1985 - José Bódalo

JOSÉ BÓDALO

 

  Sempre recordaré José Bódalo en l’excel.lent interpretació que oferí fa una colla d’anys a l’escenari del Mercantil de Banyoles en l’obra ”La mujer X”               . Era un jove que al costat de la seva mare. Eugenia Zuffoli havia aprés molt sobre l’art dramàtic. Mare i fill eren argentins i van arribar a Espanya a l’any 1947. Havien de sortir-se’n com podien i per això anaven girant pels pobles amb l’obra esmentada o amb “La enemiga”, un drama de Dario Nicodemi que llavors feia enternir a l’entusiasta públic de postguerra. Des d’aleshores la seva actvitat com a actor fou incessant. Va ser contractat com a galant a la companyia de Tina Gascó i Fernando Granada, i a la d’Amparo Rivelles. També va treballar al teatre Maria Guerrero de Madrid diverses temporades. José Bódalo deu la importància de la seva carrera a la seva memoria priviligiada i a la seva capacitat d’adaptació a qualsevol tipus de paper. Segons un càlcul recent, va estrenar més de dues-centes comèdies de teatre, va fer prop de cent papers al cinema i més de cinc-cents programes a Televisión Española. Va treballar onze anys seguits en un programa setmanal a televisió.

  Entre les obres que va escenificar s’ha de destacar “El rey que muere” d’Eigene Ionesco, per la que va rebre el premi nacional de teatre el 1984. Tres anys abans, a la temporada 1960-61, ja havia guanyat el premi nacional d’interpretació dramàtica.

  El 1963 havia obtingut un gran èxit amb la represemtació de “El rinocerente”, dirigida per José Luis Alonso. El 1980, va aconseguir el premi de la crítica per la seva interpretació a “Panorama desde el puente”, del dramaturg nord-americà Arthur Miller.

  Pioner de la televisió a Espanya, l’actor va debutar amb una posada en escena de “Doce hombres sin piedad”. Després va fer progames teatrals, “telenovelas” i sèries de quasi tots els autors d’aquells moments.

   La seva actuació com a Cañamel a “Cañas y barro”, de l’escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez, el va situar com un dels principals actors de serials televisius.

  Al cinema, Bódalo va debutar amb “Alhucemas” i va intervenir en films com ara “Balarrasa”, “Vuelo 971”, “Teresa de Jesús”, “Cristo negro”, “El salario del crimen” i altres, fins a un centenar de pel.licules.

  Malgrat la crisi de l’espectacle, l’actor no va tenir mai inactivitat. Darrerament la seva actuació a “Volver a empezar”, film per  el qual el seu director, JoséLuis Garci, aconseguí l’Oscar, li va conferir nova notorietat. La crítica americana va arribar a dir que si Bódalo hagués nascut als Estats Units, hauria rebut molts Oscar´s pel seu treball. A partir d’aquell moment, li van ploure a l’actor nombrosos projectes que el col.locaren a la cúspide de la seva carrera. Però la seva mort ha tallat bruscament aquesta ascensió.

( Revista de Banyoles, setembre 1985)

1985. RAIMON en un improvisat auditori

RAIMON

 

  Raimon va començar la seva actuació a la plaça del Monestir amb uns quants poemes de Salvador Espriu i manifestà que ara sempre inclou temes d’Espriu en els seus recitals. Després d’un primer descans, va interpretar les seves cançons més actuals, i mes tard, va recordar les seves composicions.

  Als darrers bancs de l’improvisat auditori musical es va col.locar un grup d’independentistes catalans que brandaven la seva senyera. En un moment determinat de l’actuació, aquest grup de persones van cridar consignes independentistes i a favor de Terra Lliure. Fins i tot, Raimon va llegir un comunicat del Moviment de Defensa de la Terra, la Crida a la Solidaritat, i el Col.lectiu Nacionalista de la Baixa Garrotxa en memòria de Josep Antoni Villaescusa, en el primer aniversari de la seva mort. Tanmateix, fent referència als crits dels independentistes, Raimon va dir: “El recital és el recital i una altra cosa és una altra cosa”.

  El recital va ser organitzat per l’Ajuntament de Banyoles. Pràcticament es van tancar els carrers que donen a la plaça del Monestir. Uns minuts abans que el cantant valencià sortís a l’escenari, la policia municipal i algun organitzador van instal.lar unes tanques des de la porta de l’església fins on s’acaben els seients. A les deu, les persones que van anar a missa van poder sortir per aquest passadís sota les mirades dels assistents al recital de Raimon.

  RAIMON va manifestar que “el recinte és meravellós, encara que m’agraden més els teatres per a actuar, ja que en aquests llocs els llums estan ben col.locats i es poden fer les coses ben fetes. A l’aire lluire cal improvisar sempre una cosa o una altra. Aquest ofici s’hauria de fer als teatres. Si no, hi ha el perll que la cançó, que no és música clàssica, es converteixi en una cosa de l’estiu. I que no hi hagi res al darrera. Arreu del mòn, aixó funciona al revés: a l’hivern, a la ciutat. I a l’estiu la gent fa vacances. A l’estiu hi ha un altra tipus d’actuacions, com és ara els Balls o coses semblants. És un altre gènere que està molt bé”.

  A la pregunta de si estem molt endarrerits respecte a altres paísos en l’organització dels recitals, Raimon respón que “el sistema és diferent. Som una miqueta d’aquells que mai no deixem d’anar amb una sabata i una espardenya”

  Raimon hivernarà durant un temps, però ja té programades actuacions per a la pròxima primavera. Un grup d’universitats nord-americanes ha reclamat la seva presència i pensa muntar-s’ho bé per a passar-se un mes i mig per terres nord-americanes.

  De tota manera, això no el fa sentir-se gaire optimista respecte a la força que pugui tenir la cançó fora del nostre país i opina que el món musical està totalment dominat per la llengua anglesa. No obstant això, reconeix que ell ha actuat fins i tot al Japó, i es que veu que a tot arreu hi ha gent oberta, amb ganes de sentir coses noves, encara que no sàpiguen ben bé que és Catalunya.

(Publicat a Revista de Banyoles. Sense signatura. Setembre 1985).

Any 1985 - Història d'un sostre (III)

Des del sostre del “Cercle”

 

  I vingué la “Nova Canço” i Raimon. Pi de la Serra, la Bonet, l’Ovidi, la Mota i en Subirachs. I s’escalfaven les mans de tant aplaudir la Polifònica de Banyoles. I el naixement de grups renovelladors de teatre: “Teatre i Art” amb “El diario de Ana Frank” i les nits de sant Isidre, i els muntatges güellinians, i la pluja de Ponsatí amb “Fang”...

  I l’arribada dels 600 i de la televisió que va capgirar-ho tot.

  Aleshores ja no es veien espectacles majoritaris. De cop i volta la sala es tornava a buidar. I entraven cercles reduïts amb sessions de cine club en projeccions de pel.licules en 8 i 16 mm., fòrums, col.loquis, reunions i conferències. De tant en tant algun discurs conflictiu amb policia d’incògnit entre el públic,(exactament com en aquella manifestació de treballadors de l’HOAC),... I mainada, sempre mainada, amb “Fiestas en el aire”, “Torbellinos” i fins i tot “Noches del turista” pels estrangers. I escoles, casals d’estiu,tarcisis, i els darrers sospirs de les funcions de les “Filles de Maria”... I l’Albert Boadella diguent Si a cops de destral destrossant el ciclorama. I els primers ulls oberts d’estupefacció davant la primera destapada pectoral femenina amb Els Joglars... I la Junta indecisa amb el Si i amb el No... I amb la fermesa d’una nova junta inèdita dintre una societat catòlica del poble, mai tan oberta com en aquells moments en que donava entrada a tots els grups de polítics en les campanyes electorals.

  I tots mirant el sostre i les parets que tornaven a tenir els vestits descolorits. Jo ja havia perdut l’esplendorositat dels meus anys de joventut i moltes vegades havia de fixar la mirada cap al meu alt  sostre que em resguardava. Des da dalt de les golfes sentia buferades  tramuntanesques, i vaig veure pujar gent entesa que deien que si bé teniem molts anys, tant el sostre com el teulat èrem forts i resistents, i que només calia reforçar-nos alguna costella.

  Espectacles infantils de “Rialles”, la nova promocó d’Òmnium Cultural pels pobles de Catalunya, centenars i

 

centenars d’escolars amb llurs mestres en plans culturals de les escoles, grups d’animació, i... teatre, sempre  teatre, amb naixements i sobrenaixements de grups, alguns que duraven de Nadal a Sant Esteve, i d’altres que passaven, els que van i venen i tornen sempre amb bona voluntat i esperit de “sacrifici” en hores d’assaig... ¡Quantes coses he vist sobre  la platea i damunt l’escenari del teatre de la plaça Major...!. Gent que ha rigut, gent que ha plorat, gent que ha cridat i s’ha enfadat. Gent que ha aplaudit i que ha picat de peus estrepitosament, que ha ballat, ha saltat, ha rodat... Parelles que s’han besat, que s’han barallat, que s’han reconciliat... I gent que s’ha adormit... de tota clase, treballadors, burgesos, rics i pobres, tots aplegats sota meu, sota aquest sostre que té seixanta, setanta anys, ja no ho sé, sóc vell, però encara podria fer molts més anys si no fos l’amenaça del costellam d’aquest teulat...d’aquesta encavallada que se m’acosta,,, que em cau al damunt...Sobretot que no hi hagi ningú a sota!...Aquesta gent...aquest jovent...aquests infants que tant estimo...hi ha un silenci total a la sala...Sembla que no hi ha ningú... M’esforçaré aguantant.me una mica el pes d’aquesta costella que em travessa...!. ¡¡¡Baixo!!!---¡¡¡ Caaaaaiiiicc...!!!

(El sostre esmicolat és una runa sobre el pati de butaques del teatre de la plaça Major. A través d’una espessa

polseguera veu un altre sostre, immens, curull de guspireig d’estrelles. En contemplar aquell blau-negre lluminós, el sostre té en els darrers sospirs un bell somriure).

(Publicat a Revista de Banyoles. Maig 1985)

  

 

Any 1985 - Història d'un sostre (II)

Des del sostre del “Círculo de Católicos”

  Va ser a l’any 1943 quen vaig veure entrar personal nou. Estaven cofois els aficionats al teatre de la “Sección Recreativa del Círculo de Católicos” que havien abandonat el local del carrer de l’Abeurador per estrenar el teatre de la plaça. Es va omplir de gom a gom aquell 7 de març per escoltar els versos ben rimats de Pemán en un “Divino impaciente” de fort impacte ciutadà. Començava una nova etapa que duraria més de quaranta anys. Prou que ho vaig veure en els rostres xirois dels aficionats al teatre que cada vespre assajaven durant dotzenes de mesos. Jo ja estava una mica pansit, però em vaig alegrar en veure aquella colla de nois que s’”estufaven” en poder fer comèdia per primera vegada amb noies. Feien obres de Pemán, de Maeterlinck, de Pous i Pagés, de Folch i Torres i d’en Llanas. Joves i veterans, tots junts. També hi havia grups de més joves i infants que representaven dotzenes de sainets. Tots s’aplegaven damunt l’escenari travessant els passadissos sota el cobert dels “Catòlics”. Els diumenges – cada diumenge-, teatre i més teatre repartit per diferents grups. Eren els anys quaranta i cinquanta... Quina activitat...! Feia temps que no es veia allò...! Entremig, companyies professionals: Martori, Marsillach, Fornés, Jofre, Gener, personal que es dedicava al doblatge de pel.licules i que els dies festius venien als Catòlics per quatre “quartos” i contents perquè sortien del poble proveïts amb conills o patates comprades als pagesos de la comarca, i del bon pa de les fleques banyolines que els reanimava en aquella àpoca estraperlística. Sota el meu sostre obrien fiambreres i treien el ventre de pena després de les representacions.

  A les vigílies de Sant Martirià em netejaven espolsant-me les teranyines amb l’escala llarga de can Trull, perquè havia d’estar ben lluent a fi de que els espectadors, a mitja part, abans de tornar a reemprendre les riallades o les ploramiques de les “mares”, “dides” i “mil.lionaris del Putxet”, tot mirant enlaire poguèssin dir: “Fa molt goig aquest sostre!...

  I per Nadal semblava que la llum que es desprenia de la meva emmotllura era molt més clara quan veia brincar amb samarra de pastor saltant per la llotja de dalt fins al passadís d’abaix, a un Bato àgil i esverat corrent a abraçar-se al seu company, alcalde Borrego, abans de que el dimoni gros els deixés baldats a puntades de peu.

 

Des del sostre del “Canigó”

  Era pels anys cinquanta quan la sala va estrenar vestit nou. Mai havia estat tan bonic amb aquella repintada. La sala d’espectacles dels Catòlics feia goig de debó amb les noves parets de saca que tapaven la fibra de vidre per la millor sonorització del local, amb canalobres elèctrics als costats i amb la llum amagada dintre l’emmotllat. Va fer el miracle una nova empresa que sota el nom de Financiera Cinematogràfica tornaria a portar el cinema a la sala. Encara recordo el primer programa del Canigó. Els porters i acomodadors anaven tots uniformats. Allò feia respecte. Vaig trontollar quan pels altaveus sonava el Virolai. No s’havia escoltat mai en una sala de cinema!. Potser era més estrany perquè en aquells temps no era freqüent escoltar un “himne català”. Era evident, però, que no lligava gaire el Virolai amb la projecció d’una pel.licula en la que la despampanant Maria Montez mostrava generosament les seves cuixes.

  Entremig, seguien les representacions dels aficionats del “Círculo” en els dies claus –Sant Martirià, Nadal, Puríssima, Mare de Déu d’Agost-, mentre que a l’escenari del Canigó, per animar la gent a omplir la sala es rifaven parelles de pollastres en les darreries de l’imperi ·”financiero-Canigóístic”, que va acabar com el rosari de l’aurora, amb la nova empenta del “Círculo” renovat, convertit llavors en “Cercle” obert a tothom amb la revifalla de “La Passió de Banyoles”, on mai tanta gent havia fet tremolar un sostre d’admiració.

Any 1985- Història d'un sostre (I)

Des del sostre de can Vila

  Primer vaig èsser sostre de Can Vila, on les parelles dansaven sota meu al compàs de la música d’Els Juncan´s. Eren robustos pagesos, pellaires, botiguers, moliners, manyans i culleraires que apretaven la cintura de l’enforcadora d’alls, de la modista, la mitjonera o la noia de sa casa que posava els ulls en blanc contemplant-me el rectangle lluminós.

  També pel passadís del mig les llanternes enfocaven les cadires on les parelles havien descobert el nou espectacle del “cinematògrafo” i a les fosques podien contemplar els rampells de la Bertini, els salts sobre el cavall de Rio Jim o les estupefactes mirades de Perla Blanca lligada sobre la taula de la serra metàl.lica que havia de travessar-la abans del “Continuarà en el pròxim capítol”.

  

Des del sostre de l’Ateneu

  Després viag ésser sostre de l’Ateneu Republicà d’Esquerra on la gent plorava, cridava i s’esbatussava damunt d’un escenari de boscos entrenyinats, de cases de pagès amb llars de foc desmesurades i patis blaus amb testos de flors marcides.

  A la pantalla es veien les escorrialles del cinema mut amb l’aire pur dels horitzons del paisatge nordamericà quan el travessava el  Cavall de Ferro, i fins i  tot vaig ataüllar la gent impressionada quan avançaven soldats pel cementiri de creus caigudes de la pel.licula “Sin novedad en el frente”, amb el desconeixement que camps de batalla com els que es veien projectats en el llençol serien dintre poc per les terres dels voltants. A la sala el silenci era trencat únicament pel monòton i persistent carrisquejar de cloves d’avellanes i cacahuets esclafats amb rosegades d’espectadors amb ulls atònits fixats a la pantalla platejada.

  Sota meu van sonar per primera vegada en una societat banyolina els esclats musicals de les tonades europees dels anys trenta: valsos de Strauss i Franz Lehar, cançons picaresques de la francesa Josephine Baker i cuplés atrevits de l’espanyola Carmelita Aubert. Eren els moments alegres de les tardes dels diumenges dels anys de la guerra incivil sota el meu sostre acollidor de la sala de la plaça de la República.

 

Des del sostre de l’”Español”

  I vingué el 1939 amb cants de victòria. A la sala –ara de la plaça “ de España” hi entraven soldats i jovent amb boines vermelles i camises blaves amb fletxes vermelles brodades, entonant el”Cara al sol” sense entendre ben bé el que cantaven, però rient i disfrutant amb les bajanades d’en “Pamplinas”, d’en “Jaimito” i d’en Charlot convertit en “Carlitos” perquè havia de desaparèixer tot el que feia flaire de comunisme.

  Va arribar un dia que vaig començar a tremolar. A sota meu s’hi havia muntat una pista de patinatge perquè el jovent de la postguerra rasqués l’emporlanat fent cabrioles arriscades amb patins llogats al nou empresari de la sala,  convertida en “Teatro- Baile- Café Español”. I els “divos” sarsueleros em fimbrejaven amb els seus espinguets quan cantaven “Maruxa”, “ La Dolorosa” o “La tabernera del puerto”... I vinga ballarugues estrictament vigilades per la llarga onada del nou règim victoriós.

Any 1985. Història d'un sostre (I)

1985. L'ensulsiada del teatre dels Catòlics

Els pastors tenen raó

 

  Hi ha una dita, entre pastors i carboners, que s’ajusta massa bé a la conjuntura banyolina, en relació amb l’ensulsiada del teulat dels Catòlics: “Quan t’ha caigut la barraca et dones compte del que val l’aixopluc...”.

  Com l’anell al dit ve, al nostre entendre, la dita dels bosquetans quan es repassen les estadíistiques del “Cercle” a les quals hem tingut accés, durant les entrevistes mantingudes pertocant a la informació sobre aquest succés lamentable, i provincialment sense conseqüencies luctuoses i irreparables.

  Arrodonint xifres, a la baixa, veiem les següents, que corresponen a l’exercici 1984:

-27 sessions de “la Caixa de les escoles”... 11.000 infants.

-17 sessions de “RIALLES”...4.000 infants.

-Activitats extraescolars i vetllades de col.legis d’EGB, INEM i FP...2.700 assistents

- Temporada nadalenca: Pastorets... 1.500 espectadors.

- Sessions de teatre (agrupacions locals i d’altres), concerts, conferències, assemblees, Setmana Joventut, reunions diverses, etc... 6.500 assistents.

  En resum... 27.700 persones.

  ( No s’han comptat els assaigs, reunions preparatòries, etc)

  Tenen també la seva eloqüencia, pertocant a l’activitat i vigor de la centenària i degana societat banyolina, les dades econòmiques següents:

  Obres que, dins un pla d’arranjament i moderació de la sala, s’havien portat a terme abans del sinistre:

-Ampliació de la instal.lacio elèctrica; potència, conduccions, quadre de comanament, llums d’emergència.

-Revisió i reforma de les sortides de seguretat (panys, etc)

- Revisió, renovació i ampliació del nombre d’extintors.

- En total: 1.500.000 pessetes

- Reforçament de l’entarimat de l’escenari, revisió de la tramoia i adecentament dels vestidors: 500.000 pessetes.

- Equip nou de calefacció_ 1.200.000 ptes.

  Com a passos pròxims, estava programat el canvi de les butaques, la reforma dels lavabos, el canvi de cortinatges, pintura parets i fustam, etc. Evidentment, Banyoles no pot quedar “amb la barraca enlaire”...com diuen els pastors.

(Revista de Banyoles, abril 1985

1985 - El sostre del teatre del Cercle de Catòlics

El sostre si, però l’ànim no

 

  La ciutat s’esborronà...No n’hi havia per menys. El sostre del teatre del Cercle de Catòlics s’havia esfondrat. Bigues, runes i teules cobrien el pati de butaques... Una espessa polseguera s’enlairava en la fosca cel amunt.

  Providencialment, l’ensulsiada es produí a la nit d’un dia festiu, quan no hi havia una ànima vivent al local. Fa escruixir de pensar el contrari. Donem gràcies a Déu de què els danys –certament considerables- no hagin transcendit l’àrea  material.

  La vida, les activitats socials, culturals, artístiques, populars del Cercle han quedat suspeses, paralitzades, en uns instants tràgics. Per un temps a Banyoles els festivals infantils, les vetllades tradicionals, les representacions teatrals, els actes polítics, les reunions gremials i socials no podran celebrar-se en el marc acollidor, franc, obert i únic que amb natutralitat familiar brindava el centenari i popular Cercle i –amb franquesa cordial i habituada –el poble utilitzava.

  Hem dit “durant un temps...”. Volem deixar clar que –salvant imponderables- la informació recollida ens autoritza a creure-ho i a dir-ho així. No desconeixem que, malgrat que el sinistre ha afectat solament una part del complexe, els danys són importants. Però coneixem –documentalment- que no es poden qualificar d’irreparables i que la reconstrucció o reposició dels elements afectats –mobles i immobles- no resulta econòmicament inassequible.. Comptant amb les màximes i exigibles seguretats, lògicament.

  Les runes –mentre estem redactant aquesta columna-permaneixen immòbils i mudes, sobre la platea assolada... A l’inrevés, les parts interessades –autoritats compreses- es mouen des del primer moment... Per altra banda, un cop esbargida la polseguera, el Cercle ha anat i va rebent la reiteració oportuna del suport decidit i efectiu que – en altra ocasió crítica, no massa lunyana- van presentar les entitats, associacions, famílies, partits, sindicats... de la Ciutat. No cal dir com han reaccionat els socis, conscients de la transcendalitat del moment.

  Fins allà on valgui, fem constatar la nostra adhesió i el nostre desig de veure i de viure, novament, al teatre “del Centre” -podríem dir-ne “del poble” la il.lusió  engrescadora  dels menuts; l’art i l’afecció dels elencs; la diversió de les famílies; la vibració dels polítics, quan s’escaigui... Banyoles, fins ara, n’ha disposat i si vol, pot tornar a disposar-ne...

  Ho estampem amb el cor obert a l’esperança. Ens hem assegut en “taula rodona” amb la Junta, i, sense afalacs extemporanis hem constatat el bon sentit, l’objectivitat i el coratge, amb els quals porta a terme tan extraordinària operació... Bé mereix el suport que està rebent.

  No volem jugar amb les paraules, però no sabem estar-nos de dir. “El sostre ha caigut, però l’ànim, no”.

  Endavant...!

( Editorial Revista de Banyoles. Abril 1985)

1985. S'ENSORRA EL SOSTRE DEL TEATRE DEL CERCLE DE CATÒLICS

8 D’ABRIL.- S’ENSORRA EL SOSTRE DE LA SALA D’ESPECTACLES DEL CERCLE DE CATÒLICS

  A tres quarts d’onze del vespre del dilluns de Pasqua se sent en el centre del poble, “com una mena de terratrèmol”. Una dotzena de persones que són en el bar dels Catòlics s’espanten en sentir “un primer tró”. Els conserges es pensen que és la televisió que la tenien molt alta, però immediatament senten una fressa increïble. En començar a buscar d’on venia es dirigeixen cap a la sala d’espectacles pensant que havia explotat una caldera, ja que sortia fum. Els inquilins avisen els bombers i la policia, i es veu finalment que el fum prové del terrabastall de la caiguda del sostre de la sala del teatre. L’espectacle que ha quedat a la sala és desolador. El pati de butaques és ple de bigues i de runes caigudes del sostre, actualment pràcticament  inexistent ja que només se n’han salvat les parets mestres i l’escenari. Certament, si hi hagués hagut públic, se n’haurien salvat ben pocs, ja que no ha quedat gairebé cap butaca sencera. Les llotges del pis han quedat totalment malmeses.

(Notícia a la secció Banyoles dia a dia de Revista de Banyoles, abril 1985).       

Figuretes de vidre

Noves ofertes teatrals

 

El gran repte de representar un Tennessee Williams.- Mes d’abril. El Grup del Cercle i “Tres i Un”  van presentar l’obra de Tennessee Williams FIGURETES  DE VIDRE. Amb una entrada aproximadament d’un centenar de persones que van pagar 400 pessetes per veure el muntatge, la gent del Cercle va oferir una cosa, que sigui dit per endavant, representa una novetat  dins de la línia teatral que, com és conegut de tothom, fa temps que va adoptar aquesta entitat. Deixant a part qualsevol altra valoració, em sembla positiva la voluntat que s’endevina darrera d’aquest T. Williams d’oferir una altra proposta teatral que representi una alternativa enfront  l’acostumat teatre de “sant martirià·” i que justament aquesta voluntat és produeixi dintre mateix dels Catòlics. Això vol dir que comença a haver-hi als Catòlics algunes persones que es plantegen d’una manera diferent a la fins ara coneguda el teatre i tot el que l’envolta. Tamateix, ja començava a ser hora!. Però atenció: el fet que els Catòlics ens ofereixin un Williams no vol dir que hagin canviat els resclosits esquemes d’una entitat tancada en ella mateixa. Ja ho diuen: una flor no fa estiu.

  De les “Figuretes de vidre” que ens van mostrar als Catòlics només unes quantes estaven descantonades.

  Per exemple: van agradar la Carme Llach i la Lali M. Rovira. O almenys jo els posaria un bé. I això, com tot el que estic dient, és evidentment subjectiu. Em va sorprendre el treball de la Lali. Fou una interpretació ben conduïda. De la Carme en dic el mateix, per bé que estem més acostumatsaa veure la naturalitat característica de l’actriu a l’escenari. Ferran Barba va fer una actuació més discreta. La gran talla de Tom com a a personatge de ficció anava una mica gran a Pep Gómez, que no va saber aprofitar, en alguns moments, les possibilitats que li oferia el protagonisme d’aquest personatge central en la narració dels fets. I a Josep A. Tudela li sobra una mica de teatralitat.

  En l’espai escènic s’íntuïa una bona idea, però no es veia realitzada plenament donat que hi havia un hiatus entre el que es deia (que l’acció transcorria els anys trenta) i el que es veia al damunt de l’escenari (un mobiliari i un vestuari que corresponien a l’´època actual). Hi havia, per tant, una certa inversemblança en aquestes coses que són molt importants a l’hora d’ajudar a l’espectador a entrar de ple en el joc de la ficció proposat per l’autor.

  Altres detalls. Com la delimitació de l’espai escènic o la mateixa il.luminació no estàn plenament aconseguits.

  Una altra observació que volia fer fa referència a la possibilitat que tenien els actors (i sobretot Laura) de donar més protagonisme a la col.lecció de figuretes de vidre que, gairebé tota l’estona queden a un racó de l’escenari. Només recordo una ocasió en la qual agafen un protagonisme clar dins del fil de la narració.

  En resum: un gran repte això de representar un T. Williams que demana una lectura atenta del text, i no només de text, sinó també de l’autor i de tot allò que l’envolta (aquesta és una obra autobiogràfica) i també de tot allò que ens vol transmetre. A l’hora de fer coses d’aquest tipus, convé que els que les pensen portar endavant facin un treball de reflexió seriosa davant d’una taula.

  I no només amb el text en qüestió, sinó amb tot aquell material que pot ajudar a la direcció del muntatge i també a la interpretació a ser fidels al contingut que vol transmetre l’autor i la forma amb la qual l’autor ho vol transmetre.

  I acabo per on he començat. Noves ofertes teatrals arriben dels Catòlics, aquell vell conegut nostre. Tant de bo tinguin durada. Els que han presentat aquest darrer muntatge saben que a Banyoles, on no hi ha un públic teatral nombrós que estigui interessat per aquests tipus de productes teatrals, costa molt d’esforç dur a terme segons quin tipus de teatre. I que sovint els resultats desanimen. Serà que la gent de Banyoles no ha estat acostumada al bon teatre.

                        (Joan Gratacós a la revista El Bagant. Maig 1984)

La primera televisió banyolina - 1984

Televisió banyolina

 

“Video-Revista de Banyoles” s’acomiada dels espectadors banyolins fins al gener del proper any”. És a la Revista de Banyoles que informa de la primera emissora local de televisió:

“Durant quatre mesos – a partir de la primera emissió del 30 de juliol del 1984- els banyolins hem pogut contemplar la televisió local una vegada a la setmana en programes d’una hora i d’una hora i mitja de durada. Abans ja ens havien ofert uns informatius mensuals que començaren a principis d’any i que forjaren els mateixos membres que són Josep Compta, Leo Calders i Xavier Félez. Eren cintes gravades que se n’extreien unes 20 còpies – 10 en el sistema VHS i 10 més en el Beta-. Aquestes cintes es passaven als video-clubs de la ciutat al preu de 1.500 pessetes. Com          que les cintes es llogaven a 200 pessetes  de mitjana, tan sols calien set lloguers per amortitzar-les; tot i aixó la cosa no donava de cap manera i al final si no hi perdien, poc els faltava. Per portar a cap aquests programes, els tres membres bàsics de la video-revista disposaven d’una sèrie de col.laboradors com Moisès Tibau i Joan Comalat, els quals portaven a terme la major part de les filmacions de l’àmbit cultural, principalment les que feien referència al món de la pintura, i Miquel Rustullet, responsable de la vessant esportiva. De cada una de les cintes gravades s’enviava còpia a l’Ajuntament per tal que passés a l’arxiu municipal. Això es pot dir que fou l’inici de la televisió local. És a partir del maig-juny quan es començaren a fer les proves, i a partir del 30 de juliol ja començava la primera emissió setmanal. El treball era gran, però els esforços es veien compensats per la resposta dels banyolins. D’altra banda, els spots publicitaris els permeten de finançar una part de les despeses que comporta el manteniment de la televisió banyolina. Fins ara han emés amb un equip de 2W de potència, que va muntar el tècnic Joan Padrés. L’ideal seria poder aconseguir un equip de cinc vats, però això suposaria un increment de 100 a 150 mil pessetes  del pressupost.

   A Catalunya hi ha unes 50 televisions d’àmbit local. Darrerament s’han produit una sèrie de contactes entre gironins i barcelonins per tal d’establir una associació de televisions locals, l’objectiu de les quals es centraria en l’intercanvi de material.

  La publicitat és un dels camins per sobreviure, l’altra, l’ideal, serien els patrocinadors. O sigui que alguna empresa comercial es fes càrrec econòmicament d’un determinat programa, la qual cosa no deixa de ser publicitat, però de manera més indirecta.

  Desitgem que les coses s’arrangin ben aviat i que en el primer mes de l’any 1985 podem, tots els banyolins, gaudir de la televisió local cada dimarts a dos quarts de deu del vespre.

(Notícia a la secció “Banyoles dia a dia” de Revista de Banyoles. Desembre 1984).

Comèdia de festa major -1984

Comèdia de festa major – 1984.

 

La núvia portava cua

 

  L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics de Banyoles representà durant dues nits una comicitat que no decau mai i que es recolza més que tot en les situacions. Obra que podia haver caigut molt fàcilment vers la procacitat, que l’autor ha evitat totalment, demostrant una vegada més que la gràcia no està necessàriament lligada amb la grosseria. Ajudaren que la comèdia fos celebrada amb unes bones riallades la interpretació que els set personatges ens oferiren sota la direcció d’Enric Tubert: Josefina Julbe, Assumpció Geli, Carme Llach, Ferran Barba, Josep Maria Angelats, Joan Geli i Joan Olivas. Cal esmentar també la tasca important que entre bastidors feren els regidors d’escena Vicenç Ferrer, Joan Bosch i Albert Tubert.

(Nota a la secció “Banyoles dia a dia”, de Revista de Banyoles).

Els alemanys de Sant Maurici - 1983

Els alemanys de Sant Maurici

Son una colla d’alemanys que venen a estiuejar a una masia de Sant Maurici, a Can Llopart. La història d’aquest centre d’estiueig comença fa tres anys, quan l’Anna Borredà, l’actual propietària compra l’edifici, el restaura i decideix transformar-lo en un centre d’intercanvi artístic i de convivència social. Fa alguns anys que visc a Alemanya, concretament a Gottingen, on dono classes d’expressió corporal a la Universitat Popular, Vaig adonar-me que la gent era més aviat tancada i que necessitava alguna cosa per poder relacionar-se. Vaig pensar aleshores, en aprofitar el temps d’estiueig convidant-los a Banyoles, a unes vacances on s’havia de potenciar la convivència i la relació social a partir de la participació en tallers de mim, teatre, dansa... que eren centre del seu interès, i part de la meva feina. La cosa va començar a funcionar, i segueix funcionant. Ara bé, la meva intenció és que hi participi gent d’aquí (alguns ja ho han fet) perquè em sembla que podria ser molt positiu l’intercanvi entre dues personalitats tan diferents com la mediterrània i la germànica. Si puc, el gener vinent em quedaré alguns mesos més que no pas ara, a veure si engresco una mica la gent d’aquí.

  L’Anna Borredà fou alumne de l’Antoni Font (Dia-Din a Banyoles, l’Agost-80) i del popular i conegut mim francès Marcel Marceau, entre d’altres. Ara diu que malviu de donar classes de teatre corporal a Alemanya. Ella, però, ha creat aquest centre que ha batejat amb el nom d’Arlequí, un centre que no ens ha d’ésser totalment indiferent ja que d’alguna manera la vinguda dels artistes forasters repercuteix a Banyoles. Tal és el cas de la participació del mim alemany Peters o del ballarí nordamericà Solomons al mes de la Joventut de 1982; o del Circolino Pico Bello i dels pallassos Illi-Olli que han actuat en les fetes d’estiu d’enguany.

                                                           (Francesc Feliu a El Bagant. Setembre 1983

1983: Poc teatre