Expressió teatral (II)

Setmana Cultural a l’Escola de Sant Esteve de Guialbes D’aquelles primeres representacions teatrals que vam fer en la dècada dels anys quaranta del segle passat recordo perfectament la que vam fer aquí, a Sant Esteve de Guialbes. Vam representar El llaç etern, un drama amb fons moral dels que es solien fer en aquells temps i que eren representats per homes sols (perquè llavors el Bisbat tenia prohibit que actuessin homes i dones junts en els teatres dels Cercles Catòlics). Era un drama d’aquells que feia enternir a tots els públics: la història d’una família que tenien una botiga en un poble de pagés –una botiga d’aquelles que venien de tot, des de granussa, oli, arengades, espardenyes, sacs de guano pel bestiar, rosquitlles i caramels per la mainada, càntirs, galledes i orinals, i sobretot, vi a dojo. L’amo d’aquella casa, i pare de família, era un home vidu. I es volia tornar a casar amb “una mala donota” que no el deixava ni a petja. El fill no ho veia bé perquè entrant madastra a la casa se li girarien els daus, ja que del que n’era amo en passaria a ser-ne mosso. Li cou que es casi el seu pare. Però el pitjor és que pel mig s’ha ficat a la casa el fill de la “donota”, que és un jugador que només vol arreplegar diners. Escoltem un fragment d’una escena del primer acte. Son els dos nois que se les tenen (un es diu Raimundo i l’altre Pepe). Després intervé el pare (en Joan). Ho faré d’una manera una mica exagerada, tal com es feia el teatre d’aquells temps. L’obra s’hi prestava. (Escena) És molt gros això, eh? Drames com aquest eren dels que es representaven en aquella època. Avui poden fer riure, però en aquells temps s’aconseguia que moltes espectadores ploressin a llàgrima viva; els mocadors abundaven per totes les sales. En el meu record hi ha un escenari molt petit, improvisat en els baixos d’una masia. El sostre era baix i els actors més alts havien d’ajupir-se perquè el públic els hi veiés el cap. I també en el meu record ha quedat la visió d’una dona que a la primera fila deixava anar les llàgrimes mentre donava de mamar a una seva filleta de mesos que es perdia buscant els mugrons de la seva mare que estava més pendent del que passava a l’escenari que de l’alimentació de la seva filla. (Segur que aquesta criatura avui deu ésser una senyora gran que pateix al.lèrgia al teatre). Anant pels pobles a fer teatre en aquella postguerra es vivien experiències interessants que hom guarda com a records inesborrables en la vida rural del nostre país. Us podria explicar moltes anècdotes divertides que ens havien passat quan arribàvem als pobles i vèiem com s’obrien les finestres i la gent sortia als balcons per veure passar els còmics, però ens allargariem molt i val més que anem de dret en el tema d’aquesta xerrada. Us parlaré de l’aspecte del teatre en el que hi he dedicat més temps: el de la interpretació. Per a mi, el teatre ha estat, és, una expressió artística que he portat a les venes i que he sentit –i sento encara- vibrar amb força dintre meu. (I a partir d’aquí tornava amb els meus punts de vista teatrals que ja havia exposat en la conferència de Les Alzines, de Girona, si bé en parlar del meu rejoveniment, representava un monòleg del personatge de Llàvia de El llaç etern. Era l’unic personatge còmic d’aquell drama: un home xerraire que sempre deia que “Jo, molt d’aquí (pels ulls), molt d’aquí (per les orelles), però d’aquí (la boca), res de res!”. Seguidament, representava el personatge del monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges maquillant-me davant dels assistents.