Més monòlegs

Altres monòlegs que vaig incloure en el meu repertori foren alguns de Santiago Rusiñol, com  L’escudellòmetre i El prestidigitador. D’Apel.les Mestres vaig fer-ne altres, entre ells El desmemoriat que era un home que passejava per Barcelona i confonia els noms dels carrers. Hi havia situacions molt divertides, però vaig haver d’arranjar-lo situant-lo a la nostra ciutat de Banyoles. La cosa tenia molta més gràcia en parlar de carrers nostrats. D’arranjaments com aquest n’havia fet alguns, cosa molt natural entre els actors. El monòleg El desmemoriat va arranjar-lo també a la seva manera l’actor Joan Capri. Vingué a representar-lo anunciant-lo com a monòleg propi amb el títol d’ El despistat. Vaig parlar amb ell dient-li que la idea l’havia tret del monòleg d’Apel.les Mestres. Se’m va posar fet una fúria. Joan Capri era una persona intractable. Quan venia a actuar en el teatre del Cercle de Catòlics, el primer que feia era entrar a la taquilla dient: “Qui és l’encarregat de pagarme?”. Tenia els diners al cap. Ja li devia venir del temps en que havia estat comerciant de garrofes i granussa en els mercats de Barcelona. Quan ell començà a actuar en els seus monòlegs, jo ja feia alguns anys que em movia pels escenaris de la província de Girona amb els meus monòlegs. Capri fou un gran actor i un monologuista excepcional. Em va fer riure moltes vegades, cosa que és difícil perquè jo no soc  una persona especialment propensa a riure. D’arreglar i desarreglar els monòlegs també ho he fet molt, així com afegir “morcillas” en algunes de les meves intervencions teatrals, afegits que han satisfet a alguns autors. (Joaquim Muntañola i Joan Puig Dalmau foren uns d’aquests autors que

em felicitaren per alguns afegits que vaig posar en les seves obres. No es molestaren pas. Al contrari, veieren que eren molt celebrats pels riallers espectadors). 

En els anys cinquanta vaig entretenir-me a escriure un monòleg que vaig posar-hi el títol Amor per correspondència. Alguna cosa de veritat hi hagué en aquell monòleg ja que fou en el temps en que vaig escriure una

infinitat de cartes a la meva xicota. Foren sis anys de festeig, i durant l’absència en alguna cosa m’havia d’entretenir.  El monòleg no el va poder

 escoltar mai la meva futura esposa. Millor. Hi havia el perill de que renyíssim. Vaig representar-lo potser mitja dotzena de vegades. Ja ni el recordo perquè el vaig estripar.

Alguns dels monòlegs que vaig representar en les dècades dels anys quaranta i cinquanta eren bastant tronats i vells, però crec que vaig donar-hi un aire fresc amb el meu punt d’ironia i el meu particular estil de punt agut de línia còmica