Expressió teatral (II)

Setmana Cultural a l’Escola de Sant Esteve de Guialbes D’aquelles primeres representacions teatrals que vam fer en la dècada dels anys quaranta del segle passat recordo perfectament la que vam fer aquí, a Sant Esteve de Guialbes. Vam representar El llaç etern, un drama amb fons moral dels que es solien fer en aquells temps i que eren representats per homes sols (perquè llavors el Bisbat tenia prohibit que actuessin homes i dones junts en els teatres dels Cercles Catòlics). Era un drama d’aquells que feia enternir a tots els públics: la història d’una família que tenien una botiga en un poble de pagés –una botiga d’aquelles que venien de tot, des de granussa, oli, arengades, espardenyes, sacs de guano pel bestiar, rosquitlles i caramels per la mainada, càntirs, galledes i orinals, i sobretot, vi a dojo. L’amo d’aquella casa, i pare de família, era un home vidu. I es volia tornar a casar amb “una mala donota” que no el deixava ni a petja. El fill no ho veia bé perquè entrant madastra a la casa se li girarien els daus, ja que del que n’era amo en passaria a ser-ne mosso. Li cou que es casi el seu pare. Però el pitjor és que pel mig s’ha ficat a la casa el fill de la “donota”, que és un jugador que només vol arreplegar diners. Escoltem un fragment d’una escena del primer acte. Son els dos nois que se les tenen (un es diu Raimundo i l’altre Pepe). Després intervé el pare (en Joan). Ho faré d’una manera una mica exagerada, tal com es feia el teatre d’aquells temps. L’obra s’hi prestava. (Escena) És molt gros això, eh? Drames com aquest eren dels que es representaven en aquella època. Avui poden fer riure, però en aquells temps s’aconseguia que moltes espectadores ploressin a llàgrima viva; els mocadors abundaven per totes les sales. En el meu record hi ha un escenari molt petit, improvisat en els baixos d’una masia. El sostre era baix i els actors més alts havien d’ajupir-se perquè el públic els hi veiés el cap. I també en el meu record ha quedat la visió d’una dona que a la primera fila deixava anar les llàgrimes mentre donava de mamar a una seva filleta de mesos que es perdia buscant els mugrons de la seva mare que estava més pendent del que passava a l’escenari que de l’alimentació de la seva filla. (Segur que aquesta criatura avui deu ésser una senyora gran que pateix al.lèrgia al teatre). Anant pels pobles a fer teatre en aquella postguerra es vivien experiències interessants que hom guarda com a records inesborrables en la vida rural del nostre país. Us podria explicar moltes anècdotes divertides que ens havien passat quan arribàvem als pobles i vèiem com s’obrien les finestres i la gent sortia als balcons per veure passar els còmics, però ens allargariem molt i val més que anem de dret en el tema d’aquesta xerrada. Us parlaré de l’aspecte del teatre en el que hi he dedicat més temps: el de la interpretació. Per a mi, el teatre ha estat, és, una expressió artística que he portat a les venes i que he sentit –i sento encara- vibrar amb força dintre meu. (I a partir d’aquí tornava amb els meus punts de vista teatrals que ja havia exposat en la conferència de Les Alzines, de Girona, si bé en parlar del meu rejoveniment, representava un monòleg del personatge de Llàvia de El llaç etern. Era l’unic personatge còmic d’aquell drama: un home xerraire que sempre deia que “Jo, molt d’aquí (pels ulls), molt d’aquí (per les orelles), però d’aquí (la boca), res de res!”. Seguidament, representava el personatge del monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges maquillant-me davant dels assistents.

Expressió teatral

Una conferència a la Setmana Cultural de l’Escola de Sant Esteve de Guialbes (I) Ricard Prat, mestre de l’escola de Sant Esteve de Guialbes, va convidar-me perquè prengúes part en un dels actes que organitzà sota el títol “Abril enmanllevat” en el que volia fer una cosa similar al Febrer Jove que s’havia organitzat a Banyoles. Va ser en una de les moltes vetllades de l’abril del 1998 quan vaig fer una xerrada sobre teatre còmic. I ho vaig fer així: El tema d’avui que està anunciat és, segons ha posat en el programa el vostre mestre i director de l’escola, l’amic Ricard Prat, és “El teatre és expressió... o no?”.- El teatre. Què és el teatre?. Darrerament vaig ésser present en una escola que també feien una setmana cultural, i en el programa, un alumne va posar-hi aquesta frases: “La prosa és descriure, la poesia és somniar, el teatre, que és?” I també es feia aquesta pregunta: “El teatre és expresió?”. Jo diria que si l’expressió és una facultat de manifestar vivament, clarament, el que hom sent, aplicada al teatre és una facultat que tenen els actors per manifestar els sentiments mitjançant la paraula, les actituds, representant-les sota una forma sensible. Bé, és una mica complicat. Jo procuraré expressar-me parlant-vos d’aquesta “expressió” que es pot portar a terme amb les representacions teatrals adaptant-les als personatges que hom ha d’interpretar. Però abans us vull fer una mica d’esbós històric del teatre a la nostra comarca, perquè encara que us pugui semblar una cosa preparada per quedar bé amb la gent d’aquest poble que avui em trobo, no us enganyaré –no faré teatre-, és de debó el que us diré: la meva història teatral, o sigui, la història d’en Joan Olivas com a afeccionat al teatre va tenir en els seus inicis una de les primeres intervencions en un escenari de...Sant Esteve de Guialbes. De jovenet, quan vaig entrar en el local del Centre de Catòlics de Banyoles per fer un breu paper de pastor d’aquests que tots els aficionats més o menys hem fet en Els Pastorets, escoltava els veterans actors que parlaven de les actuacions que havien fet per les poblacions de la nostra comarca, i el nom del poble de Sant Esteve de Guialbes l’esmentaven sempre en les seves anècdotes. Es veu que en un temps –abans de la guerra del 36- aquells veterans actors, que aleshores eren joves, venien sovint a aquest vostre poble, i explicaven que feien una representació teatral a les tres de la tarda, per seguidament anar a Cornellà de Terri a començar-ne una altra a les sis – i no pas per guanyar-se les “garrofes”, no, perquè tot el nostre benefici era un pa amb tomata o un plat de mongetes amb botifarra. I aquells mateixos joves d’antany –que un cop acabada la guerra (en els anys quaranta) - ja eren tots uns veterans actors de la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics, van buscar col.laboració amb els que llavors érem jovenets –deviem tenir quinze o setze anys- i amb ells vam actuar per primera vegada en unes obres dramàtiques que es representaven en el local de la plaça de Banyoles, i que en setmanes succesives a l’estrena, anàvem a fer el que se’n diuen “bolos” o “tourneés” per tots els pobles de la comarca, la que avui és el Pla de l’Estany, i també per a la Garrotxa.

Conferència i actuació a Les Alzines (i III)

Permeteu-me que m’apropi més a vosaltres i faci un petit miracle: convertir-me en un jovenet. Ja és una mica difícil, però miraré de fer l’esforç de treure’m anys de sobre i convertir-me en un jove enamorat.Us representaré una escena d’una obra de teatre que es va fer molt popular a l’escena catalana. És una obra original d’Albert Llanas que té per títol “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. En aquestra comèdia que té l’acció a finals del segle passat, en l’època en que encara no hi havia cotxes i en comptes de taxistes hi havia carreters, uns homes que portaven uns cotxes de cavalls. En aquest obra jo interpretva el paper d’un noi que es deia Tòful i que era una mica ximplet. Estava enamorat d’una noia, però aquesta n’estimava un altre. Bé, avui, a falta de noia hauré de fer els dos papers, però si hi hagués alguna voluntària que m’ajudés a llegir el paper de la noia, quedaria tot més arrodonit. (Diàleg de Tòful i Conxita amb una noia que pujà a l’escenari) Ara seguiré posant-me en el túnel del temps i tornaré a retrocedir a la joventut. Ja us agrada això, no? Doncs, mireu, ara em convertiré amb un jove enamorat d’una veïna, i com que era una mica tímid li va escriure una carta. Escolteu aquesta declaració d’amor: (Declaració d’amor. Vers humorístic) I d’aquest “burro” enamorat, passem ara a un altre enamorat. Aquest, però, ja té xicota, però resulta que fa temps que és fòra i no en sap res. Fa temps que no l’ha escrit. Mireu aquest pobret enamorat, menancoliós i ploramiques, escrivint a la seva xicota. (La carta d’amor, de Karl Valentin). ( Les VIII Jornades Culturals va tenir lloc del 14 al 18 de febrer del 1994, participant-hi també la meva filla Montse que s’anuncià com a professora de maquillatge i que fèu una demostració a les alumnes de secundària de les diverses tècniques del maquillatge teatral).

Conferència i actuació a Les Alzines (II)

Us haureu adonat, segurament, que en aquest monòleg he procurat actuar marcant uns moviments escènics, anant d’un costat a l’altre de l’escenari, i amb uns gestos d’expressivitat i una mímica que he ressaltat amb els objectes que he fet servir. L’expressió, la mímica i els objectes que he manipulat m’han ajudat a realçar i donar més vida al personatge. Tot aquest “tinglado” que he muntat i tot el que he manipulat no és marcat en el text de l’autor del monòleg, perquè si els actors ens limitèssim només a dir el text escrit poca vida donaríem al personatge. Això és la inventiva de l’actor o la direcció. No tothom té expressivitat en el rostre, no tothom té una bona dicció i sobretot no tothom sap actuar amb una bona mímica que és una de les forces més importants de les actuacions. Us donaré un exemple: (Exemple: actuacions en el cinema i serials televisius: molts actors i actrius no saben que n’han de fer de les mans, i els directors ho arreglen posant-los-hi algun objecte i gairebé sempre una copa de licor –falsetat d’aquestes escenes: recurs de la direcció per evitar que es vegi que els actors no actúen prou bé .Retallada de cossos en pla mig per evitar el moviment escènic) La veu. La veu és molt important en el teatre. S’ha de saber dir bé el text escrit per l’autor. Cal aprendre sobretot a recitar poemes-és la millor escola. Escolliu una poesia qualsevol i si té rima, procureu dir-la trencant la cantarella de la rima procurant fer els punts i les comes, i respirant en el moment adequat. Ara us posaré com a orientació per a un bon recitat una poesia curteta de mossèn Jacint Verdaguer, que té per títol “L’espigolera”. Procurem no cantar la poesia com si fos el “vers de Nadal” en la que totes vosaltres heu recitat de petites pujant dalt d’una cadira després d’haver fet cagar el tió. (Ex: recitar primeres “estrofes” de “L’espigolera” amb cantarella infantil, seguit de la recitació de la poesia tal com correspon). Ara veureu les modulacions que es poden fer amb la veu. Escolteu aquest diàleg i podreu comprovar les entonacions que es poden fer amb una sola paraula. En aquest cas és amb la paraula NO. (Diàleg NO, de Karl Valentin)

El teatre, què és? (Una conferència) (I)

VII JORNADES CIENTÍFICO-CULTURALS A LES ALZINES DE GIRONA – 14/18 febrer 1994 Dilluns dia 14. Sessió inaugural. Conferència i actuació per Joan Olivas i Coll. “ La prosa és descriure, la poesia es somniar, el teatre, que és?” Aquesta és la pregunta que s’ha formulat una alumna a l’escriure un eslògan sobre aquest tema. M’han convidat avui a encetar aquestes Jornades Culturals sobre teatre i procuraré aportar-hi el meu gra de sorra parlant-vos de l’aspecte en el que hi he dedicat més temps: el de la interpretació. Per a mi el teatre ha estat –és- una expressió artística que he portat a les venes i que he sentit –i sento encara- vibrar amb força dintre meu. Durant els anys de la meva vida he vist el teatre com la força viva de les entitats culturals i recreatives. Potser ara no sembla que la cosa vagi així perquè moltes entitats han cedit els seus escenaris a les pantalles de cinema, i amb la televisió i el vídeo van quedant arraconades. Per això és reconfortant veure com resorgeix el teatre a les escoles. És reconfortant veure com en aquest col.legi s’organitza un Taller de Teatre. Penseu que el teatre és escola i, com a tal, ha d’ensenyar les formes del bon dir, de presentació, de vestir, de raonar... He vist infinitat de vegades aixecar-se el teló en un teatre, i us puc assegurar que sempre ha estat a base de grans sacrificis per part de tots els que hi intervenen (estudi de papers, assaigs, muntatges, etc), però perquè això tingui el seu profit l’actor ha d’oblidar-se de tot i lliurar-se completament al seu art. Penseu que una obra de teatre mal representada, perdrà sempre una bona part de les seves qualitats, i, al contrari, una obra mediocre però ben representada, guanyarà sempre i tot sovint mantindrà un equilibri. D’aquí ve la participació de l’actor en el teatre, i perque el resultat sigui assolit amb èxit, cal que el valor de l’obra i les qualitats de l’actor vagin lligats. Els comediants han de donar vida al text escrit i fins i tot de vegades afegir-hi amb el seu treball un relleu i uns valors nous. En el teatre, la base de la interpretació és la recitació del text, i l’actor ha de fer realitat sobre l’escena els personatges imaginats per l’autor. Per això. l’actor –o l’actriu- s’ha de servir de la seva pròpia persona, ajudant-se amb la veu, el gest, el vestuari, el maquillatge i d’altres recursos, la qual cosa li permet d’interpretar tant l’aspecte físic del personatge com la complexitat de la seva personalitat moral. Avui hem alçat el teló i veureu aquest humil actor que procurarà oferir-vos algunes actuacions de diversos tipus del teatre còmic, o sigui que us oferiré una versió de l’actor que representa comèdies, l’actor que és considerat com un graciós, el que interpreta personatges sempre de caràcter festiu. Procuraré identificar-me en el possible en els personatges. Desfent-me de tots els perjudicis i lliurant-me completament al nou tipus que he de fer viure. Deixaré a un costat el meu caràcter, procurant fer la psicologia de l’home que faré parlar i viure a través de mi mateix. O sigui que haig d’aconseguir “deixar de ser jo” per “ésser un altre”. Naturalment que faltarà una cosa molt important perquè identifiqueu millor el personatge. Faltarà la caracterització, el maquillatge, el vestuari, etc., però vaja, si us esforçeu una mica podreu veure aquest vellet que ara mateix entrarà. És un monòleg original d’Apel.les Mestres que té per tótol “No em vinguin amb metges”. Amb la veu i el caminar em veureu més vell del que sóc. De seguida vindrà “el vell de les potingues”. Espereu-lo. (Representació del monòleg).