Una setmana nadalenca a la Clínica

Degut a la meva caiguda a l’infern dels Pastorets del teatre Munucipal, em van ingressar immediatament a la Clínica Salus Infirmorum. Vuit o deu dies estirat al llit amb una cara com un tres peus i un ull de vellut que feia llàstima de veure. Encara sembla que veig en Jaume Farriol que no es podia aguantar el riure. Les Germanes de la Clínica van dir que mai havia passat tanta gent a visitar un accidentat. Bé, el cas és que quan vaig trobar-me més bé i el costellam no em feia mal –tenia tres o quatre costelles esquerdades- em vaig posar a escriure uns versos – jo en dic rodolins- nadalencs. Encara els conservo:

Nadal blanc. / Mai havia estat tan blanc. / Blanc de bates de metges, / d’infermeres i de llençols; amb les monges, tots dos sols.

Nadal d’un vell pastor / que en anar a adorar a Betlem / es va trobar en un racó / ficat al Clot de l’Infern.

I d’allí el van treure en cadira / àngels, dimonis i pastors, / metgeses, tramoistes, auxiliadors../ I també els apuntadors. / Nafrat i embolicat / i amb un gros ull de vellut, /estomacat i enguixat, / per poc més dic tururut!.

Aquí sóc molt ben cuidat, /ben menjat i ben punxat / per les dolces manetes / d’infermeres i germanetes..

A tot el personal / d’aquest bon hospital / us desitja un bon any nou / el pastor refet de nou.

El dia cinc de gener vaig rebre la visita dels Reis Mags de l’Orient.  I el meu agraïment també fou en forma de vers:

Gràcies per haver vingut / apreciades Majestats, / veig que no heu pas tingut / cap por de quedar glaçats. / Us parla Soff, aquell pastor / que per Nadal va ser a Betlem / i us vol fer una recomanació: / que tingueu sempre el pas ferm / i no feu com aquest vell pastor / que a punt d’arribar a Betlem / es va trobar en un racó / ficat en el clot de l’Infern. / I allí el van treure en cadira.....  (Repetició del vers nadalenc)  Sort que aquí sóc ben cuidat....... I per aquests altres Tres Reis / que mai m’han abandonat / perqué han tingut remeis / per deixar-me ben curat.  Sou, i us ho dic amb sinceritat! els Reis Sants i el doctor Carles Amagat. / A cap d’ells podré oblidar mai / com els reis sants Anna, i Bonai / i el que em va reparar / del davant i dels darreres:  el bon Rei, Sant Josep Lloveras. / I no em voldria deixar / el dels auxilis primers / que em van cosir i retratar / del dret i del revés! / a dintre d’aquella caserna / que en Soff la barba es tragué / i el màgic Doctor Serra / que al vell pastor va refer./  A aquests Reis Màgics de debó / els desitjo un bon any nou / i una  bona temporada!/  I que ens podem veure l’any que vé amb il-lusió / sense fer cap “costellada”.

El "Xou" de l'Acadèmia Abad Bonito

No sé perquè vaig col.laborar en l’espectacle festiu d’homenatge a l’Acadèmia Abad Bonito, ja que jo no vaig pas esser-ne alumne. En els anys en que l’Acadèmia funcionava jo ja era cobrador del lletres del Banco Hispano Americano de Banyoles, i a l’Acadèmia només hi havia entrat per anar al despatx del director, Josep Brugulat, a cobrar lletres de canvi. Però com que no tinc mai un no per a ningú, quan Farriol, Tubert i Garcia em van dir per col-laborar i organitzar el xou al teatre Mercantil ho vaig trobar perfecte. O sigui que entre tots quatre vam muntar el Xou Bonitu. I ens ho vam passar molt bé. A l’últim moment l’Enric Tubert es retirà del xou i  quedàrem tres els que havíem d’organitzar-lo, però com que en Farriol i en Garcia residien a Barcelona, gairebé m’ho vaig haver de fer sol, si bé sempre hi ha algunes persones que es presten a col.laborar. En Farriol proposà que el xou tingués el títol de Tot allò que volies saber sobre un Xou Bonito i no t’atrevies a preguntar, parodiant (la paròdia és un signe molt farriolesc) un  títol d’una pel-licula de Woody Allen. O sigui, que amb col-laboració de “velles glòries” del teatre banyolí i amb coreografies i ballets vam fer un espectacle còmic sobre un debat acadèmic, amb quadres com l’escola dels anys quaranta, un diàleg sobre el NO, (original de Karl Valentin) entre Farriol i Olivas, i una altra del mateix autor en la que jo escrivia una carta d’amor, una paròdia humorístico-musical en que  dirigia una orquestra, una escena de l’`ópera Madame Butterfly en la que jo mateix cantava i m’estripava, una paròdia del Far-West i una altra del número musical Singing in the Rain per una colla  que vam batejar amb el nom de Grup Gran Gresca. Una nit  molt entretinguda que es va cloure amb l’Himne-Càntic a l’Acadèmia, original de Jaume Farriol.  Tot plegat va resultar com una barreja d’aquells espectacles que en els anys cinquanta havien organitzat Tubert-Farriol-Garcia amb aquells títols tan rimbombants com Cantando bajo l’alubia o Pan, amor i ratafia amb afegitons de Fiestas en el aire.  Records d’esbojarrades manifestacions artísques del temps de la nostra joventut.

He trobat en els meus papers els originals d’alguns dels quadres representats. En transcric alguns fragments dels que hi emmotllà Jaume Farriol amb lletra dels Pastorets banyolins en castellà.

EL FAR WEST.- Sis o set cow-boys, estirats per terra, dormint sota les estrelles. Un vivac prop d’un cactus (Música del Far-West o similar. El

 

 

 

Perry els va despertant, un a un ).

Morris.- (S’estira, es frega els ulls, badalla).

Morris.- Cuan lucen luna y estrellas! / Nunca el dia en sus albores/ ostentó tantos colores,/ ni tuvo luces tan bellas.

Ruben.- Sin duda la Casa Blanca/ nos quiere hacer algún bien.

Jacob.- (Pronunciat Jeicob) Veo estrellas, (más de cien,/ allá lejos, sobre Atlanta.

Morris.- Yo comprendo y sé muy bien/ todo lo que ha sucedido./ todos os habéis dormido/ como lirones también. / Al punto de medianoche/ nos debiás relevar:/ no os supistéis despertar/ y por no sentir reproche,/ decís que es maravillosa/ esta luz clara del dia. /

Ruben. No, no, Morris, a fe mia/

Morris.- No puede ser otra cosa.

(Passa un indi que ven gelats: Al rico helado, pal nen i pala nena. Al rico...

(Travessa l’escena i surt)

Perry.- Otra vez sopas nos das también hoy?

Softy.- Siempre te quejas,/ son con caldo de lentejas,/ gustosas son, ya verás.

Perry.- (cantant amb música d’Els Pastorets): Nos dan sopas, está bien/ Es comida de vaqueros. Que pan  hervido nos den/ las comemos placenteros,/ y siempre sopas amén.

Cor,- Buenas son las sopas/ que el amo nos paga/ para una chavala/ y un chico cow-boy.

(I així successivament. Guardo els originals per si algú s’interessa, com també els de la resta del Xou. Son: Debat en clau acadèmica – Esperant un Messies alliberador – L’òpera és la pera – L’emissora...etc.

L’espectacle tingué lloc al cinema Mercantil la nit del 15 d’octubre de l’any 1988. Fou un èxit total. La sala s’omplí a vessar. Vam allargar-ho tant –quatre o cinc hores- que al final alguns s’hi adormíren, però els vam despertar a tots amb l’Himne Acadèmic.

Les despeses de l’espectacle pujaren a 60.810 pessetes. El més car fou el lloguer de vestuari a Casa Peris de Barcelona (32.000 ptes, i el vestit d’arquebisbe pel personatge creat per  Joan Solana ens costà un ull de la cara). En Jano Palmada confeccionà roba per a uns disfressa de toro; impermeables per el número de Cantant sota la pluja; les perruques, cascs i altres coses d’atrezzo  a Casa Camps, de Barcelona, 10.52o ptes, i altres despeses menors com gravacions, casettes, programes, fulletons, diapositives, crepé, perruqueria (destaco la col.laboració de la meva filla, Montse, en el maquillatge, que Déu n´hi dó la feina que li va portar).

Tanmateix Els Pastorets en català

La idea va sortir de Joan Solana. Ell portà tot el pes de la iniciativa: buscà els traductors, els actors, el local, etc. I també dirigí els assaigs.. Col.laboraren en el projecte un grup de persones relacionades – la majoria-  amb l’Institut de Batxillerat Pere Alsius. I finalment comptaren amb el suport de l’Ajuntament. Solana proposà a Xavi Xargay i a Josep N. Santaeulàlia, professors com ell a l’institut Pere Alsius, si volien traduïr aquella sarsuela escrita en el castellà pompós i recargolat d’un capellà de la Garrotxa, aquells Pastorets tan tradicionals que a Banyoles acabaren essent coneguts com Els Pastorets de Banyoles, (i el que això escriu se’n va fer un tip de reprentar-los en els papers de Bato i Soff ja des de la dècada dels anys quaranta i durant una colla d’anys). Els dos mestres de l’Institut van acceptar i en vuit dies van elaborar una versió reduida que és la que es va presentar en el teatre Victòria els dies 2 i 4 de gener del 1988. Versió lliure, retallant i suprimint escenes, combinant vers i prosa i amb algunes paraules i frases fetes pròpies de la parla col.loquial banyolina per potenciar l’efecte humorístic de moltes escenes de l’obra.

En l’entrevista que vaig fer a Revista de Banyoles als tres traductors, aquests em digueren que en aquelles primeres representacions hi actuaren alumnes de 3er de l’Institut, i fins i tot alguns professors que  s’oferiren per fer de dimonis.

El  primer pas ja estava fet. S’esperava que l’experiència tingués continuïtat. I així em respongueren els tres traductors:

-Això és el que voldria tothom. Caldria assegurar d’una manera o altra la continuïtat, és a dir, instaurar novament la tradició dels Pastorets. Això suposant que interessi els banyolins –petits i grans- i que son els que han de dir l’última paraula.

La primera enfilada d’agulla ja fou posada. La resta ja aniria encarrilant-se.

Escric aquestes ratlles al cap de vint anys d‘haver fet aquella entrevista. I avui, encara trepitjo l’escenari d’un nou teatre, el Municipal i representant cada any Els Pastorets de Banyoles convertits ara en un gran espectacle musical.

L'exposició "100 anys del Cercle de Catòlics"

Per les festes de Sant Martirià del 1987 centenars de persones visitaren l’exposició retrospectiva del Cercle de Catòlics que vam muntar a la Caixa de Pensions de la plaça major amb motiu del Centenari d’aquesta Entitat. L’exposició fou inaugurada per les autoritats i en ella s’hi pogueren contemplar una profusió de documents, fotografies i programes de moltes de les activiattst del Cercle. El primer document exhibit fou el d’una alta de soci de l’any 1883 quan l’entitat tenia el nom de Joventut Catòlica amb emplaçament al carrer Major. (Haig de fer constar que en aquella casa –propietat dels barons d’Esponellà- fou la que durant molts anys vam residir la nostra família Olivas-Coll, i tinc ben present que en la meva habitació hi havia vist algunes sanefes pintades a la paret que devien ésser del primer teatre que allí hi hagué instal.lat, Ves a saber si en els meus somnis d’infantesa no si haurien  infiltrat  algunes veus fantasmagòriques dels primers actors banyolins que m’incitessin a ser un futur actor del també futur teatre del Catòlics). Deixant de banda aquestes suposades extravacions i seguint amb l’exposició del centenari vam poder posar en vitrines i plafons una série de fotografies il.lustratives de totes les activitats, com també alguns exemplars d’antigues obres de teatre que havien tingut ressó a Banyoles i a la província de Girona. Fotos de representacions de Pastorets, Passió i actes de Setmanes Culturals de Joventut i  del debut de la Polifònica que foren de les més admirades gràcies a les càmeres de l’excel.lent fotògraf Joesp Maria Mateu a qui es devien la majoria de reportatges  gràfics dels anys trenta als seixanta. Hi havia il.lusió pel  futur de la Societat i es contemplava amb interés la maqueta del nou teatre que es projectava fer. 

Les il.lusions també feien viure.

Jaume Baus Brugada

Frederic Corominas ha escrit un article a Revista de Banyoles en motiu de la mort de Jaume Baus. Diu que era el darrer component de la gran i més prestigiosa formacio teatral amb què ha comptat el Centre de Catòlics: “Abans i després hi ha hagut també magnífics actors, però mai no s’ha assolit un conjunt tan complet i arrodonit, tan homogeni, amb extraordinàries figures com els Jaume Geli, Pepet Freixa, Maurici Garcia, Joaquim Colomer, Andreu Malagelada, Jaume Baus, Joaquim Tarafa... remarco l’absència de noms femenins. En aquella època i així mateix la que ens tocà teatralment de viure la colla següent, la dels que aleshores començàvem a fer-los d’”Escolanets”, estava rigurosament o més exacte, rigorosíssimament prohibida sota pena de pecat mortal d’aquells tan mortalíssims, la concurrència d’ambdós sexes dalt l’escenari de can Catòlics (i els dels Centres similars de la resta del país). Això no vol dir que, a part les obres escrites ja expressament amb aquesta destinació, no se’n poguessin representar algunes de les anomenenades de “l’escena gran”, amb títols tan prestigiosos com El ferrer de tall, Don Gonzalo o l’orgull del gec i un etcètera força considerable. “Aleshores –potser algú em preguntarà- com se solucionava el problema dels personatges femenins?”.  Senzillament, se’ls esborrava del mapa o, si la seva presència dins del context de l’obra resultava inevitable, se’l “transexuava” (i perdoneu la parauleta); és a dir, la muller es convertia en germà, la filla en fill o gendre, la criada en criat i la promesa en un amic entranyable, si bé de bona llei.

Dintre d’aquell elenc, Jaume Baus s’especialitzà i es distingí en gran manera en la interpretació de personatges còmics, d’alguns dels quals va fer-ne una veritable creació, i cal tenir present que el temps de què disposavan els actors per als assaigs i estudi de paper era mínim, atès que cada diumenge hi havia representació (gairebé totes amb el teatre a vessar) i sempre amb programació diferent”.

Bé, jo he tingut també present a Jaume Baus perquè  vaig poder tenir ocasió d’actuar amb ell en els meus inicis teatrals. Jo era un jove pescador cantaire a la taverna on en Baus era l’hosteler en la comèdia El carro del vi, una comèdia d’aquelles que diu en Frederic amb personatges femenins desapareguts, ja que darrera el taulell de la taverna havia de servir-nos l’hostalera perquè la Colla del Carro del Vi poguèssim cantar-li: Al carrer del Mig – hi ha una hostalera – que tira aigua al vi – la gran trapassera. 

En aquest cas no vam pas treure la rima de la cançó ja que vam convertir l’hostalera per l’hostaler i la  trapassera pel trapasser.

A Jaume Baus vaig  poder veure’l  i també actuar amb ell en altres obres. I el recordo amb la seva veu ja cansada i rogallada en el paper del Gran Brahman a El divino impaciente, en l’hostaler de Els sis corders de Blanes, en el Soff dels Pastorets i en el sr. Ignasi de Gent d’ara  i amb poques obres més, però mai vaig poder veure’l actuar en el paper de Tòfol de Don Gonzalo. Pot  ésser que pensant en Baus, en Pepet Freixa, com a director em donés les instruccions per assajar aquell personatge de taral.lirot del Don Gonçal..., un dels que més vegades he interpretat en la meva llarga vida de trepitjador  d’escenaris. 

En el meu record resta la  veu ronca de Baus, pausada i amb una mímica prodigiosa. Les seves mans eren plenes d’una expressivitat ben natural. Mai fent-les anar com un molí com solien fer alguns aficionats en aquells vells temps.

Quan estava malalt vaig anar a visitar Jaume Baus a casa seva i  al costat del seu llit vam passar algunes estones alegres explicant-nos  anècdotes teatrals d’un temps desaparegut.

En Lluis "de la Parra"

En la mort d’en Lluis Soler, conegut per tots els banyolins com en Suvet o en Lluis de La Parra, vaig escriure un article a Revista de Banyoles. En transcric alguns fragments en els que comento algunes coses referents a les sevas actuacions teatrals: “En Lluis portava a les venes el món de l’espectacle del circ ja des de jovenet, quan a casa seva escoltava les converses dels artistes de circ que s’aplegaven al voltant de les taules de l’hostal de La Parra. Allí aprengué moltes coses d’aquells artstes que entre sessions dels circs fermats a la plaça de Les Rodes, anaven descapdellant anècdotes a l’hostal. Aplegà acudits i estrategemes que més endavant portà a l’escenari per complaure a centenars de nens i nenes que gaudien de debó amb les seves actuacions, amb  imitacions i sorprenents i desconcertants números de màgia.

Tambe fruïren els turistes dels càmpings quan en Lluis organitzava cada any unes Noches del Turista i diversos espectacles amb el nom de Torbellino... que durant els anys seixanta retornaven succesivament portant a vegades nous elements que ell havia “descobert”: nois i noies, treballadors de la fàbrica de Les Saques que amb angoixa i il.lusió trepitjaven per primera vegada les taules esceniques. Ell mateix fou un obrer actiu quan pujà damunt de l’escenari del Catòlics enfilant-se per les bastides i fent-se càrrec del quadre el.lèctric de la lluminotècnia de La Passió i per arranjar amb els tècnics els problemes de les màquines de fer còrrer núvols o d’emetre raigs lluminosos en el ciclorama, sempre corrent per tenir-ho tot a punt, com en Els Pastorets havia de tenir amanits els trucs més compromesos de la sarsuela nadalenca. Home inquiet i temperemental, no en tingué prou d’ésser un tècnic, eficaç en tota la maquinària teatral, sinó que també provà sort en la interpretació en obres de teatre, que com gairebé tots els aficionats comencen en Els Pastorets. Interpretà l’alcalde Borrego i impregnà en els seus tipus una certa parsimònia, que gairebé podria dir que n’era com un relaxe pel seu temperament inquiet. Havíem representat junts la parella de pastors, Bato i Borrego, i puc assegurar que durant setmanes el seu cap no parava per introduïr nous enginys de la seva feconda imaginació

En una certa època d’immobilització teatral formà el grup Amics del Teatre, encoratjant-se en interpretar papers dramàtics, d’entre els que destacaria en els de les obres Foc nou, d’Ignasi iglésias i Els comdemnats, de Baltasar Porcel.

Teatre d'Art de Banyoles

 

Foren els organitzadors d’una Roda de Teatre. Es constituiren legalment com a grup de teatre independent representant obres com L’última cinta de Krapp, La finestreta i Qui dies passa... Però és a partir del 1985 quan participaren en la Roda de Teatre per dinamitzar la vida cultural banyolina des del teatre. En la mostra de Roda de Teatre, representaren la comèdia de Boris Vian El berenar dels generals. La crítica banyolina anà a càrrec d’Eladi Crehuet a Revista de Banyoles.  Dues pàgines amb comentaris de l’obra i de la posada en escena. D’aquesta darrera en transcric alguns fragments: “S’ha de destacar la sobrietat dels escenaris –una paret semicircular que envolta els personatges em sembla un encert- així com també els esforços en gran part reeixits, dels actors per mantenir l’interés del públic al llarg de la representació. S’han introduït elements de pantomima –el general rus té la cara pintada de vermell; el general americà, de blau; el president del govern la té blanca, com un clown- i s’ha fet descansar el pes de l’obra sobre dos actors, Francesc Feliu i Miquel Torrent. Aquests dos actors, deixant de banda alguna exageració premeditada, en la concepció dels seus respectius personatges,aconsegueixen moments de gran comicitat. Tot l’elenc, en conjunt, va complir satisfactoriament.

El director de l’elenc fou Josep Pagés, que en el programa de mà sembla voler justificar l’elecció d’aquest Berenar, tot dient: “hem decidit tirar el projecte endavant, entre altres raons, perquè mai no hem entés prou bé aquest protagonisme dels militars, tant al nostre país com arreu”.

 

En el 1986, el mateix grup estrenà en el teatre Principal d’Olot, l’obra de Michel Deudsch, L’entrenament del campió abans de la cursa, guanyadora dels premis literaris Ciutat d’Olot en la modalitat de teatre. L’obra és una sàtira cotra un tipus humà despòtic, prepotent, megalòman i cínic. Les dues dones amb qui es relaciona no son sinó instruments alternatius del seu desig i de la seva ira. L’obra la presentaren a Barcelona, Torroella i altres poblacions de Catalunya en els cicles de Roda de Teatre. Al cap d’un parell d’anys –el 1988- el protagonista d’aquesta obra, Miquel Torrent fou l’actor seleccionat per per actuar a La mandràgora amb l’Agrupació Teatral de les Comarques Gironines, seleccionat per Xicu Masó.

 

Miquel Torrent tingué al seu càrrec un dels personatges mes importants de l’obra.

Les cadires del "Catòlics"

Josep M. Fonalleras, escriptor, guanyador del Premi Just Casero en 1983 i del Manuel Bonmatí 1984, escriví un article al Punt Diari el dia 13/4/1985.

Em plau trascriure’l per l’interés que té per tots els banyolins que frequentàrem aquellla sala d’espectacles. Fonalleras visqué part de la seva infantesa i joventut a la casa veïna del local del Cercle de Catòlics: el molí de can Codony, on avui és propietat de l’Ajuntament de Banyoles  i s’ha arranjat com a Oficina de Turisme deixant al descobert una part del molí “de can Cassó”.

“Les cadires dels “Catòlics” eren unes cadires realment incòmodes.Eren de fusta, una fusta podrida que semblava que tenia vida autònoma. Es queixava, somiquejava, no admetia cossos estranys. Quan t’hi asseies, et rebutjava, t’impedia el descans plàcid que reclamava tota activitat sedemptaria i t’empenyia cap al brogit esfereïdor del món exterior.

Les cadires dels “Catòlics” tenien una mena de muntanyeta al seient. Era impossible estar-s’hi trenta segons en una mateixa posició. Si mantenies una actitud hieràtica, normal, tal com demanen els bons costums, potser arribaves al minut. Però no et podies fer il-lusions. Si dominaves la difícil estratègia, immediatament sorgia l’atac del respatller. Un respatller dur i inflexible, inhumà gairebé.

Des d’un punt de vista estrictament hedonista, (molt subjectiu, d’altra banda), l’ensorrada dels “Catòlics” és una gràcia dels déus. Amb una mica de planificació, amb una deixalla de pressupost, els nous “Catòlics” poden ser uns “Catòlics” arrenglerats amb la teologia de l’alliberament...corporal. Els nostres cossos podran descansar en butaques de vellut amb respatllers satinats, si els “Catòlics” de demà passat, renaixent de les runes actuals, es converteixen en un teatre modern, digne i funcional.

Però què ens importa el plaer fugisser si, amb ell, perdem un estoig que emmagatzemava la nostra infantesa?

Recordo els matins dels “Catòlics”. Els dies de mercat, el meu avi s’acostava al porxo d’entrada a la casa de la plaça, s’asseia a la pedra que era esglaó i cadira alhora, i inciava un llarg discurs sobre la futilitat de les passions exagerades. Alehores no l’entenia, gairebé. Els meus germans i jo assistíem, impàvids, a una lliçó de filosofia casolana, amanida amb una bona xuia que tallava amb un ganivet de mànec blanc i noble.

Els pagesos entraven als “Catòlics”, en sortien, feien negocis i vermuts, i parlaven de bestiar i de gra amb el meu avi. La casa del meu avi era el

molí, i recordo que esdevenia una cruïlla festiva i assolellada, modificada, en certa manera, per la influencia humitosa de les voltes.

Era molt agradable aixecar-se al matí amb la fresca de la gent que preparava els taulells improvisats per al mercat. Rentar-se la cara, menjar coca dolça i beure una bona tassa de cafe amb llet. Sentir les hores d’un rellotge dissenyat amb sobrietat, baixar al carrer i veure passar gent amb conills, pollastres, blat de moro i galtes enceses.

En aquells temps, les tardes eren silents, i per Nadal, anàvem als “Catòlics” a veure els Pastorets. Recordo una rèplica sensacional dels devots de Lucifer. En castellà. La cantaven amb veu contundent: “Todos acatamos tu regio poder, todos suspiramos; viva Lucifer, viva Lucifer!” Més o menys era així. Vèiem els Pastorets des del primer pis del teatre.

Tot plegat era molt petit, però a la nostra edat, semblava majestuós i excitant, amb olor de cocacola i de patates fregides. Dimonis per terra i un àngel que s’aixecava i iniciava càntics dolços i precisos.

Amb els meus germans, quan les tardes eren ensopides, anàvem a jugar a ping-pong o a futbol. Arribàvem suats a casa del meu avi, després d’unes partides molt disputades, i la meva àvia ens feia berenar. Recordo, sobretot, les “cansalades” de la Puda i els barrets de marenga.

Les nits d’estiu, els “Catòlics”acollien un cert tipus de gent diferent de la que anava a prendre la fresca al bar “Plaça”, ben bé al davant. Després de sopar, nosaltres menjàvem gelats Frigo, “almendrados”, i esperàvem que fos una mica més tard per no haver de patir, al llit, una calor xardorosa. A l’interior, la gent jugava a cartes o als escacs, i a la plaça, banyolins i gavatxs excel.lien en l’art de les botxes. Anys més tard, he anat als Catòlics” a veure teatre per a gent gran, i, fins i tot, he assistit a una xerrada política d’en Cañellas, em sembla.

Però les cadires no canviaven. No podien canviar perquè m’havien acollit, des de sempre, amb una certa benevolència. Fa feredat veure-les, ara, anihilades, fetes miques. A la casa del meu avi hi ha una esquerda, i els tècnics estan rumiant solucions per prevenir desgràcies posteriors. No vull fer cap metàfora amb les cadires dels “Catòlics” ni amb l’esquerda de la casa de la plaça.

Sé, i perdoneu la retòrica proustiana, que un petit desastre local no pot trencar l’atmòsfera sentimental de la meva infantesa, de la meva adolescència, “l’odeur inconnue du vétiver”.

La fi del teatre del Catòlics

El dilluns de Pasqua, cap a les onze de la nit...tot es va acabar. Des de casa vaig sentir un gran espetec, un soroll fortíssim. El sostre del nostre estimat teatre es va desplomar. Sortosament no hi hagué cap desgràcia personal. Donem-ne gràcies a Déu, perquè a la vigília encara s’hi havia fet un espectacle infantil.

Vaig escriure a la Revista de Banyoles l’article Història d’un sostre contada per ell mateix. Un sostre que va veure sota seu les sessions de cinema mut del Cinematógrafo Vila; sessions de cinema sonor i representacions de teatre del grup de l’entitat Ateneu Republicà d’Esquerra; sessions de ball, de patinatge i sarsueles del Teatro-Café Español, i finalment, des del 1943, ja com a seu del Círculo de Católicos de Banyoles i  Comarca, funcions de teatre a càrrec de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, Teatre i Art, etc; de companyies foranes (Enric Borràs, Maria Vila, Pepeta Fornés, Ramon Martori, Els Joglars, Dagoll-Dagom, etc), de festes infantils, de La Passió de Banyoles, mitings de partits polítics, de... ¿Qui escriurà la història d’aquest local de teatre desaparegut per sempre més? Si algú llegeix aquestes notes i tè interés per  la història de l’espectacle banyolí que recordi que a l’arxiu de Banyoles hi deixaré programes i notes de la història d’aquest sostre que va acollir i emparar la cultura banyolina de gairebé tot el segle XX, i si acabem aquesta Història del teatre banyolí que fa anys que tenim començada i que escrivim amb en Miquel Torrent, esperem que la pogueu llegir.  En el bloc d’Internet que escriu Miquel Aguirre amb el títol de Xisca de Gardi, en data 21 de maig 2009, es diu, entre altres coses que l’obra continua empantanegada en la primera meitat del XIX. No és pas veritat. Ara ens hi posem de valent. La teníem mig embastada fins a l’any 1970, però ara la repassem per acabar-la d’una vegada. Aquest estiu del 2009 fem molta feina. Hem recopilat tanta informació que segurament que haurem de de fer-la en dos llibres. Ja veurem.

Notes de teatre (1980-1984)

RICARD III.- Inteatrex es presenta a la plaça del Monestir amb l’obra de Shakespeare Ricard III. Grup jove, animós i que pensa arribar molt enllà. Format a Palamós l’any 1978. Han estudiat, traduït i adaptat l’obra que representen a l’aire lliure i en teatres de les comarques gironines. Primer actor i director: el banyolí Martirià Coll.

CANIGÓ.- A l’Estadi Municipal, el teatre Popular de Barcelona dramatitza l’adaptació del poema de Verdaguer, realitzada per Esteve Polls, amb música de Martínez Comín. Destaca el Grup de Dansa Contemporània. Actuen Margarida Minguillon, Miquel Cors i d’altres.

CONSUETA DE SANT JORDI.- Per el Grup de teatre del Casal d’Olot. Davant la façana del Monestir. Tots recordem la representació que es fèu d’aquesta peça davant la portada romànica de l’església de Porqueres en la Primera Nit d’Art d’ara fa divuit anys. Peça breu. Per això, a la plaça del Monestir la funció acaba amb una audició de sardanes.

DE L’HOMENATGE A FOLCH I TORRES.- La sala del Catòlics s’eixordà quan en Xavier Vilanova que presentà l’homenatge es sublimà en rematar dignament el seu parlament amb el vers final de l’himne dels Pomells de Joventut del nostre estimat i mai oblidat escriptor català Josep Maria Folch i Torres: Per l’amor del bon Déu i de la nostra Pàtria/ en cada cor d’infant una flor hi ha esclatada/ Pomells de Joventut nuats amb dues llaçades/ l’una és del blau del cel, l’altra és amb sang barrada.

SOLANA I LA CULTURA TEATRAL.- L’Institut de Batxillerat de Banyoles ha organitzat la vinguda del grup de teatre La Gàbia de Vic que van representar al Catòlics l’obra de Roland Dubillard La casa d’Os. El professor de l’Institut, el nostre amic Joan Solana, home que sent plenament el teatre com ha demostrat en la seva trajectòria artística, fèu una presentació en la que remarcà l’interés de l’obra com a text literari.

CALÍGULA.- Inteatrex presenta l’obra d’Albert Camus al Cercle de Catòlics. Des de 1978, aquesta formació liderada pel banyolí Martirià Coll ha portat el teatre clàssic arreu de les comarques gironines.

ESTRENA D’UN BECKETT.- El nou grup Teatre d’Art ofereix una obra del premi Nobel de Literatura de l’any 1969, traduïda del francès per

Jaume Ribera i revisada de l’anglès per Salvador Oliva, ambdos de Banyoles. La concepció del treball teatral com un tot, des de la primera lectura fins al disseny del cartell anunciador i el procés selectiu dels elements dramàtics han conformat una manera de treballar. El treball escènic de l’obra L’última cinta de Krapp és de Josep Pagés i Jesús Bramon.

GRUP ATEL.LANA.- El novell grup de teatre Atel.lana que feia pocs mesos va estrenar a la nostra ciutat l’acurada representació de l’obra de Rodolf Sirera, La pau torna a Atenes portà en escena en el Cercle de Catòlics l’obra de Xavier Romeu, Els mites de Bagot. En la direcció col.lectiva actuaren els germans Josep i Joan Gratacós, Lluis Masgrau i altres.

EL TALLERET DE SALT.- També actuà en el Catòlics el Col.lectiu de Dramaturgia del Talleret de Salt en l’espectacle Estruços d’escenari, construida a l’entorn de textos de Shakespeare. En el comentari critic que vaig fer a Revista de Banyoles hi deia “Aquesta és l’Agrupació de més qualitat que tenim a les comarques gironines. En el repartiment hi figuren Ferran Frauca, Xicu Masó, Pilar Prats, Joan Domènec i altres. La direcció és de Quim Masó.

SANT MARTIRIÀ 1983.- Un clàssic popular del teatre català. Al Victòria, Maria Rosa, de Guimerà, sota la direcció de John Starsberg en versió de Benet i Jornet,. Actúen Montserrat Carulla, Joan Dalmau, Pep Ferré, Màrius Gas, Francesc Luchetti, Felip Peña, Enric Serra, Julieta Serrano, Joan Vallès... amb tema musical creat per Ramon Muntaner.

MÉS “PASTORCILLOS”.- La de l’any 1984 podría ésser la darrera representació dels Pastorets en castellà. Hi actuaren Joan Geli, Josefina Julbe, Josep M. Angelats, Joan Solana, Josep M. Mateu, Jaume Albertí, Rafel Cuenca. Salvi Gratacós, Carme Planas..

LA GÀBIA DE VIC presentà en el Catòlics una adaptació de la novel.la de Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants, adaptació de Jaume Vidal Alcover.

TEATRE D’ART presentà en el Catòlics Qui dies passa... (drames i farses de Txècov) amb muntatge i direcció de Jesús Bramon i escenografia de Pep Oliver. Actuaren Josep Alsina, Dolors Cels, Francesc Feliu, Laura Moncaiola, Josep Pagés, Jaume Ribera i Miquel Torrent.

PER LA FESTA MAJOR TOCA RIURE- Any 1984. Una comèdia de Lluis Coquard, La núvia portava cua es celebrada amb grans riallades. Set personatges actúen sota la direcció d’Enric Tubert: Josefina Julbe, Sussi Geli, Carme Llach, Ferran Barba, J.M. Angelats, Joan Geli i Joan Olivas.

JOAN CAPRI actúa en una selecció de monòlegs en un envelat a la plaça de Les Rodes. L’activitat artística de Capri ha  minvat considerablement en els darrers anys per motius de salut.

EL TEATRE PORTA CUA.- Una carta a la secció Full Obert de R. De B. assenyala que “el teatre porta cua, que som moltes les persones que desitgen anar a passar una vetllada divertida amb les actuacions de l’Agrupació teatral del Cercle i que no hi tenen cabuda ja que aquest local s’emplena en un tres i no res....Crec que l’any vinent caldria pensar-hi, o sinó molts ja ens desdirem de fer cua”

(Poc podia pensar l’autor de la carta que a l’any següent –en el Sant Martirià del 1985- ja no podria entrar a la sala del teatre del Catòlics. A partir de l’abril d’aquell any la sala no existiria degut a la catàstrofe de l’enfonsament del sostre.

DEBUT D’UN FUTUR ACTOR DE LA SAGA DELS OLIVAS.- Fou en uns Pastorets infantils, de les darreres escorrialles dels Pastorets en castellà que debutà Albert Olivas, el meu nebot que havia de seguir la saga teatral dels Olivas. L’acompanyà un altre nebot, Francesc Ros Olivas.  El teatre de Cercle de Catòlics encara va funcionar en aquell any 1985 amb espectacles infantils en sessions de tarda  i amb una representació de l’obra de Tenesee Williams, Figuretes de vidre que dirigi Josep A. Tudela.

"Massa temps sense piano"

A l’any 1982 estrenàrem Massa temps sense piano. Jaume Farriol fou qui escriví en la seva crítica a Revista de Banyoles: “El Grup de Teatre havia viscut “massa temps sense piano”. Havia fet un teatre amable, divertit, sense cap mena de complicació ideològica (...) Sense cap menyspreu per obres com Els corders de Blanes o L’orgull del gec, era necessari un cop de timó –“paraula de Tarradellas”- per assolir altres cotes teatrals de més envergadura. I el cop de timó s’ha donat. Massa temps sense piano és una obra difícil... per la complicació del muntatge i la gens fàcil simbiosi entre la profunditat del text i l’esperpèntica acció que l’embolcalla. El Grup de Teatre ha assolit, amb aquesta obra, una de les fites més importants de la seva important trajectòria... Tant l’obra, com la interpretació, com el muntatge teatral, han assolit tots els objectius imaginables: han comunicat l’idea al públic, li han transmés un missatge, l’han captivat. I l’han divertit”.

Després d’esmentar la interpretació de cada un dels actors, Jaume Farriol diu: “I deixo per al final en Joan Olivas. A l’hora de fer la crítica de la seva actuació, hom sent una certa perplexitat. Olivas ha convertit en Joan Mut en l’Harpo dels germans Marx, en una interpretació que es pot qualificar d’absolutament magistral. Voleu que escrigui la paraula?. Doncs, l’escriuré: genial. Més que provocar la rialla del públic, l’ha arrancat. L’ha sacsejat amb els seus gags, l’ha dominat amb una soltura i “savor faire” excepcionals. I, malgrat tot, un es pregunta si era ben bé això el que l’obra demanava. En Joan Mut era un dels personatges que podien provocar més el públic; fer-lo riure i fer-lo pensar. Possiblement, en la versió de Joan Olivas, tot es queda en el riure. De totes formes, repeteixo, la interpretació ha estat excepcional.

I no cal dir que el muntatge ha estat impecable. Professional. S’endevina darrera les cortines i focus una quantitat indeterminable de Tubert’s. La saga des Tubert comença a ser un fet a tenir en compte en el panorama teatral de Banyoles”.

Recuperant la "Troca" i el "Don Gonzalo..."

Per la festa major de 1982 decidírem tornar a fer la divertida comèdia Com s’enreda la troca. Degut a que ens faltava personal, per tal de salvar la posada en escena vaig decidir convertir la comèdia en un musical posant lletra a la música que vaig manllevar de composicions com La violetera i d’algunes sarsueles i sardanes. Ambientada en el balneari de la Fontpudosa en els anys trenta del segle XX l’obreta assolí un èxit extraordinari. Es feren quatre representacions i per primera vegada es gravà una obra de teatre en vídeo gràcies a la novella televisió local iniciada per Josep Compte amb la col.laboració de Joan Comalat. Transcric un fragment de la crítica de Frederic Corominas”:

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        L’obra teatral d’Emili Graells Castells és d’argument i de construcció senzills; potser una mica antiquada, però gràcies a l’art i dedicació plena dels intèrprets i a les divertides incrustacions musicals que hom ha tingut l’encert d’afegir-hi es guanya la simpatia i ben sovint la franca riallada del públic.” Com Jaume Farriol, Frederic Corominas  deixava per al final el comentari de la meva actuació:  “He deixat a posta per al final el nom d’en Joan Olivas, perquè, realment, es tracta d’un cas apart. Al llarg dels meus records teatrals que arrenquen poc més o menys de l’any 1920, o sigui quan jo en tenia 10, he conegut i admirat uns quants artistes còmics banyolins de diferents estils, si bé tots d’excel.lent factura. Probablement me’n deixaré alguns, però ara em venen a la memòria els noms d’en Celso Mas, l’Andreu Malagelada, en Maurici Garcia; quan convenia, en Pepet Freixa; el magnífic Jaume Baus, l’Enric Tubert... i en Joan Olivas, que està en la línia de qualsevol d’ells quan atenyien els seus millors moments, perquè sap trobar el gest oportu i convertir l’expressió més innocent o la més desguitarrada, en una situació tan còmica i absurda com vulgueu, però en definitiva possible, verossímil, perquè és la que correspon al personatge que interpreta, o més ben dit, que crea i al qual dòna vida, en una dimensió estrictament pèrsonal”

A principis de 1983 ens reunírem per veure si el personal es despertava. Ningú tenia interés a tornar a fer teatre per Pasqua. Al cap d’unes setmanes l’alegria tornà en un sopar a can Xavanet, però...no es parlà de tornar a reemprendre les actuacions. Seguíem gastant els diners que teníem com a fons en sopars i també en una altra sortida a Barcelona per contemplar l’exposició de Casas, la col.lecció de Cambó a la Virreina i a una representació de l’obra de Sagarra El cafè de la Marina. Més cap a l’estiu ens tornàrem a reunir per portar la comèdia Com s’enreda la troca pels envelats dels pobles de la comarca. Passada aquesta efervescència

estiuenca, el teatre només tingué unes breus representacions de l’obra de Pous i Pagés L’endemà de bodes que dirigí J.A. Tudela. I per Sant Martirià decidírem tornar a fer Don Gonzalo o l’orgull del gec ja que per problemes de repartiment no podíem fer l’obra que escollírem. L’obra de Llanas sempre era una solució. Ja ens la sabíem de memòria. Feia sis anys que l’havíem representat i només havíem de canviar un parell de personatges. Jo tornava a fer el Tòful per...almenys un centenar de vegades.

Dues representacions més i a esperar el Nadal amb Els Pastorets que seguien representant-se en castellà. Per primera vegada, la meva filla, Montse Olivas Recarens debutava com a maquilladora oficial del teatre banyolí.