Apunts: teatre pels pobles de la "província" (V)

Temps de festeig.- Des que festejo amb la Roser Recarens, d’Arbúcies (ens vam conèixer el 28 de setembre de 1952 en motiu de l’anada a aquella població del Montseny on vaig anar-hi per representar un monòleg) tinc problemes amb el grup de teatre banyolí ja que haig de fer moltes combinacions per anar a festejar, almenys una vegada al mes. Per anar a Arbúcies, sortint de Banyoles en un dia festiu, hi estic set hores. Es necessita estar molt enamorat per fer aquest “sacrifici”: sortir a les cinc del matí amb la Teisa; esperar-me una bona estona a l’estació del tren a Girona fins que arriba el tren de França en direció a Barcelona. Pujo al tren que em porta fins a Breda (on abans ha estat aturat una bona estona a l’estació de l’Empalme). Un cop a Breda, m’haig d’esperar al bar de l’estació ja que l’autobús d’Arbúcies-Sant Hilari no surt fins que han passat tres o quatre trens. Arribo a Arbúcies a les dotze del migdia. Els diumenges és dia de mercat i la Roser treballa a la seva perruqueria. No tanca fins a les dues. Anem a casa seva a dinar. I a les quatre de la tarda haig de tornar a marxar per tal de poder enllaçar en el tren. O sigui, que gairebé podria dir que vaig a Arbúcies a dinar a casa la xicota. Sort que la futura sogra fa un bon arròs. No es res d’estrany, doncs, que algunes vegades porti de bòlit a l’Agrupació Teatral ja que quan els hi dic que “aquest diumenge toca festeig”, han de fer moltes combinacions per poder actuar sense jo. En aquests casos, sempre es fa la comèdia “Els milons de l’oncle” ja que en tenir-hi una breu actuació em pot suplir el nostre apuntador Josep Fontbernat. Aquest noi, en el seu debut teatral es va impressionar tant en veure’s davant d’un teatre ple d’espectadors que li van tremolar les cames i va quedar plegat com un acordió. De totes maneres, gràcies amic per deixar-me anar a festejar de tant en tant. En Fontbernat és també un company meu de treball a les oficines del Banco Hispano Americano.

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (IV)

Un ball clerical.- A Sant Esteve de Llèmana hi hem arribat a les cinc de la tarda. Anem a saludar el senyor rector de la parròquia i ens diu: “Hem hagut de variar la programació. Ara, en comptes de la comèdia farem ball, però després del ball fareu la comèdia”. Potser no havia vist mai que un capellà organitzés un ball. El motiu era perquè s’havien de “sufragar” els “gastos” de la festa de la Vellesa. Els músics es posen sota l’escenari, perquè nosaltres poguem muntar els decorats. Ho fem al compàs de la música. Sembla que en fem més via.. Un com acabat el muntatge, que hem de fer?. Doncs, a ballar!. Tots els components del grup de teatre, nois i noies, ens posem a ballar. Ballo amb totes les actrius del grup, i les noies del poble ens contemplen admirades mentre esperen que algun actor se’ls hi acosti per treure-les a ballar, i com que ja ens havien vist actuar altres vegades (teníem un repertori de quinze obres del teatre català) totes esperaven poder ballar amb els “galants”. I els nois del poble s’atrevien a portar a ballar la primera actriu que estava “com un tren”. I les noies deien “Goita en Tòful com balla!”. Perquè des que vam fer “Don Gonzalo”, per la gent d’aquell poble jo sóc en Tòful. Quan s’acaba el ball, col.loquem les butaques i nosaltres comencem l’actuació. Éxit com sempre. En acabar, ja només pensem en la pròxima actuació, que serà a Salt en un escenari a l’aire lliure. Que no plogui. (13 maig 1953).

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (III)

Un repiscolabis teatral.- A les nou del vespre, l’alcalde de Banyoles ens convida a tots els del grup teatral a fer un repiscolabis com agraïment de la bona actuació que vam fer el dia de la funció benèfica dels Reis dels Pobres del passat mes de desembre. Hi som tots. La sala biblioteca de l’Ajuntament sembla un galliner. L’alcalde Miquel Boix ens ha donat les gràcies, al mateix temps que ens ha respatllat perquè col.laborem en la funció benèfica de la Festa de la Vellesa. Ha estat una trobada molt divertida ja que han sortit moltes anècdotes teatrals. Aquests veterans en saben un niu. Com és natural, ha sortit l’anècdota de sempre per part dels dos empleats de l’Ajuntament, en Pepet Freixa i en Maurici Garcia, que en l’obra “Don Gonzaloo l’orgull del gec” en l’escena que estàn berenant tots dos, disfruten de debó poguent dir aquella frase: “Aquests morts de gana de l’Ajuntament!” (29 abril 1953). Un fracàs teatral de públic.- A la tarda hem tingut un gran èxit de públic a Celrà. I a la nit ens han boicotejat l’espectacle a Flassà. En aquest poble tenen un Orfeó de 80 persones i un grup de teatre. Resulta que ells assaigen “Don Gonzalo...” i en saber que nosaltres hi anàvem a fer-la abans que ells, van fer una campanya dient a tots els habitants del poble que no anessin al teatre. Fins i tot van cremar els programes. I a l’entrada del teatre hi havia una comissió que no deixava entrar a ningú, fent-los entornar a tots cap a les seves cases. Fins i tot, l’empresari del local va estar una estona en contra nostra ja que es va absentar i no el trobàvem enlloc. Vam anar a casa seva i a la porta vam trobar un paper escrit que deia que si volíem actuar havíem de pagar per endavant els drets d’autor i el lloguer de la sala. Però nosaltres, en el nostre grup hi tenim dos representants dels drets d’autor, que ens van dir que si no ens deixaven actuar el que se la carregaria seria l’empresari. Resultat: que vam actuar amb pocs espectadors i que els pocs espectadors que hi havia a la sala van aplaudir al final de la representació. Vam anar a sopar tranquils i vam tenir discussions amb els dirigents de l’Orfeo Flassanenc. Al final es van disculpar i vam acabar donant-nos les mans. (1 de maig 1953).

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (II)

Dècada anys 50 del segle XX. Un “reventón” de nit.- La representació de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” a Castellfollit de la Roca ha estat un èxit. Jo crec que és la vegada que ens ha sortit més bé. Potser perque feia un any que no la representàvem i tots ja teníem ganes de tornar-la a fer. En l’escena del segon acte, quan els dos pretendents estem asseguts en un banc contemplant a la Conxita, en el moment en que fent el personatge de Tòful dic al primer pretendent que “jo tinc el número dos”, l’Enric Tubert s’aixeca del banc i jo caic a terra, amb tanta mala sort que per no perdre l’equilibri em vaig agafar a la cama d’una tauleta, cau la tauleta, enganxa el decorat, cau el decorat pel meu cim, trenca un porró que era a l’escena, es vessa tot el vi, i haguè un xix xap i un tip de riure de por. Es va tirar el teló i aquí no ha passat res. Havent acabat la funció (eren les dues de la matinada) vam haver de sopar perquè ja el teníem encarregat. I després de sopar vam sortir ràpidament cap a Banyoles, però a mig camí vam sentir un “poff!”. “Reventón”. Entre una cosa i una altra vam arribar a Banyoles a les cinc de la matinada. En Sarquella –marit de l’actriu Carme Torrres-, ens esperava a la plaça dels Turers. Ens va fer uns crits, dient-nos que “Això no és anar a fer comèdia, això és anar a fer el burro. S’ha acabat de fer teatre amb la meva dona. Noia, cap a casa!. Ja et pots despedir de la comèdia!”. (29 març 1953).

Apunts: teatre pels pobles de la "província" (I)

Dècada anys 50 del segle XX.- Hem anat a fer teatre a Montagut. Éxit. Ens han tornat a llogar per d’aquí quinze dies. He voltat per el poble amb quatre grosses barretes de pa que he comprat a una fleca i quatre llonganisses ben llargues en una carnisseria. Havíem de berenar una mica. Gairebé cada diumenge anem a fer teatre. Som els “artistes” de la Agrupación Teatral Bañolense”. El dia de Sant Josep vam anar a Santa Pau. El senyor rector de la parròquia es un “fan” de les meves actuacions. Tot el poble parla d’en Llàvia, un dels tipus que havia fet anys enrera en l’obra “El llaç etern”, quan fèiem teatre només homes sols en l’Agrupació del Círculo de Católics”. “El llaç etern” és un drama que feia plorar a tots els públics, però en Llàvia era l’únic personatge còmic. Des d’aleshores, a Santa Pau ja vaig quedar batejat com en Llàvia. “Si hi ha en Llàvia -deia el rector- l’éxit és assegurat”. Per això, en saber que jo actuaria, va fer posar en el programa que hi hauria un gran fi de festa amb en Llàvia “con lo más cómico de su repertorio”. Ens venen contractes d’arreu dels pobles del nostre entorn. A la tarda, a Montagut amb el drama “Cinc fills”, i a la nit a Castellfollit de la Roca amb “Don Gonzalo o l’orgull del gec”. Al final de les representacions, acompanyat de la Maria Rosa Cuevas fem un diàleg original de Irene López Heredia que he traduît al català: “Totes les dones són iguals”. (14 març 1953).

Anècdotes "teiatreres" de joventut

“En Pepet “Mona” era un bon noi que no estava gaire bé del cap. Es passejava tot el dia anant pels carrers amb un parell de càntirs a les mans que els anava omplint a les fonts dels carrers del poble; un cop plens els anava a buidar a casa seva per tornar altra volta cap a les fonts. Emplenar i buidar càntirs era la seva feina diària. Els diumenges venia al teatre del Catòlics i sempre trobava un racó per veure la comèdia, però en “Els Pastorets” no hi tenia lloc perquè sempre era ple. Damunt de l’escenari hi teníem travessat un tauló, i en aquest tauló s’hi va asseure en Pepet “Mona” per poder veure més bé els dimonis. La sorpresa i l’espant va ser gros quan vam veure que en Pepet davallava del cel. Sortosament no es va fer mal, però ja us podeu imaginar les rialles del públic en veure baixar en Pepet, que espolsant-se les calces i posant-se les mans al cap s’afegia amb els pastors camí de Betlem. A l’endemà, com si no hagués passat res, en Pepet “Mona” seguia omplint i buidant càntirs per les fonts de la ciutat. Una altra de bona va ser la d’una apagada de llum enmig d’una escena. La sala va quedar a les fosques i només se sentien els xiulets dels espectadors i els xisclets de les espectadores. Amb espelmes i una llanterna es va fer llum a en Jaume Geli que va sortir amb l’escala llarga portada de can Trull, i vestit de dimoni es va enfilar a l’escala per a arreglar els fusibles. Un cop encesos els llums va poder seguir la representació fins al final. Els aplaudiments foren per en Jaume Geli, el dimoni gros dels Pastorets. Les memòries de ”Un jove comediant” seguien amb els capítols De l’infantesa a l’acabament de la guerra civil – Del 1925 al 1939-. Del 1925 al 1939. Passo de llarg ja que hi ha moltes anècdotes que no corresponen al teatre i que ja són en altres llibres meus. Els capítols que fan referència al teatre són: A ca l’Enriquet carregat de cistells - Comèdies al carrer – La comèdia en camisa blava - . Seguia amb la Dècada dels anys quaranta, amb el debut fent el paper d’un sastre en l’obra “Trampa y cartón” i en “Don Juan Tenorio” en la que hi col.laborà l’actriu professional Elvira Jofre. Així ho vaig escriure: “ Elvira Jofre es va dedicar al doblatge de pel.licules. Amb la nova llei d’obligatorietat de doblatge en espanyol aconseguí tenir feina per molts anys, i va tenir el privilegi de doblar actrius com Greta Garbo, Greer Garson i Katherine Hepburn en els films de la distribuidora Metro Goldwyn Mayer. El meu debut.- Érem una colla que fèiem Els Pastorets al teatre del Catòlics. I quan es va representar el “Don Juan Tenorio” al teatre Mercantil ens van assignar un paper als més joves. Havíem de fer de “alguaciles, soldados, curiosos, esqueletos y estatuas”. Entre els “curiosos” n´hi havia de “embozados” i en aquest grup hi era jo amb la cara tapada per l’ala d’una capa. Contemplàvem una disputa entre “Don Juan” i “Luis Mejía”, i en un moment d’escena violenta, els “embozados” ens destapàvem i cridàvem “Don Juan!!”. És la vegada que he aprés el paper més de pressa. L’endemà, en els comentaris de carrer es deia que n’hi havia un tapat de cara que feia molt de riure. Jo em penso que feia llàstima. M’hauria volgut fondre. Només de començar ja em volia retirar del teatre, però en Pepet Freixa (director escènic i un dels primers actors de la Recreativa del Catòlics, i també director d’aquell Tenorio del Mercantil) m’havia vist fer el sastre de la comèdia de Muñoz Seca i el vell Soff dels Pastorets i em va venir a trobar a casa per engrescar-me a fer un paper en una obra que preparaven. Amb la meva timidesa no gosava presentar-me en un grup “dels grans”. Allò per a mi ja era massa. Se’m va emportar a l’escenari del teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador i allí començaria la meva llarga singladura artística.