Dècada anys 70 - Any 1979

MAGNÈSIA

L’efervescent arrancada dels joves

 

  Tanmateix aquests joves han pogut sortir amb la seva. Feia molt de temps que sentien el pessigolleig escènic, però mai s’atrevien a posar la primera pedra. No sé quantes comèdies han assajat, potser tres o quatre, però a mig fer tot quedava aigualit. Els hi mancava la persona que sapigués posar el punt saborós a l’aigua, la que aconseguís arrancar-los de l’estancament mitjançant un petit pols de “magnèsia” a l’aigua adormida en el vas on es negava el grup.  L’empenta els hi ha donat una home d’experiencia com és l’Enric Tubert qui els hi ha endosat la coneguda “MAGNÈSIA”, obra senzilla sense gaires complicacions de muntatge a fi de que sigués també de bon treure per el director per tal de permetre’li dedicar-s’hi unes hores a ensinistrar-los. El mateix novell Grup ho diu en el programa”

“Aprofitant el Cicle de Teatre en el Cercle de Catòlics ens hem presentat com un grup de joves que la majoria ja hem fet quelcom dins el món del teatre, alguns han col.laborat amb l’Agrupació del Cercle i el Grup Sarau, d’altres amb grups escolars, i tots d’una manera o altre hem fet els nostres Pastorets.

  No som un grup amb nom, sinó uns joves que ens agrada el teatre, i amb el temps irem formant la idea que portem de fer un grup estable. La nostra línia teatral també l’anirem decidint a mesura que el grup es vagi formant, ja que per a nosaltres “fer teatre” és quelcom més que representar una obra, és un mitjà d’esplai, d’expressió, de fer grup, etc.

  Malgrat que aquesta obra sigui un tant senzilla, l’hem triat perquè hem vist que per ser la primera en conjunt estava al nostre abast.

  Tant de bo, doncs, que el nostre grup pugui tirar endavant i ser d’aquí un temps un grup estable de teatre”.

 

La farsa còmica de Joaquim Fernández Carbonell és molt coneguda per l’assidu al teatre i assistent a les representacions del teatre del Cercle de Catòlics. Amb el temps, la comèdia ha guanyat en efectivitat puix la trama que desenvolupa sembla ara més plaent i mordaç. L’acció passa en el país imaginari de Magnèsia amb un règim monàrquic que se’n va per terra, que uns conspiradors aprofiten per enfonsar-lo més a base de fer explotar inofensives bombes. Els anarquistes triomfen i escalen el poder però ignorant que en el nou govern hi hauran les mateixes persones. És allò que  sempre hem sentit dir “que s’ha de produïr un canvi per...seguir tot igual”.

  La comèdia l’han feta amb un bon ritme, potser a vegades una mica massa esvalotats, però tenia un avantatge que no sempre es pot dir d’un grup que comença: que no varen fer patir el públic, no va haver-hi llacunes ni despistaments propis de principiants, tot va anar planer, es tenien el text ben sabut i rebatut, anaven tranquils, vaja. És evident que els hi mancava una mica més d’eficiència en els ressorts còmics ja que es podien haver aprofitat molt més algunes situacions, però no anem a mirar tan prim puix els repartiments en gent que comença es fan una mica improvisadament, “tu faràs aquest paper, jo faré aquell altre”, sense pensar que n’hi podien haver d’equivocats. Que això ha passat en aquest “·debut” és evident, però s’ha vist bé que tots han fet el que els hi ha pertocat amb un gran entusiasme resultant-ne una representació favorable deixant en el públic una sensació com si haguèssin actuat més d’una vegada. És clar que alguns d’ells ja ho havien fet: l’Enric Tubert, fill, que va interpretar el rei movent-se per l’escena amb una agilitat que podríem dir-ne hereditària i una dicció més acompassada (“frena, noi” devia dir-li el seu pare tot sovint)¸s’han vist ben dessimbolts els germans Gratacós, tant en Josep com en Joan; ha causat bon efecte en Xavi Constans, amb una bona veu i dicció,molt prometedor; en Josep Alsina ha estat un romàntic Galanetti; en Lluis Masgrau, escotorit i efectiu per la seva talla i decisió en el paper de Tiquis, encara que una mica orfe per mancar-li el seu company Miquis desaparegut com per art d’encantament dels personatges de la farsa.  L’Esteve Pagés s’ha agafat el personatge una mica seriosament, el prefecte de policia “sense forces” és prest a ridiculitzar-lo, ell però li ha donat un tomb molt més formal dintre una característica pròpia que promet molt. L’Esteve Angelats ha donat bé el tipus de revolucionari Barbutti, però l’Angelats ha de treballar una mica la seva veu engolada que en enraonar precipitadament fa que el públic perdi moltes paraules. Les noies totes han donat un to festiu tal com convenia a la comèdia, tant la Princesa, la Marta Rigau, com la Reina, la Carme Llach, i la serventa, Montse Boix, han servit la “magnèsia adequadament. Elles i ells han fet amb llur naturalitat i enardiment que aquest primer vas de “magnèsia” fos efervescent sense vessar. Si alguna cosa s’ha vessat ha estat l’entusiasme d’un públic que espera veure molt aviat que aquesta nova agrupació sense nom segueixi endavant.

 Han col.laborat també en aquesta representació en Miquel Tarradas,en Josep Constans, en Xavi Saderra i el Grup Sarau.

                                                  (Galat a Revista de Banyoles, juliol, 1979)