Un recital a la Llar dels Jubilats

No acostumo anar gaire a la Llar dels Jubilats. Estic massa enfeinat amb les meves coses, si bé darrerament acostumo a presentar-m´hi una vegada a la setmana durant un parell d’hores per prendre el meu acostumat cafè de mig matí acompanyat de lectura dels periòdics, (o al revés, vaig a llegir-hi els periòdics acompanyat d’una tassa de cafè). En principi hi anava més. I fins i tot vaig col.laborar en algunes vetllades culturals per Sant Jordi. Una de les meves narracions va guanyar un primer premi. En aquells anys no podia pas dedicar-m’hi especialment ja que estava com sempre lliurat a l’escena banyolina. Però ara, repassant papers m’ha vingut a les mans un recital que vaig fer en aquell teatret del Casal. I com que tot ho guardo, vet aci que em plaurà llegir el que vaig fer en una de les diades cultutrals de la Llar. Ho torno a llegir: “Segurament que tots vosaltres pensareu “aquest senyor avui ens atabalarà amb un recital poètic que en aquests hora tan bona de la migdiada ens farà fer més d’un badall: No és pas aquesta la meva intenció, i per això he pensat oferir-vos un recital poètic completament diferent dels que s’acostumen a fer en aquests temps. Us faré un recital d’una poesia popular, una poesia festiva que en un temps va estar molt de moda, extreta de poetes del segle passat (segle XIX) i començament de l’actual, i que escrivien poesia precisament per ésser escoltada en els escenaris dels teatres de Catalunya. Durant molt temps van estar molt de moda els recitals poètics. En les representacions teatrals hi havia el costum, després d’haver baixat el teló de l’últim acte de l’obra que s’havia representat, de fer un fi de festa, on tots els actors sortien a recitar poesies. He viscut experiències d’aquesta mena i us puc dir que eren molt ben acollides pel públics. I es que després de la representació d’un drama o una tragèdia els actors es desfogaven recitant poesies humorístiques, i el públic podia veure els actors en una faceta completament diferent. I és aixó el que avui us vull oferir: un petit recital de poesies humorístiques d’aquells vells temps. I podreu comprovar que la poesia, no solament és per ésser llegida, sinó que també es pot recitar treient-ne un bon profit per a moltes persones. Així és que avui travessarem el túnel del temps i ens posarem a la pell dels nostres avis que anaven al teatre i fruïen amb les poesies dels rapsodes, que llavors també ells aprenien. Comencaré per un gran clàssic: Àngel Guimerà, l’autor de Terra baixa, de Mar i cel, de poesies tan excel.lents com la Sardana de les monges o L’any mil, com també fou un gran mestre de la poesia festiva. El Jepet i la Jepeta us ho demostrarà. (Recitar) Un dels poetes més populars del segle passat fou Eduard Aulés, escriptor molt fecund i ben conegut per la seva inspiració festiva. Col.laborà als setmanaris L’esquetlla de la Torratxa i Un tros de paper. Fou advocat i exercí càrrecs a Cuba i Filipines. Estrenà nombroses comèdies cómiques. I potser, en el temps del seu exili compongué aquesta poesia recordant les festes majors de Catalunya. Escoltem La festa major, la més popular de les poesies d’Eduard Aulés. (...) Un altre escriptor, Eduard Vidal i Valenciano, aportà al teatre català que aleshores renaixia une obres que en el segle passat esperonaren a Frederic Soler (Pitarra) a sovintejar la seva producció i acordar-la a una línia més exigent. L’any 1865 va escriure la primera obra catalana de l’época situada en un ambient modern i elegant que tenia per títol Tants caps, tants barrets (penseu que en els inicis el teatre català era un teatre de faixa, barretina i espardenya). I Eduard Vidal li va donar un aire de modernitat. Escoltem una poesia d’aquest autor: Per vestir sants. I per acabar us recitaré una poesia d’un escriptor que també fou molt popular i que s’especialitzà en poesia festiva i comèdies cómiques. Carles Gumá és l’autor d’aquesta que descriu un casament d’aquells vells temps, quan els contraents anaven a fer els viatges de nuvi amb tartana.. Escoltem-la. I aquí venia la meva actuació actuant amb el monóleg o poesia humorística Gràcies a Déu que estem sols que durant tants d’anys vaig representar en els fins de festa un cop acabades les representacions de les obres de teatre que amb la Agrupacion Teatral Bañolense portàrem arreu dels teatres de les comarques gironines. Degut a l’éxit obtingut per aquest recital, vaig haver de repetir-ne un altre a l’any següent, però no tingueren continuïtat degut a la feina que em portaven les meves ocupacions en teatre, en organització dels viatges per Europa de Revista de Banyoles, i especialment per el meu lliurament total al periodisme a la Revista. I això que en el 1985 ja estava jubilat del meu treball a les oficines del Banco Hispano Americano. Però mai no m’hagués pensat que a partir de llavors se’m girés tanta feina. Tot ho feia amb il-lusió.

"Don Gonzalo..." en emissió radiofònica

Cent cinc minuts durà el programa de teatre radiofònic que s’arranjà per a una de les primeres emissions de Ràdio Banyoles que tingueren lloc a l’habitacle de l’afeccionat Francesc Mayolas al carrer de Santa Maria. La locució començà en castellà amb una presentació en la que es digué: La Voz de Gerona presenta...(Sintonia). I seguidament la veu de la locutora: Teatro en lengua vernácula. Una ràfega musical i Hoy presentamos... Don Gonzalo o l’orgull del gec. Una obra original de Alberto de Sicilia Llanas. Adaptación para la radio de Miguel Perpiñá Catalá. Que serà iunterpretada por... Con arreglo al siguiente reparto, por orden de aparición ante el micrófono. Conxita: Maria Colomer; Lluis: Enrique Tubert; Domingo: Luis Soler; Agustina: Rosario Colprim; Nasi: Josè Freixa; Tomasa: Carmen Quer; Bialó: Pedro Pagés: Don Gonzalo: Pedro Quer; Toful: Juan Olivas; Don Rafael: Federico Corominas; Don Manuel: Jaime Oller; Don Valentí: Miguel Batlle. Montaje musical, efectos de sonido.... I començà el control amb música callejera. I ja, per fi, tanmateix en català amb la descripció del decorat. En els afegits sonoritzats de l’obra hi havia ruido de dos personas que chocan entre si; ruido de pasos que se alejan juntamente con un animal; ruido de pasos que suben por una escalera; ruido al desenvolver y abrir una caja de cartón con mucho nerviosismo y de una persona que se acerca corriendo; ruido de una puerta que se abre i pasos que se acercan; ruido de monedas; puertas que se abren y cierran con mucha energia; ruido de un carro al moverse; persona que tose; pasos que se alejan y que se acercan; i una infinitat de puertas que se abren y se cierran, y ruidos de sillas i chirridos de puertas mal engrasadas. No vaig pas tenir ocasió d’escoltar aquella emissió, però a mi em sembla que devia ésser tot un patiment haver d’escoltar aquella munió de sorolls de portes que xerricaven, de passos que anaven i venien, d’arrossegaments de cadires i estossegades asmàtiques. Llàstima que no hi hagués –a fi d’ambientar-ho més bé- una bona selecció de bramuls d’ases i espetagaments de fuets. No puc concebre aquesta típica obra Don Gonzalo sense aquests dos elements.

Lectures expressives

Dintre els actes celebrats a Banyoles en motiu del Centenari de CANIGÓ de mn. Jacint Verdaguer vaig aplegar un grup d’afeccionats per a formar un grup de Lectures Expressives i recitar conjuntament diverses poesies populars del poeta català. Vaig escollir per aquell primer recital, des de les poesies més jovenívoles escrites per Verdaguer quan era seminarista i treballador a pagès (La fira de Vic, El robo de Na Maria, L’Aplec de La Gleva), passant per les patriòtiques (Les barres de sang, Nit de sang i L’Empordà), tradicionals com El pare Falgàs i algunes rondalles breus en prosa i Notes de Folklore de l’Aforistica Verdagueriana. Encoratjats pels assistents i per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Banyoles, aquell grup tenia la intenció de seguir endavant amb més lectures expressives i elaboràrem tres recitals més per a més endavant, sempre homenatjant i recordant figures de la cultura catalana. Progamàrem per a la tardor d’aquell any 1986, un recital de poemes de Josep Maria de Sagarra en motiu del 25è aniversari de la seva mort, recital que teníem previst ampliar amb un altra selecció de fragments d’obres teatrals sagarresques. Per a l’hivern un homenatge a l’escriptor, poeta, autor teatral i exquisit compositor musical, Apel.les Mestres en que vaig escollir uns quants poemes i monòlegs d’aquell autor traspassat llavors feia cinquanta anys. I la meva ment ja preveia per a l’any següent uns recordatoris al poeta Josep Maria López Picó i al de la Catalunya Nord, Josep Sebastià-Pons de quins es celebrarien els centenaris dels seus naixements. El grup de Lectures Expressives no tenia nom, però vaig proposar que s’anomenés Grup Canigó, com a recordança d’aquell primer recital i com a homenatge al nostre gran poeta Jacint Verdaguer, de qui ja havia llegit aquella poesia Als meus amics de Banyoles en el paratge de la font del Salt d’en Vila on feia poc s’hi havia inaugurat un monòlit en commemoració del fet. En el recital de poesies verdaguerianes celebrat a la Llotja del Tint hi participaren Frederic Corominas, Lluis Casamitjana, Joan Geli, Joan Olivas, Maria Colomer, Anna Juanola i Ana Roura, però aquell Grup Canigó volia ésser obert a tothom que sigués aficionat a la poesia i a la literatura. A més a més, no suposava gaire esforç en quant a memòria ja que no era necessari aprendre els textos, i solament amb un parell d’assaigs de preparació ja es podien tenir els recitals a punt.

Inteatrex

Un  altre de la saga familiar que seguí en el teatre durant unes llargues temporades fou el meu cosí Martirià Coll. Aquest se’ls donà amb el teatre clàssic. Començà amb La Passió de Banyoles fent tota classe de papers i destacant en el de Pilat, i s’espavilà per fer muntatges d’obres de teatre clàssic amb Pep Cruz. Actuant en teatres muntats a l’aire lliure . En aquells anys de la dècada dels vuitanta, amb el nom de Inteatrex es presentà a Banyoles després d’unes llargues temporades d’absència. Martirià Coll dirigia el grup que tornà a la nostra ciutat amb la representació d’una obra de Crebillon titulada La nit i el moment. El muntatge d’aquesta obra ja passà per L’Escala i per primera vegada en Martirià no la dirigí. Aquesta anà a càrrec de Elisabeth Caucheliez.

Durant els onze anys d’existència de Inteatrex, Martirià Coll representà obres de tràgics grecs com Sòfocles o Eurípides; de romàntics alemanys com Schiller i Von Kleist, i d’existencialistes francesos com Camus i Sartre.

Els Babaus

El meu nebot Albert Olivas sembla que pot seguir la saga teatral dels Olivas amb el seu lliurament a fer actuacions, si bé aquestes en el carrer  (no em ve de nou, de fet, jo ja vaig començar a fer actuacions al bell mig del carrer Major en temps de la guerra civil). L’Albert fa accions teatrals sorpresa amb un grup que hi han posat de nom Els Babaus. El dia de Sant Joan del 1989 van passejar-se pels carrers i places de Banyoles amb alguns personatges inusuals. Al migdia muntaren una tenda a la plaça de les Monges. Representaren uns xaves ben típics que compartien un picnic, una solellada i una remullada al xipoll de la plaça del Dr. Rovira, i durant la tarda realitzaren accions a la Fira Comercial, plaça Major i carrers adjacents, en les que es pogueren veure una parella d’aristòcrates amb una senyora ficada dins d’una banyera, amb els seus criats que la passejaven. Cal destacar que amb les seves accions Els Babaus no es fiquen amb ningú, si bé els interessa crear una relacio amb el carrer, atraure i estimular la gent que passeja.

Aquell primer grup d’Els Babaus el componien una colla de joves –entre setze i vint anys- que aleshores feien colònies parroquials a Banyoles i els hi agradava muntar coses al carrer. Eren al voltant de quinze a vint persones.

Hores fluixes teatrals

El juliol de l’any 1986 vaig escriure un article que es va publcar al Punt Diari. Em lamentava per les hores fluixes que passava l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics. El transcric:

“L’any 1920, la Secció recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrená l’obra d’Albert Llanas Don Gonzalo o l’orgull del gec. A partir d’aleshores, i al llarg dels anys, fou una de les comèdies més representades a la ciutat de l’estany, donant-se el cas que en els anys cinquanta es portà per tots els escenaris de la província de Girona. Finalitzada la tournée i amb el retir de Josep Freixa, Maurici Garcia i Miquel Vilanova, s’acabaren també a Banyoles les representacions de l’obra més “gloriosa” d’aquella agrupació. Després d’un llarg període d’inactivitat teatral, l’any 1977, un grup de veterans actors ressuscitaren Don Gonzalo... dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’havien viscuda al llarg de tots aquells anys. Alguns d’aquests actors –Joan Olivas, Carme Quer, Enric Tubert, Joan Geli, Maria Colomer...- ja havien formart part del grup que en els anys 40/50 representaren l’obra. Amb aquests, i altres actors-alguns ja acreditats en l’escena local-, així com de novells, es formà aquest elenc que sota el nom d’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics ha anat representant fins ara més d’una dotzena d’obres.

Juntament amb Don Gonzalo..s’anaren succeint comèdies antigues i modernes com Gent d’ara, d’Eduard Aulés, Ronyons de recanvi, de Joaquim Muntañola, El fiscal Requesens, de Josep Maria de Sagarra, Distret...però no tant, de Joaquim Puigbó, El cap de l’alcalde, de Carles Valls, Julieta, filla única, de Josep Maria Folch i Torres, Els sis corders de Blanes, de Vicenç Coma Soley, Jo seré el seu gendre, de J. Vilanova, Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester, L’amor venia en taxi, de Rafel Anglada, No és mai tard si s’arriba d’hora, La núvia portava cua, Com s’enreda la troca...

Les representacions d’aquesta Agrupació solien fer-se en les nits de festa major, nits que es feren tradicionals i que durant aquests nou anys han posat en moviment un públic que ha emplenat de gom a gom el teatre. Aquest fenòmen teatral- en moments de crisi com els que estem travessant-l’escriptor Jaume Farriol el descriu així:” No crec que la història del teatre local presenti una pàgina d’expectació tan estricta. Possiblement algun altre grup podrà arribar-hi algun dia. De moment, una mena d’acceptació tan unànime només l’ha assolida aquest grup de teatre, que ha arribat a trencar les barreres psicològiques que imposava a cert públic el nom de Círculo de Católicos”, per altra banda, ja depassat”.

 

 

 

No obstant, avui l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics passa per uns moments de declivi. Des que a l’any 1981 expirà la Carme Quer, una de les millors actrius dramàtiques que ha tingut l’escena banyolna-, sembla que la dissort acompanya el Grup: separacions i absències van desconjuntant-lo, i per acabar d’adobar-ho, l’esfondrament del teulat del Cercle de Católics, local on tots els actors hi han assajat i representat al llarg dels anys, condueix al descoratjament dels seus membres.

Des de fa tres anys ja es va notant aquest pendent, puix es fan reposicions d’obres que conjuminen amb muntatges i afegits musicals per a fer-les noves, com es pogué veure a Com s’enreda la troca, convertida en opereta musical, com una encertada innovació per una nova línia de futur.

Hi manca també joventut i més participació –encara que fos breu- dels actors veterans que poc a poc es van apartant. Fer teatre, avui dia, és per a molts un “sacrifici”. Es requereixen moltes nits d’assaig i no tots els aficionats estan disposats a fer aquest esforç de bona voluntat per a deixar la llar i fer un treball per a gaudi d’unes tres hores a un públic banyolí, sempre benevolent i apreciat.

Desitgem, i sobretot esperem que les hores fluixes passin ben aviat.

 

Aquest és l’original que vaig lliurar a Punt Diari per la seva publicació. Ho feren amb el títol de Mals temps per als “Catòlics. Però com que fou molt reduït, m’ha semblat transcriure’l tal com vaig enviar-los-hi.