FANG
El treball difícil se’l va trobar a Fang, una obra d’Eduard Criado que cap
agrupació de teatre amateur s’atrevia a
representar per les dificultats de muntatge. En Marieges no es va espantar i va
seguir endavant amb els seus nois que es trobaren enfangats de peus a
l’escenari. Fang va arribar amb una carta de presentació de la nova Agrupació Dramàtica Banyoles. En un
programa ben editat s’informava al públic local que feia temps que no s’havien
presentat obres de categoria i que ells pretenien posar-se a l’alçada dels
gloriosos temps del teatre banyolí. Per a ells, els “gloriosos temps” eren els
que s’anava a veure El diario de Ana
Frank i En la ardiente oscuridad. El cert és que van treballar
de valent per a poder presentar una obra de qualitat amb dignitat i s’hi van
llençar amb l’ entusiasme propi de la joventut que està disposada a tot pel fi
de “salvar el teatre del marasme en què s’ha estancat”.
Uns mesos abans ja havien ofert Los blancos dientes del perro, del
mateix autor, Eduard Criado, en la
que van actuar amb un públic gairebé inexistent, però per això no es van
desencantar i van sortir impetuosament tirant com se sol dir “la casa per la
finestra” per atraure el públic a la única sala de teatre banyolí on,
esporàdicament, encara es podia veure teatre de qualitat. Eduard
Criado havia obtingut el Premi Ciutat
de Barcelona per Los blancos dientes
del perro, obra escrita en castellà i català, estructurada en forma
original i suggestiva. El tema és basat en aquest noble viu desig d’acostar-se
al mal per extirpar-lo en lloc d’allunyar-se’n d’ell per por de contagi. En la
representació del grup dirigit per Joan
Marieges hi intervingueren Montserrat
Oller, Assumpció Garriga, Gemma Salart, Jaume Coll, Santiago Palmada, Josep
Maria Barba, Jaume Albertí, Josep Maria Massip i Marià Planas.
Entremig de les dues obres de Criado, un
altre jove entusiasta, Jaume Coll, va agrupar una colla de joves per representar
l’arborícola comèdia Pi, Noguera i
Castanyer, molt més adequada per presentar-la per Sant Josep, festa del
gremi dels fusters que no en la festa de
la Puríssima on es van veuren envoltats de nenes de l’Arxicofradia de Filles de Maria. Si res més no, la representació va
servir per animar aquella joventut que hauria de col.laborar en el Fang de
Ponsatí. Perquè va ser en Josep Ponsatí el
que va sorprendre a tothom en l’escena darrera
d’aquesta obra intel.ligent sobre uns personatges d’una escala de pisos
que es treien els seus draps bruts amb egoismes i covardies, enfrontats a la
prova traumàtica de la repercussió del cataclime del Vallès. I els aiguats del
Vallès es veieren a l’escenari del Catòlics de la mà d’en Ponsatí, el futur artista
dels inflables qui en el final de l’obra aconseguí que un fort i abundant
ruixat d’aigua caigués damunt del desert
escenari amb un só espaterragant de trons i llamps com mai s’havia vist en un
teatre de Catalunya. Ponsetí, però, no estava del tot satisfet. Aquella pluja
que queia volia convertir-la en un ruixat més intens a fi que el públic la
copsés més bé. Perfeccionista com és ell, se li va acudir de tenyir l’aigua de
color negre, i així la pluja d’aigua negrosa queia damunt la canalera muntada a
frec de les bateries. L’efecte fou de gran impacte, espectacular, vibrant i
estremidor. Mai podré oblidar la imatge de Josep
Ponsatí quan, des dels bastidors, contemplant-se al mirall, tenyit de negre
tot ell i enfangat de cap a peus, es dirigia a la seva imatge de l’espill
aixecant els braços, triomfant: “Sóc un virgo!, sóc un virgo!!” (la paraula
“virgueria” estava de moda, hem de suposar que provenia de “viril”, de tenir
força, energia i coratge). El que no sé és com vaig poder arribar al soterrani
de l’escenari, ja que tant les escales com tots els departaments de vestuari
estaven molls i bruts d’aigua tenyida de negre i l’enfangament s’estenia fins i
tot a les primeres butaques de la platea del teatre del Catòlics. Mai ho havia
vist tan negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada