vaig recitar una poesia dramàtica i la inevitable escena del Tòful de Don Gonzalo... i acabant dient que “potser he exagerat una mica. És possible. Els actors a vegades també ens passem. I en algunes actuacions hem tingut entonacions rimbombants i estem afectats en molts passatges, perquè els actors també tenim moments de falta d’estudi en gradacions i detalls. També en molts artistes es nota una desgraciada propensió a exagerar els traços còmics, a vegades caièm en el grotesc i en la caricatura. Per això ens és molt necessari una persona que ens sàpiga conduïr: un director escènic. Perquè una representació teatral no existeix sense una ordenació intel.ligent. Fins i tot, sense una harmonització de tots els seus elements (escenografia, espai teatral, vestuari, maquillatge, etc). Es necessita un director que condueixi. La direcció escènica és un treball difícil i complexe. Ha de conjuminar-ho tot. Ha de saber dosificar, integrar i harmonitzar tots els ingredients. Una representació de teatre comporta l’esforç de moltes persones, cada una de les quals té tanta importància com les altres, per petita i insignificant que pugui semblar la seva participació, però és al director a qui correspon la responsabilitat de la coordinació. Amb coneixement de causa i seguretat. Us he dit al principi que darrerament m’he mogut en uns altres mitjans de comunicació. I he tingut ocasió de col.laborar en alguna pel.licula i en algunes sèries de televisio. Us en parlaré una mica i acabaré passant-vos unes escenes d’un vídeo perquè us fèu càrrec del diferent que és una actuació teatral a una d’imatges. Segurament que heu llegit en algunes entrevistes a actors de teatre que s’han fet famosos precisament actuant a televisió, i gairebé tots diuen que prefereixen actuar en el teatre. És lógic. Un actor no es pot desprendre mai del món teatral. Perquè els personatges els pot viure més intensament. En cinema i televisió s’actúa per blocs, en escenes curtes, en espais breus. Quan vaig ficar-me en aquest món, vaig comprovar que, per un actor de teatre li era fàcil actuar en imatges, per la senzilla raó de que gairebé no ha d’estudiar el text assignat, ja que en ser, com he dit, en escenes curtes –a vegades en pla i contrapla- són fàcils de recordar. L’actor de cinema o televisió ha d’estar molt pendent de la qüestió tècnica: li senyalen una ratlla en un espai a terra, i no pot passar d’allà. Us explicaré un parell d’anècdotes del rodatge en la sèrie televisiva Els misteris de Vilaür. (Explico escena jardí amb Alfred Luchetti i escena explosió del motor de l’autocar). Bé, potser m’hauré fet una mica pesat amb aquesta exposició, i em sembla que serà millor que ho acabem. Ho rematarem amb algunes seqüencies d’una sèrie de televisió que ja fa alguns anys es va realitzar -és una cinta potser una mica deficient en quant a só, ja que és la primera cinta d’un programa pilot de la sèrie Pare i fill, amb guió de l’humorista Joaquim Muntañola. Serà millor acabar-ho rient, no us sembla? Son unes escenes que he triat perquè es fèu una idea de que va el tema: és un pare vidu que voldria que el seu fill, ja una mica gran, trobés una noia per a casar-se. I el fill el que voldria és que fos el pare qui es tornés a casar. Hi ha una criada pel mig, que un dia no pot anar a fer les feines al pis, però hi fa anar la seva noia. I d’aqui venen tots els embolics. Ho veureu seguidament. (Fragments del capítol Una brossa a l’ull”: Direcció: Antoni Bolinches. Intèrprets: Pep Cruz, Joan Olivas, Dolrs Crua, Carme Capdet). I amb els fragments d’aquest episodi, jo ja m’acomiado de tots vosaltres agraint-vos la vostra atenció, i sobretot el vostre riure i el vostre somriure, perquè si d’alguna cosa puc estar joiós d’aquest meu viure intensament el teatre durant tants d’anys, és d’haver pogut veure com en el final de les representacions tothom en surt satisfet amb cares rialleres. Veure com la gent gaudeix de debó, produeix una alegria immensa als actors de teatre, sobretot els que com jo, i hem dedicat tota una vida per afició, i especialment al gènere còmic. Gràcies a tots.