Dècada anys 70 - Any 1979

PRENENT CAFÈ AMB ELS CÒMICS

 

  Cada any quan manquen uns dies per les festes de sant Martirià, un grup de la R.de B. acostumen anar un vespre a veure els assaigs de l’obra de teatre que ens representen en aquestes diades festives els components de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics. Aquest any els hem trobat a tots en pla de xerrada al voltant d’una taula desgranant les divertides ocurrències sorgides fa alguns anys de la ploma de l’excel.lent autor i actor còmic barceloní Rafel Anglada. El cafè és a l’escenari i l’escenari i l´’escena que assagen correspon al segon acte de la comèdia L’AMOR VENI EN TAXI.

  Dretes entorn de la taula hi ha “Donya Serafina” (Carme Quer), senyora de la casa que junt amb la seva neboda Emília (Glòria Cunill) serveixen el cafè a un grup de convidants que són la “´vídua Rosselló” (Elionor Puig), una senyora enfalagosa que sembla escapada d’una auca de T.B.O.; el “recomanat del senyor Torroella” (Josep Maria Angelats), bon jan com n’hi ha pocs, i un taxista (Joan Olivas) amic de la “pela” i del traguinyol. L’amo de la casa, el “senyor Martí (Jaume Oller) s’ajunta al grup i la cosa s’anima quan entra a la tertúlia l’Albert (Enric Tubert) exaltat i enfurismat amb aires d’envestir al taxista espantadís.

  L’escena és francament còmica i hom no pot evitar la rialla continuada sobretot en els finals d’acte quan tothom està pendent del taxista estupefacte. La comèdia va de sorpresa en sorpresa i gairebé es pot dir que hi ha com un “suspense” quan entra la senyoreta que tothom cerca i que és la causa de l’ànsia de tots els reunits. La dona esperada és “Ella” i l’interpreta Josefina Julbe en un paper diferent dels que ha fet fins ara. Hi ha també una infermera arriada que la noia Carme Llach fa amb escotoriment.

  Quan acaba l’acte, els actors ens conviden a prendre cafè en el mateix escenari. Es ben original. Allí la fem petar:

- Com és que torneu a fer una obra que ja havíeu fet anys enrera?

-Mireu –ens diu en Tubert- Penseu que ens hem fet un tip de llegir obres i no en trobàvem cap d’adequada i que tingués una mica de qualitat i que al mateix temps divertís a l’espectador. A l’últim ens vam decidir per “L’amor venia en taxi” perquè crec que encara que s’hagi fet, són molts els que no la recorden i molts més que no l’han vista.

- A Banyoles es va fer un parell de vegades...

- La va estrenar –ara és l’Olivas el que ens informa- la mateixa Companyia d’en Rafel Anglada, que per cert aleshores portava un conjunt extraordinari amb la Maria Vila, Mercè Bruquetas, Joan Fernandez, Ferran Velat i el mateix Anglada, dirigits per Ramon Duran. D’això fa ara uns vint anys. Al cap de dos anys – any 1961- vàrem representar-la nosaltres una nit de les festes de Sant Martirià, i els que la van veure són els que continuament ens preguntàven perquè no la tornàvem a fer.

- Sou els mateixos que vareu representar-la fa 18 anys?

- Només tres – ens diu Jaume Oller-, jo hi feia el fill i ara faré el pare; l’Olivas segueix fent de taxista ja que aquest és un paper molt “seu”, i la Puig que també ha canviat de paper. Crec que aquesta vegada amb el conjunt que formem, la comèdia gairebé es pot dir que constituirà una estrena.

 - Us ha portat molta feina d’assaig?

- Ens en porta encara – ens diu la Glòria Cunill-, i això que assaigem des de passades les festes de la mare de Déu d’Agost.

- Dos mesos assajant. Així ja us pot quedar bé!

- Sempre hi ha coses per polir.Fins i tot el dia de la representació, en tot moment s’han de solucionar problemes..- ens contesta Carme Quer.

- Evidentment que nosaltres els espectadors, a vegades no ens fem el càrrec que una comèdia que ens fa passar l’estona un parell d’hores pugui portar tanta complicació.

-Com totes les coses, el treball interior, el que no veu el públic és el més complicat. I és que en teatre no solament s’ha de dirigir a l’actor ensenyant-li a dir bé el paper, sinó que ha de ser el gest, el caminar, el saber escoltar (això és molt important també), i després encara l’estar pendent de tot el treball d’utillatge, decoració, llums, vestuari, maquillatge i coses que passen desapercebudes i que tenen la seva importància per assolir un èxit o un fracàs, aneu a saber. I a més,aquest any tenim més feina ja que ens han deixat un escenari “infernal”.

- I això a que és degut?

- Quan van venir Els Joglars va resultar que portaven un muntatge escenografic tan complicat que no els hi cabia a l’escenari. La solució va ser fer un gros forat al ciclorama i ens l’han deixat tan desballastat que ara hem hagut d’esgavallar-lo.

- Bé, però així tindreu l’escenari més gran i us hi moureu més bé.

- Però a l’hivern sense aquesta mampara hi passarà una rispa que tots ens hi refredarem – ens contesta la Fina Julbe.

- Com aquest pollastre que està ben afònic.

I ens ensenyen un pollastre que és en un racó d’escenari, trist i mansoi.

-És el nou actor de la Companyia –diu l’Oller

-Ens l’ha deixat en Callís per assajar – remata en Tubert

-Mai de la vida haviem dirigit un pollastre – ens diu Olivas- A veure, necessitem consells de gent entesa en pollastres. Com s’ha de fer perquè en un moment donat de l’escena, aquest es posi a cantar?

- Perquè no busqueu un doble?

- Jo ja volia escriure a Televisió – ens diu la Puig- L’Iñigo ens podria proporcionar algun d’aquells imitadors de “Directísimo”.

Les noies riuen i diuen que ja hi ha algú que s’està entrenant en fer el cant de l’animalet. La cosa s’anima fins que en Joan Bosch, l’apuntador, posa el crit al cel dient:

-Apa, apa, que es fa tard. Seguim l’assaig.

- Ah, a veure si aquests de la Revista de Banyoles parleu una mica de l’apuntador. Es el que els actors apreciem més.

 Quan en Bosch agafa l’exemplar i es posa al coverol, nosaltres abandonem els seients al costat del ben avingut grup de teatre de Banyoles, i anem cap al pati de butaques a contemplar una estona l’assaig de “·L’amor venia en taxi”.

 Quan marxem, veient l’entusiasme d’aquesta gent, pensem que tot no els hi pot sortir com ells voldrien perquè el dilema és aquest: Cantarà o no cantarà el pollastre?. Hi diem a l’Enric Tubert i ens contesta:

-Pitjor per el si no canta... perquè si ens fa quedar malament....ens el cruspirem a l’ast després de la representació.

 Són així de divertits. Ara és qúestió que la diversió ens arribi a nosaltres. Bones festes i bon riure!

                                                              R. de B. Grup