"Teatro español"

A la primera dècada dels anys quaranta del segle XX hi hagué bon teatre espanyol.  Gràcies al programador del cine Mercantil – Pere Vaqué,  que era oficinista de l’empresa del cine Fantasio  de Barcelona- se’ns  presentaren una sèrie de bones companyies teatrals d’aquelles que feien temporada entre Madrid i Barcelona. De tant en tant es desplaçaven a fer bolos, cosa que agradava molt a les Companyies ja que a la nostra ciutat podien entra a les fleques i carnisseries a comprar a bon preu el que a Barcelona no podien trobar.  Aquells actors i actrius de les  companyies teatrals els  havia vist com abans o després de les actuacions solien obrir la carmanyola per menjar una truita amb patates. 

Jo ja havia començat a actuar en el teatre del Círculo de Católicos. El grup de teatre del Catòlics no fèiem gaire obres en castellà. En principi es representaren en el vell teatre de l’Abeurador, obres com Los dos sargentos franceses, Una limosna por Dios, Trampa y cartón i l’obra gran d’aquells temps, El divino impaciente, de Jose Maria Pemán. Ja en el nou teatre del Catòlics de la plaça de España es representà Cisneros, del mateix Pemán, i alguns anys després, La casa. Pemán seguia esent el gran autor ben considerat pel director Josep Freixa. Cap dels joves que llavors actuàvem sabíem que Pemán era l’autor de la lletra de la cançó que tant ens havien fet cantar: el Cara al sol. Jo mateix em vaig fer un fart de recitar la seva poesia Feria de abril en Jerez en els fins de festa en els teatres de la provincia. Quan s’extingí l’Agrupación Teatral Bañolense i es formà la nova Teatre i Art, aquest grup també representà obres en castellà (El diario de Ana Frank, i En la ardiente oscuridad). L’autor d’aquesta darrera. Antonio Buero Vallejo, escriví drames de molt bon contingut social. De les obres representades per Teatre i Art en vaig escriure algunes coses a la revista Horizontes.  Els autors de teatre espanyol més reconeguts eren Joaquin Calvo Sotelo, Edgar Neville, Victor Ruiz Iriarte, José Lopez Rubio i José Maria Pemán.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

A Madrid, a la Companyia de Los Cuatro Ases hi havia actors de categoria, però en els bolos per Catalunya no hi havia cap as. Al teatre Mercantil van representar algunes comedietes italianes que estaven de moda en el cinema del fascisme italià d’aquells anys. Comèdies de riure que era el que ens convenia més en aquells difícil temps dels anys quaranta.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Les obres d’aquells autors foren llegides pels components de Teatre i Art i fins i tot parlaren de representar-ne algunes –durant molts anys van tenir al cap de poder representar El baile, i Juego de niños, però el camí que ens proposàvem seguir, quan jo vaig tornar a posar-m´hi era el del teatre català.

Ja he dit que de tant en tant, en els locals del Mercantil, i també en el Modern, venien companyies de teatre de Barcelona. Es representaven obres de Jardiel Poncela, una d’elles, molt popular fou Los ladrones somos gente honrada. Aquest autor jo l’havia llegit molt. Una de les més divertides fou Cuatro corazones con freno y marcha atrás. Obres de Jacinto Benavente també les representaren les companyies foranes. I comedietes italianes que ens portaren un grup madrileny que fou molt popular por toda España amb el nom de Compañia de  Los cuatro ases. A Madrid els cuatro ases eren actors de categoría, però en els bolos per Catalunya no hi havia cap as, si bé el nom de la Companyia es mantenia.  Una de les obres més exitoses d’aquells anys fou La muralla, de Joaquin Calvo Sotelo. La gent ens deia que el nostre grup l’hauríem de representar, però per a nosaltres aquell teatre castellà no ens anava. Prou que la representarien almenys dues o tres vegades les companyies teatrals de Barcelona en el Mercantil, i fins i tot una companyia de teatre portàtil muntat en un vell camp de futbol en el centre de la ciutat. També es representà alguna comèdia  de Tono i Mihura amb un humor que no ens acabava de fer el pes. Ens agradava més llegir-los en els seus chistes i historietes a la revista La Codorniz, una revista que estigué molts temps prohibida degut a la publicació d’un dibuix en el que es veia una parella abraçant-se sota una penya, i des de dalt un parell d’homes que empenyien una grossa pedra a punt de llançar-la , mentre el peu de dibuix deia: ¿Se la tira o no se la tira?.

En els anys cinquanta vam poder veure bon teatre en un concurs que es celebrà al teatre Municipal de Girona. El grup banyolí representà El diaro de Ana Frank, però els que causaren millor impressió foren els de Figueres que dirigia Toni Montal. El repertori teatral dels figuerencs era excel.ent. Vam veure l’obra de Thorton Wilder, Nuestra ciudad, que ja coneixiem la versió cinematogràfica realitzada per Sam Wood, i ens portaren l’obra de J. B. Priestley, La herida del tiempo. obra de teatre molt difícil d’entendre. L’autor combinava hàbilment l’efecte de variar l’ordre dels actes; el primer, i a continuació el tercer o desenllaç. El tercer acte era, en realitat,  el segon. Al final s‘aconseguia un efecte dramàtic molt intens.

------------------------------------------------------------------------------------------

De la biblioteca regirada per la policia en un escorcoll a la casa dels meus oncles Coll al carrer Nou, vaig posar l’ull en un recull de monòlegs d’Apel.les Mestres. Un d’ells era No em vinguin amb metges i fou el que vaig passejar per tots els escenaris de la província on vam actuar en les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX.

-------------------------------------------------------------------------------------------