Carme Quer

A l’estiu de 1981, en tornar d’un viatge a Alemanya, rebem  la trista notícia de la mort de Carme Quer.  Fou una mort molt sentida. Per a mi ha estat la millor actriu de l’escena banyolina. Vaig escriure un article de sis pàgines amb tot l’historial de la seva vida escènica. Transcric alguns fragments:

“Vas provocar un gran impacte davant d’un nombrós públic que t’aplaudí sorollosament en aquella escena de mare afligida plorant abraçada als genolls del padre Javier a El divino impaciente. Fou l’esplet emotiu del que havia d’ésser en el futur la teva sendera artística. Com si l’harmònic vers de Pemán t`hagués deixat petja en la teva veu curulla de tendresa, amaganyadora, veu temorenca, com si tingués por de fer mal; aquella veu tan dolça que feia que estiméssim els personatges que interpretaves, que aconseguia que se’t compadís com l’Elvira de Cinc fills. Era en el temps difícils de la postguerra en la que representaves els personatges de víctima innocent en els que el públic d’arreu s’hi identificava, ja que tu i en Freixa, extraordinaris tots dos, aconseguieu fer arrencar la llàgrima viva als espectadors. Ja tenies encarrilat aquell personatge de “mare dolorosa”, la mare soferta que interpretaries dotzenes de vegades, fins que amb la Tomasa de Don Gonzalo o l’orgull del gec et tornaries genuïda, espavilant la veu, ara gallarda i vigorosa, defensant el teu fill Gonzal i plantant cara al teu tossut i geniüt marit. I del drama, passaves fàcilment a la comèdia amb obres com El mil.lionari del Putxet. Sang blava, Flors i violes, i tantes i tantes obres del teatre català i també en comèdies de teatre en castellà com La educación de los padres en la que personificares una noia alegre, inquieta i esvalotada, alhora dolça i dòcil en la teva veu candorosa sempre plena d’ingenuïtat. Aquella descoberta del teu aspecte d’actriu de comèdia fou el comiat del teu recorregut escènic d’aquella primera època guiada per la mà directora d’en Pepet Freixa.

I amb el grup Teatre i Art aconseguires actuar amb un actor i director professional com Ramon Martori en el paper de Germana Teresa de la versió catalana de l’obra de Van Leyden, El gran cardenal, traduida per Tomàs Roig i Llop amb el títol de La setena paraula. I arribà l’eufòria de La Passió de Banyoles. Era natural que es pensés en tu per al personatge de  Maria, la Verge Dolorosa. I fores tu qui, més endavant tornares a trencar el motlle de l’encasellament en el teu nou personatge de Maria de Magdala. I un cop col.lapsat el cicle de La Passió retornares per a nous espectadors amb els personatges de Don Gonzalo i de la dida de Julieta, filla única, una de les teves millors creacions.

La teva darrera sortida a escena fou en el dia de sant Josep quan apareixiesen una representació en un envelat de la plaça de Les Rodes com a vídua joganera en Els corders de Blanes.

  Carme. Carme Quer. Ja no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció. A l’escenari del Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida. Deixa’m, en aquest moment del comiat, recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de La Verge Maria escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta última pàgina en blanc del teu bon acurat àlbum.

 

I quan l’hora final sigui arribada,

Regina de la pau.

Concediu-me l’empar d’una mirada

Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.

El teatre en els anys 1980-1981

En el teatre del Cercle de Catòlics les coses no marxaven prou bé. La Junta tenia un plet amb en Joan Gratacós (empresari del cinema Victoria i aleshores propietari de la sala del teatre del Catòlics). Hi hagué un plet i el guanyà la Junta de la Societat. Però a la sala no hi havia activitat. A l’any 1981 Els Pastorets en castellà foren representats en una única funció el dia de Reis, en la que hi vaig col.laborar com a regidor d’escena. El mateix mes de gener hi hagué una altra representació dels Pastorets, els de Folch i Torres, en una actuació a càrrec dels aficionats d’Arbúcies, amb els que la meva esposa hi havia actuat a la seva joventut, Ella fèu tots els tràmits perquè els seus antics companys i companyes d’escena vinguessin a representar aquells Pastorets.

A manca d’actuacions banyolines, jo, a casa, em feia un tip de llegir obres de teatre. Amb l’Enric Tubert i en Jaume Oller vam escollir una comèdia per a representar al Catòlics i al Mercantil, Jo seré el seu gendre que obtingué un bon èxit en totes les tres representacions. Per la festa major decidírem fer altra volta unes funcions d’homenatge a Folch i Torres. Vaig enviar cròniques a diaris gironins. Vam posar a la venda les entrades i vuit dies abans ja eren esgotades per als dos dies de festa. La comèdia, Julieta, filla única obtingué l’éxit que sempre havia obtingut al llarg dels anys que la representàrem. Havien passat ja molts anys des que voltàrem per tota la província en una tournée inolvidable. D’aquell grup dels anys 50/60 només restàvem la Carme Quer i jo.

A l’any 1981 morí Joaquim Colomer. Vaig escriure un article a Revista de Banyoles sobre el seu lliurament al teatre banyolí com a actor i director. Una biografia molt extensa tal com havia fet anys enrera amb la mort de Josep Freixa, que per a mi fou el millor actor de l’escena banyolina.Amb ells havia actuat moltes vegades.

Per les festes nadalenques tornàrem a fer Los Pastorcillos i ens reunírem tots en un sopar de germanor. En el mes de març tornàrem a fer Els sis corders de Blanes representant-la per les comarques gironines en envelats de festa. A les taquilles s’esgotaren totes les entrades. I vam celebrar-ho amb una sortida a Barcelona per anar a fer un bon dinar i a veure una representació teatral. Encara ens sobraren diners per anar a fer un sopar a La Torre de Pujarnol.

Can Catòlics

A les darreries de la dècada dels setanta, Jaume Farriol escriví un article a Revista de Banyoles sobre el tema Can Catòlics, dedicat a Enric Tubert, company d’antigues i enyorades aventures teatrals. Entre altres coses deia:

Can Catòlics és el nom que li ha donat el poble. Tota la vida el poble havia rebutjat el nom de Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca. Nosaltres tambe li dèiem Can Catòlics i quedàvem molt tranquils. I li direm Can Catòlics per més reformes i noms que li clavin al damunt.

Can Catòlics va conèixer una etapa de postguerra, dura i integrista. Fou un temps en que gairebé tot era pecat. I nosaltres que èrem joves, impulsius, i d’una bona fe sensacional, ens passàrem els diumenges i festes de guardar, resant el “Jo pecador”. Després els temps canviaren, i el catolicisme esdevinguè un afer més relaxat. (...) Per nosaltres, Can Catòlics havia estat una mena de casa de tots: un lloc on es podia anar a passar l’estona sense gastar-hi ni cinc. O tenir-hi reunions més o menys polititzades.  Fer-hi teatre més o menys transcendent.

A Farriol li arribaven notícies de plet. I ell donava un vot per Can Catòlics. Can Catòlics podria arribar a ser un centre popular de perspectives diàfanes i d’una positiva influència en el món cultural de la nostra ciutat. Per això caldria donar-hi una nova empenta, una nova dimensió de servei ciutadà. Cal Catòlics podría ésser el “Centre pro desenvolupament cultural i ciutadà de Banyoles i Comarca”. O bé, senzillament, “Can Catòlics 2000.

Can Catòlics, però, no va poder arribar al 2000. Anys a venir, amb l’ensorrament del sostre, Can Catòlics començaria a desaparèixer, Nosaltres, però, en guardem els més bells records.

Record d'en Cintet Mateu

A la dècada dels anys setanta morí en Jacint Mateu. En una de les representacions teatrals dels Pastorets que vam oferir en el teatre del Círcol de Católics vam interrompre la representació, una mica abans de l’arribada dels pastors al portal de Betlem per donar la notícia del seu decès. Jo mateix vaig llegir aquestes ratlles que poc abans havia escrit:

“Ens ha sorprés la mort del company Cintet Mateu, un dels homes que   havia representat dotzenes de vegades el paper de Bato dels Pastorets en aquestes diades nadalenques. En Cintet Mateu havia passat molt anys  visquent l’alegria nadalenca dels pastors que van cap a Betlem. Per a ell, com a tants d’altres que han trepitjat en tot temps aquest escenari, un Nadal no seria complert sense viure aquesta alegria de l’adoració del Nen, sense poder acompanyar-lo amb les tonades alegres de la música de Rubió. Recordarem sempre en Cintet Mateu animant els cants dels pastorets, la seva lleugeresa en esquivar el llop abans de la trencada d’olla, el seu saltironar, brincant lleugerament, burlant la temptació del dimoni, la seva murrieria quan tapava els ulls del borriquet, i sobretot, la seva veu, trèmula, aguda i emotiva quan explicava que en el seu somni havia vist un nen.

Potser la mainada d’avui no recordarà el Bato d’en Cintet Mateu. Feia alguns anys, pocs, que estava allunyat de l’escenari. A ell, però, sempre, en aquestes diades el veiem sempre voltat de figures de pessebre en la seva botiga del carrer Major, i amb rialla a flor de llavi passava les figures de mà en mà rememorant les altres que rondaven per aquest escenari. I quantes vegades el vam veure en el taller d’impremta, davant de la màquina, cantant les cançons dels Pastorets! Si; en Cintet Mateu no oblidava mai aquestes diades. I si un dia deixava pas a que el seu Bato passés a altres actors, ell, no per això deixava la samarra de pastor, es posava la més vella, la de més abrigall, blincava el cos, es col.locava una barba, i amb passa curta, tremolosa la veu, ens oferia el Soff, el més ancià pastor del redol. I si no trobava samarra, es posava la túnica d’Isaac o el vestit vermell de Satanàs o simplement s’ajuntava amb els pastors del grup per ser un més de la comparseria, capaç d’animar-los a tots i treure les angúnies dels altres amb la frase sempre a punt.

En Cintet Mateu ens ha deixat en aquests dies d’esplendorositat nadalenca, Encara va tenir temps de viure el Nadal, de rebre l’Infant i adorar-lo. El dia 27 ens deixava sobtadament. El camí de Betlem l’ha volgut seguir aquesta vegada, autènticament. Potser quan arribi al Nadó, li haurà dit: - Jo t`havia vist en somni: “era ros com l’or, / rosat com l’aurora...” I la seva besada d’adoració es veurà coronada de càntics de glòria. Aquests cants de Glòria que en finalitzar la representació dels Pastorets d’avui, entonarem tots junts en record del nostre estimat company, en Cintet Mateu”

Joan Solana

Des que un grup encapçalat per Joan Solana començà a reunir una colla de joves interessats pel teatre a partir de la representació de Vent de garbí i una mica de por, aquesta nova generació anà interessant-se en representar obres d’autors que destacaven en l’aspecte literari. Ja des de la dècada dels seixanta, Jaume Coll i Martirià Coll havien arribar a extrems insòlits amb la creació del T.E.I., i en aquells anys setanta el jove i futur professor de literatura, Joan Solana, estava disposat a arrancar amb força. Solana formava part del nostre Grup (ell sempre recorda i m’agraeix que jo li donés l’oportunitat de fer el seu primer paper a La Passió quan era molt jovenet), i com a bon organitzador que era sempre estava a punt per a fer representacions amb tota una colla de joves afeccionats. Tant ell com jo ens distanciàvem de les discòrdies i enrenous que a voltes hi havia en alguns grups. Fèiem teatre perquè el sentíem a dintre nostre. Participà amb nosaltres amb aquell Don Gonzalo floreixent i amb els jocosos Ronyons de recanvi, però a partir de 1977, amb la seva agrupació de joves anà a l’Institut de Girona i Palafrugell a representar l’obra de la Capmany Vent de garbí i una mica de por i també Morts sense sepultura, de Sartre i Escuadra hacia la muerte. Poc abans havia fet els assaigs de teatre literari amb Allò que tal vegada esdevinguè, de Salvador Espriu.  Solana, però, sabia combinar-ho bé, i amb nosaltres ens anà companyant a fer bolos per alguns pobles de l’Empordà.

Amb el Retaule del dia vuitè. (Grup Sarau, any 1978), Solana demostrà que era home de teatre. Així ho vaig escriure en la meva crítica a Revista de Banyoles: Penso que tota ressurrecció (teatral) és possible mentre subsisteixin homes de teatre com Joan Solana capaços d’emprendre un activitat teatral amb rigor, sensatesa i originalitat en el millor sentit del terme, és a dir, una activitat que no es deixi temptar pels fàcils mimetismes que moltes vegades solen enlluernar.

Les comèdies dels anys 70 (2)

A l’any 1979 vam posar en escena dues obres que obtingueren un bon èxit. En plena efervescència del nomenament d’un nou alcalde a Banyoles, es considerà que un títol com El cap i la fi o El cap de l’alcalde podria tenir ganxo, si bé no tingué un èxit nombrós de públic com s’esperava ja que en les darreries de maig i fent un bon temps la ciutat quedà deserta amb el començament de l’èxode cap a les platges.  La representació fou digne, amb una interpretació excel.lent de Carme Quer qui es trobà amb un dels moments més brillants del seu fer artístic. Amb canvis de modulació entre el seu plor i el seu riure dominà l’escena admirablement en el seu paper d’una dona egoísta, dominadora, alarmada pels desdenys d’una seva filla i emparada en el neguit rebel del seu plor sofocat.  Al seu costat brillaren excel.lentment Jaume Oller, Montse Oller i Dolors Cels. Cal esmentar que aquest fou un dels primers treballs en escenografia de Pep Oliver qui  més endavant seria un professional en el seu afer en els muntatges d’obres i serials a TV3 i en pel.licules del cinema català. El decorat amb empostissats en forma de persianes movibles causà sensació.

En aquesta obra no hi vaig col.laborar, però sí que ho fèu el meu company d’escena, Enric Tubert, però aquesta vegada en l’aspecte tècnic. En Tubert era un home per a tot.

Amb en Tubert vam tornar uns mesos després amb la popular comèdia L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada. Era per la festa major, i com digué Farriol la tradició teatral, almenys per sant Martirià, sembla assegurada. Hi tornàvem a ser tots els del grup, i potser aquesta vegada hi mancava una mica d’assaig, però el crític escriví: sempre hi havia algun actor veterà a punt de treure l’encallament per fer sortir airosa l’escena.

Els Pastorets en castellà seguien representant-se cada any, coixejant cada vegada més. Anaven sorgint grups jovenívols o infantils que se’n sortien com podien. Sempre, però, trobaven els tècnics a punt per deixar-ho una mica llest. Un grup juvenil va representar la divertida farsa Magnèsia que ja havíem estrenat nosaltres en els anys seixanta. El TEI tornava a reviscolar les Nits d’Art davant la façana de l’església de Porqueres. Amb Pep Cruz al davant van oferir un muntatge sobre poemes del poeta empordanès Carles Fages de Climent. I el Grup Sarau, amb Jesús Bramon al davant van representar un muntatge amb el títol de Ulls de gat negre dins la fosca amb textos de varis literats catalans. Vaig fer-ne una crítica a la Revista que ningú va entendre. Era com un joc de mots encreuats que pocs van poder desxifrar. Ni jo mateix. A vegades els crítics afeccionats també solem jugar amb les lletres. Posem-hi que allò va ser com un exercici literari, que si res més no, va servir per donar a conèixer alguns escrits fragmentaris de bons literats. Al capdavall molta ironia.

Ja abans, el TEI, sota la direcció de Martirià Coll, representà dues obres ben arriscades en quant a interpretació i muntatge. Estricta vigilància, de Jean Genet, presentada dintre una caixa realitzada amb plàstics transparents per en Lluis Vilà. És una obra de ritus i cerimònia amb personatges trets del món dels marginats que els tres actors del TEI interpretaren de forma ben ajustada. Bon encert d’aquest grup de teatre independent que més endavant tirà la casa per la finestra amb la representació de La tragèdia de Macbeth, de Shakespeare, en versió catalana de Jordi Pujol i Cofan i que tingué més defectes que qualitat, degut a la conjunció de tres elencs provincials, de tres pobles distints, que suposem devien tenir les seves dificultats per arreplegar-se en els assaigs. Obra de lluïment per un gran actor, una gran creació de Martiria Coll. Però en el teatre és el conjunt que s’ha d’afermar i aquest fallà estrepitosament.

Les comèdies dels anys 70 (1)

La tercera comèdia que vam representar en aquells anys setanta tingué lloc en el teatre Mercantil. Fou una funció benèfica per al Punt de Socors de la Creu Roja. Sota el col.lectiu de direcció Olivas-Tubert-Geli-Oller es presentà Distret... però no tant, una comèdia perquè el públic s’ho passés bé, que era el que es proposava. Llegeixo a la Revista de Banyoles l’apartat en què es fa referència a la meva actuació: Com sempre la intervenció de Joan Olivas n’era esperada i així es pogué constatar quan sortí per primera vegada en el segon acte. Aquí ens engaltà un marit resignat amb cara de mussol que segueix a la seva esposa com un gosset sense dir ni piu, fins que arriba el moment en què ja no pot més i treu un geni de foc, fet que fou celebrat amb gran entusiasme pels espectadors. Olivas, en el personatge de Farreres aconseguí espais en què el públic rigué per les butxaques com en l’escena de l’strip-tease de cama i en la que la seva xafardera esposa l’obliga a agenollar-se i pregar davant del retrat del savi enginyer que creuen difunt. La farsa, escrita per Joaquim Puigbó tenia els seus alts i baixos i potser s’allargà més del compte.

La quarta obra fou El fiscal Requesens. Encara no sé perquè vaig escollir aquesta obra per ésser representada per les festes de Sant Martirià.Potser perquè em feia il.lusió representar una obra de Josep Maria de Sagarra, (un autor que durant molts anys la seva obra fou marginada en els Centres Catòlics de la província de Girona), si bé que El fiscal...no és res més que una traducció en prosa d’una obra de Gogol que Sagarra va escriure per a Joan Capri. No hi podia faltar el monòleg caprinià que a mi em feia il.lusió de representar. Em va portar molta feina aprendre’m el text del fiscal protagonista de l’obra, però per sort vaig poder lliurar-me a estudiar-lo en unes vacances d’estiu a Arbúcies passejant-me pels bells paratges de La Corbadora. El dia de l’estrena vaig tenir la mala sort d’arribar tard als

vestuaris del teatre, quan tot ja era a punt i tots patien per la meva absència. Per aquesta causa vaig haver de maquillar-me ràpidament sense poder fer-lo més adequat per la figura del fiscal. Tot i aquesta inconveniència del maquilllatge, em sembla que la crítica de Farriol fou benèvola: Joan Olivas interpretà la figura del fiscal i li donà tota l’estona una actitud característica, de perfecte cagadubtes matrimonial que centrava la trama i feia possible que la navegació iniciada amb certa lentitud acabés, finalment arribant al bon port de l’aplaudiment final. Tots esperàvem l’actuació de Joan Olivas en el paper més llarg que hagi interpretat fins

ara. I a fe, que se’n va sortir magníficament. Ell i l’Enric Tubert van guarnir una acció ben lligada, sàviament complementada, rica de gestos i d’expressions. I després de les vacil.lacions de l’arrencada, varen adreçar l’acció cap a un segon acte curull d’encerts i que culminava el final de l’acte, en una escena deliciosa, en la que, col.locats tots els actors en presència de la protagonista, assolien una plenitud realment admirable. Aquest final del segon acte, quedarà dintre el gènere de comèdia humorística, com un encert antològic. Formidable!

El que no sabia Jaume Farriol era que aquell final el vaig arranjar per donar més força humorística en la cloenda de l’escena. Hi tenia la mà trencada en fer arranjaments per aconseguir uns rítmics i jocosos finals. Ja amb Ronyons de recanvi ho havia provat. Potser per això, l’autor em digué que desconeixia l’obra. Ho havia fet amb altres obres i mai cap autor se’m va queixar. Al contrari, alguns fins i tot m’ho van agrair.

Joaquim Muntañola i els seus "Ronyons de recanvi"

Vaig fer una entrevista a aquest dibuixant i escriptor humorista que es va presentar un dia a casa en motiu d’haver-li anunciat que estrenaríem la seva obra Ronyons de recanvi. En preguntar-li quina opinió li mereixien les agrupacions de teatre d’aficionats, va respondre:”Penso que son una gent admirable, capaços de treure’s hores de son i de lleure per aprendre’s tirallongues que a l’endemà de l’estrena no seran més que fum. És un cremar-se constant, en bé de l’art, de la cultura i generalment de la bonhomia”. L’autor d’obres populars com En Baldiri de la costa i Ja tenim 600 ens agraïa d’haver-lo ressuscitat teatralment i ens desitjava molt d’èxit. El dia de l’estrena de l’obra –23 d’octubre de 1977- assistia a la representació en companyia de la seva muller. L’èxit fou total. L’autor hagué de pujar a saludar a l’escenari ja que el públic aplaudí requerint la seva presència.

Ens envià un comentari sobre la interpretació de la seva obra que es va publicar a Revista de Banyoles. Entre altres coses deia: Hi havia molta gent, cosa gairebé imprescindible perquè “funcioni” una peça de teatre còmic. El públic seguia les incidències (les ximpleries, podria dir) de la comèdia amb atenció, i no perdia cap dels efectes pensats per sorprendre’l o divertir-lo. I per damunt de tot, vaig “disfrutar” d’una interpretació que per a ells voldrien moltes formacions professionals. Una interpretació que treia el màxim profit de situacions, diàlegs i silencis”.

Jaume Farriol en la seva crítica va dir: Crec que el senyor Muntañola estava content, perquè, els autors, encara que pateixin mentre dura l’obra, al final, solen recollir la satisfacció del públic, que sempre és agraït (...) En sortir al carrer, en la fresca de la nit, tot eren comentaris. Aquesta és la gràcia i la sal del teatre: la impressió de la sortida, el comentari interessant, el somriure a flor de llavis.

"El burro d'en Tocason"

Repassant l’arxiu del Cercle de Catòlics m’ha sortit una llibreta en la que hi havia fragments de l’obra “Don Gonzalo...” escrita en “tinta xina”. Entremig d’aquests fulls hi he trobat quelcom que m’ha fet reflexionar, fent-me comprendre que “Don Gonzalo”, a més d’haver-se popularitzat a Banyoles per la bona interpretació que li havien donat els actors en diferents époques, s’hi tenia una estima perquè en aquesta comèdia de costums catalanes s’hi reflexava una història que vivien uns homes quina professió era força arrelada a Banyoles: els carreters, els llogaters de cotxes de cavalls, els que tenen com a patró Sant Antoni Abat, que tots sabem que a la nostra ciutat ha estat una tradició llarga i molt arrelada. El que he trobat és una partitura amb la lletra d’una cançó que fou cantada per un aficionat en un entreacte de la representació de “Don Gonzalo...”. La cançó té per titol El burro d’en Tocason. Arranque improvitsat de carinyo i admiració que dedica J.B. al seu burro”. Val la pena llegir-ne un fragment:

Al.legreto – Tornada: Jo en tinc un burret molt maco / que de tant maco que n’és / si el compressin / no voldria donar-lo per cap diner./ Té unes orelles tan rebufonetes / que encar que no hi sentin / n’estic molt content /perquè fan molt aire / i si es mouen gaire / sembles dues ales / de molí de vent. / I amb una boqueta / tan repetiteta / que xuclant s’empassa / un sac de favons./ I aquells llavis rossos / tan finets i hermosos / que trobo tan dolsos / quan me fan petons./ I aquella cueta / tan estiradeta...

Bé, fins aquí l’anècdota perquè veieu com “L’orgull del gec” en certa època formava part de l’admiració d’una munió de banyolins que aleshores tenien carro i burrret que era tan necessari com avui tenir cotxe”.

“Tot allò que configura el nostre jo tè dimensions de passat; per tant, entretenir-nos una part del nostre temps en el record significa no renegar d’allò que és essencial, d’allò que som”. (Dr. Joan Corbella).

La recuperació de "Don Gonzalo..." (2)

Crec que era a l’any 1918 quan “Don Gonzalo...” es va representar per primera vegada pels aficionats a l’Ateneu Banyolí (al carrer de la Canal) tal com l’havia escrit Llanas, amb personal mixte. Dediquem també un record a aquest grup i especialment a una persona que tota la gent gran recorda: l’Andreu Malagelada, que va fer-se càrrec del paper de Lluis. A la dècada dels anys trenta ja podem llegir el repartiment de l’obra a càrrec de la Secció Recreativa del Círcol de Católics. Hi figuren, a més dels esmentats Freixa i Garcia, en Jaume Geli –a qui recordem també avui, creador del personatge de l`’advocat Don Gonzalo-, Joaquim Colomer, Jaume Baus i Joaquim Tarafa.

A l’any 1945 es representa per última vegada amb homes sols amb els Freixa, Garcia, Colomer, Tarafa, Baus, Olivas, Miquel Vilanova (al que avui també dediquem un record) i Josep Maria Torrent.

Pocs anys després, el Bisbe Dr. Cartañá obre la veda, concedint permís a les agrupacions dels centres catòlics per a poder representar teatre mixte. Aquest primer “Don Gonzalo...” amb homes i dones es fa en motiu de les festes del centenari de la Fundació del Montepío de la Mare de Déu dels Dolors (any 1949) i en el repartiment hi veièm a Carme Quer, Laura Geli, Adela Geli, Freixa, Pere Quer, Garcia, Josep Tubert, Torrent, Olivas, Tarafa i Agustí Agustí.

A partir de llavors l’obra es representaria sempre que hi havia una ocasió de celebrar festivals benèfics – Reis del Pobre, Homenatges a la Vellesa, etc- i a principis dels anys cinquanta, l’Agrupació Teatral Banyolina, sota la mà directora de Freixa seria l’obra capdavantera de repertori per anar a representar-la en dies festius en diferents teatres de la província. En la darrera actuació de Don Gonzalo o l’orgull del gec hi actuaren Carme Quer, Carme Torras, Carme Freixa, Josep Freixa, Pere Quer, Maurici Garcia, Joan Olivas, Pere Pagés, Josep Maria Torrent, Miquel Vilanova i Germà Granés. S’han comptabilitzat en total a la vora d’unes cinquanta representacions.

Avui, després de 24 anys, “Don Gonzalo o l’orgull del gec torna amb la voluntat posada per aquest grup que la representa. Bé o malament, no ho sabem, això vosaltres ho direu al final de la representació. Però el que si volem remarcar és que hi hem abocat tot el nostre interés. S’ha procurat que els joves aficionats, actors i actrius que no la coneixien, i els més grans que la tenien vagament en el record, s’adaptessin a les mateixes formes de representació teatral que eren vàlides en els darrers anys en que es posà en escena. Si ho són ara, vosaltres ho heu de dir. Nosaltres creiem que avui fem un teatre de record, un teatre de nostàlgia, un teatre popular i una obra que anys endarrera havia aconseguit que Banyoles fos veritablement orgull i  capdavantera de les agrupacions teatrals de la província.

Gràcies per la vostra assistència”.

-------------------------------------------------------------------------------------------

“La vida d’una persona està permanentment condicionada pel fet de la temporalitat; en viure el present s’adona d’allò que fa; en projectar el futur, viu les seves il.lusions i també les seves pors; en recordar el passat, pren consciència de qui és”. (Dr. Joan Corbella)

La recuperació de "Don Gonzalo..." (1)

He trobat en els meus papers esbarriats la presentació que vaig fer en la recuperació de l’obra “Don Gonzalo...”. Llegiu-la si us ve bé:

“ M’han encomanat que faci una introducció a l’homenatge i a l’obra que avui anem a representar. Com heu pogut llegir en els programes de mà que s’han repartit, ens hem reunit un grup d’aficionats al teatre per a “ressuscitar” una obra que feia 24 anys que no es representava i que ha estat per a Banyoles potser l’obra més popular i que més vegades s’ha representat a la nostra ciutat. Arrel de la mort del recordat Pepet Freixa i en motiu d’un article que es va publicar a la revista local, un grup d’aficionats vam decidir retre un homenatge a aquell gran home de teatre que fou en Freixa, i a tots els seus companys d’escena que avui, malauradament no estan al nostre costat. Es va proposar fer “Don Gonzalo o l’orgull del gec” i la idea era força descabdellada. S’havia fet un elenc tan perfecte en aquells anys quaranta i cinquanta quan portàvem arreu de la província l’obra de Llanas, que no era res d’estrany que pensessím que sense la col.laboració dels dos grans actors que brodaven tan perfectament la comèdia, com en Freixa i en Maurici Garcia, era gairebé impossible tornar-la a recuperar. Però allò que en diem

el cuc de l’afició va fer engrescar-nos per a portar endavant el projecte que avui veurem realitzat i que ens ha portat molts dies de desvetllament.

Com heu pogut veure en la cronologia que s’ha publicat, “Don Gonzalo..” es va estrenar a Barcelona l’any 1891, per ésser “gloriosament ressuscitada” – (així es diu en l’obra publicada per la col.lecció Catalunya Teatral de l’Editorial Millà) sis anys després per la companyia d’Enric Borràs.

Quan es va representar per primera vegada “Don Gonzalo” a Banyoles? És una mica difícil de saber-ho, però apostaríem que segurament la va presentar alguna d’aquelles companyies professionals que a principis de segle passaven temporades estiuenques a Banyoles i canviaven de repertori dues vegades a la setmana. Si fou al teatre Casino Bañolense (que era en aquest mateix local) o fou en el Teatre Principal de la placeta del Teatre, no podem pas afirmar-ho. El que si que es pot assegurar es que la Secció Recreativa del Círcol de Católics la va presentar per primera vegada, arranjada com era natural en aquells temps en els teatres dels centres catòlics, únicament per a homes sols. En Quimet Tarafa podria molt bé explicar-nos les facècies del seu paper de mosso que no es movia mai d’escena ja que s’apropiava de tots els papers femenins. Tan aviat era la mare, com la filla, com la criada. Era el típic mosso o onclet que tot ho feia.

En aquells temps, el Consiliari del Centre devia passar moltes estones fent de censor i “arreglador”.

  -----------------------------------------------------------------------------------------

“L’única manera de viure en el present és no ignorar el passat”. (Dr. Joan Corbella).

Torna "Don Gonzalo" o l'orgull del gec

Els –diguem-ne veterans- feia anys que estàvem innactius i teníem ganes de tornar a escena. I ho vam fer en unes representacions d’homenatge a aquella gran figura de l’escena banyolina que era Josep Freixa amb una de les obres més representades al llarg de tot el segle a Banyoles: Don Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas. Anunciàvem que amb aquella obra retíem no solament un homenatge a Freixa sinó també als recordats Maurici Garcia, Jaume Geli i Miquel Vilanova. L’inici d’aquella nova singladura teatral tingué lloc el dia de Sant Josep de 1977. Jaume Farriol en la seva crítica a Revista de Banyoles digué: “Ha estat un dels fets més importants d’aquesta temporada.”.  Tractant-se aquests full d’un memorial de la meva figura, no és res d’estrany que em faci il.lusió transcriure el que digué de mi en Jaume Farriol: “Olivas és un còmic que, per dir-ho d’alguna manera, “dissolt” els personatges escrits dintre de la seva forma de fer rotundament hilarant, perfectament característica. Olivas té una cara plàstica, fàcil, amb una boca que és una pura ganyota i uns ulls que salten com pilotes de goma”.

El nou grup que encetàrem s’hi posa el nom d’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles, i tornàrem a recollir èxits amb aquesta obra que presentàrem a la Societat del Centre Catòlic d’Olot amb motiu del seu centenari. L’obra formà part d’un Cicle de teatre lliure. La nit del 6 de maig de 1978 vam obrir la representació a Olot amb unes paraules en les que vaig recordar els vincles que hi havia entre les dues poblacions pel fet de representar els mateixos Pastorets, rememorant al mateix temps les llunyanes representacions dels “veterans” actors de la Secció Recreativa que concursaren en el mateix local de la societat olotina.

La premsa d’Olot deixà constància del pas de la nostra Agrupació amb unes bones crítiques. En el setmanari La Garrotxa es deia: “De poder-se

establir puntuacions, “Don Gonzalo” ocuparia al final del recull un lloc ben destacat.

Dintre d’aquest cicle de teatre lliure també hi actuà el Grup Sarau de Banyoles amb l’obra de Jean-Paul Sartre, Morts sense sepultura. Al final del cicle ens trobàrem un representant de cada grup en una taula rodona, moderada per l’actor professional Emilio Gutiérrez Caba.

De Don Gonzalo... encara n’hauré d’escriure més coses en anys successius, perquè és una obra que tornaríem a recordar-la i representar-la al cap de vint anys més. L’orgull del gec tornava a empènyer el teatre d’afeccionats banyolins.

“Recordar pot semblar una fotesa, però no és així, ja que sense el record no ens seria possible estimar, ni tampoc tenir sentiments, i tampoc no tindríem consciència d’estar vius”. ( Dr. Joan Corbella, psiquiatre).

-------------------------------------------------------------------------------------------

El desballastament en el teatre del Catòlics

Des que es va acabar La Passió, en el teatre del Catòlics tot estava força desordenat. Els que es feien càrrec de l’organització dels espectacles a la sala eren els components del grup Amics del Teatre. Ho portaven tot a cap en Jaume Figueras i en Lluis Soler, aquest darrer conegut popularment com en Lluis de La Parra. A cada dos per tres es barallaven. Éren com gat i gos. En Francesc Mayolas hi havia de posar pau. I sortosament, davant d’un bon plat d’arròs de seguida es reconciliaven. De tempestes i aldarulls n´hi havia sempre. Però, malgrat tot, van salvar aquelles temporades fent una mica de tot: xous de les Fiestas en el Aire i Nits del Turista, amb l’animació dels pallassos creats per Lluis Soler i Miquel Batlle (Quico i Pinito) amb l’afegit d’en Francesc Mayolas; representacions de teatre infantil; la creació de l’orquestra Els Desnutrits, i altres xous com El gran mamut, una animalada que vaig escriure sobre unes tribus prehistòriques de les coves de Serinyà amb l’aportació d’una colla de joves amb vestits amb pells i proveïts de garrots que es passejaven pels passadissos del teatre al compàs de la marxa del film La gran evasión. Em sap greu haver perdut el text d’aquesta farsa que vaig escriure en vers.

Els Amics del Teatre van salvar la situació en aquells anys difícils del Cercle de Catòlics en el que molts afeccionats se’n van marginar.

El teatre en els anys setanta

A principis dels anys setanta semblava  que el teatre estava adormit. Només hi havia l’Agrupació Amics del Teatre que portaven amb gran entusiasme Jaume Figueras, Lluis Soler i també Francesc Mayolas. Amb ells vaig dirigir-los en algunes obretes de teatre infantil, si bé ja havien destacat amb algunes obres com La gran aventura, de Jaume Salom amb la incorporació de l’entusiasta jove Joan Marieges. Cap a les acaballes del Grup van representar la comèdia Benvolgut mossèn Vidal, obreta que van portar per molts teatres de la província fins que amb aquesta gira arribà la fi del Grup Amics del Teatre. Van  seguir amb entusiasme portant les Fiestas en el Aire i participant en el Jurat d’un Concurs que vaig organitzar sota el títol de Banyoles, nostra ciutat, sobre temes ciutadans en el que hi participaren grups infantils de les escoles. Per les festes nadalenques del 1972  Els Pastorets seguien representant-se en castellà Aquell any fou el dels tres Batos (Solana, Tubert i Olivas).

No obstant, vaig poder reunir un grup per fer algunes sessions de Lectures Expressives. Amb motiu del X aniversari de  la mort de Josep Maria de Sagarra vam fer una lectura en prosa de La ferida lluminosa i en vers, Reina, analitzant una part de l’obra teatral del famós poeta català

Em vaig posar a dirigir una obra de Ignasi Iglésias que havia dirigit Josep Freixa en els anys quaranta amb poc èxit de públic i  que fou un dels pocs errors d’aquell gran actor i director, ja que  escollí per a ell el personatge del jove protagonista que si bé hi posà tota  la seva força creativa no fou gens encertat en escollir aquell tipus ja que li havia passat l’edat de posar-se a la pell de personatges joves.   Em va fer  il.lusió dirigir aquella obra

que en certa manera el seu autor s’esplaiava en el tema tabú aleshores de l’emancipació de la dona. En aquella obra –Foc nou- (premi Fasthenrat 1914)  hi participà  com a actor, Joan Solana qui ja havia debutat en el paper de l’alcalde Borrego en els tradicionals Pastorcillos. L’obra passà sense pena ni glòria – exactament com havia passat en la representació de Freixa-, però vaig procurar formar el cos d’aquell conjunt i –segons la crítica- “es nota la mà directiva sobretot en les escenes de conjunt i en algunes pauses i reaccions dels actors, alguns molt posats dintre els personatges (...) En conjunt fou una bona actuació que ens animà per el futur de l’Agrupació Amics del Teatre.

Aquesta Agrupació no continuà la seva singladura, i en els darrers moments s’embolicà amb aquella  fluixeta comèdia de Benvingut mossèn

Vidal que amb l’entusiasme de Jaume Figueras, seguidor de la saga teatral dels Figueras- van poder portar a representar-la en poblacions foranes. 

La voluntat de Jaume Figueras el portà a extrems dignes de lloança en presentar-se a la Delegación de Cultura a Girona quan no donaren permís per a representar l’obra, ja que confonien el dramaturg amb el que havia estat dirigent socialista gallec, Pablo Iglesias. Fins una hores abans, no es rebé el permís per a la representació.

Era un patiment això de fer les gestions per obtenir permisos per les actuacions de tota classe i en aquells anys setanta s’havien escriure cartes a Información y Turismo  com la que transcric:

“El presidente de la Asociación  Círculo de Católics de Bañolas y Comarca; Salvador Boix Carreras, mayor de  edad , a V.I. con todo respeto EXPONE:

Que con motivo de la próxina fiesta mayor de Bañolas, la Agrupación “Amics del Teatre” del Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca, tiene proyectado representar en su local, el dia 22 de octubre, la comedia cómica “Com s’enreda la troca”, original de Emilio Graells Castells, por lo que a V.I.

 

SUPLICA

Tenga por presentado el presente escrito, y en méritos del mismo se digne conceder la debida autorización.

Gracias que espera alcanzar del recto proceder de V.I. cuya vida guarde Dios muchos años.

Bañolas, 22 de agosto de 1972

 

Fixem-nos en la data: Permís demanat amb dos mesos d’anticipació!.   

I seguiren les Nits d'Art

 

Cada any en el mes d’agost muntàvem els festivals de les Nits d’Art a l’aire lliure. En 1966, en un solar de l’antic camp de futbol (on posteriorment s’hi aixecà l’edifici de Correus i la Llar dels jubilats) es representà la sarsuela catalana Cançó d’amor i de guerra que s’hagué d’interrompre a causa d’un gran ruixat que féu córrer els espectadors, els artistes cantaires i els músics de l’orquestra Simfònica de Barcelona que s’arreplegaren allà on pogueren. Tots vam quedar ben xops i la gent anà a corre-cuita a aixoplugar-se sota les voltes de la plaça.  A partir de llavors ja no ens quedaren ganes de tornar a organitzar festivals a l’aire lliure. Hi van tornar al cap de dos anys un grup de jovent amb noves idees. I així, amb força arrancada, davant de l’església del Monestir van actuar Els Joglars, el cantant Paco Ibáñez (nova ploguda abans de començar, i tot el públic cap al Mercantil!). També s’estrenaren obres com Els mites de Bagot i Dones, flors i pitança, d’Aurèlia Capmany. En una sessió de l’Ajuntament un concejal que venia

de l’hort digué que s’havia de prohibir l’obra Dones, flors i “pitreres”. Totes les Nits d’Art foren exitoses, però... amb impediments i amb la censura estatal. Des del Gobierno Civil de Girona apretaven fort a l’Ajuntament de l’alcalde Guillem Turró perquè no hi haguéssin enrenous contra el règim imperant. Les cançons de protesta ja es començaven a sentir.

Al final de la dècada –1969- les Nits d’Art anaren a càrrec del TEI (Teatre Experimental Independent).

Ramon Martori

Ramon Martori era un  actor amb una veu prodigiosa. En les pel.licules de la Metro de la sèrie del jutge Harvey fou un doblador excel.lent de l’actor Lewis Stone. La veu de Martori destacà en moltes pel.licules, especialment  en els anys quaranta. Com la d’Elvira Jofre, actriu que actuà en el Don Juan Tenorio amb actors banyolins, i que la seva veu doblà a les famoses actrius Greta Garbo i Katherine Hepburn.

Ramon Martori estigué un mes a Banyoles dirigint l’obra i passà moltes estones a casa on amb la meva esposa el convidàrem algun dia a sopar. Com que jo tenia el volum de les Obres Completes d’Àngel Guimerà, ell passà moltes estones fullejant-les i vaig poder veure’l amb llàgrimes als ulls quan llegia els repartiments d’algunes obres que ell havia estrenat veient com els seus companys i companyes dels repartiments ja eren tots desapareguts.

Els Festivals Nits d’Art van seguir alguns anys més. Nosaltres els organitzàvem amb el nou jovent que anava pujant.

Les Nits d'Art

El Patronat Artístic de La Passió s’entusiasmà amb el projecte que Joan de Palau amb alguns responsables del teatre ens vam proposar a portar a terme: organitzar uns festivals a l’aire lliure. Amb una part del personal de La Passió i amb la col.laboració de la Polifònica de Banyoles s’endegà el Primer Festival Nits d’Art en el marc romànic de l’església de Porqueres. Col.laborà amb nosaltres el professor mn. Modest Prats qui va escollir La Consueta de Sant Jordi, un text de teatre hagiogràfic medieval català del segle XIV, que es representà davant la façana de l’església. A la segona part hi hagué un concert a càrrec de la Polifònica.

El II Festival Nits d’Art es presentà els dies 15 i 16 d’agost de 1963 sota el patrocini de la Diputació i els ajuntaments de Banyoles i Girona davant de l’església de Sant Esteve –del Monestir de Banyoles. Fou un festival de Cançons i Dances catalanes amb la presentació de la Nova Cançó Catalana amb Els Setze Jutges, l’Esbart Montserrat, Raimon i altres. El festival es completà l’endemà en el Círcol de Catòlics amb la representació de l’obra El gran cardenal (La setena paraula) amb l’actor professional Ramom Martori que també dirigí l’obra. Aquest gran actor, abans de la guerra havia estat capdavanter d’una Companyia que feia temporades fixes a Barcelona però per a nosaltres era conegut especialment per la seva veu en els doblatges de les pel.licules de la Metro.

El teatre en els temps de La Passió

Quan a l’any 1961 van iniciar-se les representacions de La Passió, el teatre seguia essent viu. Amb Teatre i Art vaig actuar en obres com Melocotón en almíbar, Magnèsia, L’amor truca a la porta, El pintor de Miracles, Els savis de Vilatrista i Com s’enreda la troca. Gairebé tots els seus components col.laboràvem en les Fiestas en el aire en sketchs ben divertits que representàvem les tardes dels diumenges. Per la festa major el teatre s’omplia de rialles en les representacions de L’amor venia en taxi i La núvia portava cua. Seguíem encarrilant jovent en el teatre, i en la resta dels dies de l’any no es feia gran cosa, fins que amb una nova promoció de jovent vaig agafar el timó teatral per dirigir obres infantils. I així, sota la meva direcció es van fer obres com El petit dels tres tambors, La princesa Pell d’Ase i La Ventafocs. Alguns dels actors més fixes s’absentaren del teatre i en la temporada 1963-1964, des de la revista Horizontes es fèu una crida per aconseguir personal amb afició .

Per la festa major de 1964 semblava que no hi hauria teatre, però amb penes i treballs vaig aconseguir que es representés l’obra Las tres BBB. L’agrupació Teatre i Art s’anà esvaïnt ja que bona part dels seus elements estaven lliurats a La Passió i als festivals Nits d’Art. Amb alguns aficionats que intervenien a La Passió i en les Fiestas en el aire dels diumenges vam poder aconseguir que el teatre seguis flotant de tant en tant. Una de les obres més originals d’aquells temps fou Assaig general. Abans, però, encara havíem aconseguit fer comèdies com Dos tipus de pronòstic i El carro del vi. Aquesta darrera la vaig treure del meu bagul dels records, ja que l’havíem representat algunes vegades amb les antigues agrupacions ja desparescudes. En el temps de La Passió, el Patronat va portar a terme les Nits d’Art per les festes de la Mare de Déu d’Agost.

L'espectacle de La Passió va durar sis anys

Durant els dies festius de la Quaresma es representava La Passió amb un èxit creixent de públic. Se’n feien una dotzena de representacions anuals. Les crítiques en els diaris foren excel.lents i s’organitzaren autocars cap a Banyoles. Va durar del 1961 al 1967. Un nou director, Josep Maria Capella donà embranzida als nous quadres que l’artista Joan de Palau preparava amb molta cura. La meva feina consistia en tenir a punt el personal per a dia de les representacions. Cada any ho tenia més difícil. A les darreries hi havia figurants que em deien que “tal dia no puc venir”. I és que era molt difícil aguantar tanta gent dintre el soterrani d’aquell teatre en què gairebé no hi cabíem. Per entretenir-los vam comprar un televisor, però quan començà la febre dels cotxes 600 el personal ja deixà de venir. Així s’acabà La Passió.

Vaig intervenir-hi com actor en un paper que l’autor em va escriure expressament per a mi: era l’únic personatge còmic de l’obra; un pescador enamorat de la Magdalena. El dia de Divendres Sant, des del clericat parroquial se’m va dir que en aquell dia hauria de procurar no fer riure, cosa que era impossible ja que el personatge era un pescador taral.lirot del poble que feia riure a les dones que treballaven les xarxes a la platja. En el quadre del Diumenge de Rams jo tenia al meu càrrec un venedor de fruita que discutia amb un venedor de catifes –inoblidable personatge que interpretava Francesc Figueras- i durant alguns dies vaig tenir el meu fill assegut damunt la parada menjant una taronja.

L'aventura de La Passió

Tot Banyoles parlava de la futura Passió i van ser molts els que s’apuntaren a la crida del Patronat. Cap a cent cinc persones vam reunir en el teatre per assajar La Passió de Banyoles, en text escrit per Frederic Corominas. Vaig ser el responsable del personal. Mai havia suat tant!

-------------------------------------------------------------------------------------------

En el 1961 es va formar un Patronat Artístic en el teatre del Círcol de Catòlics amb l’embranzida d’un muntatge i escenificació d’una Passió. Primer va ser El diví mestre, una obra de J. M. Carbonell en la que vam posar-hi unes estampes passionals en quadres plàstics que van ser el millor de l’obra. A partir d’aquí ja podíem anar per una Passió banyolina. Es va encomanar el text de l’obra al poeta local Frederic Corominas. Quan va llegir-nos el primer quadre escrit en vers vam adonar-nos que no ens en sortiríem ja que molts actors novells tindrien dificultats per expressar-se en vers i aleshores vam dir a l’autor que escrivís els següents quadres en prosa. I així ho féu, si bé deixà la seva bona versificació en alguns quadres excel.lents. Tot Banyoles parlava de la futura Passió i van ésser molts els que s’apuntaren a la crida del Patronat. Cap a cent cinc persones vam reunir en el teatre per assajar La Passió de Banyoles. Jo era el responsable del personal; Joaquim Colomer es féu càrrec de la direcció a l’escenari i vam repartir quatre grups de sots-direcció en altres espais de la sala: Enric Tubert, Pere Pagès, Jaume Oller i jo mateix. Al primer pis –damunt de la sala-cafè-, Jesús Barba. Llorenç Oliva i Josep Maria Mateu encolaven i preparaven els decorats i ajudaven a l’artista pintor Joan de Palau. Es van confeccionar una vintena de decorats. Es va construir un ciclorama pels efectes de llum i Albert Tubert tenia cura de la tècnica. S’assajava durant quatre hores diàries. En els bastidors treballaven una trentena de persones entre personal d’atrezzo, maquillatge, equips de sonorització, etc. En cases particulars es confeccionava el vestuari. En Mateu, encarregat del so s’esforçava en gravar en directe els sons més apropiats. La propaganda anunciava l’estrena pel mes de març de 1962 amb vuit representacions en els dies festius de la Quaresma. S’edità un tríptic. I per fi s’estrenà l’obra amb el títol d’Ecce Homo. L’hora de Crist.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

La meva feina consistia en tenir a punt el personal per al dia de les representacions. Cada any ho tenia més difícil. A les darreries hi havia figurants que em deien que tal dia no podien venir. I és que era molt difícil aguantar tanta gent dintre el soterrani d’aquell teatre en que gairebé no hi cabíem. Per entretenir-los vam comprar un televisor, però quan començà la febre dels cotxes 600 el personal ja deixà de venir. Havia començat la frenètica passió dels cotxes.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Dirigeixo teatre i preparem una Passió

A l’any 1960 vaig dirigir un grup de teatre juvenil amb la reposició de la comèdia de Josep Maria Folch i Torres que tantes vegades havíem representat en el nostre grup (Julieta, filla única). També vaig actuar en la comèdia L’amor truca a la porta i vaig seguir fent crítiques de teatre a la revista Horizontes. Amb la Roser vam anar a algunes representacions en una barraca muntada a l’antic camp de futbol de darrera del museu Darder. Allí, una companyia estable durant uns quants mesos actuava en un teatre portàtil. Representaven drames i comèdies de teatre castellà i fins i tot s’atreviren a representar una Pasión. Potser fou aquell el ressort que fèu moure els afeccionats banyolins per a què ens decidíssim a fer una Passió nostrada.

En l’Espanya catòlica d’aquells temps, les Passions apassionaven a la gent. El moviment catòlic dels Cursets de Cristianitat banyolins van veure bé la idea de que a Banyoles poguessin tenir una Passió pròpia a l’estil de les d’Olesa i Esparreguera. L’artista pintor Joan de Palau –que també l’engrescaren per anar als Cursets de Cristianitat (coneguts com a Colores)  fou el qui posà fil a l’agulla per a l’arrencada d’una Passió. Però primer havíem de veure si era possible fer-la en el teatre del Catòlics. I vam posar en marxa una obra passional que tenia per títol El diví Mestre.El millor de l’obra foren els decorats i els quadres plàstics muntats per De Palau i els germans Albert i Enric Tubert. La prova d’assaig anà bé. A partir d’aquí ja podíem anar per preparar la nostra Passió.

Un record ben grat

Em produí una gran satisfacció veure com els components del grup teatral de Figueres amb el seu director Toni Montal es posaven drets a la llotja del teatre Municipal de Girona aplaudint-me un mutis en l’obra El port de les boires. Feia mesos que no trepitjava els escenaris i allí vaig voler fer un mutis reculant a l’estil dels de Paco Melgares. En sentir aquells aplaudiments vaig plorar d’alegria.

---------------------------------------------------------------------------------

 

Em vaig casar el 23 de juny de 1958 a l’església parroquial d’Arbúcies, i evidentment aquell fou un temps en què no estava pas per comèdies. No era convenient sortir de nits per anar a assajar, però a casa em vaig dedicar a escriure cròniques de teatre per a la revista Horizontes, entre elles les que feien referència a les actuacions de dos actors veterans banyolins amb quins havia actuat: Maurici Garcia (en Lei) i Jaume Geli que van morir en aquells anys. Em sap greu no tenir cap foto de les actuacions que havia fet amb ells. Amb en Maurici “Lei” vam actuar junts en moltes obres, i en el meu record ha quedat la seva excel.lent personificació del barroer Grapa de Don Gonzalo o l’orgull del gec. Amb ell també hi havia actuat en Els Pastorets. Fèiem tots dos la parella de pastors Bato i Borrego. (Quantes vegades vaig fer el paper de Bato? Uui!). Vaig ésser el pastor secretari d’alcaldes Borregos com Josep Freixa, Salvador Comerma, Miquel Vilanova, Francesc Figueras, Pere Pagés i alguns més. En els primers anys de casat ja hi havia formada l’agrupació Teatre i Art i els ajudava com a traspunt en els dies de les representacions. Vaig tornar a reprendre les actuacions amb motiu d’un Concurs de Teatre Provincial col.laborant en un breu paper en el  primer acte d’El port de les boires, un acte que tots els grups concursants havien de representar. El meu personatge era el d’un treballador de port que durant tota l’estona estava assegut amb un grup en una taverna. En un moment donat m’aixeco i faig un mutis d’aquells que havia aprés del gran Paco Melgares. El públic aplaudí de debó i em produí una gran satisfacció en veure com els components del grup teatral de Figueres dirigits per un gran home de teatre –Toni Montal- es posaven drets a la llotja aplaudint-me amb entusiasme. És potser el record més grat que tinc d’aquella breu intervenció després de gairebé dos anys sense fer teatre. Però la meva afecció seguia i ho manifestava escrivint crítiques y cròniques teatrals a la a la revista local Horizontes.

Assaigs

Son els moments més interessants de la teva relació amb l’obra, en què et replanteges constantment la teva lectura del text i hi jugues, en què el vas descobrint, en què vas renunciant a moltes coses. Quan una obra s’estrena, tot això s’ha acabat. Es clar que arran del contacte amb el públic vas descobrint nous matisos que mai no t’havies imaginat. Però, amb tot, el moment més apassionant, ha acabat amb l’estrena. Evidentment, també depèn del director amb el qual treballes, Hi ha directors que es queden a un determinat nivell. I n’hi ha que son una caixa de sorpreses. Te’n vas a dormir creient que ja controles el que et proposa, i a l’endemà pots trobar-te que has de començar de nou. A vegades el director et demana coses que en un primer moment et fan dubtar. No sempre veus clar per on et pot fer anar. Ni sempre tens ganes de fer el que et demana. Sobretot quan el director és l’autor de l’obra. Segurament que jo, alguna vegada m’hi hauria barallat, però he aprés de mossegar-me la llengua, Els autors de les obres no haurien de ser mai els que la dirigeixen.

Personatges dramàtics

De tot el catàleg d’obres en que he intervingut n´hi ha dues en que vaig fer uns personatges ben dramàtics. Una fou a la meva joventut, gairebé als inicis de la meva afecció teatral. Fou  en l’obra El divino impaciente, de José Maria Pemán on tenia al meu càrrec  una escena ben emotiva amb Josep Freixa. Aquell nostre gran director i actor feia el personatge del pare missioner Francisco Javier, i jo era un jovenet catecùmen negre arrapat sempre a la seva sotana. El dramatisme de l’escena era en el moment en que el padre Javier fèu un miracle: de les seves butxaques es desprenien veinte monedas de plata. La meva estupefacció, tremolant i ploriquejant amb una cantarella apropiada pel versos pemantians produïen en el públic una emoció sostinguda. Un parell d’anys més tard, ja vaig passar a fer el personatge d’un ancià . No em venia de nou, ja que cada any arrossegava els peus i tremolava de mans fent el vell Soff dels Pastorets. Aquell personatge de l’obra de Maeterlink, L’alcalde de Stilmonde era un jardiner ancià que plorava ajagut pel terra i emocionava al públic en veure’s apallissat per una grup de soldats que saquejaven la mansió on el vell Claus treballava. Escoltar com t’aplaudeixen fent un paper diferent dels que acostumava a fer em produí una gran emoció. D’aquestes dues obres en tinc uns records entranyables. 

 

A la meva joventut no em va venir de nou fer un personatge dramàtic en l’obra El divino impaciente. No em venia de nou ja que cada any arrossegava els peus i tremolava de mans fent el vell Soff d’Els Pastorets. En aquells anys també vaig fer un personatge molt dramàtic en l’obra de Materlink, L’alcalde de Stilmonde.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Llibres de teatre

N’he llegit molts, però potser els que m’han interessat més son els de Xavier Fàbregas. Cap al final dels anys seixanta vaig posar-me a llegir els escrits de teatre de Xavier Fàbregas. I amb ell vaig poder conèixer la realitat del teatre a Catalunya. Per tot el país operaven grups en unes condicions de marginalitat més o menys acusadors. Llegint Fàbregas t’assabentaves, t’informaves, sobre persones, grups, entitats i institucions compromeses en algunes activitats teatrals que es produïen al país. De fet, el teatre independent trobava en Fàbregas el “primer cronista oficial del moment”. Sense ell, el teatre independent hauria estat mancat de l’estímul principal que podia arribar a través dels periódics, al marge de tots els assessoraments i ajuts personals que el crític dedicava constantment a les persones i als col.lectius que integraven la nòmina d’aquest teatre.  El teatre català, en els  anys setanta girà a l’entorn d’aquest fenòmen teatral del Teatre Independent. Xavier Fàbregas va ser el minuciós notari d’aquest moviment de resistència cultural escampat arreu de Catalunya. A l’Institut del Teatre de Barcelona hi va fer una feina important. En el seu personalíssim consultori teatral, tots els afeccionats al teatre, en un moment o altre, hi havíem de recòrrer. Com havíem de recórrer també a la col.lecció El Galliner, coordinada per ell mateix.

Avui dia, a l’Institut del Teatre de Barcelona hi estudien alguns banyolins. Un d’ells, -que començà a actuar en el nostre grup al teatre Municipal- és Roger Coma, qui ha intervingut com actor en obres de teatre, en pel.licules i sèries de televisió. Amb altres joves estudiants ens trobem cada any en les representacions dels Pastorets. No cal deixar mai els orígens.

Qui no s'acontenta és perquè no vol

No he tingut mai un no per a ningú. En el teatre he fet de tot. He interpretat papers dels que abans en deien dramàtics, però especialment la majoria dels meus tipus han estat de personatges còmics. Un actor i director professional, barceloní, em va dir una vegada que jo tenia una personal vis còmica. N’hi ha que diuen que amb aquesta meva veu prima i esquerdada, traeixo un sentit de l’humor a mig camí entre la murrieria i la bonhomia. Potser si. Sóc molt procliu a parlar en clau de broma, però sovint fent broma se m’escapa alguna cosa seriosa.

Em sento molt satisfet d’haver nascut a Banyoles, a quatre passes de la Pia Almoina, a cinquanta de l’església de Santa Maria dels Turers, i a cent-cinquanta dels locals de teatre. Aquest ha estat tot el meu món al llarg de la meva vida. I l’estany, evidentment. Sense l’estany, segurament que no hauria fet moltes coses de les que he fet. Potser no hauria fet comèdia. Perquè vora l’estany, fins als desmais hi he passat moltes estones estudiant els papers de les meves comèdies.

He fet tots els papers de l’auca banyolina, tots en pla d’afeccionat, i deixant de banda el teatre, m’he passat trenta-set anys fent de redactor-periodista-escriptor-coordinador-fotògraf i altres coses a Horizontes- Revista de Banyoles, amb espais de temps en que la feia tota jo mateix, teclejant una màquina elèctrica marca Brothers passant directament els originals a impremta on solament havien de fer els fotolits, el tiratge i els  plegaments. Massa anys m’ocuparen aquests treballs ja que segurament m’hauria engrescat més a escriure i a fer altres taleies en les que únicament hi he deixat molts papers escrits en narracions, entrevistes i notícies, algunes signades amb pseudònims que potser mai ningú sabrà qui els ha escrit. He estat sempre molt tossut, fins a l’extrem de voler arribar al cinquantenari de la revista. Quan em vaig “jubilar” algú  devia quedar satisfet, sobretot jo mateix que em vaig treure un gran pes del damunt, ja que la revista em va

donar més pena que glòria. Ah!, i per si algú pensa que m’hi vaig fer ric, us diré que, com en tot el que he fet per afició, no vaig cobrar ni cinc, només allò que en diria una petita ajuda per treure’m els maldecaps del damunt. Comptat i debatut vaig tenir més despeses que guanys. Una disposició del Col.legi de Periodistes de Catalunya, deia que tot afeccionat al periodisme que portés almenys cinc anys treballant en una Revista podria obtenir “ipso facto” el Carnet de Periodista. Jo ja en portava més de trenta  i en omplir la fulla d’ingrés al Col.legi de Periodistes van preguntar-me quan guanyava.

Res. Ni cinc. “-Doncs, ho sento –van dir-me- no li puc omplir la fulla”.I així va quedar la cosa. Si no cobres no hi entres. Ja ho veieu, en la vida real

també he fet comèdia fent el paper de “burro”. Potser aquesta és la veritable afecció. Fer les coses amb total dedicació, sense cobrar. Ni en el periodisme, ni en el teatre, ni a la ràdio ni a televisió. No he cobrat mai res. Únicament en algunes actuacions a TV3 o en algun rodatge de pel.licula m’ha arribat alguna cosa important, una nómina ben rebuda que, en ésser ja jubilat del meu treball bancari, va resultar que amb les deduccions, poca cosa se m’ingressà. Tot i això, tinc la casa plena de medalles, plaques i cartes d’agraïment. Qui no s’acontenta és perquè no vol.

El teatre comic és la millor escola per a un actor?

No sé qui va dir que el teatre còmic és la millor escola per un actor, i que després et pots dedicar al dramàtic o al que vulguis. Jo crec que sí, que és una bona escola, sobretot si l’actor sap improvisar, si sap canviar. Quan es munta una comèdia, si la fas unes quantes vegades –cosa rara en els afeccionats- a la segona o tercera representació ja s’han canviat tots els moviments. El que interessa és que sàpigues que quan has de dir un text, has d’agafar el vas i ja l’agafes automàticament. Perquè ens podem trobar que un dia el vas ja no és allà mateix –si es que hi és-, perquè algunes vegades el muntador de l’escena s’oblida de posar-lo. El cas és que s’hi trobes el vas canviat de lloc, el que tu has de fer es moure’t o improvisar demanant o cridant al criat de torn que et porti un vas; el més natural, però, és que quan et trobes a faltar alguna cosa a escena, quedes fotut i no sàpigues que fer, això ho nota el públic. Cal ésser llest per improvisar. Recordo que una vegada en Els Pastorets, fent el paper de Bato en una escena en un decorat de bosc s’intercal.là una altra escena amb decorat d’infern amb els dimonis i Llucifer que estava assegut en un tron. En fer-se fosc i canviar l’escena, Bato es trobava sol al mig de l’escenari, fent l’adormit. En tornar la llum amb l’escena canviada altra vegada amb el decorat de bosc només sentia com el públic reia sorollosament. I ara perquè riuen?, em preguntava. En obrir els ulls vaig veure el pastitx; la cadira –o tron- del dimoni seguia allà al mig del bosc. Els desmuntadors de l’escena havien oblidat de treure’la. Jo no sabia pas el que havia de fer. Tot sol a escena amb una cadira al mig del bosc. Com ho havia de fer per treure-la?.  De cop i volta vaig improvisar, i com si somiés, fent l’endormiscat vaig anar fins a la cadira-tron, agafant-la emportant-la cap a l’extrem de l’escenari tornant a sortir de seguit sense la cadira i tapant-me la cara com si hagués tingut un mal somni.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

N’hi ha que diuen que amb aquesta meva veu prima i esquerdada traeixo un sentit de l’humor a mig camí entre la murrieria i la bonhomia. Potser si. Sóc molt procliu a parlar en clau de broma, però sovint fent broma se m’escapa alguna cosa seriosa.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Fer riure

Les actuacions del teatre en aquella primera dècada dels anys quaranta solien ésser de gestos, actituds, contorsions i declamacions interminables. El treball en equip tardaria encara alguns anys a venir. Hauria d’arribar La Passió per fer evident l’expressió corporal, la música i els sons que en certa manera substituirien la paraula en molts passatges de l’obra.  En principi, en les meves actuacions procurava que el públic rigués i per fer riure em vaig inventar un truc que consistia que jo mateix havia de riure. No hi ha res que s’encomani tant com el riure. Si rius, l’altra gent també riurà amb tu. En canvi, si plores, ploraràs sol. En aquell temps vaig veure algunes pel.licules del director francés Marcel Pagnol, basades en obres de teatre escrites pel mateix que eren protagonitzades pel gran actor Raimu. Interessat en l’obra de Pagnol, vaig poder llegir-ne algunes, i en una d’elles parlava del riure. Em plau copiar-ho. Deia Pagnol: “Quan es fa riure a escena o a la pantalla, un home no es rebaixa pas. Molt al contrari, fer riure aquells pagesos que tornen dels camps amb les seves grans mans tan dures, que amb prou feines poden tancar-les, o aquells homes pàl.lids que surten de les seves feines a la ciutat, empresonats en sòrdids despatxos, amb el tórax enfonsat, que no coneixen el gust de l’aire, o fer riure aquells que

tornen de la fàbrica, amb el cap baix, les ungles trencades i amb oli negre dibuixant les tavelles de les mans... Fer riure aquells que moriran, fer riure tots els que han perdut la seva mare, o que la perdran..., aquells que riure els fa oblidar durant un instant les seves petites misèries, la fatiga, l’angoixa i la mort. Qui fa riure persones que no tenen altres motius que plorar els dòna força de viure. El riure és una cosa sobrehumana, una virtut que només depèn dels homes i que Déu potser els l’ha donat per consolar-los de ser intel.ligents”.

 

En aquells anys tan difícils de postguerra jo vaig procurar fer riure amb aquesta voluntat de regalar l’alegria a tothom. Donar alegria és una cosa molt important.

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Quan et trobes a faltar alguna cosa a escena, quedes fotut i no saps que fer. Això ho nota el públic. Cal ésser llest per improvisar.

Teatre banyolí

Sempre m’he sentit molt banyolí. És la meva ciutat i la conec molt bé. Tinc per Banyoles aquesta mena d’amor que tens per les grans passions. Me l’estimo molt i m’agrada viure-hi. Algunes vegades he portat Banyoles a l’escenari. Sigui en una obra escrita a la meva joventut: L’esbandida, ambientada en una masia de l’altre costat de l’estany, o en shows humorístics com El gran mamut o en arranjaments ambientals al balneari de la Fontpudosa en la comèdia Com s’enreda la troca o en monòlegs com El desmemoriat on un tipus despistat contava els seus amors perseguint una noia pels carrers de la ciutat. En altres aspectes, com el periodisme, per exemple, -que encara no sé com m’hi vaig veure embolicat- ha estat com una espina clavada que m’ha turmentat durant molts anys, però que també m’ha proporcionat bells moments de pausa, d’estudi, de tranquil.litat.  Banyoles es la ciutat dels meus amors. Una ciutat i uns escenaris que he estimat tant que fins i tot li perdono que m’hagi encomanat la malaltia al.lèrgica amb el pol.len dels arbres plàtans de vora l’estany i amb les humitats del rec Major en el seu pas pels vestuaris de sota l’escenari del teatre del Catòlics amb la pols dels vells decorats que m’han fet estornudar i llagrimejar impedint-me fins i tot de sortir a escena amb bones condicions saludables.

Ocell de mitja nit

Si exceptuem les representacions teatrals o sessions cinematogràfiques, no he sigut mai un pájaro de noche per sortir en reunions, festivals o discoteques. En tot cas he estat ocell de mitjanit, sortint de casa a les nou i passant-me gairebé tres hores assajant, primer a l’escenari del teatre del Catòlics vell del carrer de l’Abeurador, seguint al Catòlics de la plaça i també en el petit escenari que hi havia al primer pis del cafè de can Grilló a la plaça dels Turers, passant també en assaigs generals al cine Moderno, al Mercantil, Victoria i finalment al teatre Municipal.  Ah!... i  a la fàbrica Castanyer que l’enderrocaren per construir.hi un pàrking quan  crèiem que era el lloc adient per construir-hi el local de teatre de gran cabuda que tots hem somiat.

Un personatge de Pompes Fúnebres

Durant anys, en el Banc on jo treballava feia la feina de cobrador de carrer anant de casa en casa a dir-los-hi que “d’aquí vuit o quinze dies” passaria a cobrar.los-hi la lletra de canvi, o sigui el document de pagament d’una mercaderia que devien. En aquells temps difícils, poques lletres de canvi es pagaven. Gairebé tothom deia que ja passarien a pagar al Banc. Si passaven o no passaven això només ho sabíem els empleats encarregats de la cartera d’Impagats. Bé, és igual. Deixem-ho. Dic això perquè en moltes botigues , si el botiguer havia vingut a veure’m actuar en el teatre, quan els deia que havien de pagar una lletra, des de darrera el taulell es posaven a riure. I és que la meva cara, tot i ser seriosa, i sobretot la meva veu escardalenca, eren tot un convit a la rialla. Havia de ser còmic per força. Per acabar-ho d’arreglar, el Banc ens proporcionava uns uniformes blaus-negres amb botons daurats. Recordant aquesta imatge de cobrador de carrer penso que devia semblar talment el personatge d’agent de pompes fúnebres que posteriorment havia de interpretar en la comèdia de Carles Soldevila  Els milions de l’oncle.

Joan Capri

Quan algunes persones em veien actuar fent papers còmics o explicant anècdotes divertides en llargs monòlegs solien dir-me que els que em voltaven a casa meva havien de divertir-se molt i que la vida al meu costat  havia de ser un tip de riure. Doncs, no, jo era un noi molt callat. Llegia, estudiava i escrivia en un petit escriptori d’un raconet de la casa. Això no vol dir que a vegades no fes les meves passejades teatrals de la cuina al menjador, on els meus pares i germana que em contemplaven no fessin algun riure per sota el nas. Recordo que un dia estava assajant gestos davant d’un gros mirall que teníem davant la porta que donava a un pati. Tot fent cares estrafolàries no vaig adonar-me que des de dalt del pati, en una eixida d’una casa plena de roba estesa,  m’estava contemplant el veí trencant-se de riure.

No sé si ho he escrit en aquests fulls. Potser ho repetiré. Quan Joan Capri començà a fer teatre i a posar de moda els monòlegs, alguns que em coneixien poc m’havien arribat a dir que copiava els seus monòlegs, i això no és veritat. Jo ja havia fet una diversitat de tipus en alguns monòlegs d’Apel.les Mestres, de Carles Gumà i Santiago Rusiñol en el temps en que Joan Capri tot just venia patates i mongetes pels mercats de Barcelona. Quan començà a fer teatre aquest gran actor que ha estat Capri, jo ja portava alguns anys fent teatre d’afeccionats

En els seus desplaçaments a Banyoles, Joan Capri emplenava els teatres. En el Cercle de Catòlics hi actuà algunes vegades. Quan vingué a representar la comèdia Sóc un viu, adaptació d’una obreta italiana del bon humorista Aldo de Benedetti, li vaig retreure que aquesta comèdia ja feia molts anys que jo l’havia vista en el Mercantil representada per una Companyia anomenada Los cuatro ases amb un altre títol que ara no em ve

a la memòria, i que també fou adaptada per al cinema i interpretada per l’actor Vittorio de Sica. L’actor Joan Capri quedà astorat en veure que jo recordava aquelles representacions tan llunyanes de les comèdies de Benedetti. Joan Capri em digué: “Oh carai!, d’això ja fa molts anys!”. I és que les coses vistes en l’adolescència són potser les que queden més fixades en el record. Com em va quedar en el record aquella xerrada amb Joan Capri per demostrar-me amb quina facilitat ell interpretava els seus personatges, ja que veritablement tots eren representats amb el seu estil habitual. Quan vam tenir aquella xerrada amb Capri, l’actor ja feia anys que no venia a Banyoles, i s’hi trobà molt bé quan veié que el públic s’entusiasmava i reia sorollosament. Els còmics sabem molt be que quan el

públic és més alegre i riu amb ganes es justament per les festes majors quan s’està una mica xampanyat. Aquell dia, Joan Capri allargà molt més el seu monòleg final. El públic ho agraí i aplaudí llargament al famós comediant català.

De Joan  Capri vaig recollir aquestes paraules que les faria meves: “ Amb els anys he arribat a la conclusió que l’única manera de ser feliç en aquest món es haver fet feliç una altra persona”.