Quan els còmics arribàvem als pobles de les
comarques gironines, la gent s’apilonava pels carrers a veure’ns arribar. En
alguns pobles hi havíem actuat quatre o cinc vegades. En el nostre repertori
teatral hi teníem més d’una dotzena d’obres i no es res d’estrany que els que
ens havien vist més d’una vegada ens esperessin amb il.lusió. Però no ens coneixien
pas pels nostres noms, sinó que entre ells es deien “Avui hi son tots: hi ha
el que fa de pare bo, el noi bo i el noi dolent, l’avi tullit i l’oncle
borratxo. I també hi ha el còmic que fa riure”. El còmic que, evidentment,
era en Joan Olivas, fou conegut com en Llàvia, ja que des que en la primera
obra presentada, El llaç etern vaig fer el personatge d’un home xerraire
que li deien en Llàvia, en Llàvia em vaig quedar. Al cap de molts anys, un dia
que anava a Olot en el cotxe de línia, en una parada en el poble de Santa Pau, un noi em veié vora la
finestra de l’autobús i féu córrer la veu que hi havia en Llàvia. Era en un
diumenge i davant de la parada de l’autobús s’hi concentrà un grup de gent per
veure en Llàvia. És una anècdota que explico perquè hom es faci càrrec de la
popularitat que gaudíem en aquells pobles de la comarca. Fèiem obres de teatre
on hi actuàvem únicament homes. Més tard ja hi tornaríem amb personal femení.
Les obres representades en aquells anys de la dècada dels quaranta foren El
llaç etern, El misteri del bosc, Lluita de cors, El calvari de la vida
i algunes altres. I ja en la dècada dels anys cinquanta en teatre mixte representàrem
Don Gonzalo o l’orgull del gec; Cinc fills, Julieta filla única, Els
milions de l’oncle i algunes altres. Acabades les representacions teatrals,
anàvem a sopar a l’hostal del poble i ens passejàvem pels carrers foscos
gaudint d’una bona requesta entre les noies del poble. Algunes vegades, després
de la representació teatral s’havien arraconat les cadires i es feia ball a la
sala. Les noies, assegudes
en els bancs esperaven que els còmics els anessin a
buscar per ballar i si no ho fèiem sempre n´hi havia alguna de més atrevidota
que se les enginyava per treure a ballar els joves galants. Els còmics érem
sempre els preferits i els noiets del poble ens tenien una mica d’enveja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada