Dècada anys 60 (XXXIV)

DELS TARSICIS A L’AGRUPACIÓ DRAMÀTICA BANYOLES

 

Van començar fent obres de teatre infantil amb La lluna nova, de Rabindranat Tagore, i una rondalla de Josep Maria Folch i Torres. Va ser Joan Marieges qui va dirigir Les arracades de la reina, i per Setmana Santa de 1967 ens oferiren l’obra de Narcís Jordi Aragó, La última noche,  sobre la temàtica dels últims moments de Jesucrist, obra premiada en els darrers Jocs Florals de Banyoles (era en les darrera fase de La Passió i encara es va poder aprofitar algún decorat).  A l’any 1969 (ja desapareguda La Passió) l’entusiasta jove, Joan Solana, pogué reunir cinquanta nois per oferir-nos un I.N.R.I, original de mossèn Agustí Burgas, recuperant alguns textos de Ecce Homo, L’hora de Crist, de Frederic Corominas, afegint-ne altres de mn. Jacint Verdaguer. És important senyalar aquest fet, ja que per primera vegada a Banyoles, una Passió fou representada per un quadre escènic compost tot ell per nois joves, ja que cap d’ells passava dels 16 anys d’edat.

Joan Solana i els joves dels Tarsicis foren també els salvadors dels tradicionals Pastorets (El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo) en un any de crisi teatral –1968-. Sota la direcció de l’emprenedor jove Joan Solana,- esforçant-se perquè no desapareixés del nostre àmbit aquesta tradició nadalenca-, Els Pastorets es rejoveniren en un muntatge escènic, amb efectes de llum i presentació en ciclorama.  Solana, constant i infatigable, ja començaria a donar mostres del seu entusiasme teatral que fructificaria anys enllà, cap a les darreries del segle quan Banyoles, sense cap local de teatre, amb la gran ajuda de la seva vara d’alcalde –d’alcalde de la ciutat i no de l’alcalde Borrego dels Pastorets-, aconseguiria que Banyoles tingués una nova sala de teatre –el teatre Municipal- i que juntament, amb J.N. Santaeulàlia i J. Xargay adaptessin i forgessin uns nous Pastorets, per fi en català!, amb un èxit cada any més creixent fins a finals del segle XX, amb previsió d’un futur esperançador.

Potser vaig massa de pressa. En tot cas, sí que podria dir que aquells jovenets que es formaren en les classes de catecisme de mossèn Lluis Teixidor amb el nom de Tarsicis, i que tant admiraven als actors de La Passió, a mida que s’anaren espigant van trobar en l’aixopluc del teatre del Cercle de Catòlics una forma d’expressar-se on s’hi entreveia un canvi en l’ambient teatral. Un d’ells, Joan Marieges, sentia el teatre amb un ardor i entusiasme poques vegades sentit en els joves de la ciutat. Tant el vivia que a vegades, quan les coses no li sortien bé en escena s’irritava i es molestava amb els actuants prometent no tornar a trepitjar les taules escèniques. Però, quan es porta el teatre a la sang com ell, les tempestes es calmen i els passos el tornaven a encaminar cap a l’escenari per  seguir el seu doble treball d’actor i director.