Dècada anys 60 (XIV)

La Passió de Banyoles (6)

 

Una bona part del personal “passional” ja va començar a “desapassionar-se” en el cinquè any de les representacions –1965-, un any en què el crític gironí Joan Ribas alertava del perill que se’ns acostava per aconseguir la continuïtat. Crec interessant reproduir la crítica que d’Ecce Homo va fer-ne l’entusiasta amant del teatre que sempre ha estat el gironí Ribas. De les que jo conec, potser aquesta és la més encertada: “L’obra Ecce Homo té, al meu entendre, molta agilitat. Anàvem a veure La Passió resignats a aguantar un sermó de quatre hores, com sol ocòrrer normalment. I el temps ens va passar volant, ja que el desenvolupament i desenllaç de les escenes és ràpid, amb varietat de temes i personatges, sortint-se moltes vegades del motlle evangèlic, cosa que li confereix originalitat, aconseguint-se que el públic s’interessi per l’obra i no pugui preveure el que ha de passar cada vegada que s’aixeca el teló. Molt encertades les intervencions en off. Tal vegada en alguna ocasió els versos pronunciats es perden per al públic, però en els demés casos, aquestes gravacions de la veu de Jesús i de la narració, fan viure més escenes i paraules que es dissoldrien si fossin pronunciades a viva veu damunt l’escenari.

La posada en escena de La Passió de Banyoles, crec sincerament que ha assolit quant era possible, en les condicions en què es desenvolupa. Sempre hi ha defectes a polir, paràgrafs per matisar, efectes per aconseguir, però això entra ja en el pla d’aquesta superació necessària que sens dubte ens oferiran els banyolins en els propers anys. És evident que s’ha realitzat un esforç notable per aconseguir sortir d’aquella primitiva forma de recitar teatre, que era costum en els quadres escènics amateurs, a aquesta manera de “viure el teatre” que s’estila a La Pasió.

Una menció especial mereixen els decorats de Joan de Palau que, sense apartar-se de la línia tradicional, confereixen el clima que precisa. Per al meu gust, el millor és el que serveix de marc a l’escena d’Els pescadors, però en tots s’endevina la mà de l’artista i la dedicació d’una persona entusiasta. Al costat d’ells destaquen  diversos efectes i trucs escènics que en determinats moments contribueixen a despertar l’interés dels espectadors. El ciclorama dòna profunditat a les escenes que el requereixen. Quelcom difícil en un escenari de tan reduides dimensions.

L’actuació és senzillament bona. El personatge de Jesús –el més difícil de representar- s’aconsegueix mitjançant una actuació sòbria, tancada; amb la millor intenció el text no li ha donat a l’actor encarregat d’aquest difícil paper, moltes paragrafades, per evitar que descobrim l’impossible de representar l’Home-Dèu damunt d’un escenari. Juntament amb ell destaquen en els seus papers, Barrabàs, Judes, Sant Joan, Sant Pere i Pilat. Menció a part mereixen les actrius, Maria, mare de Jesús, es magníficament interpretada. També Maria de Magdala té molta qualitat en aquesta actuació. Juntament a ells, hi ha bons actors encarregats de papers de menor importància. Oblidar-los seria un error, ja que ells formen aquest clima de l’obra, cosa que no s’aconseguiria amb unes quantes primeres figures destacades treballant al costat dels “actors del muntó” per als papers secundaris. Els fariseus, el Centurió, els apòstols, fins i tot algún personatge còmic, s’emporten, al meu entendre, la majoria dels aplaudiments pel seu treball de conjunt.

Un amic, Josep Maria Capella, dirigeix La Passió de Banyoles. Diré, senzillament, i sense afalacs inútils, que ha realitzat un bon treball, que els personatges es mouen bé i donen expressió a les seves paraules i gestos. Que la majoria de les escenes són dramàticament ben concebudes i realitzades. En fi, que es nota la seva mà, I que li suggerim no deixi de dedicar en anys succesius l’atenció que reclama una obra d’aquesta importància

El més important de La Passió de Banyoles és l’obstinació dels seus promotors en portar-la a la cima, i la cordialitat i la col.laboració sincera que hem pogut apreciar en tots ells. Hi ha possibilitats que surtin amb la seva. Des d’un punt de vista analític, Banyoles i la seva Passió constitueixen un reclam per l’atenció del públic català que pot engrandir-se ràpidament i situar-se en un primer pla. Per això, i recollint l’experiència que m’ha tocat viure en altres llocs, haig de dir que primer de tot és que aquest esperit de germanor no es perdi per res. En les organitzacions de tipus cultural o artístic, solen formar-se a la llarga tendències i grups oposats. Això és magnífic si condueix a un diàleg obert que faci veure més clar els problemes comuns, però això és nefast si es desencadena en suspicàcies, recels, decantaments i a vegades, fins i tot, odis de tipus personal. Aquest és el perill més gran. I mentre tots els seus components lluiten per evitar-ho, La Passió de Banyoles seguirà assolint els ambiciosos objectius proposats”.