Sarsueles

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

“Los Pastorcillos” que durant molts anys vam  fer a Banyoles són una sarsuela en castellà.  Allí, en el teatre de l’Abeurador vaig començar a cantar l’Arre borriquito mio. Ara, en els nous Pastorets en català he substituït el burro i canto allò de “Veig un colom lluminós” I en el disbarat cómic-líric Els dos didots també vaig cantar. Dintre el “cant còmic” me’n surto prou bé.

-------------------------------------------------------------------------------------------

 

La sarsuela és un gènere desaparegut, una estampa del passat de la música espanyola. Ara, les sarsueles es presenten com uns pupurris d’aires espanyols, amb pasdobles de toreros i marchas populares. Son shows entretinguts, molt més que quan es presentaven completes amb uns llibrets de textos desastrosos que pel nostre país sonaven a cosa rància. Només restava la música amb els duets còmics que ens divertien a Los claveles, La del manojo de rosas, el duo de La revoltosa, i els espinguets de La tabernera del puerto o els patrips patraps dels esclops de Molinos de viento. Les del maestro Zorozóbal eren les que es podien veure més sovint a Banyoles on els aficionats locals també s’atrevirien a cantar i ballar. Sempre ho havien fet. I és que la música de les sarsueles eren enganxadisses. A l’estiu quan paràvem la fresca pels carrers sempre hi  havia algu que xiulava o taral.lejava música sarsuelera. En els concerts de festa major les orquestres sempre acabàven amb Los de Aragón i La Dolorosa, i amb molta trompeteria. 

Un grup local format a corre-cuita s’atreví a representar La alegria de la huerta i Los aparecidos. Aquesta darrera tenia un enginyós text escrit per Carlos Arniches. Totes dues es representaren al Mercantil. A Los aparecidos destacà Maria Masgrau en uns bons refilets.. Al teatre del Catòlics gairebé cada any per la festa major venien companyies de Barcelona a representar zarzuela. Davant d’aquella fal.lera musical, en Pepet Freixa desempolsà un vell llibret d’una sarsuela catalana, Els bandolers. Obtingué un bon èxit en un sola representació de tarda.  En un moment de l’actuació sortia un cor de bandolers cantant aquest text: El jovent de Catalunya, - per valent se’n pinta sol – puix com ell les armes empunya – ningú li pot fer la por. No va passar res. Hi havia poc públic en el teatre i per sort cap vigilant d’aquells que en algunes ocasions s’asseien a

-------------------------------------------------------------------------------------------

Una sarsuela catalana que vam representar en aquella dècada dels anys quaranta en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador fou El sant de l’amo, amb lletra del poeta banyolí Joaquim Hostench. Allí jo hi feia el paper d’un aprenent de ferrer que rebia moltes clatellades del seu amo. Gairebé em trobava amb el meu ambient, perquè feia poc que havia deixat de treballar en un taller de serralleria de davant de casa. Sabia el que era manxar a la fornal.

-------------------------------------------------------------------------------------------

les butaques dels teatres per fer alguna denùncia. Jo mateix vaig actuar en una sarsueleta que havia estat molt popular, Els dos didots, un disbarat còmic-líric que antics comediants banyolins havien representat en els anys de la picor taiatrera. El llibret, molt rebregat, publicat per la biblioteca L’Escon el vam desempolsar dels prestatges de la biblioteca del Catòlics.  Anava de dos pagesos –en Pau i en Met- que amb faixa i barretina entraven en una casa de gent rica a recollir les seves dones que acabaven d’alimentar a dos nadons de les senyores de la casa. En un bressol hi havia un petit que plorava. Jo l’agafava i el gronxolava en els meus braços dient-li que no plorés. I això cantava: Ai quan l’Antònia – aquí em veurà . ai de goig boja se tornarà, - quina alegria li donaré, - quantes carícies jo li faré. – Ai, de

pensar-hi – la baba em cau, - si aixó és guerra – mai vinga pau. – Si a aquesta casa – me puc quedar, - viva la Pepa ja puc cantar- viva la Pepa, etc... (Per si mai  algú s’hi interessa, el mestre de piano Pere Frigolé guarda la música). El company d’actuació era en Josep Maria Torrent, un noi massa finolis per fer de pagés (en Torrent havia estudiat en un col.legi d’Anglaterra, però era un gran afeccionat al cant. Més d’una vegada l’havíem fet sortir a cantar el “Rose Marie i love you” davant del teló mentre nosaltres clavàvem els decorats). Els dos didots acabava amb un cant a dúo que més o menys feia així_ La teva dida no pot tardar – i quan arrivi podràs mamar. – Fes non-noneta dintre el bressol – que els didots canten la non-non.

Una altra sarsuela catalana que vam representar en aquella dècada dels anys quaranta en el vell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador fou El sant de l’amo, amb lletra del poeta banyolí Joaquim Hostench. En els meus papers hi trobo aquest escrit: “Entrà per la porta més propera a l’escenari, obrint la barra-lleva amb un terrabastall que espantà el pianista que grapejava les tecles amb un fortíssim to desmelodiat, i els actors cantaires ens vam girar espaterrats per contemplar la figura d’aquell ancià

 

-------------------------------------------------------------------------------------------

M’agradaria acomiadar-me de la vida amb la música sarsuelera d’Els Pastorets. Amb rialles, alegre, com sempre. Caminant, arrossegant els peus cap a Betlem.

-------------------------------------------------------------------------------------------

esprimatxat i xuclat de cara que havia entrat fressejant la porta vidriera del pati de butaques. Era l’autor de l’obra, el que ja feia molts anys l’havia escrita i que, segons digué se li acudí la trama un dia que anà a cal serraller perquè li arreglessin un pany d’un canastró de pesca, El serraller el convidà a menjar brunyols. I d’allí sorgí la idea d’aquella sarsueleta ambientada en una ferreria on l’amo celebrava el seu sant i tots, ferrers, mossos, aprenents i manxaire cantaven amb alegria.  El senyor  Pere Casellas, del Banc Urquijo, que feia d’apuntador, en sentir el soroll de la porta  sortí del coverol i veient el vellet que renquejava saltà al pati de butaques i l’acompanyà fent-lo asseure en el primer rengle davant l’escenari. “- Ta foig, senyor Quimet – li digué- quina embranzida porta!”, sembla un jove de la primera volada.- “Hola, nois, bona nit – . I tots vam respondre a la salutació fent rodona al voltant de l’autor d’El sant de l’amo.

No n’havíem pas fet moltes de sarsueles, pero cada any per les festes nadalenques no mancaven mai les representacions dels Pastorets que durant molts anys fou la sarsuela El nacimiento del Salvador o la redención del esclavo. La música i els cants ens quedaren gravats per sempre. Vaig  fer durant molts anys els papers de Bato i de Soff. Aquest darrer des de fa més de deu anys el segueixo fent en la versió catalana dels Pastorets. La música és la mateixa, amb uns excel.lents cants del Cor de Teatre dirigit per David Costa. En els darrers anys, gràcies al director escènic Joan Solana s’ha introduït el cant que mancava el del famós Arre,

borriquito mio canviant d’animal.. Ara és un colom que el vell Soff segueix i que el portarà cap a la cova de Betlem. El text és substituït per un Veig un colom lluminós...Ès potser l’únic moment que tinc per desenvolupar la meva vis còmica tan arrelada des dels antics Batos dels Pastorcillos. No és d’estranyar que en pensar-hi se me’n vagi un sospir cap al cel. La vida és així. Tot passa. Resta, però la música dels Pastorets i l’excel.lent versió en llengua catalana que van fer Joan Solana, Josep Navarro Santaulàlia i Xavier Xargay. Espero que duri. Que les representacions segueixin durant la meva absència. Que ja costarà. M’agradaria acomiadar-me de la vida amb la musica sarsuelera dels Pastorets. Amb rialles, alegre, com sempre. Caminant, arrossegant els peus cap a Betlem.