dilluns, 30 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XXIII)


EL SEGON FESTIVAL “NITS D’ART” (2)

 

Aquelles Segones Nits d’Art es van completar en una representaciçó teatral que va tenir lloc el primer dia de les festes de la Mare de Dèu d’Agost en el teatre del Cercle de Catòlics. Es representava El gran cardenal, emotiva obra de Herald von Leyder, en versió catalana de Tomàs Roig i Llop, sota el títol de La setena paraula. La presentava el Quadre Escènic del Patronat Artístic del Cercle de Catòlics, amb la col.laboració de l’actor i director  Ramon Martori, qui va donar un cop de mà al director escènic Joaquim Colomer. Es va procurar, sobretot, que la dicció fos correcta. Hi havia cert nerviosisme –no passa cada dia això d’actuar amb un actor professional-, algunes falles de memòria i possiblement manca d’assaig. Ramon Martori, en el paper de cardenal, va ser, en matisos psicològics i de compostura escènica, un protagonista ideal, amb una figura majestuosa que irradiava personalitat. Es van notar, però, els moments en què la memòria li fallava, trencant-se l’encís d’algunes escenes. La interpretació femenina, a  càrrec de Carme Quer i Anna Alberti, correctíssima. Josep Maria Angelats –que se li donà el paper a la vigília de la representació, degut a haver-se posat malalt l’actor que havia d’interpretar-lo- va fer un veritable esforç a fi de que passés desapercebuda aquesta circumstància i va fer un Monsenyor molt digne; Frederic Corominas fèu una creació de Petrovich, un dels personatges més difícils de l’obra; Joaquim Colomer va interpretar amb encert el Mariscal, salvant amb la seva veterania més d’una situació compromesa. Enric Tubert, Joan Geli, Pere Quer, Martirià Coll, Lluis Soler, Rafael Cuenca, F.Vizcaino, Salvador Palmada i J.Grabuleda van donar vida als diferents personatges amb una sobrietat modèlica de com ha d’ésser una companyia ben conjuntada

Frederic Corominas va ser qui va portar l’il.lustre escriptor català Tomàs Roig i Llop, qui va fer la resentació de l’obra.

Ramon Martori va romandre a Banyoles durant gairebé un mes per dirigir  La setena paraula. A les tardes el podiem veure sempre en les tertúlies del cafè del Catòlics.  Vaig convidar-lo algunes vegades a sopar a casa i gaudia molt jugant amb el nostre fill, Xavier, que aleshores tenia tres anys, i li feia molta gràcia amb el seu cabell roig i cara de trapasser, tal com. l’havia vist a La Passió damunt d’una parada de fruites que jo, el seu pare, tenia muntada damunt l’escenari en el quadre del Diumenge de Rams.  Ramon Martori era tot un senyor i va passar moltes estones fullejant obres de teatre en el meu particular arxiu teatral i emocionant-se més d’una vegada en veure els repartiments de les obres de teatre en les que ell havia actuat, i més d’una llàgrima se li va escapar en comprovar que ja no eren en aquest mòn alguns actors i actrius que figuraven en els repartiments de les obres per ell estrenades a Barcelona. Ramon Martori era una figura important del teatre català. Havia inaugurat temporades al teatre Novetats i la seva Companyia Nicolau-Martori (l’actriu era Mercè Nicolau) emplenava temporades llarques al teatre Romea i passejant-se  amb les seves comèdies per tots els teatres de Catalunya. De Martori ja n’hem parlat quan en els anys quaranta venia a representar teatre en el Catòlics. Adolfo Marsillach, en les seves memòries diu que ell va començar a fer teatre amb el “juez Harvey”, i és que així era conegut Ramon Martori qui amb la seva veu inconfusible doblava a l’actor Lewis Stone en les pel.licules de la sèrie del jutge Harvey, que la distribuidora Metro Goldwyn Mayer ens portava molt sovint en els cinemes , amb actuacions dels nens/nois prodigis com Mickey Rooney, Judy Garland i Ann Rutherford. La seva veu era sempre reconeguda i amb ella hi feia filigranes, com es va demostrar en el recital de poesies que ens obsequià el dia de la representació de La setena paraula.

divendres, 27 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XXI)


EL SEGON FESTIVAL “NITS D’ART” (1)

 

El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics va presentar el II Festival Nits d’Art –15 i 16 d’agost de 1963- sota el patrocini de la Diputació i Ajuntament de Girona, l’Ajuntament de Banyoles, i la col.laboració d’Industrias Coromina S.A.. Davant de l’església de Sant Esteve, a la plaça del Monestir, es va fer un Festival de Cançons i Dances Catalanes, amb l’Esbart Montserrat, Els Setze Jutges, Els Quatre Gats, i el cantant Raimon. A la revista Horizontes, Salvador Oliva i Rosa M. Vilanova ens feien veure la nova cara de la canço: “ Contrastant amb la música lleugera que envaeix els aparells de ràdio i televisió, un grup d’intel.lectuals de Barcelona interpreten unes cançons que ens reflexen les senzilles realitats de cada dia amb la llengua de la nostra terra. Per tractar-se d’intel.lectuals es podria pensar que les cançons estan destinades a una minoria. Ha succeit tot el contrari. Han desvetllat gran curiositat i un veritable moviment d’adhesió popular. Així ho confirmen els èxits assolits en tots els ambients. És molt probable que fins avui hagin estat desconeguts per la majoria dels banyolins. Ells s’han donat a conèixer personalment en cercles dissemblants de Barcelona, i concretament a la Universitat. Els que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-los vàrem creure interessant fer-los arribar a Banyoles, suggerència que fou acollida amb molt d’interés per part del Patronat del Cercle de Catòlics. No dubtem que els banyolins sabran apreciar la gran qualitat d’aquesta segona Nits d’Art, en la que juntament amb Els Setze Jutges, Els Quatre Gats i en Raimon veurem actuar una vegada més l’Esbart Montserrat (...) Certament avui la majoria estem cansats de cançons traduides, d’una total falta de substància en les lletres. Era d’esperar una renovació, i ens pot enorgullir que sigui a Catalunya on sorgeix aquesta nova onada amb empenta i bon gust, ressuscitant uns valors musicals gairebé oblidats i creant-ne de nous.

“ AIXEQUEM LA NOVA VEU I ALEGREM L’ANTIGA TERRA. diu Espinàs, per fugir d’una generació amanerada per un excès d’estrangerització. El seu ideal és que sigui a cada poble on es plasmi en cançons el reflexe de la llur societat. Aconseguint així l’arrelament cada vegada més ferm entre l’home i la seva terra”

Em mateix Salvador Oliva ens feia la crítica d’aquesta actuació en el número de Horizontes de la segona quinzena d’agost: “Els Quatre Gats ens oferiren blues, rocks i algun que altre twist. Aquests xicots volen conrear –perquè no?- el ballable català, malgrat a voltes ho facin valent-se de traduccions. (...) Els Setze Jutges, que només són set, van estar representats aquó per Francesc Pi de la Serra i Xavier Elíes. Ens van alegrar molltíssim, son els “jutges” més joves i podem dir que són uns poetes que han sorgit de la cançó. Ironía i sàtires untades de sentiment. (...) Ens van agradar Les portes, El sr. Batista, L’home del carrer i Els faritzeus, per part d’en Francesc. El despreocupat, Encara que és negra nit i Sóc cristià, per part d’en Xavier (...). Raimon va ser el crit de la nit. Les seves cançons tenen el poder de desvetllar els adormits. Raimon no pot ser escoltat amb indiferència. O entusiasma o molesta. La seva sinceritat és patètica. Allà hi viu tota la palpitació de l’adolescència erigida en crit, afirmació o interrogant. La seva música té influència Blue. Pero també força interioritzada i personal, com els seus companys “jutges”. Ens va cantar  Al vent, Som, A clops, Digues no, La pedra, Disset anys i un poema de Salvador Espriu, musicat per ell (...)

“La segona part  fou a càrrec de l’Esbart Montserrat. Nosaltres encara l’enyorem en les altres ocasions que va venir a Banyoles. Malgrat les dificultats, incloïda la cobla, va sortir-se’n discretament bé. Els dansaires anaven forçats, fins que ho interpretaren al piano. Malgrat fos desafinat, tothom ho preferí a la cobla. L’Esbart Montserrat tingué un gran encert al seguir els camins de l’Esbart Verdaguer quan aquest es decidí a interpretar la cosa tradicional per mètodes actuals. Aquest sembla el camí definitiu que pren el ballet català. Almenys aquest fou l’acord entre els “grans” del ballet amb motiu del festival català que tingué lloc a París el dia 18 d’agost del 1963. L’espectacle en general fou de l’agrat del públic, especialment de la joventut, cosa que cal tenir en compte”.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XXI)


LES NITS D’ART (2)

(Primer festival davant de l’església de Por  queres)

 

Quan es van encendre els llums, la façana romànica i els xiprès que flanquejaven l’església enlluernaven d’esplendorositat. Començava la representació de La Consueta de Sant Jordi. Els espectadors s’estranyaven i es preguntaven que seria això de la Consueta. S’havia d’aclarir que el terme Consueta, indica, de primer antuvi “coses acostumades, funcions sagrades fetes de consuetud”, i passà més tard a indicar la mateixa representació. Equival, doncs, en aquest cas, a la denominació de “misteri” o a la castellana “auto”. La que es representava tenia per tema la victória de Sant Jordi sobre el drac. El criteri que es va seguir per l’adaptació de l’obra, segons Modest Prats “·es pot resumir en aquesta fòrmula negativa: evitar el pur arqueologisme. No s’ha intentat, de cap manera, fer una representació per a ús de filòlegs i esperits refinats, Hi ha una lleugera modernització de la llengua,  hem suprimit algunes de les aparicions del drac que podrien semblar grotesques. Hem volgut fer d’aquesta consueta una cosa viva, un impacte eficaç en l’ànim de l’espectador del segle XX, com, indubtablement, ho fou per l’espectador del segle XIV. En el que hem tingut un criteri més rigurós ha estat en la part cantada. Una música que senyala l’autor i, actualment, és introbable, l’hem substituit per una tonada popular del segle XIII que el P. Cocagnac ha descobert recentment al Rosselló”.

Una representació molt digne que jo recordo especialment dos passatges per a l’anècdota: l’arribada del cavaller Sant Jordi, que enfilava la carretera damunt del seu cavall i frenava de cop el trot en veure tanta gent a l’esplanada. La bèstia es va espantar i aixecà les potes del davant, amb el conseqüient sobresalt dels espectadors de les primeres files. Sort es va tenir d’una persona especialista en arranjar els problemes que sorgien entre els espectadors de les representacions a l’aire lliure: Com havia fet uns anys abans, sortint a encendre el foc en la representació de Medea a la vora de l’estany, també sortí aquesta vegada per evitar accidents, agafant per les relles el cavall de Sant Jordi i apartant-.lo cap a un costat. Aquell home es mereixeria tot un homenatge; era en Joaquim Congost, conegut popularment com en Quim de la Brigada de l’Ajuntament.

El que estava indignat era “el cavaller Sant Jordi”, qui, amb penes i treballs va poder baixar del cavall. Evidentment que, per encarnar el personatge s’havia d’escollir una persona que sabés muntar un cavall, i en el grup teatral només teníem un actor-genet, era en Miquel Fèlez, qui, un cop curat de l’espant va poder traspassar la portalada de l’església , que s’obrí en una mostra d’espectacularitat amb una lluminària com no s’havia vist mai en aquell temple. Travessant el passadís del mig, el cavaller Sant Jordi va arribar davant l’altar on l’esperava la seva promesa. Un acabament ple d’esplendorositat que va entusiasmar a tots els espectadors.

A la segona part es presentava l’Agrupació Polifònica de Banyoles després dels seus èxits aconseguits a diverses audicions a La Bisbal,, Círcol Olotí, Associació de Música d’Olot, Figueres, Tortellà, Palafrugell i darrerament a l’església de Sant Pere de Ceret, alternant amb l’expert concertista, Rafael Tapiola. Sota la direcció de Manuel Saderra i Puigferrer s’interpretaren obres de Bach, Schubert. Txakovski, Mozart, Jusly i Mendelshon. La premsa va destacar l’èxit d’aquest I Festival Nits d’Art reconeixent que un marc tan adequat com el de l’església romànica de Porqueres “con las quietas y plateadas aguas del lago a sus pies, vetustos vestigios, cipreses que la flanquean y el magnífico paisaje que desde este montículo se presenta al que contempla por primera o enésima vez, no lo tienen todas las poblaciones, y ese don de”. Dios, ha sabido ser aprovechado con dignidad, lo que equivale a decir con acierto.

divendres, 20 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XX)


LES  “NITS  D’ART” (I)


(Primer festival davant la façana de l’església de Porqueres)

 

A l’hivern, Passió; a l’estiu, teatre i música a l’aire lliure. Acabada d’estrenar La Passió, de Frederic Corominas, el Patronat es va entusiasmar amb el projecte que Joan de Palau amb alguns responsables del teatre en aquell temps es van proposar a portar a terme: organitzar uns festivals a l’aire lliure Amb el personal de La Passió i amb la col.laboració de la Polifònica de Banyoles es va endegar el Primer Festival Nits d’Art en el  marc romànic de l’església de Porqueres. Però, per aconseguir-ho s’havia de triar una obra adequada per representar-la davant de l’església. No sé de qui va sortir l’idea de que es fes La siega, de Lope de Vega. En llegir-la vam adonar-nos que necessitàvem molt de personal que sabés dir bé els recitats en castellà. Es va fer allò que ara se’n diu un càsting. Va col.laborar amb nosaltres el professor mn. Modest Prats, qui en escoltar les veus dels qui van fer la lectura va adonar-se que allò no marxaria ni en rodes. Aleshores va proposar que es fes La Consueta de Sant Jordi, un text del segle XIV –o potser del XV-  que ell guardava, i que conserva característiques plenament medievals. El que interessava, per damunt de tot, era l’element espectacular. Les pedres de la façana de l’església de Porqueres constituien un marc adequadíssim per a la representació d’aquesta obra de teatre hagiogràfic medieval català. Pel grup teatral de Banyoles, aquella va ser una il.lusionada aventura.

Modest Prats aixó ho descrivia en un bell article: “Era ben fosc i l’estany semblava un abim ple de tenebres solidificades. Per la carretera passaven grups de gent insensibles a l’encant d’aquella hora, i, a intervals, queia una pluja fina i menuda. L’atmòsfera era pesant i hom endevinava, en la foscor, uns núvols baixos i opressius.

Quan arribàrem davant de l’església de Porqueres callàrem sorpresos; la Polifònica cantava Les fulles verdes. A la llum dels focus del cotxe la pedra del temple tenia uns tons dolços de molsa seca i daurada. Les veus dels cantaires adquirien modalitats transparents i fresques, però plenes d’un misteri gairebé palpable. El xiprer tenia un color verd gras, quasi negre.

Feia ja una estona que èrem allà quan algú advertí: “Mireu: les estrelles”. S’havien esquinçat els núvols i havien florit els estels; amb ells acabava de florir tambe la il.lusionada aventura”.

Així descrivia Modest Prats aquella nit d’agost, una nit d’assaig davant l’església de Porqueres. Quan arribà la nit del 15 d’agost –any 1962- el cel era ben llis i el públic omplia totalment la plaça de l’Església. Els que

organitzàvem tota aquella tramoia vam suar de valent. Arribàven cotxes de la Teisa que sortien de la plaça Major de Banyoles, i davant de l’allau de gent dreta vam haver d’anar a corre-cuita a llogar més cadires a Girona. Es va començar una mica tard. però el públic tenia paciència perquè també era tot un espectacle contemplar tan nombrosa concurrència, alguns enfilats fins i tot en els llocs més inverosímils, dalt dels pallers a tocar els orinals dels pals.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XIX)


La Passió de Banyoles (11)

 

El segon afegitó és en el quadre de Pilat, després de la comdemna de Jesús. El procurador de Roma, sol, en els primers esglaons de l’escalinata, en un darrer dubte, com volent aturar els faritzeus i desfer el que no té remei, és sorprés per la seva dona, Clàudia, qui, des de dalt dels esglaons l’increpa:

CLÀUDIA.- Covard! Covard!

PILAT.- (amb un surt) Què?... Què vols, Clàudia?

CLÀUDIA.- Et dius un home fort, i vetaquí que la sola amenaça d’un jueu...

PILAT.- (la interromp, irritat) Calla!

CLÀUDIA.- És aquest el goig que m’havies promés? He vingut, jo, en persona, a demanar-te, no una gràcia, si no és la gràcia d’un Home sant, a qui avui he vist per primera vegada; no que em fessin una ofrena, si no és l’ofrena d’una vida que no et pertanyia i de la que no podies dispsar.

PILAT.- (volent-se justificar) Has sentit el poble: és enemic del Cèsar.

CLÀUDIA.- He sentit la canalla jueva. I tu, governador de Roma, t’has deixat imposar.

PILAT.- No podia fer altra cosa... Estava a les seves mans... Tu saps que Herodes Antipes m’odia; qualsevol excusa li seria bona per fer-me perdre el càrrec.

CLÀUDIA.- (incrèdula) I pel càrrec has negat el que jo et demanava? I pel càrrec no dubtes en sacrificar un Home innocent?

PILAT.- No es més que un galileu...

CLÀUDIA.- És un Home! i les lleis s’han fet per a tothom.

PILAT.- Ha sigut una trampa. Jo esperava una altra cosa. Però Caifàs se’n farà les dents, t’ho asseguro!

CLÀUDIA.- (amb fàstic) Governador!... Covard!...

PILAT.- (no s’atreveix a seguir-la) Clàudia!

CLÀUDIA.- (en arribar a dalt, es gira, i a mitja veu, com escopint la paraula, diu encara.) Covard!... (marxa)

PILAT.- (estupefacte), no sabent que fer) Clàudia!, Clàudia! (puja un escaló només) Clàudia!                                       CANVI

 

I seguidament, un nou Quadre a casa de la Verge, on hi veiem Maria agenollada a terra, recolzant els braços sobre un tamboret. Està dolorida, en actitud de pregar. Entra Pere descompost. Resta un moment sense saber com donar la mala nova de que és portador:

COVARDIA


PERE.- Maria... (La Verge aixeca el cap i el contempla sense respondre). Maria (amb un arranc) Si sabessis com voldria arrancar-me la llengua per tal de no donar-te aquesta mala nova!... Si sabessis...! La terra, la terra voldria que em cobrís per no haver sabut defensar-lo... I jo, jo      que volia fer-m’hi amb l’espasa i amb les ungles i amb les dents... No demano el teu perdó, Maria...Tres vegades, Déu meu, tres vegades l’he negat... I Ell estava pres... (el plor l’ofega) i m’ha mirat, tan endins, tan endins... I he fugit..., he corregut a amagar-me, com el més miserable cuc de la terra...Tenia por, una por abjecte i vergonyosa..., la por de la covardia...Tu no comprens, no pots saber aquest rosec rabiós que sento dintre meu... (Pausa. Contenint-se) Els seus enemics han triomfat, Maria... per damunt de la llei, per damunt de la justícia, per damunt del dret diví i humà..., i va a la creu..., a la creu!... Si jo pogués anar-hi en el seu lloc... Ho desitjo! Ho desitjo! (quan ha dit “I va a la creu”, Maria, amb un estremiment de tot el cos, ha abatut el cap, amagant la cara entre els braços).

(Entren Magdalena i Brigida. Coneixen ja la sentència)

PERE.- No, Magdalena; no em miris als ulls... Els covards amaguen la cara i voldria que cent braces d’aigua els cobrissin per sempre.

MAGDALENA.- L’has deixat sol...

BIRGITA.- L’hi ha deixat ell i els altres, tants com eren a fer-li costat, i ni un sol gest de protesta, ni un crit d’indignació, ni una sola veu que s’alcés davant dels jutges per a dirlos, decidida i amb orgull: “jutges d’iniquïtat; venals sacerdots de Jerusalem, que sabeu vendre-us al diable quan el diable us dòna riquesa i honors: preneu també la meva vida; jo l’havia perduda, feia quatre dies! i Ell, Ell me l’ha tornada! La meva vida no és meva”. Li pertany! Preneu-la també... (esclata en un plor) Oh, Llàtzer, Llàtzer!... Per què no has...?

PERE.- No..., no és això... Què podia fer-hi Llàtzer?  Era jo; era el batisser de la colla el que ho havia d’impedir; el que no es cansava de repetir-li a Jesús que sabria defensar-lo fins a la mort i ja veia... el cor se m’ha tornat petit i se’m doblaven els genolls, de por, de covardia... Ni a Judes, ni a Judes l’he... (Al sentir aquest nom, la Verge sent com una sacsejada que li fa aixecar vivament el cap; però de seguida s’aclofa de nou, més vençuda encara, més indefensa, més desemparada. Pere, per la seva banda, sent de cop una violenta i rabiosa reacció). Judes...!

MAGDALENA.- Què vols dir? Judes de Keriot?...


PERE.- Calla! Mai més tornis a posar-te aquest nom a la boca, que te l’embrutaria com una grapada de fang! (anant-se’n, amb ràbia continguda i mig plorant) Judes de Keriot, un dels dotze, que s’ha regirat contra el Mestre com una bèstia acorralada!... (Surt)

Seguia el quadre plàstic amb les tres dones per enllaçar ja amb el carrer de Jerusalem en el quadre de La Via Dolorosa.

Una via dolorosa que també seguia el Patronat de La Passió que no preveia un final sense ressurrecció, si bé els responsables no es van adormir del tot ja que durant aquells anys “passionals”, en arribar els estius, Joan de Palau va engrescar als més actius components del grup teatral sorgit de La Passió per posar en marxa un dels actes culturals més importants d’aquella època: unes representacions teatrals i musicals a l’aire lliure en els llocs més emblemàtics de la ciutat. Va ser en aquella dècada quan van sorgir les Nits d’Art.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XVIII)


La Passió de Banyoles (10)

 

Abans d’acabar el capítol de La Passió em complauria molt que poguessim extreure unes pàgines de l’obra de Frederic Corominas, Ecce Homo, L’hora de Crist, que no es van incloure en el llibre editat per l’Ajuntament de Banyoles l’any 1991 en la col.lecció Els llibres del Tint, a cura de Joan Solana i Figueres. Potser es van perdre els originals o potser ningú va recordar que els exemplars on figuraven aquests quadres es guardaven a l’arxiu teatral d’en Joan Olivas. Crec que aquests fragments  poden servir per a completar l’extraordinari text del llibre de Frederic Corominas, tan ben acurat per l’entusiasta Joan Solana.. Son tres quadres que es van afegir en el segon i tercer any de les representacions. El primer té per títol Perquè? i es desenvolupa a l’interior de la casa de Judes de Keriot. Després del Sant Sopar s’hi presenta Pere que troba a Judes arraulit, mig agenollat, comptant i recomptant les monedes de la venda:

PERQUÈ ?


PERE.- Perquè? ¡...


JUDES.- (amb un surt, recull de pressa els diners i els guarda dins de la bossa; alguna moneda li ha caigut a terra, i això l’acaba de posar nerviós). Eh?... Qui és?...

PERE.- Perquè?!...


JUDES.- (mig girat, sense moure’s de terra). Pere... a què has vingut? Què vols?

PERE.- Per què has marxat abans que el mestre deixés la taula? Per què la mirada de recel?, com un gos garrotejat? Per què el mestre ha dit que un de nosaltres el trairia? Per què has sortit de pressa, abans que ningú?

JUDES.- Jo... (buscant una sortida, com volguent-s’hi congraciar)) Pere, no havies vingut mai a casa meva.

PERE.- No, mai m’ha agradat entrar al cau del llop ni m’ha agradat la bafarada que s’hi respira.

JUDES.- Soc pobre; ja ho saps. El més pobre de la colla. No tinc res per oferir-te. Ben res, ben res.

PERE.- Digues, Judes, per què has fugit? per què has corregut a amagar-te al cau, com la serp després de la malifeta, com la salvatgina una vegada ha destrossat la presa?

JUDES.- (en actitud de defensa) Encara no... (però es corretgeix de seguida) No he fet res! Jo no he fet cap mal!

PERE.- “Encara no...” Què vols dir? Què vols dir? per què fugies, doncs?, per que... (Petita pausa). Si jo pogués endevinar el teu pensament, i penetrar-hi fins a saber que és el que somou la teva entranya!...

JUDES.- Ha sigut el mestre... Ell mateix m’ha dit que sortís, que... (com no gosant dir-ho) que fes aviat la meva feina.

PERE.- Exacte! Aquestes han sigut les seves paraules: “Allò que hagis de fer, fes-ho aviat”. Tots ho hem sentit; tots. Però només tu en saps el significat; tu... i ell, que abans de què el coneguessis ja sabia els teus pensaments d’ara, i els d’abans, i els de sempre. Si pogués saber-los jo també!...

JUDES.- (com encarant-se-li) Tu, Pere, ets un infeliç pescador i encara més infeliç et tornes cada dia. Tens força bruta, una gran força, no res més, i et recrema veure que et guanyo en intel.ligència i en astúcia; que et guanyo a tú i a tots els altres; que jo!, jo!, se trobar un guany allà on vosaltres no sabeu trobar-hi més que mal-de-caps i llagrimetes.

PERE.- Un guany? Que et proposes? Diga’m Judes...! (s’hi dirigeix ,menaçador, amb ànim de sacsejar-lo: però es conté amb treball i, després d’una petita lluita amb sí mateix torna a dir, amb to de veu molt diferent, mig plorós) Díga’m Judes: has complert ja allò que havies de fer?

JUDES.- No; no encara. Com vols...?


PERE.- (exasperat) Que esperes, doncs?! No ha dit que enllestissis de pressa? (l’aixeca d’un grapat i li dòna una empenta) Veste’n!

JUDES.- (abans de desaparèixer) Jo...

PERE.- Veste’n!!...

(Surt Judes. Pere es deixa caure a terra i, recolzat a la banqueta, sanglota amb el cap entre els braços).                            TELÓ

divendres, 13 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XVII)


La Passió de Banyoles (9)

 

Segueixo amb la crónica del periodista J.B. “En el soterrani de l’escenari del teatre entro en un petit departament que diu BAR i allí em serveixo una Coca Cola. El rètol ho diu: “Serveix-te tu mateix” Col.loco el diner al lloc corresponent i contemplo les quatre seccions del soterrani. Admirat, m’haig de dir jo mateix: “és possible que tota aquesta gent càpiga aquí dins?”

El segon acte el veig des de la platea. Els espectadors aplaudeixen amb entusiasme totes les escenes. La més aplaudida és la d’El Sant Sopar. Em diuen que en aquell moment, a l’escenari no se sent ni una mosca. Abans, Joan de Palau ha col.locat els apòstols en la posició adequada. El quadre plàstic, únicament amb els moviments de Jesús i amb la delicada música de Mendelshon i els efectes de llum confereixen una qualitat extraordinària a l’escena. Quan comença el tercer acte hi ha un aplaudiment general a la sala: ha arribat el senyor Bisbe. A l’escenari, l’alegria és immensa. Sembla que tots actuïn amb més entusiasme. Els últims quadres, sense diàleg, son encara més impressionants. L’angoixa dels rostres dels actors es comunica al dels tècnics entre bastidors. Sempre hi ha por d’una equivocació, de la fallada d’algun mecanisme. Quan Jesús mor a la creu, m’espanta l’estrèpit del tro i la tamborinada que segueix. Els núvols travessen el cel del ciclorama i aquest efecte especial commou i esglaia a l’espectador. Al final, en la ressurrecció de Jesús encara és de tèmer una fallada tècnica, i fins que cau el teló per última vegada no hi ha respirs de satisfacció. Gràcies a Déu tot ha acabat bé. La Passió de Banyoles ha tornat a representar-se amb tota dignitat. Quan el bisbe de la diócesi entra a la sala més gran dels vestuaris on s’ha reunit el personal, és el primer que diu a tots: “Molt digne, molt digne, l’heu representat amb molta dignitat”. I amb les seves paraules elogioses i amb la seva simpatia, el Dr. Narcís Jubany saluda i parla amb tots ells que van a besar-li el seu pastoral anell. Un fort aplaudiment ressona en aquell petit soterrani quan el sr. Bisbe surt dels vestuaris per visitar altres llocs de l’escenari . Resto una estona assegut en una butaca de platea. Quan per allí passa el sr. Bisbe també beso el seu anell. Poc a poc tots van sortint. A l’escenari hi ha en Ciset ordenant el fustatge del sepulcre; Albert Tubert, amb l’aparell de fabricar núvols a la mà; Joan Olivas recollint exemplars; Josep Maria Mateu enrrotllant cintes magnetofòniques a la cabina del so; Lluis Soler, Joaquim Tarafa i Lluis Banal, a dalt de tot, apagant llums... I abaix, al soterrani, Salvi Gratacós i la seva muller tancant els darrers vestits en el seu departament. La Passió s’ha acabat –em diu- però demà a les sis del matí comença el treball que ningú veu: la feina d’endreçar-ho tot bé”

I va ser després de la funció del dia de Pasqua de l’any 1967 quan es va endreçar tot definitivament. La Passió de Banyoles va durar exactament set anys, representant-se cada any pels caps de setmana de la Quaresma, per Setmana Santa i per Pasqua de Ressurrecció.

dijous, 12 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XVI)


La Passió de Banyoles (8)

 

Amb la presència d’espectadors de la Catalunya Nord, l’eufòria dels dirigents del Patronat de La Passió arribà al summum, i com que el local de Teatre del Catòlics resultava insuficient per a enquibir-hi tanta gent que sol.licitava entrades, es va prendre l’acord d’aixecar un nou teatre que tindria una superfície de 1.300 metres quadrats, amb 15 metres de boca i 18 de fons, amb escenari basculant i un fossat per a poder inundar-lo d’aigua a fi de donar més autenticitat a diverses escenes. El ciclorama tindria una alçada de 15 metres i el solar el cedia l’Ajuntament, havent ja confeccionat el projecte l’arquitecte Jordi Masgrau. El pressupost inicial era de 10 milions de pessetes i les obres –es deia- que començarien aquell mateix any 1965. Tot se’n va anar aigua avall, ja que nigú preveia que a l’any següent La Passió començaria a trontollar.

Efectivament, a l’any 1966 només es van fer quatre representacions i feina hi havia per a substituir personal. La dèria automobilística anava augmentant i rares  eren  les  famílies  que no programessin  sortides cada diumenge amb els seus cotxes 600 acabats d’estrenar. Vam fer un esforç considerable par salvar La Passió que en la darrera representació ja es deia que es considerava acabada. Però encara es va poder fer un any més gràcies a la voluntat de mossèn Batchellí, qui, amb tu, Joan, vareu anar casa per casa del personal a recomanar-los-hi que fèssin l’esforç de col.laborar un any més a fi de poder aixecar el teló. I amb un gran esforç per part de tots es van poder fer les darreres representacions. (5)

En el penúltim any, un periodista, J.B. va captar l’ambient de La Passió d’aquesta manera: “Vaig passar cap a les sis de la tarda pel carrer de la Canal. Nens i nenes vestits amb túniques estaven berenant asseguts a la vorera. Homes amb barba i bigoti, amb la mateixa indumentària i amb turbants al cap passejaven fumant pel mig del carrer. Un d’ells, espellifat i geperut, em digué: “Adèu, home, que no em coneixes?”. Era en Salvi Gratacós, l’encarregat de l’atrezzo i de interpretar els personatges de Llàtzer i Llebròs. L’home es desviu per La Passió. Quan em diu: “Vina, que veuràs la Passió per dintre” penso que serà molt difícil entrar i ficar-me entre bastidors. Efectivament, amb penes i treballs aconsegueixo passar per entremig d’uns soldats romans i col.locar-me en un racó per contemplar silenciosament una escena. De cop i volta s’apaguen tots els llums, i d’entre la foscor només s’hi afinen els petits raigs de llum de les llanternes dels apuntadors. Astorat, veig la fluorescència en els punys i coll de la camisa: són els efectes de la llum negra que donen en aquell moment un tó de qualitat a l’escena. Quan baixa el teló contemplo l’anar i venir de la gent

de Jerusalem. Albert Tubert. amb el micròfon a la mà i pulsant un timbre amb l’altra, diu: “Atenció secció decorats, baixeu el teló número 7”. Un altre polsament i: “Secció llums, a punt pel ciclorama”. Un altre: “So, comença la música”... I pugen i baixen decorats. Un d’ells em passa vora el nas; un manaia em trepitja, mentre Narcís Ferrer –tots el coneixen per en Ciset-, suant d’un costat a l’altra em diu: “Dona’m aquests tamburets”. I em poso a repartir tamborets que precisen per a les pròximes escenes. Haig de sortir d’aquell espai perquè destorbo... Baixo per una escala i em trobo en els vestuaris. La sala també és plena. M’assec a un costat, vora l’encarregada de repartit vestits que em diu: “Quin número tens?” Em demanava un tiquet amb un número per posar-me un vestit i fer-me sortir de “poble”. Els maquilladors també em volien posar barba i bigoti. M’escapo com puc i m’assec al costat d’en Pere, en Jaume i  en Judes. Els tres apòstols junts contemplen la televisió al costat de les seves xicotes, vestides, aquestes també de “gent de poble de Jerusalem”. Un d’ells em diu: “D’aquí poca estona, vosté ja podrà respirar, ara ve allò del quadre del Diumenge de Rams, i aquest soterrani quedarà buit. En aquest Quadre hi entra tot el personal, amb burra inclosa. Efectivament, per l’altaveu se sent: “Diumenge de Rams, tothom a dalt!”. I en un tres i no res el soterrani resta buit.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XV)


La Passió de Banyoles (7)

 

No van ésser suspicàcies ni recels, ni odis personals els que van fer que La Passió anés poc a poc a la deriva. Aquell any 1965, l’encarregat de personal ja va començar a tenir problemes. Els enemics de La Passió van ser dos: el cotxe i la televisió.  Jo procurava fer “miracles” per salvar situacions que es donaven quan algú em venia a dir: “Joan, diumenge vinent no podré venir perquè...”. I es donava qualsevol excusa, però tots sabíem que els “passionaris” que se n’anaven desentenent era perquè el “diumenge vinent” sortirien amb les seves famílies a donar un tomb amb els seus quatre rodes acabats d’estrenar. I jo, ben tranquil, no em molestava per res perquè sabia que sempre hi havia algun o altre que podria suplir els personatges. El jove Martirià Coll era un d’aquests que es sabien tots els papers i si convenia podia ésser el suplent, fins i tot, dels protagonistes de l’obra. En Martirià personificava el personatge de Pilat. Potser aquelles seves interpretacions van ésser els primers engrescaments per a la seva formació com a bon actor, ja que en un pròxim futur s’integraria en un Grup on ell mateix personificaria herois semidéus d’un teatre clàssic que portaria en actuacions a les ruïnes d’Empúries i en altres indrets, gairebé sempre a l’aire lliure, de la província de Girona.

La caiguda de La Passió va començar quan gairebé tots els actuants estrenaren cotxes. Allò era una novetat, i a la primavera feia il.lusió sortir a passar les tardes i conèixer llocs i poblacions de les que fins aleshores eren inasequibles. S’havia de conèixer món, el nostre món, el petit món de la nostra Catalunya que descobriríem en els nostres vehicles.. “Joan, no puc venir”, “Joan, diumenge seré fora”, Joan per aquí, Joan per allà, sempre el mateix: “No puc venir, no puc venir, seré fora...” I en Martirià Coll i alguns altres anaven fent els papers de La Passió. També s’hi refeia doblant papers un jovenet que va tenir una gran alegria el dia que li vaig donar un paper d’un personatge mut: només havia de travessar l’escena carregat amb una àmfora. Era el nen del carter, es deia Joan Solana i parlava papissot. Vaig veure que tenia molta afició quan vociferava esvalotat entremig del poble jueu esgargamellant-se cridant: Barrabàzz!!, Barràbazz!!. Vam donar-li una altra oportunitat per cridar més pausadament en l’escena d’Els pescadors on havia d’estirar la xarxa dient: “Dòna més, dòna més” convertit en un “Dòna méx, dòna méz”. El director, Josep M.  Capella, ens digue alarmat: “M’heu tret el jove que feia aquest personatge perquè parlava a borbolls, i ara me’n porteu un de papissot!”. Sortosament, però, el noiet de l’àmfora i la xarxa, amb el temps aprendria a parlar tan bé que arribaria a ser professor de Literatura, alcalde de Banyoles i actor i director de la Companyia del Teatre Municipal, un teatre que ell mateix planejaria, maquinaria i estrenaria trenta anys després en uns moments en què Banyoles no disposava de cap local de teatre.

En una de les crítiques aparegudes al diari Los Sitios de Gerona es deia que el paper de Jesús l’interpretava Joan Olivas, però el cert és que el crític –Gil Bonancia- es va equivocar de nom, perquè el personatge el va fer el meu germà, Xavier. Era el Jesús suplent, ja que es combinaven les actuacions. El primer Jesús va ser Jesús Barba; el segon, el seu germà, Lluis Barba, i el suplent, en Xavier Olivas. Va ser un Jesús més ben plantat que els Barba, ja que era molt alt d’estatura, fins al punt que les mans li sortien de la creu, i es va haver d’allargar el travesser. En Xavier tenia molta acceptació amb les noies forasteres que assistien a les representacions de La Passió. Moltes l’esperaven a la sortida per a parlar amb ell i li demanaven signatures d’autògrafs. Segurament que ha signat més autògrafs ell amb aquelles funcions que no pas jo amb tots els meus seixanta anys d’actor afeccionat. En una de les darreres representacions, en Xavier va fer una mala caiguda en el quadre de la Via Dolorosa: en caure per tercera vegada es va lesionar un genoll i l’hagueren d’intervenir. Va ser el primer i únic accident de La Passió, i sortosament no va ser molt greu. Aquest va ser el motiu perquè en Xavier deixés d’apassionar-se amb La Passió, i gràcies a Déu, l’any següent va tornar a ser actiu en l’afició que li agradava més: l’esport del bàsquet.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XIV)


La Passió de Banyoles (6)

 

Una bona part del personal “passional” ja va començar a “desapassionar-se” en el cinquè any de les representacions –1965-, un any en què el crític gironí Joan Ribas alertava del perill que se’ns acostava per aconseguir la continuïtat. Crec interessant reproduir la crítica que d’Ecce Homo va fer-ne l’entusiasta amant del teatre que sempre ha estat el gironí Ribas. De les que jo conec, potser aquesta és la més encertada: “L’obra Ecce Homo té, al meu entendre, molta agilitat. Anàvem a veure La Passió resignats a aguantar un sermó de quatre hores, com sol ocòrrer normalment. I el temps ens va passar volant, ja que el desenvolupament i desenllaç de les escenes és ràpid, amb varietat de temes i personatges, sortint-se moltes vegades del motlle evangèlic, cosa que li confereix originalitat, aconseguint-se que el públic s’interessi per l’obra i no pugui preveure el que ha de passar cada vegada que s’aixeca el teló. Molt encertades les intervencions en off. Tal vegada en alguna ocasió els versos pronunciats es perden per al públic, però en els demés casos, aquestes gravacions de la veu de Jesús i de la narració, fan viure més escenes i paraules que es dissoldrien si fossin pronunciades a viva veu damunt l’escenari.

La posada en escena de La Passió de Banyoles, crec sincerament que ha assolit quant era possible, en les condicions en què es desenvolupa. Sempre hi ha defectes a polir, paràgrafs per matisar, efectes per aconseguir, però això entra ja en el pla d’aquesta superació necessària que sens dubte ens oferiran els banyolins en els propers anys. És evident que s’ha realitzat un esforç notable per aconseguir sortir d’aquella primitiva forma de recitar teatre, que era costum en els quadres escènics amateurs, a aquesta manera de “viure el teatre” que s’estila a La Pasió.

Una menció especial mereixen els decorats de Joan de Palau que, sense apartar-se de la línia tradicional, confereixen el clima que precisa. Per al meu gust, el millor és el que serveix de marc a l’escena d’Els pescadors, però en tots s’endevina la mà de l’artista i la dedicació d’una persona entusiasta. Al costat d’ells destaquen  diversos efectes i trucs escènics que en determinats moments contribueixen a despertar l’interés dels espectadors. El ciclorama dòna profunditat a les escenes que el requereixen. Quelcom difícil en un escenari de tan reduides dimensions.

L’actuació és senzillament bona. El personatge de Jesús –el més difícil de representar- s’aconsegueix mitjançant una actuació sòbria, tancada; amb la millor intenció el text no li ha donat a l’actor encarregat d’aquest difícil paper, moltes paragrafades, per evitar que descobrim l’impossible de representar l’Home-Dèu damunt d’un escenari. Juntament amb ell destaquen en els seus papers, Barrabàs, Judes, Sant Joan, Sant Pere i Pilat. Menció a part mereixen les actrius, Maria, mare de Jesús, es magníficament interpretada. També Maria de Magdala té molta qualitat en aquesta actuació. Juntament a ells, hi ha bons actors encarregats de papers de menor importància. Oblidar-los seria un error, ja que ells formen aquest clima de l’obra, cosa que no s’aconseguiria amb unes quantes primeres figures destacades treballant al costat dels “actors del muntó” per als papers secundaris. Els fariseus, el Centurió, els apòstols, fins i tot algún personatge còmic, s’emporten, al meu entendre, la majoria dels aplaudiments pel seu treball de conjunt.

Un amic, Josep Maria Capella, dirigeix La Passió de Banyoles. Diré, senzillament, i sense afalacs inútils, que ha realitzat un bon treball, que els personatges es mouen bé i donen expressió a les seves paraules i gestos. Que la majoria de les escenes són dramàticament ben concebudes i realitzades. En fi, que es nota la seva mà, I que li suggerim no deixi de dedicar en anys succesius l’atenció que reclama una obra d’aquesta importància

El més important de La Passió de Banyoles és l’obstinació dels seus promotors en portar-la a la cima, i la cordialitat i la col.laboració sincera que hem pogut apreciar en tots ells. Hi ha possibilitats que surtin amb la seva. Des d’un punt de vista analític, Banyoles i la seva Passió constitueixen un reclam per l’atenció del públic català que pot engrandir-se ràpidament i situar-se en un primer pla. Per això, i recollint l’experiència que m’ha tocat viure en altres llocs, haig de dir que primer de tot és que aquest esperit de germanor no es perdi per res. En les organitzacions de tipus cultural o artístic, solen formar-se a la llarga tendències i grups oposats. Això és magnífic si condueix a un diàleg obert que faci veure més clar els problemes comuns, però això és nefast si es desencadena en suspicàcies, recels, decantaments i a vegades, fins i tot, odis de tipus personal. Aquest és el perill més gran. I mentre tots els seus components lluiten per evitar-ho, La Passió de Banyoles seguirà assolint els ambiciosos objectius proposats”.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XIII)


La Passió de Banyoles (5)

 

En els soterranis del teatre, el personal .jueus, romans, botxins- contemplaven la televisió mentre esperaven que l’Albert Tubert –amb el micròfon a la mà al costat de l’escenari- els avisés per a posar-se a punt d’entrada en el quadre següent. Allí també hi havia Capella que ens va dir: “des del primer personatge al darrer comparsa, tothom treballa amb més ganes de fer quedar bé La Passió que de lluir-se personalment. I això amb constància, que al cap de tres o quatre representacions ratlla en sacrifici”.

Venia gent d’arreu de la província. S’organitzaven autocars en els pobles. En aquell tercer any n’arribaven de La Bisbal, Calella, Platja d’Aro, Figueres, Roses, Olot, Arbúcies, Tossa de Mar, Cassà de la Selva, Molló, La Cellera, Girona i Barcelona,   com també organitzaven sortides cap a Banyoles, els mossèns de les parròquies més properes – Santa Pau, Navata, Flaçà, Besalú-, gairebé en tots els pobles i poblets de la província hi havia desplaçaments cap al teatre del Cercle de Catòlics de Banyoles, i tothom amb les reserves d’entrades pels “Dies especials dedicats a la Província” . El delegat provincial de Turisme assistia a una representació i visitava els departaments tècnics de l’escenari interessant-se especialment pel quadre de llums del compartiment de luminotècnia i escoltant els plans i projectes del Patronat Artístic. Durant l’entreacte saludàvem al Governador Civil, a l’alcalde de Girona; a Joan Guillamet –professor de Literatura de l’Institut de Figueres-, al director de la revista Recull, de Blanes, a autoritats eclesiàstiques, a grups de teatre d’efeccionats i a alguns actors i directors de teatre professional. L’actor Ramon Martori s’emocionà amb les darreres escenes de La Passió, i acceptà una invitació per a venir a dirigir i interpretar una obra amb el grup Teatre i Art.

Es van rebre cartes de felicitació de moltes persones vinculades a l’art de Talía, i també una de molt curiosa d’un espectador de Roses, que em plau reproduir-ne un fragment: “Tant jo com els meus varem sortir-ne meravellats de l’espectacle. Havia sentit comentaris de La Passió però mai hagués dit que Banyoles posseís un quadre d’efeccionats com el que tenen. (...) Com afeccionat acèrrim a l’art de Talía i nadiu de poble de mar, he vist l’únic i insignificant detall que crec  que podria millorar-se. És el de les dones que adoben les xarxes (quadre d’Els pescadors). Amb tal motiu, per correu a part envío unes agulles d’adobar xarxes que podrien substituir les fustes que fan servir les dones”.

El públic es fixava en els més mínims detalls i això era bo per a nosaltres que procuràvem perfeccionar-nos cada any una mica més. Gràcies, doncs, a aquest bon senyor, els pescadors i pescadores del quadre de les xarxes van poder treballar amb agulles autèntiques. Però, segur que si hagués tornat a venir ens podría haver retret que cap de les enxarxadores sabia fer còrrer les agulles.. Potser necessitaven un curset d’’enxarxament. De fet, aquesta és una de les moltes anècdotes en aquella apassionada passió, que en aquell tercer any seguia essent , efectivament, molt apassionada, i prova d’això és que es van emplenar tres autocars per anar a veure la representació de la popular Passió d’Olesa de Montserrat Tot pagat –entrada i dinar-, que bé s’ho mereixia tot el personal. Els que no van poder venir se’ls va obsequiar amb un “suculent banquet” en un restaurant vora l’estany.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Dècada anys 60 (XII)


La Passió de Banyoles (4)

 

El més important de La Passió de Banyoles és el fet mateix de la seva posada en marxa, partint de zero, habilitant l’escenari, pintant els decorats, escrivint el llibre, confeccionant el vestuari, assajant l’obra i acurant tots els detalls fins arribar a l’estrena. Una empresa d’envergadura magna, portada amb impuls tan formidable que no seria pecar d’optimisme exagerat augurar per a un futur no llunyà un important lloc en el palmarés d’aquesta tradició teatral religiosa de nostra terra”.

Hi havia entusiasme en el personal de La Passió. Les crítiques totes eren favorables i la ciutat vibrava enlluernada en veure l’apassionament possessionat pels “passionaris” del teatre del Cercle de Catòlics. L’any següent –1963- aumentava el nombre de representacions i s’ampliava l’obra estrenant-se set quadres més, afegits per a donar una major continuïtat i agilitat. Amb L’exasperació de Judes s’aconseguia una perfecció de llum i color en un nou decorat realista del sòrdid cau de Judes, amb una sorprenent transparència en la que es veia la comdemna de Jesús.; Perquè?, també en l’habitatge de Judes ens demostrava els encerts que hi havia hagut en alguns canvis de papers, ja que en aquest quadre es va poder escoltar una bona matisació en les veus de dos actors de classe; Jesús i els infants, breu i concís, mostrant-nos el contrast de dues belles escenes: tendre i dolça la dels nens i de fonda emoció la del Miracle del llebrós; Presència infinita, quadre renovat, amb un bell decorat del pati de la casa de la Verge Maria, amb un excel.lent moment impregnat d’emoció: el comiat silenciós de Jesús i Maria; Covardia, Pescadors i La mort de l’Home completaven la llista dels nous quadres, si bé també van millorar els canvis introduïts en alguns altres, com El Sermó de la Muntanya, Pilat i Crucifixió, aquest darrer, d’un impressionant realisme aconseguit pel mestratge dels actors i per l’ambició i eficaç joc de llums que permetia impressionar una gran tormenta sobre el fons del ciclorama.

En aquell segon any el total de personatges que es van veure en l’obra van ser 110, donant-se la coincidència que el nombre de persones mobilitzades per a les representacions també foren 110, separats en 75 actuants i 35 de personal interior.

A l’any següent –1964- les representacions de La Passió posseïen un ritme i una qualitat extraordinàries. Havia agafat totalment les regnes de la direcció en Josep Maria Capella, periodista, director del Quadre Escènic de Ràdio Gerona i del de La Salle, a més de co-autor –amb Narcís Jordi Aragó, de l’obra La llum de la veritat, és a dir de La Passió de Girona. Quan Joan de Palau va dir-li si ens podia donar un nou cop de mà en la direcció s’hi va il.lusionar enormement. Capella ja havia solucionat els problemes en la direcció d’alguns quadres de masses, però fins el segon any no va poder veure totalment la representació. Va produir-li un bon impacte, coneixia l’obra, el personal i l’ambient. El primer objectiu que es va proposar va ser el de perfeccionar la dicció. Es proposava arribar a la naturalitat, que els papers es visquessin més que es representessin. A part de les seves qualitats reconeixia que en l’obra hi havia certes dificultats, com el vers i la prosa alternats, si bé procuraria que es superessin amb bona voluntat.

dissabte, 30 de novembre del 2013

Dècada anys 60 (XI)


La Passió de Banyoles (3)

 

El quadre del Diumenge de Rams, essent el més difícil de portar a cap, també en l’estrena va ser el més aplaudit de tota l’obra. Josep M. Capella va ajudar molt en els quadres que jo en dic de guirigalls, els més tumultuosos. Va ser la persona que va saber calmar el galliner i posar ordre en tota aquella olla de grills que esvalotava el galliner de La Passió.

Tots els figurants es van portar molt bé, no solament en aquest quadre del Diumenge de Rams, sinó també en altres quadres com el de Pilat. on barrejats amb la multitud es barallàven amb els crits de Jesús!! i Barrabàs!!. Però, seguim amb els comentaris de S.M., un crític que tot ho trobava bé a la revista Horizontes: “Magnífiques, en general, les decoracions. Sobressurten les que emmarca Els dotze, la taverna de Neguits de Judes, Rams, Sanedrí, i el carrer de Jerusalem, de reiterada aparició. Molt encertada la distribució de figures en el segon quadre, així com inicialment en el requadre de la casa de Simó, talment un quadre d’escola flamenca, magistral la composició del Sant Sopar. Crucifixió, Davallament i Enterrament, admirables. Així surten les coses quan de l’artística en té cura un autèntic artista: Joan de Palau. Superiors els efectes sobre el Ciclorama. Sorprenent la projecció de resplandors i l’aparició de núvols. Senzillament real l’aurora del quadre d’Els dotze. L’efecte de la ressurrecció del Senyor és impressionant des del primer moment. Destaca l’agilitat de les mutacions. Albert Tubert i els seus col.laboradors han supervalorat la nostra Passió. Els actors, en general, han respost amb escreix la confiança que els deposità el director escènic. En la majoria dels casos els papers respectius són més viscuts que representats. I això no solament en els personatges principals sinó també –i això és esperançador- entre les figures secundàries”. I a partir d’aquí el comentari crític ja es tornava propagandístic en dir que “la Comarca i la Província acudeixen a la cita. Pobles, parròquies, entitats i elencs forasters tenen reservades entrades per les pròximes representacions programades. Va encertar –no hi havia cap dubte- qui va dir en les nostres pàgines de Horizontes que La Passió de Banyoles només se’n podia parlar en to triomfal. A la major glòria de Déu”.

En general, les crítiques en els diaris de la província lloaven La Passió de Banyoles, i algunes, com la de Joe a la revista Vida catòlica, de Girona, es deia que “partint de la tradició de l’encontre del nen Jesús amb el petit Barrabàs, en la fugida a Egipte de la Sagrada Família, l’obra de Frederic Corominas recull primerament diversos aspectes de la Vida Pública de Crist, amb el contrapunt del rebel i sediciós jueu com a personatge que serveix per vigoritzar l’acció dramàtica. Ja de plé en el tema de la Passió, culmina en les escenes del Pretori romà escrites en vers com ho és també el quadre en què Magdalena refusa a Barrabàs després de la seva conversió. I a partir de la sentència de Pilat es limita a marcar les acotacions per el muntatge d’una sèrie de quadres sense paraules, en els que es presenten plàsticament els darrers episodis de la redempció. A part els dos quadres versificats, de gran bellesa literària i extraordinària força emotiva, destaquen per la seva originalitat l’elecció dels dotze, la ressurrecció de la filla de Jaire i el tracte entre Judes i el Sanedrí, amb la novetat d’un regateig que mostra la baixesa de la traició. Sobre aquest canemàs, els artistes banyolins han brodat el tapís de les seves habilitats. En l’escenografia, un ciclorama esplèndid permet aprofitar al màxim els efectes de llum i color sobre uns decorats d’un to realista que acrediten el talent del seu realitzador Joan de Palau En la interpretació, amb 150 personatges dels que no és possible destacar-ne un perquè tots, fins els més insignificants, són objecte d’una vertadera creació dramàtica. En la direcció i muntatge amb una sàvia disposició de les figures, l’atrezzo, els efectes, que aconsegiueixen la gran harmonia del triomf artístic i l’exemplaritat temàtica.

divendres, 29 de novembre del 2013

Dècada anys 60 (X)


La passió de Banyoles (2)


Eren moltes les persones que col.laboraven a fi de que La Passió resultés ben exitosa. La propaganda ja anunciava l’estrena pel març de 1962, amb vuit representacions en els dies festius de la Quaresma fins el Diumenge de Pasqua. S’editaren tríptics amb publicitat de fondes i restaurants, amb guies de Bañolas pels visitants, amb horaris de misses i notes serioses com les de no permetre’s l’entrada a l’espectacle durant les representacions dels quadres. El tríptic informava que per a la realització i posada en escena de La Passió – Ecce Homo, L’hora de Crist-, fou necessari dissenyar i realitzar: l’escenografia, vestuari, sabateria, perruqueria i muntatge d’un grandiós Ciclorama amb tota la gamma de llums necessaris, adaptar la música i els efectes sonors adequats “per donar vida i esplendorositat a l’obra que l’autor D. Frederic Corominas ha escrit especialment per Bañolas. El millor quadre d’actors, més de 150 personatges en escena, directors escènics, musicals, tècnics electricistes, de gravació, d’efectes d’escenografia i la gran col.laboració de cases comercials i particulars, han contribuït a fer realitat el projecte del Patronat de La Passió”. (……)

El primer acte finalitzava amb el quadre del Diumenge de rams. El segon, que no desmereix de l’anterior, literària i teatralment centra i emmarca la Passió, iniciant-se amb El Sanedrí i acabant amb La comdemna. El tercer acte, encapçalat pel quadre de Pilat, amb la versificació que ja hem lloat, l’obra literària va cedint pas a la plàstica fins a fondre’s amb ella. Crucifixió, Devallament de la Creu, Enterrament, quadres finals saturats d’eloqüents mutismes, de punxants silencis. Apoteòsic, triomfal, la Ressurrecció, Al.leluia. Hem llegit el quadre setze, Les Tres negacions, que no s’ha representat. Ho considerem una magnífica mostra de diàleg il.lustratiu. Posades en escena Les negacions... segurament tindria més sentit la digresió del primer acte, Els neguits...- i restarien més perfilades les figures de Barrabàs i Judes

Amb la direcció escènica d’Ecce Homo, Joaquim Colomer ens ha demostrat una vegada més la vàlua que li tenim reconeguda. Enquadrar a l’escenari del Centre una obra de tal envergadura amb un bon moviment de masses és tasca veritablement difícil i exigeix un total coneixement de la cosa teatral. No ens han sorprès les positives solucions que a tot el conjunt ha donat el sr. Colomer, veterà i ferm puntal de l’escena banyolina”.

La veritat és que si bé fou important la tasca del sr. Colomer en la direcció d’actors, també hem de fer-la extensiva als ajudants que va tenir per resoldre els problemes que li sortien al pas. Faltaven pocs dies per l’estrena de l’obra i encara no s’havia refermat l’escena del final del primer acte: Diumenge de Rams. Amb l’entrada de Jesús damunt la somera, amb més d’un centenar de persones fent voleiar rams damunt l’escenari, amb parades de venedors de fruita i catifes, que havien d’arraconar-se davant l’allau de gent, es formava un garbuix que no hi havia manera de posar calma als aldarulls per més que Colomer s’esgargamallés a crits. Va posar una mica d’ordre Frederic Corominas fent dialogar els personatges dels laterals i els del centre, però seguia l’esvalotament del clamoreig que ho ofegava tot. Allò no podia anar. Fins que Joan de Palau va portar un seu amic de Girona bregat en la direcció escènica de masses: va ser Josep Maria Capella qui va salvar la situació fent barrejar diàlegs entre els actors que eren en escena al mateix temps que la cridòria anava augmentant progressivament fins a l’entrada triomfal de Jesús, on els rams s’aixecaven voleiadissos ben enlaire mentre la música coral d’Al.leluia augmentava en un clímax poderós fins a la caiguda del teló.

dijous, 28 de novembre del 2013

Dècada anys 60 (IX)


La passió de  Banyoles (1)



El Patronat Artístic del Cercle de Catòlics es va transformar en Patronat Artístic de La Passió de Banyoles. Un cop donat el primer pas amb la provatura d’El diví Mestre calia enfilar l’agulla escrivint el text. Aquesta feina es va encomanar al poeta local, Frederic Corominas. Amb ell vam fer algunes reunions, i en deixar-li llegir l’obra Jesús de Natzarè, d’Àngel Guimerà, crec que aquesta va ser-li una bona guia perquè l’operació comencés a funcionar. Ens anava portant els textos quadre per quadre, i en escoltar la lectura del primer versificat vam adonar-nos que hi hauria moltes dificultats amb l’actuació dels actors, sobretot per alguns de novells. Volíem fugir de les tradicionals Passions on els actuants solen enfonsar-se quan reciten paràgrafs poètics. El primer quadre en vers – Fugida a Egipte- ja estava escrit i vam decidir deixar-lo igual, recomanant a l’autor que escrivís l’obra en prosa per facilitar la dicció de gran nombre d’intèrprets, molts d’ells principiants en l’escena. Uns dies després, en la lectura del segon quadre, els responsables de les actuacions ja vam quedar més satisfets, i a mesura que l’autor ens anava lliurant els  subsegüents textos ja endevinàvem que la cosa podria rutllar.

Tot Banyoles parlava de la futura Passió –era un temps que les Passions estaven de moda- i van ser molts els que es van apuntar a la crida del Patronat per col.laborar en el que sigués. Cap a 105 persones es van reunir a l’escenari del Catòlics per assajar La Passió. En Joan Olivas era el responsable del personal, i a l’escenari, en Joaquim Colomer es feia càrrec de la direcció d’alguns quadres mentre que  en els soterranis de l’escenari, en els vestuaris i allí on podíem dirigirien altres quadres l’Enric Tubert, Joan Olivas, Pere Pagès i Jaume Oller. Al primer pis, damunt la sala-cafè,  Jesús Barba, Josep Maria Mateu i Llorenç Oliva encolaven i preparaven decorats ajudant a l’artista-pintor Joan de Palau lliurat a la llarga feina de confeccionar-ne una vintena. Mai s’havia vist tanta activitat en un local on totes les dependències, els dalts i els baixos es convertien en tallers d’escenografia. Pel costat del ciclorama, Albert Tubert, satisfet ell, aconseguia per fi solucionar el detall tècnic d’una escena que el tenia preocupat: el de la ressurreció final. El treball era intens. S’assajava durant tres o quatre hores cada dia.  Entre bastidors, una trentena de persones realitzaven diversos treballs, uns muntant decorats, altres col.locant vestuari... maquillatge, llums, equips de sonorització... En cases particulars –sobretot en el taller de modistes de Montserrat Llinàs- es confeccionava vestuari, amb la col.laboració d’un bon nombre de dones. En Mateu, encarregat del só s’esforçava per gravar en directe els sons més apropiats, més realistes, pero el realisme d’un temporal amb llamps i trons, gravat al cim del Puig Colomer no li va servir de res, perquè els trons sonaven esquifits i escardalencs. Va trobar la solució anant darrera la pantalla del cinema Victoria reproduïnt la seqüencia de la mort de Jesús en creu a la pel.licula Ben-Hur. En el pròleg de La Passió, en una escena d’un afusellament en els nostres dies es requeria un traqueteig de metralladores i, atrevit com era en Josep Mateu, va anar al Quarter de la Guàrdia Civil per demanar-los-hi permís per gravar en unes maniobres on la Benemèrita disparava metralladores a l’aire lliure. En escoltar la gravació, el traqueteig sonava com una torradora de castanyes. D’una forma o altra se’n va sortir, perquè vista l’escena resultava impressionant.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Dècada anys 60 (VIII)


“El diví Mestre” (i II)

 Joan Olivas i Albert Tubert  eren a l’escenari amb un munt de papers a la mà: “- Guions, són guions de llums, de sons, de moviments de decorats, d’efectes especials”. Tubert feia cara de preocupat: “- No es pot estar tranquil. Hi ha tants detalls que és difícil estar en tot. El carrer de l’Amargura em porta molta feina, però hi ha un altre quadre que em fa posar més nerviós: el de la ressurrecció de Llàtzer. Hem de sincronitzar exactament la cinta magnetofònica amb la cortina, la llum negra i els focus, a més del truc perquè s’aixequi Llàtzer. El truc és senzill però no te’l dic”. Olivas parlava del meravellós quadre plàstic del Sant Sopar: “- És irreal, fantàstic. Hem volgut que sigués com una cosa simbòlica, per això no l’hem tancat en unes parets, en unes circumstàncies. Hem volgut significar que la institució de l’Eucaristia ultrapassa la mesura del temps i de l’espai per a projectar-se a l’eternitat”.

Un romà, amb túnica, majestuós, porta una bombeta a la mà i s’agafa a la conversa: “-Parlant de símbols, aquí em tens fent de Pilat i d’electricista. Coses de la vida!”. És l’Enric Tubert, qui afegeix. “- Sóc especialista en ciclorames, això tan bonic que es veu vermell, groc, blau i de tots colors. Vaig anar a veure’n un a Girona i quan el vam muntar aquí em vaig posar a fer d’electricista. Ja ho veus, en l’obra faig de Ponç Pilat, rentant-me les mans sempre que puc. Pilat era un senyor molt net”.  En Pere Pagès fa de Nicodemus i explica que “vam gravar a l’església del Monestir per les condicions de sonoritat i ressonància. Vaig pujar al presbiteri per gravar la frase: Llàtzer, aixeca’t!!, cridant amb tota la meva força. A la segona vegada que vaig dir “aixeca’t!!, unes dones que estaven agenollades en els darrers bancs, es van aixecar i van sortir a corre-cuita”.  Els vestuaris són plens de soldats romans i poble barbut. Un soldat,. amb un ninot a la mà, em diu que és el degollador dels innocents. És en Jacint Mateu, afeitat de bigoti. Embolicat en un llençol i amb cara pàl.lida, Llàtzer està fumant. És en Salvi Gratacós, molest perquè el públic creu que Llàtzer és un ninot: “L’any que vé vull caminar arrossegant el llençol”.  En Salvi és un dels més incansables treballadors de la Passió. Ell ha fet la creu i la taula del Sant Sopar,a més a més de tenir cura de tot l’atrezzo. Em convida a beure una coca-cola amb els apòstols Pere, Jaume i Joan –Salvador Palmada, Pere Colomés i Salvador Oliva- que estan asseguts bevent i jugant a cartes.  També hi ha Sant Josep –Miquel Batlle- menjant galetes, i un botxí –Joan Turró- amb una fatxa que fa por.  Jaume Baus –Caifàs- està escoltant música en una ràdio portàtil amb Josep Maria Angelats i Anna Albertí –la dona de Pilat-, la nostra premiada com a primera actriu “provincial”. Assumpció Garriga també és allí amb Maria Carme Coll, Jaume Oller, Teresa Garcia, Mercè Tallada i un grup de nens i nenes. Hi ha també Pere Quer i Josep Tallada. I molts altres. Veterans i joventut units en La Passió. Abans de començár es reuneixen tots entre bastidors, es donen unes advertències seguides d’un silenci “·sepulcral”. Es resa una Ave Maria. Seguidament, el poble agafa palmes i llorers i puja a l’escenari. Colomer, Tubert, Olivas i De Palau estan organitzant l’escena. S’encenen els llums de colors del Ciclorama. Els apuntadors es col.loquen als seus llocs. Comença La Passió.

Els quadres d’El diví Mestre van entusiasmar al públic, i la crítica va dir que “l’obra de Josep M. Carbonell és senzilla, amb una trama sense complicacions. L’escenificació molt ben aconseguida, donant-li qualitat els

magnifics quadres plàstics que en nombre de deu s’intercalen al llarg de la representació”. El paper més destacat: el de Judes Iscariot. Uns monòlegs interminables en l’original, a través del que es pretén analitzar l’estat d’ànim, les reaccions, el caràcter i les tortures de l’ànima de l’home que va vendre al Messies. Sortosament, i amb molt bon criterii, bona part d’aquests han estat suprimits. (...) Els 37 actors van complir adequadament en el paper que se’ls assignà. Gràcies a la seva excel.lent actuació, l’obra es va salvar. Foren de gran efecte els jocs luminotècnics i de ciclorama. Molt encertada la introducció d’altaveus amb una ambientació d’efectes sonors i musicals aconseguits a través de magnetòfons. Encertat el vestuari, així com el mobiliari i la perruqueria. En resum: la representació va assolir l’èxit que es mereixia”.

Parlant amb termes cinematogràfics jo diria que aquell Diví Mestre va ser com un tràiler, una anticipació de La Passió de Banyoles que s’estrenaria l’any següent.

divendres, 22 de novembre del 2013

Dècada anys 60 (VII)


“El diví Mestre” (I)


Durant la Quaresma de 1961, el Patronat Artístic del Cercle de Catòlics presentava l’Agrupació Teatral que havia emprès el muntatge i l’escenificació, per damunt de les innombrables, de les complexes dificultats que li van anar sortint al pas, d’unes estampes passionals, unes visions plàstiques, dintre el context de l’obra de Josep Maria Carbonell, El diví Mestre. Aquests quadres plàstics van impressionar els espectadors banyolins que sortien entusiasmats del teatre diguent allò de que era un sensacional espectacle,  amb una sumptuosa presentació escènica i una “gran simfonia de llum i color”. Els passatges evangèlics d’aquest drama sacre van impactar al públic gràcies als efectes especials i a la construcció d’un ciclorama, cosa nova en l’espectacle teatral banyolí. El diví Mestre va ser la provatura i el punt de partida que havia de portar al muntatge d’una Passió totalment banyolina en la preparació del qual ja s’hi estava treballant.

En els quadres passional d’El diví Mestre hi van intervenir 37 actors; la direcció escènica i artística anà repartida entre Joaquim Colomer, Joan Olivas, Joan de Palau i Albert Tubert. Tot plegat impressionat amb grans efectes de llum en el ciclorama. Jaume Farriol, convertit en periodista, es va ficar dins l’escenari fent preguntes als responsables d’aquella primera Passió. Entre personatges gairebé desconeguts, veus peremptòries, moviment de tramoistes transportant mobles i fustatge, amb soroll de martellassos, es va trobar en un ambient plé de sabor i nerviosisme: “Joaquim Colomer tornava a les taules com a actor personificant el personatge d’Anàs”, i destacava “l’esforç i entusiasme de grups d’homes i joves actuants” i “sobretot dels que realitzen el paper més ingrat, que és quedar-se entre bastidors. Un vell travessant l’escenari s’assembla a Josep Maria Mateu. Ho és. “Home, ens havien dit que tu eres un d’aquests homes grisos que es queden entre bastidors”. – Doncs, no. Sóc el que obro la funció. I el que em dius de gris deu ésser pel cabell i el maquillatge”, respon en Mateu, que a més a més és dels que fabriquen la banda sonora. Està il.lusionat: “-Tenim altaveus, amplificadors, cintes magnetofòniques i un ampli stock de discos”. Joan de Palau, suat, en mànegues de camisa i amb un pinzell a la mà és un altre home gris, dels que més es mouen abans de començar i quan el teló concedeix un respir als personatges: “- L’obra que fem – El diví Mestre- no encaixa amb el que pretenem, però aquest any no hi havia altra solució que adoptar una obra escrita per quadres escènics reduïts. L’any vinent tindrem la nostra Passió. Aquest any hem adaptat una línia plàstica, suprimint diàlegs i escenes i intercalant quadres plàstics, música i veus en off. El disseny dels decorats és obra meva, però la realització ha estat feta per Esteve Juncà”. Amb el pinzell a la mà ha transformat el cos i el rostre de Jesus Barba, de cap a peus: “-La pintura i els efectes de llum donen aquest tó peculiar a la seva figura. Per pintar el personatge de Jesus he anat a l’església parroquial per fer-me l’idea de com pintar-lo. L’església era fosca i vaig encendre el llum manipulant varis interruptors. Vaig estar una estona prenent notes, i encara no havia acabat quan se’m va presentar el senyor rector: - “Què has fet, Joan? Tot el poble vindrà alarmat a l’església”. Resulta que sense adonar-me’n havia posat en marxa el dispositiu de totes les campanes”.

“Assegut en un banc hi ha un home de cabell i barba vermellosos. Una bossa penjada del seu cinturó indica clarament la seva personalitat. Jaume Oller opina que el personatge de Judes és desdibuixat, exagerat i en alguna escena, folletinesc: “.M’ha costat ambientar-me, -diu-, la meva veu no és adequada. Haig de forçar-me molt”.  L’espatlla i les cames de Jesús es veuen d’un color morat, amb les pinzellades de Joan de Palau zigzaguejades sobre la pell de Jesús Barba, qui afirma: “-És impressionant encarnar el personatge de Jesús. Em produiex la sensació de que no sóc jo mateix. A vegades tinc por. Sobretot en els moments del quadres plàstics, degut al silenci d’angoixa que hi ha en el públic.Tinc por de posar en ridícul la figura de Jesús”. “- Em deixes estirar la barba?”, li diu en Farriol. “- Amb la meva barba hi fan bromes. I és que Jesús Barba es deixa barba per fer de Jesús”.