Any 1980

CANIGÓ

 

El més destacable de tots els espectacles  presentats per les festes de la Mare de Déu d’Agost ha estat sens dubte el que anà a càrrec del Teatre Popular de Barcelona amb la dramatització i adaptació del poema de mossèn Jacint Verdaguer, CANIGÓ, amb la inclusió d’alguns fragments de l’obra del mateix títol de Josep Carner realitzada per Esteve Polls, amb música del Mestre Fèlix Martínez i Comín.

El muntatge que oferi el grup de Teatre Popular de Barcelona fou encertadíssim amb el seu intent d’apropar uns textos al públic de manera més entenedora possible. En aquest sentit la labor d’Esteve Polls ha estat magnífica i s’ha vist ben secundada per un equip de tècnics que han fet un treball prodigiós en quan a la luminotècnia, enregistraments i utilització de l’espai escènic, així com en el disseny, vestuari i el bon utillatge de màscares, tot molt ben coordinat amb les veus excel.lents de Joan Borràs i Vicenç M. Domenech.

  La interpretació meritòria de tots els elogis per totes les parts en llurs respectives intervencions, si bé cal destacar els quatre artistes que porten el pes de l’obra. En primer lloc a Margarida Minguillon en el doble paper de Griselda i Flordeneu; Albert Dueso donà vida

 a un Comte Bernat de Tallaferro, expressant majestuosament els seus sentiments nobles i coratjosos. Gay Soler encarnà un Gentil pletòric de valentía i d’il.lusions jovenils, que la seva inexperiència el fa fàcil presa de la reina de les fades. I Miquel Cors creà un Guifré, compte de Cerdanya, posant de relleu tot el patetisme del seu trist destí.

  Digne de destacar és també el Grup de Dansa Contemporània que sota la direcció de Roser Contreras són integrats a la representació, assolint bells moments escenogràfics com en l’escena del trasllat de les despulles de Gentil en la barca de les fades, reixida excel.lentment.

Any 1980

LA REPRESENTACIÓ DE “RICARD III”

 

  Per les festes de la Mare de Déu d’Agost, el grup “InteatreX” representà a la la plaça del Monestir un digne “Ricard III”. Coneixem prou bé en Martirià Coll i sabem del seu entusiasme pel teatre que “porta a dins” des de la seva joventut, quan a”La Passió de Banyoles” deixava admirats a tots els que hi col.laboraven amb els recitals de tots els papers de l’obra (ja podia absentar-se qualsevol actor, que sempre en Martirià estava allí per a representar el el seu paper). Tots li recordem aquells seus primers passos amb “Els Pastorets”, amb el Pilat de “La Passió” i refermant-se cada vegada més en l’estudi dels personatges fins arribar a una de les seves millors interpretacions en aquella excel.lent representació donada en el pati de la Pia Almoina amb un Calígula excepcional que ha tornat a reemprendre en aquests darres anys. L’ultima vegada que veièrem a Martirià Coll fou en la seva interpretació d’un altre personaatge de Shakespeare, -el Macbeth-., el qual ens oferí igualment un estudi seriós. Amb RICARD III volca novament tot el seu saber en el personatge estrafet creat pel geni de Stratford´, i per ell les tres hores de durada de la tragèdia s’aguanten amb vertadera delectació. Si en ocasions, quan l’actor s’absenta es¡nota un buit en l’escena, cal dir no obstant que el conjunt ha guanyat en classe, puix ja no hi ha aquella fredor que dominava la representació de “Macbeth”. Sobretot en les actrius s’hi veu una millor perfecció. Cal dir que entre elles hi hem pogut veure la banyolina Fina Mariano, la qual després d’haver fet uns cursets teatrals actuà a Barelona en la companyia d’Adrià Gual. Fina Mariana és una actriu dúctil que promet.

Any 1980

“INTEATREX” ENS VISITA

 

  “InteatreX”, un grup de teatre que fuig de qualsevol qualificatiu que el pugui fer local, per  definir-se com a grup de totes les comarques, serà a Banyoles el proper dia 16 d’agost, dins la campanya d’estiu que tenen programada amb l’obra de Shakespeare “RICARD III”

  Ens trobem davant d’un grup jove i animós que pensa arribar  molt enllà. Per això és obligat obrir-los.hi les nostres planes perquè ens expliquin una mica els seus projectes i les seves ambicions.

  :Com i quan i perque es va formar el grup?

-InteatreX és nat a Palamós el dia 25 de novembre de l’any 1978. Va ser la nit de l’estrena de “Calígula” d’Albert Camús. De bon començament ens varem proposar uns objectius, i la nostra intenció és anar avançant de mica en mica fins aconseguir-los. Durant aquest any i mig hem fet unes 10 representacions de “Calígula” i a la vegada hem anat preparant i polint aquest “Ricard III” per poder oferir les nits d’estiu a totes les comarques de Girona. El que volem intentar és anar incorporant gent de totes les comarques perquè creiem que és l’única manera de ser de per tot arreu., i entendre la problemàtica i les necessitats de tot arreu, i no dubtis pas que són diverses i diferents en tots els llocs.

- Amb aixó vols dir que l’esquema i la línia del grup s’amotlla als pobles i al que aquests us demanen?

- En quan a aquest esquema d’”InteatreX” ja he dit que és el d’arribar a totes les comarques i pobles, ara bé, aconseguir-ho amb un teatre digne i edificant, no pas amb un teatre comercial i decadent.

 Tampoc ens creiem educadors, però sí que potser tenim l’obligació de fer que la gent s’interessi cada vegada més pel teatre i que per sobre de tot no en fugi, i aixó només es pot aconseguir amb unes intencions dignes i obertes i uns resultats acceptables. Hem de construir el nostre teatre, el teatre de tots, seguint tradicions malauradament llescades i amb l’esforç de tots plegats. És per això que per les representacions d’aquest Shakespeare ens hem dirigit als ajuntaments, mitjançant les conselleries de Cultura que per això hi són, i els resultats són molt acceptables.. Hi ha l’intenció de fer les coses ben fetes, i si es continua, o millor dit, si tots continuem unint els esforços no dubtem pas que els resultats es veuran  ben aviat i la gent reaccionarà diferent de com ha reaccionat fins ara i durant aquests anys.

 -No us sembla que començar amb un Shakespeare, és començar una mica massa fort, tant per un grup que tot just aixeca el cap com perquè és més difícil que la gent seguexi una obra d’aquestes característiques?

-No, tot el contrari, en això tothom s’equivoca, Shakespeare és mereix un respecte, però tampoc hem d’exagerar. Nosaltres hem començat l’obra amb molta il.lusió. L’hem estudiada, traduïda, adaptada i assajada. I tot això sense cap lleugeresa. I aquí acaba el respecte cap a Shakespeare i comença el respecte cap al públic. Ell, en definitiva és el crític que “sentirà” si el treball i el temps dedicat li complau o no. Quan a la comprensió de l’obra, que les obres clàssiques son terriblement simples, i és per això que són clàssiques.Toquen valors, sentiments i problemes eterns i atemporals i això fa o hauria de fer que fossin més populars i arribessin molt més fàcilment a la gent. Per tant, encara que el projecte és arriscat, ens sembla que l’autor i l’obra són els més adequats per arribar a tothom qui vulgui.

 -Apart aquest “Ricard III”, quins són els projectes que té “InteatreX” per adur a terme?

-Acabem aquesta campanya la segona setmana de setembre, aleshores encara hem de fer algunes representacions de “Calígula!, perquè ens la demanen molts pobles, això ho alternarem amb una altra obra que estrenarem, seguint la nostra costum, el proper dia 25 de novembre a Palamós. I ja podem avançar que per a l’estiu vinent hi ha la intenció de fer novament una campanya a l’aire lliure amb una obra força ambiciosa. En principi, aquesta és la programació que tenim pensada i esperem que pugui dur-se a terme.

                                                   (Revista de Banyoles, juliol 1980).

Any 1980

 

 

GRUP DE TEATRE JOVE ATEL:LANA

 

 “ Ara farà un any que el nostre grup de teatre va començar el seu tarannà. Exactament el 10 de juny amb la reestrena de l’envellida obra “Magnèsia”. Per nosaltres- grup de teatre de Banyoles- això significava molt, alhora que ens obria camçi vers moltes il.lusions. Però ara, a un any de distància, hem passat per més desenganys que il.lusions.

  En els programes de presentació – editats en motiu d’aquella estrena- s’hi diu textualment: No som un grup amb nom, sinó un joves que ens agrada el teatre, i amb el temps anirem formant la idea que portem de fer un grup estable”. I el comunicat acabava així: “Tant de bo, doncs, que el nostre grup pugui tirar endavant i ser d’aquí un temps un grup estable de teatre”.

  En un any poden passar moltes coses. Fins i tot exterminar les il.lusions d’uns joves entusiastes del teatre.

  Després de “Magnèsia” no hem pogut presentar cap més espectacle. Hem començat moltes obres de diversos estils. Cap d’elles ha pogut ésser presentada a l’escàs públic teatral banyolí. Perquè?. Ho hem pensat molt. Ho hem discutit molt. Hem fet moltes reunions per parlar-ne. Conclusió: ens falta gent que ens dirigeixi.

  I és aquest el motiu de la nostra carta: fer assabentar a Banyoles de la nostra situació –malmesa- però recuperable. Amb la gent –bona gent- de teatre que tenim aquí, no hi ha ningú que ens pugui bonament ajudar. Tenen massa feina. Mentrestant, uns joves actors de Banyoles (el futur teatre banyolí) no podem tirar endavant.

  Que ningú, doncs, s’estranyi si el dia de demà a Banyoles no hi ha teatre. Es que no s’ha ajudat la llavor a germinar.

  I res més

(Carta del grup Atel.lana a Revista de Banyoles)

Any 1980

“LAETIUS”. TORNEN  “ELS JOGLARS”

 

  Després de l’estrena a Lemòniz i de la gira realitzada el mes de maig al País Basc, ELS JOGLARS retornen a Catalunya. Organitzat pel Grup de teatre SARAU i amb la col.laboració de l’Ajuntament presentaran a Banyoles “LAETIUS” el dia 28 de juny a les 10 hores de la nit al cinema Victòria.

  Alguns membres de SARAU tinguèrem ocasió d’arribar-nos a Pruït, on ELS JOGLARS tenen instal.lada una magífica cúpula per a treballar, i vam parlar una estona amb l’Albert Boadella i amb els actors, sobre el muntatge que estaven preparant. Al principi –ens deia l’Albert- i com a totes les obres d’ELS JOGLARS, és un treball d’investigació formal, en la que la temàtica s’ajusta al treball d’actor. Aquests parlen dels personatges que encarnen com si aquests s’haguèssin apoderat d’ells mateixos”. Certament, en el transcurs de l’assaig que veièrem ens adonàrem de la rigurositat del treball d’investigació cap a la recerca d’un espectacle total. De cada escena s’elaboren diferents propostes que són treballades fins a escollir-ne la més adequada. També des del punt de vista escenogràfic hi ha una evolució constant des de la maqueta inicial, es treballarà en un espai provisional fins assolir l’deal que sorgirà d’un compromís entre l’estètica i la creació de l’actor. Al final, la identificació de l’actor-personatge-espai escènic serà gairebé total.

  A “LAETIUS” el Grup parteix d’una proposta inicial de l’Albert Boadella, i en forma de reportatge esbossa la seva teoria: la terra ha de produir en un espai d’anys una sèrie de cicles fets en base de la construcció i la destrucció de l’home. Comença l’espectacle amb una suposada explosió nuclear pròxima i se’ns presenta l’evolució d’un ésser post-nuclear que subsistirà en unes difícils condicions de medi ambient i haurà canviat totalment el seu objectiu i les seves maneres de comunicar-se. Ens deia la Glòria Rognoni, que ajuda l’Albert en la direcció: “Entre tots vam estudiar altres formes de vida de la natura, sobretot la dels insectes i altres animals semblants, quines formes hem aplicat a aquest nou èsser post-nuclear que anem observant en la seva evolució”-   Al cim d’una rampa inclinada, Carme Periano, Anna Barberi, Pitus Fernàndez, Domènec Reixach i Antoni Valero, els cinc actors treballaven a fons el seu cos, amb gestos que ens recordaven el moviment d’una mosca, o d’un escarbat, o tants d’altres insectes. La Glòria anava anotant les diferents correcions, i l’Albert amb una batuta a la mà anava marcant el ritme. Nosaltres, en silenci ja ens anàvem imaginant aquest sorprenent espectacle que properament presentaran a Banyoles com a estrena a les comarques gironines.

                                                                                                Grup SARAU

Any 1980

“L’ALEGRIA QUE PASSA” A T.V.E.

 

  Abans que Jaume Farriol amb tota la seva colla del “Pa amb tomàquet” de la Vall de Tenes, hagués realitzat la Volta en carro pels Països Catalans”, ja l’havia fet un artista d’aquest país a finals del segle passat, si bé potser no tenia aleshores la importància d’ara, en aquesta època tan perillosa de trànsit rodat. El que va fer la volta en carro a les darreries del 1800 fou Santiago Rusiñol, i en part va voler deixar-ho apuntat en la seva obra L’Alegria que passa” que va escriure el 1898 en col.laboració amb el compositor Enric Morera. “El “Gran Teatre” televisiu va presentar amb gran encert aquesta comèdia costumista de Rusiñol, dirigida per Antoni Chic amb la seva acostumada fermesa i bon gust de sempre, però amb una fredor que no era molt apropiada en una obra que en molts moments requeria més ritme en l’acció. Els personatges ben aconseguits foren estudiats amb entrega per Josep M. Angelat (el pallasso), Lluis Fenton ), el fill de l’alcalde que cerca la llibertat), i Isabel Mestres, fina i dúctil com de costum, en la pobre ballarina Zaira. La comèdia està plena de tocs d’humor, ben encaixats en els diàlegs que parlen molt alt de la gràcia i l’espontaneïtat d’aquell artista que tan be sapigué comprendre el públic pel qual escrivia. En aquesta obra, Rusiñol ens va pintar tota la rebel.lia del seu univers interior curull de poètics ideals i en contra del mòn establert, on el diner és l’únc llenguatge vàlid..

  És important aquesta tasca que fa T.V.de donar a conèixer obres del teatre català com “L’alegria que passa” que són força desconegudes i deixades de banda per molts dels responsables teatrals del país.

Anècdota: He parlat amb gent gran de la nostra ciutat i em diuen que “L’alegria que passsa” s’havia representat pels aficionats banyolins i que el paper del forçut “Cop de puny” l’havia interpretat ni és ni menys que el diminut actor local Narcís Garanger “mes onegut com en “Friselda”.

Any 1980

EXCEL.LENT REPRESENTACIÓ DE  “EL CAP I LA FI”

  Gairebé a l’any d’haver estat representada per primera vegada a Banyoles pels mateixos actors i actrius de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, tornà a l’escena l’obra de Carles Valls “El cap i la fi” o “El cap de l’alcalde”. El diumenge dia 27 d’abril s’omplí el teatre del Cerclede Catòlics i se’ns oferí altra volta una excel.lent representació d’aquesta moderna comèdia. No cal aqui fer una críttica ja que els nostres lectors la trobaran en el número 549 de la segona quinzena de juny de l’any pasat. Cal dir, aixó si, que la interpretació fou modèlica en tots sentits, i que es notà el treball dels homes de l’Agrupació que entre bastdors dirigeixen i formen aquest “col.lectiu de direcció” els quals han procurat de mantenir un acoblament del grup en pefecte harmonia.

  Des d’aquí el nostre aplaudiment a les actrius Carme Quer, Dolors Cels, Montserrat Oller i la nena Montse Oller; als actors Joan Geli, i Jaume Oller, als regidors d’escena Albert Tuberrt, Vicenç Ferrer i Joan Bosch i al treball laborios i de remirament en la luminotècnia a càrrec d’Enric Tubert qui aconseguí que l’escena prengués una dinàmica incansable d’admirable bon ritme al llarg de tota l’acció.

                                                             (G. a Revista de Banyoles)

Any 1980

JO SERÉ EL SEU GENDRE

 

 És evident que la comedia de Jaume Vilanova “Jo seré el seu gendre” és una de les més populars del teatre català, representada centenars de vegades per agrupacions amateurs des que es va estrenar ja fa més de vint anys. Els que recorden l’estrena a Banyoles en una nit de Sant Martirià no poden oblidar la genial representació que oferiren aquells excel.lents comediants que són Ramon Duran, Teresa Cunillé, Mercè Bruquetes, Lluis Nonell i la desaparescuda i gran actriu Maria Vila. Potser s’haurà representat un parell de vegades més a Banyoles per agrupacions d’aficionats foranes i creiem que també se’n va fer una exhibició de fi de curs escolar.

  Els grups teatrals de Banyoles no havien tingut mai ocasió de representar-la. Potser perquè era tan coneguda, potser perque no s’adaptava a llurs mètodes, el cert és que fins ara no han decidit representar-la el grup de comediants que formen l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles. Dintre el marc de la festa del Gremi de la Fusta es presentà en el teatre Mercantil la nit del dia 18 de març i gairebé tres setmanes més tard, el 6 d’abril, nit de Pasqua, es tornava a representar en el Cercle de Catòlics.

  “Jo seré el seu gendre” és una peça rodona de teatre del gènere de la comèdia, Té unes bones situacions còmiques i un llenguatge solt i fàcil. Obra plena d’enginy, lògica i coherència amb un joc escènic animat, figures molt ben vistes i situacions resoltes amb destresa.

  Amb pocs personatges que eren persones vives, de característiques acusadament escèniques, que permetien el lluïment particular i col.lectiu de les tres dones i els tres homes que formaven el repartiment, la comèdia atregué de seguida la simpatia del públic.

  En la primera representació al Mercantil es notaren algunes llacunes possiblement degudes a una manca d’assaig en l’escenari d’un teatre el qual, per la seva amplitud desorientava una mica als actors en no copsar en algunes ocasions la frase en el seu degut moment. . Tot i això s’aconseguiren escenes encertades i el públic que omplia tota la platea aplaudí al final amb entusiasme a tota l’Agrupació.  En la representació de Pasqua podem afirmar que la representació fou en tots moments modèlica. Poques vegades hem vist a l’Agrupació formant una exhibició de conjunt tan ben acoblada.

  En els entreactes vam poder copsar les opinions de gent forana que en la nit de Pasqua assistí al Catòlics, estranyant-se que un conjunt d’un ajust tan perfecte fos d’un grup d’aficionats locals: “semblen professionals”, deien. I és que de debó la direcció col.lectiva dels mateixos actors  els quals alguns ja porten un bon grapat d’anys de trepitjar les taules, sapigué enfortir les escenes donant.les-hi un ritme àgil i coherent.

  Per ordre d’aparició a escena els actuants foren Josefina Julbe (en el paper d’Agustina), Enric Tubert (Eduard), Glòria Cunill (Esperança), Joan Olivas (Vicenç), Maria Colomer (Rosa) i Josep M. Angelats (Alfred). Els regidors d’escena que ajudaren a l’èxit total de l’Agrupació foren Jaume Oller, Joan Bosch, Albert Tubert i Vicenç Ferrer.

                                                            (Revista de Banyoles, abril 1980)

Dècada anys 80 - Any 1980

INICI DEL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE JOSEP MARIA FOLCH I TORRES

ELS PASTORETS per el Grup Teatral d’Arbúcies

 

  Passades les festes nadalenques es presentà en el teatre del Cerrcle de Catòlics l’agrupaciço teatral d’Arbúcies que representà els famosos PASTORETS de Josep Maria Folch i Torres, que des del temps “d’abans de la guerra” no es representavein a Banyoles (l’havien representat agrupacions locals en el desaparegut teatre Principal).

  El públic seguí des del primer moment aquests “Pastorets” amb vertader entusiasme i foren molt aplaudits en els finals dels quadres. Efectes de llum i so es veieren ben aconseguits, i molt més partit  se n’hagues tret d’haver pogut disposar del ciclorama. La interpretació en conjunt agradà i cal esmentar com un dels valors primordials el magnífic Cor de Veus dels pastors del Grup Arbucienc. Les “cobles” molt encertades tingueren bona acceptació i foren moilt aplaudides pel públic que omplia gairebéel local.

  Amb aquesta obra, el Cercle de Catòlics inicia l’Homenatge de Josep Maria Folch i Torres en el Centenari del seu naixement, en el que durant l’any 1980 seguiran altres obres del tan popular escriptor català.

Dècada anys 70 - Desembre 1979

Als meus amics de Banyoles

CAN CATÒLICS

A Enric Tubert, company d’antigues i enyorades aventures teatrsls.

 

  Durant molt de temps, la façana de Can Catòlics va amenaçar ruïna. Ignoro fins a quin punt, la façana era una transcripció externa d’un paisatge interior depauperat i conflictiu. En tot cas val a dir que, des de temps immemorials hi hagué, a Can Catòlics, plets i situacions d’un gran dramatisme existencial.

  Can Catòlics és el nom que li ha donat el poble. El poble sol tenir, de totes les coses, un concepte sumari i expeditiu. Per això, de tota la vida, havia rebutjat el nom de “Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca”. Només faltaria!. Ja em diran quin efecte hauria causat a qualsevol interlocutor que algú li hagués comunicat, amb la solemnitat característica:

-Me’n vaig a fer “el canari” al Círculo de Católicos de Bañolas y Comarca”

  O bé, hagues participat en to confidencial i secretíssim:

-Fa una temporada que el,cafè del”Círculo de Católicis de Bañolas y Comarca” no té gust de cigrons torrats.

  Segurament una persona interpel.lada d’aquesta manera hauria sofert un fort impacte emocional.

  Per això el poble –nosaltres també érem poble naturalment- li dèiem “Can Catòlics” i quedàvem molt tranquils. I li direm “Can Catòlics” per més reformes i noms que li clavin al damunt.

  Can Catòlics va conèixer una etapa de postguerra, dura i integrista. Fou un temps en que gairebé tot era pecat. I nosaltres que érem joves, impulsius, i d’una bona fe sensacional, ens passàrem els diumeges i festes de guardar, resant el “jo pecador”. Després els temps canviaren, i el catolicisme esdivinguè un afer més relaxat. Els “khomeinis” de torn perderen embranzida i es va poder respirar sense incòrrer en implicacions penals.

  Fou llavors que el Sagrat Cor i la Verge Puríssima que havien presidit infinitat de partides de cartes, foren retirats a llocs més discrets, perquè guanyaven els que sempre havien dit que el joc i les imatges eren una unió contra natura. . Llavors, la “gent d’ordre”, que havia mantingut criteris molt estrictes sobre el tema, es retirà ostensiblement. O fèu el que li és molt propi: es fortificà en algun reducte defensiu. Però l’aire que entrava per aquella porta sense nom, ni sense imatges, era ja un aire secularitzat. Can Catòlics havia deixat de ser una torre d’ivori per esdevenir un local popular.

  Per nosaltres, Can Catòlics, havia esta sempre una mena de casa de tots: un lloc on es podia anar a passar l’estona sense gastar-hi ni cinc.O tenir.hi reunions més o menys polititzades. O fer-hi teatre més o menys transcendent. O executar-hi invencions difícilment qualificables com eren “Cantando bajo la alubia” o “Pan, Amor i Ratafia”.

  M’arriben notícies de plet. Banyoles ha estat una ciutat memorable per la irrefutable contundència dels seus plets: l’abat i el poble, els cairuts i els rodons, carlins i liberals, dretes i esquerres, “dragadictes” i “antidragues”, “victorians” i catòlics... El dia que s’acabin els plets, Banyoles entrarà en una agonia irreparable i total.

  Per demés, un vot per Can Catòlics. Can Catòlics, podría arriba a ser,amb una mica de traça, un centre popular de perspectives diàfanes i d’una positiva inflùencia en el món cultural de la nostra ciutat. Es clar que, per a això caldria donar-hi una nova empenta, una nova dimensió de servei ciutadà. Caldria que les Digníssimes Autoritats, les agrupacions cíviques, els grups d’inventiva cultural i preocupació ciutadana, es plantegessin a nivell comunitari el que podria ser el “.Centre pro desenvolupament cultural i ciutadà de Banyoles i Comarca”. O bé, senzillament, “Can Catòlics 2000”.

  Ara que els Sants i els catòlics, han decidit integrar-se a una vida més arrecerada a les esglésies o a les intimitats, i catòlic voldria tenir la seva vertadera connotació d’”universal”, penso que valdria la pena replantejar-se el tema. Valdria la pena que, a cor de poble, el poble hi tingués casa, recer. I potser, aquell antic Can Catòlics de la nostra joventut d’amistat i faràndula, esdevindria casal de les noves generacions.

  Pel demés, amic Enric, un record cordial des del fons del temps en que tot semblava difícil, però possible. A reveure.

                                                                                         Jaume Farriol

Dàcada anys 70 - Any 1979

“HOME AMB BLUES”

 

Representació al teatre Victòria. Muntatge del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, conjuntament amb el Teatre de l’Escorpí i el conjunt de jazz “La locomotora negra”. El muntatge s’ha fet sobre poemes d’autors catalans als quals se’ls ha adaptat diverses peces musicals, des de la música anomenada de “fons” fins a altres peces de ball. La forma conjunta que agafa la representació és la d’un musical poètic on els actors, igual que els músics, no nomès reciten, parlen o presenten, sinó que també ballen i canten al ritme que “ La Locomotora Negra” interpreta.

  “Home amb blues”, el poema que dòna nom a l’espectacle és de Joaquim Horta, i forma part del llibre “Home que espera” (1957), el qual segueix la mateixa estructura poètica utilitzada per a l’excepcional músic Duke Ellington en la part titulada “The Blues”.

  Al llarg de dues hores de durada que té aquest espectacle es pot veure la interpretació de 43 composicions poètiques d’autors del nostre segle agrupats en diversos blocs temàtics: la solitud, l’amor, la mort, etc. “Home amb blues· es va representar a Horta en dues temporades diferents obtenint un gran èxit de públic.

  L’Obra Cultural de la Caixa i el Grup Sarau de Bayoles han estat els interessats a que aquest espectacle que volta per les nostres terres, es pogués veure també a la nostra ciutat

Dècada anys 70 - Any 1979

“HOME AMB BLUES”

 

Representació al teatre Victòria. Muntatge del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, conjuntament amb el Teatre de l’Escorpí i el conjunt de jazz “La locomotora negra”. El muntatge s’ha fet sobre poemes d’autors catalans als quals se’ls ha adaptat diverses peces musicals, des de la música anomenada de “fons” fins a altres peces de ball. La forma conjunta que agafa la representació és la d’un musical poètic on els actors, igual que els músics, no nomès reciten, parlen o presenten, sinó que també ballen i canten al ritme que “ La Locomotora Negra” interpreta.

  “Home amb blues”, el poema que dòna nom a l’espectacle és de Joaquim Horta, i forma part del llibre “Home que espera” (1957), el qual segueix la mateixa estructura poètica utilitzada per a l’excepcional músic Duke Ellington en la part titulada “The Blues”.

  Al llarg de dues hores de durada que té aquest espectacle es pot veure la interpretació de 43 composicions poètiques d’autors del nostre segle agrupats en diversos blocs temàtics: la solitud, l’amor, la mort, etc. “Home amb blues· es va representar a Horta en dues temporades diferents obtenint un gran èxit de públic.

  L’Obra Cultural de la Caixa i el Grup Sarau de Bayoles han estat els interessats a que aquest espectacle que volta per les nostres terres, es pogués veure també a la nostra ciutat

Dècada anys 70 - Any 1979

PRENENT CAFÈ AMB ELS CÒMICS

 

  Cada any quan manquen uns dies per les festes de sant Martirià, un grup de la R.de B. acostumen anar un vespre a veure els assaigs de l’obra de teatre que ens representen en aquestes diades festives els components de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics. Aquest any els hem trobat a tots en pla de xerrada al voltant d’una taula desgranant les divertides ocurrències sorgides fa alguns anys de la ploma de l’excel.lent autor i actor còmic barceloní Rafel Anglada. El cafè és a l’escenari i l’escenari i l´’escena que assagen correspon al segon acte de la comèdia L’AMOR VENI EN TAXI.

  Dretes entorn de la taula hi ha “Donya Serafina” (Carme Quer), senyora de la casa que junt amb la seva neboda Emília (Glòria Cunill) serveixen el cafè a un grup de convidants que són la “´vídua Rosselló” (Elionor Puig), una senyora enfalagosa que sembla escapada d’una auca de T.B.O.; el “recomanat del senyor Torroella” (Josep Maria Angelats), bon jan com n’hi ha pocs, i un taxista (Joan Olivas) amic de la “pela” i del traguinyol. L’amo de la casa, el “senyor Martí (Jaume Oller) s’ajunta al grup i la cosa s’anima quan entra a la tertúlia l’Albert (Enric Tubert) exaltat i enfurismat amb aires d’envestir al taxista espantadís.

  L’escena és francament còmica i hom no pot evitar la rialla continuada sobretot en els finals d’acte quan tothom està pendent del taxista estupefacte. La comèdia va de sorpresa en sorpresa i gairebé es pot dir que hi ha com un “suspense” quan entra la senyoreta que tothom cerca i que és la causa de l’ànsia de tots els reunits. La dona esperada és “Ella” i l’interpreta Josefina Julbe en un paper diferent dels que ha fet fins ara. Hi ha també una infermera arriada que la noia Carme Llach fa amb escotoriment.

  Quan acaba l’acte, els actors ens conviden a prendre cafè en el mateix escenari. Es ben original. Allí la fem petar:

- Com és que torneu a fer una obra que ja havíeu fet anys enrera?

-Mireu –ens diu en Tubert- Penseu que ens hem fet un tip de llegir obres i no en trobàvem cap d’adequada i que tingués una mica de qualitat i que al mateix temps divertís a l’espectador. A l’últim ens vam decidir per “L’amor venia en taxi” perquè crec que encara que s’hagi fet, són molts els que no la recorden i molts més que no l’han vista.

- A Banyoles es va fer un parell de vegades...

- La va estrenar –ara és l’Olivas el que ens informa- la mateixa Companyia d’en Rafel Anglada, que per cert aleshores portava un conjunt extraordinari amb la Maria Vila, Mercè Bruquetas, Joan Fernandez, Ferran Velat i el mateix Anglada, dirigits per Ramon Duran. D’això fa ara uns vint anys. Al cap de dos anys – any 1961- vàrem representar-la nosaltres una nit de les festes de Sant Martirià, i els que la van veure són els que continuament ens preguntàven perquè no la tornàvem a fer.

- Sou els mateixos que vareu representar-la fa 18 anys?

- Només tres – ens diu Jaume Oller-, jo hi feia el fill i ara faré el pare; l’Olivas segueix fent de taxista ja que aquest és un paper molt “seu”, i la Puig que també ha canviat de paper. Crec que aquesta vegada amb el conjunt que formem, la comèdia gairebé es pot dir que constituirà una estrena.

 - Us ha portat molta feina d’assaig?

- Ens en porta encara – ens diu la Glòria Cunill-, i això que assaigem des de passades les festes de la mare de Déu d’Agost.

- Dos mesos assajant. Així ja us pot quedar bé!

- Sempre hi ha coses per polir.Fins i tot el dia de la representació, en tot moment s’han de solucionar problemes..- ens contesta Carme Quer.

- Evidentment que nosaltres els espectadors, a vegades no ens fem el càrrec que una comèdia que ens fa passar l’estona un parell d’hores pugui portar tanta complicació.

-Com totes les coses, el treball interior, el que no veu el públic és el més complicat. I és que en teatre no solament s’ha de dirigir a l’actor ensenyant-li a dir bé el paper, sinó que ha de ser el gest, el caminar, el saber escoltar (això és molt important també), i després encara l’estar pendent de tot el treball d’utillatge, decoració, llums, vestuari, maquillatge i coses que passen desapercebudes i que tenen la seva importància per assolir un èxit o un fracàs, aneu a saber. I a més,aquest any tenim més feina ja que ens han deixat un escenari “infernal”.

- I això a que és degut?

- Quan van venir Els Joglars va resultar que portaven un muntatge escenografic tan complicat que no els hi cabia a l’escenari. La solució va ser fer un gros forat al ciclorama i ens l’han deixat tan desballastat que ara hem hagut d’esgavallar-lo.

- Bé, però així tindreu l’escenari més gran i us hi moureu més bé.

- Però a l’hivern sense aquesta mampara hi passarà una rispa que tots ens hi refredarem – ens contesta la Fina Julbe.

- Com aquest pollastre que està ben afònic.

I ens ensenyen un pollastre que és en un racó d’escenari, trist i mansoi.

-És el nou actor de la Companyia –diu l’Oller

-Ens l’ha deixat en Callís per assajar – remata en Tubert

-Mai de la vida haviem dirigit un pollastre – ens diu Olivas- A veure, necessitem consells de gent entesa en pollastres. Com s’ha de fer perquè en un moment donat de l’escena, aquest es posi a cantar?

- Perquè no busqueu un doble?

- Jo ja volia escriure a Televisió – ens diu la Puig- L’Iñigo ens podria proporcionar algun d’aquells imitadors de “Directísimo”.

Les noies riuen i diuen que ja hi ha algú que s’està entrenant en fer el cant de l’animalet. La cosa s’anima fins que en Joan Bosch, l’apuntador, posa el crit al cel dient:

-Apa, apa, que es fa tard. Seguim l’assaig.

- Ah, a veure si aquests de la Revista de Banyoles parleu una mica de l’apuntador. Es el que els actors apreciem més.

 Quan en Bosch agafa l’exemplar i es posa al coverol, nosaltres abandonem els seients al costat del ben avingut grup de teatre de Banyoles, i anem cap al pati de butaques a contemplar una estona l’assaig de “·L’amor venia en taxi”.

 Quan marxem, veient l’entusiasme d’aquesta gent, pensem que tot no els hi pot sortir com ells voldrien perquè el dilema és aquest: Cantarà o no cantarà el pollastre?. Hi diem a l’Enric Tubert i ens contesta:

-Pitjor per el si no canta... perquè si ens fa quedar malament....ens el cruspirem a l’ast després de la representació.

 Són així de divertits. Ara és qúestió que la diversió ens arribi a nosaltres. Bones festes i bon riure!

                                                              R. de B. Grup

Dècada anys 70 - Any 1979

ULLS DE GAT NEGRE DINS LA FOSCA

Trencaclosques d’un muntatge de mots encreuats

 

  Diuen que un bon dia s’adonaren que en aquest pais les coses no anaven tal com sembla ésser, i es posaren a treballar en quelcom que els servís pera donar llur visió del moment actual. I varen escollir uns textos posant-los sobre la taula.

  “La gent del teatre ha de fer quelcom més que completar uns textos o idees; han de destruir la imatge fossilitzada del teatre per tal d’abastar l’objectvitat d’una idea o acció, sobrepassant la paraula i el gest, el silenci i el soroll, i les imposicions d’una gent capada espiritualment”. Agafant-se en les paraules d’Artaud van crear el muntatge a can Xapes de Cornellà del Terri i una nit de juny el tenien enllestit a l’escenari del “Catòlics”. Li van posar de nom “ULLS DE GAT NEGRE SOBRE LA FOSCA, ulls que van llambregar en textos de Rodolf Sirera, V. Andrés Estallés, Palau i Fabré, Benet i Jornet, Martí Pol, Carme Riera, Peter Biuschel, Bertold Bretch, Gabrel Ferreter, Antonin Artaud i Pere Calders.

  Silenci, que comença. Cinquanta persones a la fosca. Cent ulls de gat negre contemplant la foscor. Molts més entre públic i escenari. Estrident cop d’efecte musical espategant la negror. Sotanes arnades manllevades del retaule solanesc serveixen per plastificar el quadre entorn del paralític que aixeca el braç mentre sona l’Arriiba escuadras a vencer” per recordar-nos la temàtica preferida de Saura en l’època franquista soterrant escenes sota simbolismes inescaients en els temps actuals.. Ulls de gat negre dins la fosca que sotgen una mort petita: és un instint de pàtria, és un desig de l’arbre, i del cel, i del cànter, i el llençol i la brossa. Els ulls de gat negre travessen la fosca i volen veure la pàtria lliure, lluminosa i alta que també intenta veure Estellés. Mentrestant, els mots encreuats van passant pel trencaclosques “bramonístic” i els ulls de gat negre procuren entrar dins el maletí televisiu muntat per en Pep que escup cinta combinada de blau i blanc, d’un blau cel blau mar blau imperi, d’un blanc serafí blanc d’Espanya blanc renta més blanc, mentre torna la bellesa del temps que l’home de la vella coneguda olor escriuria ignorant que sota la mar aclaparadora li plourien les preguntes del president del PEN català que es mouria al costat de la màquina d’escriure de Martí Pol qui vagareja tot sol pels carrers en silenci i cada vespre escolta el cant de les sirenes des del terrat de casa seva on també els ulls de gat negre hereten l’esperança dels avis alliçonats per múltiples anys d’experiencia proclamant que els qui manen són sempre els poderosos i que el món progressa de gairell i això ho diuen els que es mouen per la platja estiuejant victoriosos passant per sota les potes del gat negre mentre contemplen els ulls grossos del mim Llorà semblant a monsieur Hulot que guarda els ulls de gat al canastró de la pesca i a la vesprada es tanca a la cambra per saltar com la bèstia negra de Cocteau quan la bella es corseca pel ròsec del càncer mentre espera inutilment el temps de les ereccions i les noies es miren als ulls en el llit vertical sentint-se eixelaiades, solitaries i porugues per més que vessin amor i posin per testimoni les gavines i de l’oncle Jodock no en sapiguen res..

  “La literatura, el teatre, pot ajudar a canviar les coses” – diu Carme Riera, la que ens deixa amor, la mar com a apenyora-, perquè sens dubte la creació d’un univers de ficció comporta ja d’entrada una rebel.lió: la no acceptació del món real, la negació del sistema i de la norma i la necessitat de construir una altra realitat diferent: la revolució i la utopía”.

  I els cinquanta sentim pensant que ens vé l’amnèsia perquè a la plaça toquen sardanes, i l’esforç no s’agraeix perquè tot s’oblida, fins els,poemes inacabats de Bretch, d’Artaud i del Ferreter de la Lletra d’Or que clouen el collages de mots encreuats deixant el regust de sal de l’oli de ricí amanit pels Sarauistes que no estan de rondalles perquè sempre fa una mica de por que el,vent de garbí s’emporti en Morgat, el drac i les goges, per més que siguin contes de la vora del foc o de sota la teiera de la plaça.

 Diuen que ha arribat el canvi. El canvi dels ulls de gat negre dins la fosca: ulls de gat negre de l’actor, ulls que veuen clar a la fosca, ulls que no hi veuen a la claror. Ulls que traspassen més enllà de la seva mirada per a portar-la a comprendre el garbuix alliçonador d’un teatre d’imatges suggestives i suggerents que ells han procurat d’ironitzar-lo i infondre-li la gràcia del contrast.

  Diuen que nomes ens calen uns ulls de gat a tots.

                                                         (Galat a Revista de Banyoles)

 

 Fitxa: Títol: ULLS DE GAT NEGRE DINS LA FOSCA.

Representació: dies 16 i 17 de juny, al Cercle de Catòlics de Banyoles.

 Els que l’han fet: Jesús Bramon, Dolors Cels, Pere Coll, Mani Cunill, Sussi Geli, Carme Mariscot, Josep Oliver, Josep Pagès, Xavi Palmada, Xavi Rabell i Jaume Ribera.

  Entreteniment per a fer pensar: Repartit en un full per a llegir durant els entreactes. Títol: SARAU (programació d’aparició única).

Dècada anys 70 - Any 1979

“HAMLET” A LA PLAÇA DEL MONESTIR

 

  El dissabte dia 11 d’agost a les 1o de la nit a la plaça del Monestir hi tindrà lloc un gran aconteixement teatral presentant-se la Companyia de Teatre Itinerant Català amb l’obra de William Shakespeare “Hamlet, princep de Dinamarca” en la traducció de Terenci Moix.

  Aquesta Companyia formada especialment per aquesta representació, constitueix un intent per descentralitzar el teatre i d’elaborar i treballar de forma professional uns textos importants, tant per la seva qualitat com pels seus actors.

  “Hamlet” es va representar durant molts dies a la Plaça del Rei de Barcelona. Dirigeix Pere Planella, un dels directors del Teatre Lliure, i en la interpretació veurem a Enric Majó que també fou el Hamlet presentat per televisió. Pere Planella diu que l’Enric Majó és un punt fonamental del teatre Itinerant. Precisament per haver representat el personatge de Hamlet a televisió i per la seva capacitat de realitzar un treball ben fet es va veure la possibilitat de que representés el mateix personatge.

  “Hamlet” es va representar darrerament a la plaça de Sant Domènec a Girona, i molta gent es va haver de quedar dreta per manca de seient. La nostra companya de “Punt Diari”, Isabel Juanola pogué copsar aquestes declaracions del seu director Pere Planella:

  Sobre la visió que té del Hamlet com a personatge:

-Penso que el Hamlet no és un personatge tan trascendent com ens han fet creure, lligat sempre a la calavera i fent-se preguntes sobre la existència, sinó que és un personatge divertit i molt irònic. Sobretot la ironia és un dels aspectes que caldria remarcar. Penso que “l’ésser o no ésser” que sempre s’ha lligat a la visió del “Hamlet· no correspon a la seva situació i que el personatge s’ha de veure des d’un prisma diferent. Cal treure-li molta trascendència en aquest sentit”.

  Sobre la representació televisiva del circuit català:

-Penso que la realització de televisió feta per Antoni Chic i Terenci Moix no té res a veure amb l’obra que ara representem, o almenys amb el muntatge. Terenci Moix ha repassat i ha trasformat la seva traducció, reduint i ampliant diversos aspectes, ja que la televisió és un mitjà molt diferent i que requereix un enfocament a base de primers plans i altres recursos.

  La direcció de Pere Planella juntament amb la interpretació d’Enric Majó i l’adaptació de l’obra per Terenci Moix,constitueixen sens dubte una garantia per assegurar la qualitat de l’obra que tindrà a més a més una interpretació de conjunt en la que sobresurten figures del teatre català com Jordi Serrat, Montserrat Salvador, Josep Torrents, Marta Angelat, Joan Miralles, Joan Vallés, Francesc Luchetti, Josep Madern, Carles Sales, Josep Sais, Jesus Ferrer, Miquel Graneri, Joaquim Cardona, Ferran Baile i una escenografia i vestuari d’una gran qualitat a càrrec de Montse Amenós i Isidre Prunés.

Dècada anys 70 - Any 1979

“ELS JOGLARS” A BANYOLES

 

  El diumenge dia 24, festa de Sant Joan, a les 8 de la tarda, en el teatre del Cercle de Catòlics es presentarà a l’espectador de la nostra ciutat la representació de l’obra “M-7 CATALONIA”, darrera creació dels Joglars, un digne remat al cicle teatral que des del mes de febrer sen’s ha anat oferint intermitentment sota la denominació de “Teatre als Catolics”.

 Serveixin aquestes ratlles de l’escriptor olotí R. Barnera com a preàmbul d’aquest esdeveniment teatral:

  Quan han quedat completament apagats tots els artificis que “LA TORNA” va fer esclatar, sembla que la nova presència dels JOGLARS a l’escena no tingui la força que cada nova estrena d’aquest grup teatral abans feia suposar. La realitat, però, no és exactament així. Ni la normalitat ha tornat del tot, ni la rutina s’ha apoderat d’aquesta expectació que envoltava les estrenes d’ELS JOGLARS. Què ha passat, doncs?

  Una sèrie de reaccions provocades per la temàtica de LA TORNA donaren una nova i inesperada dimensió a ELS JOGLARS que sobrepassà l’àmbit estrictament teatral quant a creació artística i aportació cultural del medi, pero no com a tribuna i reflex de la societat i, per tant, sortosament no fèu res més que confirmar la vida i la força del “fet teatral”. Amb tot, aquesta nova dimensió eclipsà fortament el teatre com a expressió creadora i lliure, traslladant la polémica i l‘atenció al camp político-social.I això era bo perquè és en aquest camp on cal discutir i solucionar les grans contradiccions: és llàstima, però, que aquestes reaccions aïllin, no sé si conscientment i inconscientment el fet primer,  no valorin la importància que realment té. Una gran majoria dels polemistes que van intervenir en l’afer han ignorat el fet teatral, i, una vegada ha passat el temps, també les seves conseqüencies.

  I tot això és ben palpable. L’Albert Boadella és a la Model, i ni ell ni els altres ja no surten als diaris. Per altra banda, “M7 CATALONIA”, que en els primers moments va provocar una certa expectació general – sobretot per si es detectava la presència física d’en Boadella a les estrenes-, s’ha anat diluïnt perquè segurament no ha provocat les reaccions que molts esperaven, encara que denunciï una altra realitat tan o més punyent, o que plantegi un autèntic problema d’identitat nacional i comunitària. I aquesta gran majoria tampoc no s’ha assabentat que al Festival Internacional de Teatre d’Hamburg, ELS JOGLARS hagin hagut de sortor fins quinze vegades a saludar; ni de les crítiques apoteòsiques a Roma.

  El fet és demostratiu, però de la manipulació que a tots nivells sofreix el nostre món -  Heus ací un altre dels postulats de M-7 CATATALONIA – i que una vegada passats els efectes a quasi ningu no li interessa el fonament. Així el teatre continua marginat, quasi buit, el nivell cultural del país com sempre i les nostres perspectives abocades a esdevenir una de les reserves destinades a “souvenir”, segons l’informe “Wallace Müller”, d’on surt l’espectacle “M-.7 Catalònia”, una de les cultures al voltant del Mediterrani que són objecte d’estudi i recuperació dins la planificació general d’aquest informe, i que com diu Albert Boadella... “nosaltres hem esdevingut els conserges del Mediterrani per guardar i entretenir les cases de vacances dels bàrbars instal.lats al voltant d’un mar que s’acosta cada dia més a un sanitari públic”.

  ELS JOGLARS vénen a Banyoles amb un espectacle digne de la seva trajectòria, un esglaó més d’aquesta magnífica aportació al teatre, a la cultura i a la identitat de la nostra comunitat. Amb tot, aquesta vegada el seu director no hi serà.

Trajectòria d’ELS JOGLARS

ESPECTACLES. 1962: Mimodrames – 1964: L’art del mim – 1965: Deixebles del silenci – Pantomimes del Music.Hal – 1966: Programa infantil – Mimetismes – 1967: Calidoscopi – 1968: El diari – 1970: El Joc – 1972: Cruel Ubris – 1973: Mary d’Ous – 1974: Alies Serrallonga – 1977: La torna – 1978: M-7 Catalonia.

Nota afegida per Joan Olivas,el dia 12 de juliol 2014 : En el teatre del Centre de Catòlics de Banyoles, Els Joglars van cometre una falta imperdonable: Ens van desmuntar tota la pantalla del Ciclorama  que des dels anys de La assió,- ja feia més de 20 anys- era fixe al fons de l’escenari. A partir de llavors, els espectacles que es feien en el teatre estarien absents els efectes luminotècnics especials que s’oferien en aquella monumental pantalla del Ciclorama. Quan vam veure aquella destrossa, vam quedar esgarrifats.  

Dècada anys 70 - Any 1979

MAGNÈSIA

L’efervescent arrancada dels joves

 

  Tanmateix aquests joves han pogut sortir amb la seva. Feia molt de temps que sentien el pessigolleig escènic, però mai s’atrevien a posar la primera pedra. No sé quantes comèdies han assajat, potser tres o quatre, però a mig fer tot quedava aigualit. Els hi mancava la persona que sapigués posar el punt saborós a l’aigua, la que aconseguís arrancar-los de l’estancament mitjançant un petit pols de “magnèsia” a l’aigua adormida en el vas on es negava el grup.  L’empenta els hi ha donat una home d’experiencia com és l’Enric Tubert qui els hi ha endosat la coneguda “MAGNÈSIA”, obra senzilla sense gaires complicacions de muntatge a fi de que sigués també de bon treure per el director per tal de permetre’li dedicar-s’hi unes hores a ensinistrar-los. El mateix novell Grup ho diu en el programa”

“Aprofitant el Cicle de Teatre en el Cercle de Catòlics ens hem presentat com un grup de joves que la majoria ja hem fet quelcom dins el món del teatre, alguns han col.laborat amb l’Agrupació del Cercle i el Grup Sarau, d’altres amb grups escolars, i tots d’una manera o altre hem fet els nostres Pastorets.

  No som un grup amb nom, sinó uns joves que ens agrada el teatre, i amb el temps irem formant la idea que portem de fer un grup estable. La nostra línia teatral també l’anirem decidint a mesura que el grup es vagi formant, ja que per a nosaltres “fer teatre” és quelcom més que representar una obra, és un mitjà d’esplai, d’expressió, de fer grup, etc.

  Malgrat que aquesta obra sigui un tant senzilla, l’hem triat perquè hem vist que per ser la primera en conjunt estava al nostre abast.

  Tant de bo, doncs, que el nostre grup pugui tirar endavant i ser d’aquí un temps un grup estable de teatre”.

 

La farsa còmica de Joaquim Fernández Carbonell és molt coneguda per l’assidu al teatre i assistent a les representacions del teatre del Cercle de Catòlics. Amb el temps, la comèdia ha guanyat en efectivitat puix la trama que desenvolupa sembla ara més plaent i mordaç. L’acció passa en el país imaginari de Magnèsia amb un règim monàrquic que se’n va per terra, que uns conspiradors aprofiten per enfonsar-lo més a base de fer explotar inofensives bombes. Els anarquistes triomfen i escalen el poder però ignorant que en el nou govern hi hauran les mateixes persones. És allò que  sempre hem sentit dir “que s’ha de produïr un canvi per...seguir tot igual”.

  La comèdia l’han feta amb un bon ritme, potser a vegades una mica massa esvalotats, però tenia un avantatge que no sempre es pot dir d’un grup que comença: que no varen fer patir el públic, no va haver-hi llacunes ni despistaments propis de principiants, tot va anar planer, es tenien el text ben sabut i rebatut, anaven tranquils, vaja. És evident que els hi mancava una mica més d’eficiència en els ressorts còmics ja que es podien haver aprofitat molt més algunes situacions, però no anem a mirar tan prim puix els repartiments en gent que comença es fan una mica improvisadament, “tu faràs aquest paper, jo faré aquell altre”, sense pensar que n’hi podien haver d’equivocats. Que això ha passat en aquest “·debut” és evident, però s’ha vist bé que tots han fet el que els hi ha pertocat amb un gran entusiasme resultant-ne una representació favorable deixant en el públic una sensació com si haguèssin actuat més d’una vegada. És clar que alguns d’ells ja ho havien fet: l’Enric Tubert, fill, que va interpretar el rei movent-se per l’escena amb una agilitat que podríem dir-ne hereditària i una dicció més acompassada (“frena, noi” devia dir-li el seu pare tot sovint)¸s’han vist ben dessimbolts els germans Gratacós, tant en Josep com en Joan; ha causat bon efecte en Xavi Constans, amb una bona veu i dicció,molt prometedor; en Josep Alsina ha estat un romàntic Galanetti; en Lluis Masgrau, escotorit i efectiu per la seva talla i decisió en el paper de Tiquis, encara que una mica orfe per mancar-li el seu company Miquis desaparegut com per art d’encantament dels personatges de la farsa.  L’Esteve Pagés s’ha agafat el personatge una mica seriosament, el prefecte de policia “sense forces” és prest a ridiculitzar-lo, ell però li ha donat un tomb molt més formal dintre una característica pròpia que promet molt. L’Esteve Angelats ha donat bé el tipus de revolucionari Barbutti, però l’Angelats ha de treballar una mica la seva veu engolada que en enraonar precipitadament fa que el públic perdi moltes paraules. Les noies totes han donat un to festiu tal com convenia a la comèdia, tant la Princesa, la Marta Rigau, com la Reina, la Carme Llach, i la serventa, Montse Boix, han servit la “magnèsia adequadament. Elles i ells han fet amb llur naturalitat i enardiment que aquest primer vas de “magnèsia” fos efervescent sense vessar. Si alguna cosa s’ha vessat ha estat l’entusiasme d’un públic que espera veure molt aviat que aquesta nova agrupació sense nom segueixi endavant.

 Han col.laborat també en aquesta representació en Miquel Tarradas,en Josep Constans, en Xavi Saderra i el Grup Sarau.

                                                  (Galat a Revista de Banyoles, juliol, 1979)