Dècada anys 60 (XL)

JOAN CAPRI

 

En la dècada dels 60, la Companyia de teatre Professional que aconseguia omplir les sales de teatre banyolines era la que encapçalava l’actor Joan Capri. Es va recrear en el personatge de l’Harpagon, l’avar de Molière en una adaptació lliure de Josep Maria de Sagarra, El senyor Parramon. Les crítiques dels diaris barcelonins ens deien que la seva interpretació fou molt mesurada per no caure en el seu vell estil i que va ser un prodigi de matisació i detall. No podem dir el mateix de la seva interpretació a Banyoles. Va ser el Capri de sempre, bon actor còmic que va alegrar l’obra amb un lleuger i divertit to de farsa, però mancada de la personalitat que precisava el senyor Parramon. La Companyia fou reduïda en la gira per províncies i més de la meitat dels actors foren –emprant un símil esportiu-, reserves. La direcció d’Antoni Chic fou bastant desballestada. Tots anaven al seu aire, i sort es va tenir que Joan Capri al final de la representació va entretenir i divertir molt al públic amb el seu monòleg El maniàtic, amb les seves singulars facultats d’expressió i la seva forma personalíssima de dir i accionar.

Per la festa major de 1963, Capri tornà al teatre Victòria amb una obreta de Gilbert Laporte traduida per Xavier Regàs, Que vagi de gust, senyor comissari, una comèdia de boulevard on l’actor s’hi va poder lluir improvisant al seu gust. Capri acostumava a adoptar l’actitud del que explica acudits, no interpretava, estava pendent de quina reacció tenia el seu interlecutor per sortir-li amb quatre gracietes, que eren les que agradaven al públic. La direcció d’Esteve Polls va ser l’adequada al que esperava sempre Capri d’una direcció.

En la festa major de 1964, Capri tornà amb Tres angelets a la cuina, una obra ja coneguda per haver existit una versió cinematogràfica amb el títol de No somos ángeles, interpretada per Humphrey Bogart i Peter Ustinov. Estrenada a Barcelona amb la incorporació de les actrius Maria Vila i Mercé Bruquetes i de l’actor Rafael Anglada, constituí un gran èxit . Cap d’aquests va venir a Banyoles. Capri només va conservar els tres angelets que van representar-la amb perfil caricaturesc.

Dècada anys 60 (XXXIX)

F.E.S.T.A.   I  DESPESES

 Al començament de 1960 ens vam afiliar a una entitat al servei del teatre catòlic: F.E.S.T.A. (Foment d’Espectacle Selecte i Teatre d’Associació). Inicialment F.E.S.T.A. tenia com a finalitat de posar ordre pel que feia a l’orientació de les obres i les formes d’interpretació que existien en els centres d’afeccionats en general, i parroquials, en particular. F.E.S.T.A. ens enviava una revista, SCENA, que feia d’enllaç entre els associats i la secretaria de l’entitat, un arxiu teatral amb obres de tots els gèneres, previ pas per la censura eclesiàstica, amb una fitxa completa de cada una d’elles, indicació de personatges que intervenen, decorats, pressupost general, dificultats de muntatge amb la seva solució, fins i tot referències de la representació en altres centres, les facilitats d’adquisició a preus econòmics, dels accesoris indispensables per a una representació (decorats, mobiliari, vestuari, entre altres coses). No vam fer servir gaire els serveis de F.E.S.T.A. , però la revista Scena ens interessava per conèixer la marxa del teatre d’afeccionats a Catalunya. Organitzaren concursos teatrals que no hi participàrem, perquè en aquells anys hi hagué un interval entre els nostres grups teatrals. Això de què en un concurs teatral es designés per a la fase final la representació d’un acte d’El port de les boires no ho vèiem gaire bé. Potser si ens haguèssim ficat més amb F.E.S.T.A. es podia haver aconseguit que alguns dels nostres actors s’haguessin incorporat a algun Institut de teatre i qui sap si algun dels nostre joves actors hauria pogut dedicar-se al professionalisme, perquè de la promoció d’intèrprets adherits a F.E.S.T.A. en sortiren afeccionats que seguiren el camí de la professionalització, com ara Carles Lloret i Josep Maria Caffarel  (del Club Maria Guerrero), i Rafael Anglada (de l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi).Tots ells barcelonins. Als banyolins, però, Barcelona ens quedava massa lluny. Així és que no ens vam moure de casa i seguírem llegint Scena i les obres que ens recomanaven. F.E.S.T.A. com a entitat estava preocupada per la proliferació de Grups i, sobretot, perquè n’hi havia molts que funcionaven i no s’hi havien adherit.. Amb alts i baixos, F.E.S.T.A. es mantingué com a entitat fins  el setembre de 1972 en que fou dissolta.

D’aquella dècada he pogut salvar de l’estripament o de la cremada unes factures que em sembla bé anotar en aquest apartat a fi de que sigui possible que el lector d’aquest memorial teatral es pugui fer càrrec de com anaven els trets escènics en aquells temps. Una factura de la diada de Sant Josep de 1960 ens descriu així les despeses:

Lloguer decorats de “jardín i salita”, 260 pessetes; lloguer d’exemplars, 60 ptes; recader Cros, ports decorats, 30 ptes; tramoia, 300 ptes; ferreteria Agustí, claus per muntatge escena, 25 ptes;  Sociedad General de Autores de España, 216 ptes; Coca-cola i galetes per obra de teatre, 16 ptes; . Total: 907 ptes.

En la posada en escena de Melocotón en almíbar es recollien en dues representacions 4916 ptes. Les despeses eren de 1968 ptes i s’entregaven al Patronat Artístic del Círcol de Catòlics, 1474 ptes. O sigui que restaven en caixa 3972’45 ptes. No sé si n’hi havia per fer un dinar, perquè de despeses n’hi havia moltes més. S’havia de pagar a l’Arxiu teatral Modern de Barcelona on ens obligaven a fer dipòsits en lliurar-nos els papers d’estudi que solien ésser mecanografiats i engrapats en petites cartolines. Eren jocs de papers que ben sovint se’n perdien alguns i havíem de pagar per material perdut. Tambè hi llogàvem obres per a llegir. A dotzenes les devoràvem.

Tinc a la mà una llista prou llarga de factures i notes. També té el seu interés deixar-ho escrit:   a Sebastià Rigau li pagàvem bombetes i treball de luminotècnia; a Maderas Llorens, peces de fusta envarillades; a Narcís Ferrer (l’incansable Ciset, fuster escènic) pels seus treballs de tramoia; al conserge del bar del Catòlics, per consumicions en les obres representades; moltes més factures de la Sociedad General de Autores de España per permisos de representacions – no se’ls n’hi escapava cap!-; als recaders Cros i Vilardell per portar-nos dels arxius barcelonins les caixes de decorats, vestuari i algunes vegades d’armeria; més factures de decorats del taller Pou Vila; a la confiteria Boadella per alguns pastissos; a les encarregades de la neteja de la sala; a la impremta Mateu per confeccins de programes; a Jesús Barba per pintar pissarres; conferències telefòniques; visats de programes... I per acabar, aquí teniu aquesta factureta de Jaume Coll del carrer de la Divina Pastora que posa que “per passar 1000 programes i mui grandes i plantar 4 carteles” ens cobra 125 ptes. Em recorda que anys enrere vaig veure una altra factura d’uns nens que ens van ajudar a muntar una paradeta i entre altres coses ens cobraven tres pessetes “por el trabajo de cansarnos”.

eria; més factures de decorats del taller Pou Vila; a la confiteria Boadella per alguns pastissos; a les encarregades de la neteja de la sala; a la impremta Mateu per confeccins de programes; a Jesús Barba per pintar pissarres; conferències telefòniques; visats de programes... I per acabar, aquí teniu aquesta factureta de Jaume Coll del carrer de la Divina Pastora que posa que “per passar 1000 programes i mui grandes i plantar 4 carteles” ens cobra 125 ptes. Em recorda que anys enrere vaig veure una altra factura d’uns nens que ens van ajudar a muntar una paradeta i entre altres coses ens cobraven tres pessetes “por el trabajo de cansarnos”.

Dècada anys 60 (XXXVIII)

EL T.E.I. I LES SEVES GIRES PER TOTA LA PROVÍNCIA

 

Amb un lliurament total, absolut, el Teatre Experimental Independent de Banyoles es donava a conèixer arreu de la província de Girona. I en la següent presentació , amb l’obra Morts sense sepultura, de Jean Paul Sartre (al Gimnàs del Club Natació Banyoles) aconseguirien un conjunt més ampli i homogeni amb les actuacions de Martirià Coll, Pep Cruz i Francesc Lucheti. Actors de Girona i Salt s’afegiren al grup que dirigia Jaume Coll, i  tingueren una bona aportació amb els excel.lents dissenys treballats per Lluis Güell en l’obratge de la decoració. A més dels actors esmentats, a Morts sense sepultura hi actuaren Fina Mariano, Josep Güell, Albert Serrats, Marcel Peiró, Jesús i Antoni Figueras, Biel Molí i Jaume Coll.

La següent obra del T.E.I. fou Calígula, d’Albert Camús. Es presentà al pati de l’edifici Pia Almoina de Banyoles amb un públic assegut sota la porxada i els intèrprets anant i venint, baixant i pujant graons fins a la balconada de la porxada. Èrem pocs els que hi assistírem i que vam poder testimoniar com n’era d’extraordinària la tasca d’aquells joves. Solament de veure els dos Coll, Jaume i Martirià, en la primera escena, davallant fins vora el pou del pati, dialogant amb la més franca naturalitat, amb unes inflexions en les veus perfectament matisades, haguèrem de manifestar que allò que ens oferien era teatre de qualitat. No èrem solament nosaltres els qui ho afirmàvem. Era tota la província que es rendia a l’admiració del T.E.I. Es llegien bones crítiques a les revistes de la província. A Àncora, de Sant Feliu de Guíxols, es deia: “No sabriem pas fer l’elogi d’aquells actors que despunten en la interpretació de llurs personatges, patent en l’anonimat dels programes la seva voluntat de conjunt. Sí que direm que l’eficàcia del T.E.I., la imaginació i l’audàcia amb què porta la seva feina són una sorpresa, una sorpresa enorme i exaltadament bona dins d’aquesta mena de realitat de coloraines però sòrdida en el fons dins de la qual ens movem”.

Arcadi Calzada, a la revista Olot-Misión ens parlava primer de l’obra, per jutjar seguidament la representació. N’agafem alguns fragments: “El T.E.I. va sorprendre. Moltes referències, eloqüents presagis, tot el que volgueu. A la fi hem estat testimonis directes. Si per terres gironines la seva actuació fou satisfactòriament jutjada, també ho fou entre nosaltres. El T.E.I. és un grup sorprenent. Un grup d’aficionats amb moltes notes de professionalisme. Un grup de joves conscients i compromesos. Responsables. Segurs. Artistes.Coherents. No és freqüent entre nosaltres la visió de representacions tal com calen. Es belluguen per l’escena amb naturalitat, Sense neguits. El seu llenguatge és expressiu i cuidat. Constitueixen un equip acompassat, sabiament dirigits per en Jaume Coll.

Tots viuen l’obra amb intensitat. Amb tanta intensitat que inclús en algun moment abusant de llur assimilació. Es recreen en el personatge, massa inclús. En Martirià Coll  es converteix en un Calígula excepcional. Matisa. El viu. S’emborratxa inclús del seu gran “show”. Matisa amb provada intel.ligència la seva parla i el seu gest. El Teatre tè amb ell un gran actor”.

Parlar d’en Jaume Coll és molt delicat. S’està convertint en un sorprenent tècnic de l’escena. Intel.ligent el seu fer, i no parlem del seu dirigir....”

Cap a finals de la dècada, Jaume Coll presentava l’obra de Jean Paul Sartre, Morts sense sepultura. amb decorats i figurins de Lluis Güell,  escenografia amb una extensa gamma de recursos. El públic s’hi lliurà i la crítica de la revista Presència digué que “d’ara endavant el nom de T.E.I. de Banyoles haurà de ser una garantia. La línia seguida per Jaume Coll i els seus company és clara i ascendent. L’obra era pràcticament desconeguda per raons molt específiques de l’estat en el qual es vivia. Mantenia tota la seva força dramàtica i la seva actualitat relativa la feia intemporal. S’agraïa la dosificació de violència, que, present sempre en l’acció, quedava a l’escenari reduida materialment a les escenes justes necessàries, substituida moltes vegades per la duresa del llenguatge, bast a voluntat en alguns moments, molt ben traduït per Manuel Pedrolo i matisat en alguns casos pel mateix T.E.I.”. Fou de les primeres obres en què els assaigs foren difícils, degut a que molts dels companys dels actors banyolins no eren de la ciutat i en aquells temps eren dificultosos els desplaçaments. Fou una labor de conjunt d’aquell grup format per Jaume Coll, Fina Mariano, Martirià Coll, Jordi Pau, Josep Ballester, Albert Serrats, Josep Güell, Pep Cruz, Francesc Luchetti, Jesús Figueras, Joan Anguera, Biel Moll i Víctor Funoses. Els efectes especials anaren a càrrec de Luchy Corbacho i Josep Maria Comerma. El T.E.I. arrancava bé, i a més de Banyoles, l’obra ja s’anunciava a Girona, Blanes, Figueres, Olot i Barcelona.

Dècada anys 60 (XXXVII)

ANTÍGONA

 

Abans que el ciclorama desapareixés a cops de destral d’Els Joglars hi hagué l’arrancada del T.E.I. banyolí amb la posada en escena de l’Antígona de Muñoz Pujol. Ja no eren únicament els banyolins qui parlaven d’aquell  grup teatral acabat de nèixer amb gran empenta. Un crític gironí feia el comentari de l’obra a la revista Presència.: “Aquella nit de cel encapotat vaig anar-hi mig pregat per un amic que hi pujava en cotxe; francament, m’escamava una mica el que –suposava- deuria ser “una obra de teatre més” amb l’inevitable tan difícil d’amagar fons de “lujo cultural por y para los neutrales” –aprofitant i jugant amb els mots del poeta. És a dir, una representació que faria “quedar bé” l’entitat que la muntava i el poble que l’acollia i patrocinava (almenys en teoría), i... (tots contents, grup, poble i públic i tot). Però aquesta vegada no va ser això, per això em va agradar. Era difícil que la gent s’adormís o optés per fer manetes a la sala. Primer de tot, perquè els actors estaven decidits a “no ser els únics a actuar”, a arrossegar tothom en la problemàtica de l’obra. Aquest és el motiu de les especials característiques del muntatge i també de les equilibrades supressions i afegits al text original”

“Tota aquesta feina de “donar una interpretació” a una obra ensems heroica i quotidiana, ideològica i “viva”, exigia (no sé què tal” sòna la imatge) “bons pastors” no mercenaris, un muntatge i escenografia “oberts”, que donessin accès a la “comprensió viscuda” del públic de totes les situacions. El mèrit del T.E.I.B. crec que ha estat adaptar en un tot harmònic aquests extrems. El grup –majoritàriament “·teenagers” –ha tingut grossa feinada per posar a punt l’obra. Moltes hores d’assaig i a més fer de tramoistes, electricistes... Cap d’ells ha estudiat en escoles de teatre qualificades (com si abundessin tant...). En general no es pot dir que hagin estat precisament massa beneficiaris de la “cultura oficial”; a tall de petit exemple, una de les actrius va posar-se a treballar a dotze anys en una fàbrica de saques de la localitat. Donem molta importància a l’aspecte alliçonador del teatre: es tracta de disposar (posar en moviment) la gent per a la comprensió viscuda de les situacions plantejades i també, posteriorment per a l’acció comprensiva ( el “tan llevado y traído” però no per això menys urgent compromís polític). Parlo amb Jaume Coll, el cap de colla. En un futur més o menys immediat volen representar la mateixa obra en diferent muntatge segons el lloc, i d’altres de la Maria Aurèlia Capmany, Espriu, etc: “Si volem arribar a alguna cosa consistent hem de fer camí “amb” altres grups “vius” de les nostres comarques”

Jordi Baiget, en un altre article publicat a la revista Horizontes –núm. 314, octubre 1968- ens diu que va tenir un contacte amb el T.E.I. en assistir a la representacio d’Antígona, a Blanes. Veiem-ne el que diu: “El decorat esquemàtic, amb la justa nuesa que fa eternes les situacions dels homes i la validès de llur problemàtica. Però, en aquest comentari, voldria deixar de costat el text i seguir el clima que es creà entre el públic –jo entre ells-. El públic, certament, estava format per autèntics amants del teatre. Molts d’entre ells havien petjat repetides vegades l’escenari. Eren posseïdors d’un sentit crític molt desenrotllat envers l’actor i el que el dirigeix. Aquest públic va seguir amb atenta admiració –creixent admiració- el desgranament de l’obra. Al final va aplaudir amb entusiasme.Cert que poques vegades va interrompre l’acció per a manifestar llur grat. Aquest fet, potser, semblava posar una certa fredor a l’aire, però passa sovint que els ulls oberts a tot, les orelles atentes a no perdre una síl.laba, deturen el gest instintiu de les mans. Les cares reflectien una satisfacció que al final va brollar irrefrenada. Hi havia motius de satisfacció. La intel.ligència i sensibilitat del director es posava de relleu a cada gest dels actors, a cada situació, en l’hàbil manera d’aprofitar l’escenari. Els directors, Jaume Coll i Antoni Freixa, han donat a aquells que dirigeixen el sentit de mesura i equilibri que permet la facilitat de dur als esperits allò que l’obra vol dir”.

“Quant als actors, destacà sobremanera la interpretació feta per Jaume Coll, seguit d’Antígona (protagonitzada per Josefina Mariano). La reduïda dimensió de l’escenari ens va fer perdre una mica la interpretació musical feta per l’endeví “Mia” Hereu, puix la nostra atenció era involuntàriament atreta a altres llocs. Molt homogènia la interpretació dels “ministres”. (Vallmajó, Solana, Güell, Barceló i Sarquella) i reveladora de qualitat les curtes actuacions fetes pel soldat vell Àngel Torres i pel jutge Martirià Coll qui, crec, també ens presentà l’obra. Potser, en comparació, vam trobar un xic desencisada la interpretació feta d’Hèmon (per Antoni Freixa).

Dècada anys 60 (XXXVII)

INICI  DEL  TEATRE  INDEPENDENT

 

Els que començaven a veure-ho més clar, els més il.luminats i interessats pel nou teatre independent estès i coordinat a les comarques a partir de la segona dècada dels seixanta, foren, a Banyoles, els joves Jaume Coll  i Joan Marieges. Organitzaren les Primeres sessions de Teatre-Fòrum a la ciutat amb la lectura de les obres La pregunta al destino, d’Arthur Schnitzler, i La renuncia, de Jerónimo Lopez Mazo, lectura que tingué lloc a la Granja Canadell i fou una novetat i una nova experiència. A la segona sessió de lectura  - a la mateixa Granja Canadell-ja s’anunciaven com a Grup Teatre Experimental Independent i posaven en escena la farsa russa d’Anton Chekov, L’aniversari, traduïda per Joan Oliver, i en la que actuaren, a més de Marieges i  Coll, les noies Josefina Mariano i Maria Antònia Lavall. En la segona part del programa, el cantant de Vic, Rafael Subirachs, oferí un recital amb les millors de les seves cançons catalanes.

La tercera representació del grup de Teatre Experimental Independent ja tingué lloc a l’escenari del teatre del Catòlics amb l’obra d’Eduardo de Filippo, anunciada amb el títol italià, Questi fantasmi, en la versió espanyola de Jaime de Armiñán amb el títol de Con derecho a fantasma, amb l’aportació d’una bella decoració realitzada per Concepció Hereu i uns efectes luminotècnics que contribuiren a la creació ambiental de la fantasmagòrica comèdia.

Fruit d’aquest moviment de teatre independent fou la posada en escena de La mort i la paraula, obra que es representà al teatre Victòria i en un teatre de Figueres. Els responsables de l’escena foren Joan Marieges i mn. Manuel Pont. El grup de Teatre Experimental Banyolí l’anuncià com a “espectacle quaresmal” i com a “moderna visió de Les Set Paraules de Crist en el Calvari, segons el guió composat pels joves del T.E.I. a base de textos de Nelly Sachs, Maxence van Der Mersch, Salvador Espriu, Albert Miralles i altres, escrits especialment per aquest espectacle per mn. Manuel Pont, Joan de Palau i joves del T.E.I.”. Ideològicament, l’espectacle, en la seva visió de conjunt semblava una mica confús. Formalment s’aconseguiren alguns quadres molt brillants. Hi havia molta cosa apresa de l’espectacle càtar del professor de l’Escola D’Art Dramàtic de Barcelona, Albert Miralles, així com també eren inevitables els records de Salvat i Espriu. Aprendre d’aquests mestres, i haver sabut desenvolupar amb èxit les seves lliçons fou un mèrit que s’apuntaven Joan Marieges , Jaume Coll i els joves del T.E.I., els quals veieren premiats els seus esforços amb uns aplaudiments llargs i entusiastes que el nombrós públic els va dedicar en

finalitzar l’espectacle. La interpretació fou un exemple del que havia d’èsser un treball de conjunt dels setze intèrprets del T.E.I. S’ha de deixar constància de l’ajustada actuació de Jaume Coll, del treball de Joan Marieges i Antoni Freixa, Josefina Mariano, Josep Maria Barba, Josep Prats i altres. Hi hagué també la col.laboració especial de Josefina Julbe, Enric Tubert, Joan Geli, Joan Olivas i Josep Tallada. A la funcio de la nit al Victòria s’obrí un col.loqui amb judicis desiguals sobre la ideologia dels quadres representats.

Gairebé podríem dir que fou la primera obra apassionada d’aquell any desapassionat. La Passió de Banyoles ja havia desaparegut i en el teatre del Catòlics només s’hi veié un grup de Girona que representaren Barrabàs i l’Altre, aprofitant-se de les resquícies “passionals” i “ciclomarístiques” de l’escenari. Un ciclorama que al cap de pocs anys acabaria de fer la seva servitud quan el capdavanter del grup Els Joglars, Albert Boadella, manaria que la seva “troupe” destruís bona part d’aquella magnífica baluerna que els  feia nosa per enquibir-hi el seu espectacle joglaresc.

Dècada anys 60 (XXXVI)

FANG

 

El treball difícil se’l va trobar a Fang, una obra d’Eduard Criado que cap

agrupació de teatre amateur s’atrevia a representar per les dificultats de muntatge. En Marieges no es va espantar i va seguir endavant amb els seus nois que es trobaren enfangats de peus a l’escenari.  Fang va arribar amb una carta de presentació de la nova Agrupació Dramàtica Banyoles. En un programa ben editat s’informava al públic local que feia temps que no s’havien presentat obres de categoria i que ells pretenien posar-se a l’alçada dels gloriosos temps del teatre banyolí. Per a ells, els “gloriosos temps” eren els que s’anava a veure El diario de Ana Frank i En la ardiente oscuridad. El cert és que van treballar de valent per a poder presentar una obra de qualitat amb dignitat i s’hi van llençar amb l’ entusiasme propi de la joventut que està disposada a tot pel fi de “salvar el teatre del marasme en què s’ha estancat”.

Uns mesos abans ja havien ofert Los blancos dientes del perro, del mateix autor, Eduard Criado, en la que van actuar amb un públic gairebé inexistent, però per això no es van desencantar i van sortir impetuosament tirant com se sol dir “la casa per la finestra” per atraure el públic a la única sala de teatre banyolí on, esporàdicament, encara es podia veure teatre de qualitat.  Eduard Criado havia obtingut el Premi Ciutat de Barcelona per Los blancos dientes del perro, obra escrita en castellà i català, estructurada en forma original i suggestiva. El tema és basat en aquest noble viu desig d’acostar-se al mal per extirpar-lo en lloc d’allunyar-se’n d’ell per por de contagi. En la representació del grup dirigit per Joan Marieges hi intervingueren Montserrat Oller, Assumpció Garriga, Gemma Salart, Jaume Coll, Santiago Palmada, Josep Maria Barba, Jaume Albertí, Josep Maria Massip i Marià Planas.

Entremig de les dues obres de Criado, un altre jove entusiasta, Jaume Coll,  va agrupar una colla de joves per representar l’arborícola comèdia Pi, Noguera i Castanyer, molt més adequada per presentar-la per Sant Josep, festa del gremi dels fusters que no en la festa de la Puríssima on es van veuren envoltats de nenes de l’Arxicofradia de Filles de Maria. Si res més no, la representació va servir per animar aquella joventut que hauria de col.laborar en el Fang de Ponsatí. Perquè va ser en Josep Ponsatí el que va sorprendre a tothom en l’escena darrera  d’aquesta obra intel.ligent sobre uns personatges d’una escala de pisos que es treien els seus draps bruts amb egoismes i covardies, enfrontats a la prova traumàtica de la repercussió del cataclime del Vallès. I els aiguats del Vallès es veieren a l’escenari del Catòlics de la mà d’en Ponsatí, el futur artista dels inflables qui en el final de l’obra aconseguí que un fort i abundant ruixat  d’aigua caigués damunt del desert escenari amb un só espaterragant de trons i llamps com mai s’havia vist en un teatre de Catalunya. Ponsetí, però, no estava del tot satisfet. Aquella pluja que queia volia convertir-la en un ruixat més intens a fi que el públic la copsés més bé. Perfeccionista com és ell, se li va acudir de tenyir l’aigua de color negre, i així la pluja d’aigua negrosa queia damunt la canalera muntada a frec de les bateries. L’efecte fou de gran impacte, espectacular, vibrant i estremidor. Mai podré oblidar la imatge de Josep Ponsatí quan, des dels bastidors, contemplant-se al mirall, tenyit de negre tot ell i enfangat de cap a peus, es dirigia a la seva imatge de l’espill aixecant els braços, triomfant: “Sóc un virgo!, sóc un virgo!!” (la paraula “virgueria” estava de moda, hem de suposar que provenia de “viril”, de tenir força, energia i coratge). El que no sé és com vaig poder arribar al soterrani de l’escenari, ja que tant les escales com tots els departaments de vestuari estaven molls i bruts d’aigua tenyida de negre i l’enfangament s’estenia fins i tot a les primeres butaques de la platea del teatre del Catòlics. Mai ho havia vist tan negre.

Dècada anys 60 (XXXIV)

DELS TARSICIS A L’AGRUPACIÓ DRAMÀTICA BANYOLES

 

Van començar fent obres de teatre infantil amb La lluna nova, de Rabindranat Tagore, i una rondalla de Josep Maria Folch i Torres. Va ser Joan Marieges qui va dirigir Les arracades de la reina, i per Setmana Santa de 1967 ens oferiren l’obra de Narcís Jordi Aragó, La última noche,  sobre la temàtica dels últims moments de Jesucrist, obra premiada en els darrers Jocs Florals de Banyoles (era en les darrera fase de La Passió i encara es va poder aprofitar algún decorat).  A l’any 1969 (ja desapareguda La Passió) l’entusiasta jove, Joan Solana, pogué reunir cinquanta nois per oferir-nos un I.N.R.I, original de mossèn Agustí Burgas, recuperant alguns textos de Ecce Homo, L’hora de Crist, de Frederic Corominas, afegint-ne altres de mn. Jacint Verdaguer. És important senyalar aquest fet, ja que per primera vegada a Banyoles, una Passió fou representada per un quadre escènic compost tot ell per nois joves, ja que cap d’ells passava dels 16 anys d’edat.

Joan Solana i els joves dels Tarsicis foren també els salvadors dels tradicionals Pastorets (El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo) en un any de crisi teatral –1968-. Sota la direcció de l’emprenedor jove Joan Solana,- esforçant-se perquè no desapareixés del nostre àmbit aquesta tradició nadalenca-, Els Pastorets es rejoveniren en un muntatge escènic, amb efectes de llum i presentació en ciclorama.  Solana, constant i infatigable, ja començaria a donar mostres del seu entusiasme teatral que fructificaria anys enllà, cap a les darreries del segle quan Banyoles, sense cap local de teatre, amb la gran ajuda de la seva vara d’alcalde –d’alcalde de la ciutat i no de l’alcalde Borrego dels Pastorets-, aconseguiria que Banyoles tingués una nova sala de teatre –el teatre Municipal- i que juntament, amb J.N. Santaeulàlia i J. Xargay adaptessin i forgessin uns nous Pastorets, per fi en català!, amb un èxit cada any més creixent fins a finals del segle XX, amb previsió d’un futur esperançador.

Potser vaig massa de pressa. En tot cas, sí que podria dir que aquells jovenets que es formaren en les classes de catecisme de mossèn Lluis Teixidor amb el nom de Tarsicis, i que tant admiraven als actors de La Passió, a mida que s’anaren espigant van trobar en l’aixopluc del teatre del Cercle de Catòlics una forma d’expressar-se on s’hi entreveia un canvi en l’ambient teatral. Un d’ells, Joan Marieges, sentia el teatre amb un ardor i entusiasme poques vegades sentit en els joves de la ciutat. Tant el vivia que a vegades, quan les coses no li sortien bé en escena s’irritava i es molestava amb els actuants prometent no tornar a trepitjar les taules escèniques. Però, quan es porta el teatre a la sang com ell, les tempestes es calmen i els passos el tornaven a encaminar cap a l’escenari per  seguir el seu doble treball d’actor i director.

Dècada anys 60 (XXXIII)

“ELS  DESNUTRITS”  I  ELS  FESTIVALS  TURÍSTICS

 

Ni les flors ni els bombons devien èsser gaire agradables per aquell grup que s’anava debilitant poc a poc. Sortosament, però, els Amics del Teatre van canviar el xip i es van apuntar a un tipus d’humor desguitarrat. Van formar una orquestra graciosa, burlesca i estrambòtica. Tots ells portaven instruments musicals, però els únics “professionals” que sabien alguna cosa de música eren  Josep Branyas i Josep Maria Massip. Els altres bufaven com podien i seguien els compassos dels seus “mestres” descompassant-los abillats amb vestidura ratllada estil presidiari. Solien fer algunes cercaviles per carrers i places dels pobles de la comarca. Els mal dirigia (perquè tot ho feien malament, i aquí estava la gràcia) en Jaume Figueras, i alguna vegada també m’hi vaig afegir com a mestre director. Recordo que un dia vaig portar per mal camí a tota la banda, que es veié aturada davant de la barrera de la riera d’Osor, a Anglès. Mitja volta, i a tornar-hi!. Els “músics” d’Els Desnutrits eren –segons s’anunciaven- Jacobus Pepinoff (bombo), Santuchi Petrovich (platets). Ambosius Esmirloff (primer trombó), Antonino Villapanouis ((segon trombó), Giuseppe Toscattini (primer clarinet), Godofredo Catetanus (segon clarinet) i Petronius Guarnerius (solista fiscorn). Els Desnutrits oferiren alguns concerts ( potser hauríem de dir “desconcerts”), i feren riure molt a la gent que els escoltava tapant-se les orelles o bé els seguien en les cercaviles cantant “l’airet, l’airet de la matinada”.

L’orquestra desimfònica d’Els Desnutrits fou acollida amb estrepitoses riallades pels turistes que assistiren a Les Nits del Turista que s’organitzaven cada any al Cercle de Catòlics en motiu del Dia del Turista que la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo demanava que es portessin cap a cada ciutat. A Banyoles, en Lluis de la Parra fou un dels promotors, i allí, a més del seu “partenaire”, Quico, hi col.laboraren els primers conjunts musicals de la ciutat; un d’ells fou Els Rixens, que s’estrenaven amb una gran potència de l’equip amplificador que gairebé anulava el que s’endevinava un harmónic conjunt de veus.

Altres espectacles que muntaren Quico i Pinito, juntament amb Francesc Mayolas, foren els anomenats Torbellino, amb actuacions de cantaires afeccionats locals i alguns grups musicals dels que cada vegada més s’anaven estenent.

La música pop, el rock i el folk envaïa el mòn i arribava també a ¨Banyoles amb els esclats guitarrístics i les veus dels Beattles, Bob Dylan o Joan Baez. El cantant valencià Raimon provocava entusiasmes, concentracions i

aturades dels joves banyolins contra les prohibicions dels seus recitals que s’anunciaven al teatre Victoria. I els conjunts locals proliferaven i procuraven donar-se a conèixer al públic banyolí. Ho havien de fer en funcions benèfiques, que en aquella dècada gairebé sempre eren a favor de l’Associació Protectora de Subnormals “Estel”. Els que animaven els espectacles ja no eren els pallassos Quico, Pinito i Tony sinó que actuaven els grups musicals acabats de formar, a més a més del banyolí “flamante campeón de Europa amateur de manipulación”, Roland (de can Sallés, del carrer Vallespirans). A l’any 1968, el primer conjunt d’èxit popular fou el d’Els Dakota, compost per Andreu (batería), Francesc (guitarra solista), Rafael (baix, antic component de l’Escolania de Santa Maria dels Turers) i Gabriel (guitarra, primer premi de la “Canción Blanca Infantil”, a Ripoll), tots ells presentats per Josep Maria Massip que s’niciava amb les seves bones actituds de presentador, amb bona veu i excel.lent dicció. Massip i Jaume Coll van ser nomenats corresponsals a Banyoles de Ràdio Popular de Figueres, emissora que dirigia mossèn Manuel Pont.

Un altre dels festivals benèfics en el que actuaren Quico i Pinito tingué lloc al teatre Albéniz, de Girona. A benefici de Caritas Diocesana, l’acte fou presentat per Joan Olivas

A la meitat dels anys seixanta s’organitzaren a l’estiu uns espectacles musicals que sota el títol  de Torbellino 196. es presentaven una sèrie d’atraccions amb les col.laboracions d’Els desnutrits, de Tony, Quico i Pinito, el conjunt musical The Robins, els cantaires catalans Els de sempre amb Salvador Oliva. Francesc Hereu M. Lavall i com sempre, en Joan Olivas estrenant monòlegs de la seva producció. Sobressortí l’estrena de la fantasia musical banyolina, El gran Mamut, una versió lliure amb argument, guió i diàlegs de Martirià Estany i Fontpudosa que tots sabíen que era en Joan Olivas qui fou el que també dirigí la versió lliure lliuríssima  de la espeluznante tragedia acaecida fa uns milions de años a la plana de Banioles. Els dramatis personaes eren els troglodites de les coves del Reclau Viver de Serinyiaene i les Goges encantades molt encantades- de les Estunes. Amb vestuari treballat exprofés per l’equip de modistes del Patronat Artístic del Catòlics, decorats de la casa Patuel de Mataró i efectes de luminotècnia en el Ciclorama, van desfilar un grup de troglodites per l’escenari i els passadissos del pati de butaques a l’acord de la marxa de la pel.licula La gran evasión.  Encara avui, recordant-ho, n’hi ha que riuen.

Dècada anys 60 (XXXII)

Les primeres comèdies d’”Els Amics del Teatre”

 

Després d’aquella experiència de trihller cinematogràfic o de teatre de grand guignol, aquest grup ja començà a actuar com a Amics del Teatre reposant la comèdia Dos tipus de pronòstic, fent-se càrrec de la direcció el jove Jaume Albertí, i en canvis en el repartiment. A la primavera  de 1965 arribà La gran aventura.   Es va representar el 2 de maig , dia de la festa del Pubillatge de la Sardana. Recordo especialment l’entrada apoteòsica de la Pubilla de la Sardana, Dolors Arpa de Puig, amb el públic de la sala, dret, aplaudint tota la comitiva que pujà dalt de l’escenari, on  vaig  fer lliurament d’una panera de flors a la Pubilla, mentre Joan de Palau, en representació del Patronat de La Passió pronuncià una eloqüent salutació, i Frederic Corominas recità d’una forma molt particular la poesia dedicada a Dolors Arpa: “Banyoles, ciutat pubilla – per la dansa i l’afalac – si la filla és la pubilla, -qui més brilla, mare o filla? – Banyoles ciutat pubilla, - Banyoles, ciutat del llac”.  Un cop acabat l’acte es reemprengué la representació de La gran aventura, on cal destacar la bona interpretació que oferí Montserrat Oller, com també el de Joan Marieges en el paper d’un capellà jove que ha de posar fre a una família on l’egoisme priva damunt de tot, amb fill pròdig rebut amb braços oberts i perdó final. Gairebé a frec de melodrama, però ben escrita per Jaume Salom.

En aquesta obra s’estrenava com a director escènic el jove Joan Marieges que havia fet estudis de “teatro español universitario” a Barcelona i ens parlava dels bons moments inicials de Teatre i Art i que “inexplicablemet feia temps que no representaven cap obra de qualitat”. En una entrevista realitzada per Josep Maria Massip a Horizontes deia que “la segona època de Teatre i Art no es res més que un esforç iniciat per aquest home entusiasta i gran afeccionat que és Joan Olivas, per portar el nom de la ciutat perque figuri en el lloc que mereix en l’àmbit artístic (...). L’obra que presentem és una obra de vàlua dintre de la dramatúrgia universal com qualsevol de les comèdies de Saroyan, a moltes de les quals supera per la grandesa de la concepció”.

L’obra més important que portaren a escena els Amics del Teatre fou la refundació de la comèdia de l’autor blanenc Vicenç Coma i Soley, Els sis corders de Blanes, inspirada en una narració de Joaquim Ruyra, molt coneguda pels afeccionats banyolins. La nova Agrupació va presentar-la per primera vegada amb element femení, oferint-se “un sincer homenatge a tots aquells veterans artistes banyolins que amb el seu esforç donaren nom al teatre d’antany”, acomplint-se, abans de començar, amb un record a les velles glòries de l’escena banyolina. Els components d’ Amics del Teatre que representaren l’obra foren: Rafael Cuenca, Lluis Soler, Jaume Figueras, Jacint Mateu, Maria Busquets, Joan Parnau, Jesús Figueras, Feliciano Vizcaino, Gonçal Prat, Mariàngels Busquets, Joan Solana, Joan Celrà, Carme Serra i Agustí Barceló. En quant als “dos corders que no parlen, però que mengen molt” van fer molt bé el seu paper, asseguts a taula, d’esquenes al públic i amb temps suficient per saborejar l’arròs i tirar-se uns bons traguets de vi, que suposem devia ser de la millor qualitat que el de feia vint anys, ja que els curà la mudesa fent-los parlar dient quatre bajanades d’aquelles que desvetllen l’apuntador.

 

Si amb Els sis corders de Blanes van aconseguir que el públic fruís de debó, poc van entusiasmar amb la següent obra que presentaren per la festa major de 1967. Aquell any va ser un dels més tristos de la programació teatral festamajonera banyolina. No hi hagué cap Companyia de teatre professional, i únicament un Benvingut, mossèn Vidal, una fluixa comedieta per a exhibició personal d’un actor que havia de viure un personatge dels que més endavant n’hauria de treure bon profit mossèn Ballarín amb el seu novel.lístic Mossèn Tronxo. El mosssèn de la comèdia, -original de F. Lorenzo Gàcia-, va interpretar-lo Jaume Figueras. Li feia il.lusió. La seva veu, pregona, rogallosa i ofegada no arribà més enllà de les butaques de mitja platea, i molt menys a les del teatre Victoria, local on van actuar-hi en una funció benèfica amb el fi de recaptar fons per a la construcció del complex parroquial de Sant Pere.

Un cop acabada La Passió semblava que el teatre anava de baixa. Els Amics del Teatre es van animar portant el “mossèn Vidal” pels teatrets dels pobles de la província, i en arribar al desembre del 1967 van col.laborar en la festa de la Puríssima on, seguint la tradició, l’escenari del Catòlics s’omplí de cançons rítmiques i poesies per nens i nenes de la ciutat. A la segona part els Amics del Teatre presentaren una senzilla i molt ingènua comèdia, origunal de Ramon Casas: Flors i bombons. La interpretaren Maria Busquets, Joan Parnau, Rosa Maria Callís, Joan Solana, Jesús Figueras, Josep Güell i Anton Figueras.