Hores fluixes teatrals

El juliol de l’any 1986 vaig escriure un article que es va publcar al Punt Diari. Em lamentava per les hores fluixes que passava l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics. El transcric:

“L’any 1920, la Secció recreativa del Círcol de Catòlics de Banyoles estrená l’obra d’Albert Llanas Don Gonzalo o l’orgull del gec. A partir d’aleshores, i al llarg dels anys, fou una de les comèdies més representades a la ciutat de l’estany, donant-se el cas que en els anys cinquanta es portà per tots els escenaris de la província de Girona. Finalitzada la tournée i amb el retir de Josep Freixa, Maurici Garcia i Miquel Vilanova, s’acabaren també a Banyoles les representacions de l’obra més “gloriosa” d’aquella agrupació. Després d’un llarg període d’inactivitat teatral, l’any 1977, un grup de veterans actors ressuscitaren Don Gonzalo... dedicant un homenatge a totes les figures de l’escena banyolina que l’havien viscuda al llarg de tots aquells anys. Alguns d’aquests actors –Joan Olivas, Carme Quer, Enric Tubert, Joan Geli, Maria Colomer...- ja havien formart part del grup que en els anys 40/50 representaren l’obra. Amb aquests, i altres actors-alguns ja acreditats en l’escena local-, així com de novells, es formà aquest elenc que sota el nom d’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics ha anat representant fins ara més d’una dotzena d’obres.

Juntament amb Don Gonzalo..s’anaren succeint comèdies antigues i modernes com Gent d’ara, d’Eduard Aulés, Ronyons de recanvi, de Joaquim Muntañola, El fiscal Requesens, de Josep Maria de Sagarra, Distret...però no tant, de Joaquim Puigbó, El cap de l’alcalde, de Carles Valls, Julieta, filla única, de Josep Maria Folch i Torres, Els sis corders de Blanes, de Vicenç Coma Soley, Jo seré el seu gendre, de J. Vilanova, Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester, L’amor venia en taxi, de Rafel Anglada, No és mai tard si s’arriba d’hora, La núvia portava cua, Com s’enreda la troca...

Les representacions d’aquesta Agrupació solien fer-se en les nits de festa major, nits que es feren tradicionals i que durant aquests nou anys han posat en moviment un públic que ha emplenat de gom a gom el teatre. Aquest fenòmen teatral- en moments de crisi com els que estem travessant-l’escriptor Jaume Farriol el descriu així:” No crec que la història del teatre local presenti una pàgina d’expectació tan estricta. Possiblement algun altre grup podrà arribar-hi algun dia. De moment, una mena d’acceptació tan unànime només l’ha assolida aquest grup de teatre, que ha arribat a trencar les barreres psicològiques que imposava a cert públic el nom de Círculo de Católicos”, per altra banda, ja depassat”.

 

 

 

No obstant, avui l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics passa per uns moments de declivi. Des que a l’any 1981 expirà la Carme Quer, una de les millors actrius dramàtiques que ha tingut l’escena banyolna-, sembla que la dissort acompanya el Grup: separacions i absències van desconjuntant-lo, i per acabar d’adobar-ho, l’esfondrament del teulat del Cercle de Católics, local on tots els actors hi han assajat i representat al llarg dels anys, condueix al descoratjament dels seus membres.

Des de fa tres anys ja es va notant aquest pendent, puix es fan reposicions d’obres que conjuminen amb muntatges i afegits musicals per a fer-les noves, com es pogué veure a Com s’enreda la troca, convertida en opereta musical, com una encertada innovació per una nova línia de futur.

Hi manca també joventut i més participació –encara que fos breu- dels actors veterans que poc a poc es van apartant. Fer teatre, avui dia, és per a molts un “sacrifici”. Es requereixen moltes nits d’assaig i no tots els aficionats estan disposats a fer aquest esforç de bona voluntat per a deixar la llar i fer un treball per a gaudi d’unes tres hores a un públic banyolí, sempre benevolent i apreciat.

Desitgem, i sobretot esperem que les hores fluixes passin ben aviat.

 

Aquest és l’original que vaig lliurar a Punt Diari per la seva publicació. Ho feren amb el títol de Mals temps per als “Catòlics. Però com que fou molt reduït, m’ha semblat transcriure’l tal com vaig enviar-los-hi.