Any 1985- Història d'un sostre (I)

Des del sostre de can Vila

  Primer vaig èsser sostre de Can Vila, on les parelles dansaven sota meu al compàs de la música d’Els Juncan´s. Eren robustos pagesos, pellaires, botiguers, moliners, manyans i culleraires que apretaven la cintura de l’enforcadora d’alls, de la modista, la mitjonera o la noia de sa casa que posava els ulls en blanc contemplant-me el rectangle lluminós.

  També pel passadís del mig les llanternes enfocaven les cadires on les parelles havien descobert el nou espectacle del “cinematògrafo” i a les fosques podien contemplar els rampells de la Bertini, els salts sobre el cavall de Rio Jim o les estupefactes mirades de Perla Blanca lligada sobre la taula de la serra metàl.lica que havia de travessar-la abans del “Continuarà en el pròxim capítol”.

  

Des del sostre de l’Ateneu

  Després viag ésser sostre de l’Ateneu Republicà d’Esquerra on la gent plorava, cridava i s’esbatussava damunt d’un escenari de boscos entrenyinats, de cases de pagès amb llars de foc desmesurades i patis blaus amb testos de flors marcides.

  A la pantalla es veien les escorrialles del cinema mut amb l’aire pur dels horitzons del paisatge nordamericà quan el travessava el  Cavall de Ferro, i fins i  tot vaig ataüllar la gent impressionada quan avançaven soldats pel cementiri de creus caigudes de la pel.licula “Sin novedad en el frente”, amb el desconeixement que camps de batalla com els que es veien projectats en el llençol serien dintre poc per les terres dels voltants. A la sala el silenci era trencat únicament pel monòton i persistent carrisquejar de cloves d’avellanes i cacahuets esclafats amb rosegades d’espectadors amb ulls atònits fixats a la pantalla platejada.

  Sota meu van sonar per primera vegada en una societat banyolina els esclats musicals de les tonades europees dels anys trenta: valsos de Strauss i Franz Lehar, cançons picaresques de la francesa Josephine Baker i cuplés atrevits de l’espanyola Carmelita Aubert. Eren els moments alegres de les tardes dels diumenges dels anys de la guerra incivil sota el meu sostre acollidor de la sala de la plaça de la República.

 

Des del sostre de l’”Español”

  I vingué el 1939 amb cants de victòria. A la sala –ara de la plaça “ de España” hi entraven soldats i jovent amb boines vermelles i camises blaves amb fletxes vermelles brodades, entonant el”Cara al sol” sense entendre ben bé el que cantaven, però rient i disfrutant amb les bajanades d’en “Pamplinas”, d’en “Jaimito” i d’en Charlot convertit en “Carlitos” perquè havia de desaparèixer tot el que feia flaire de comunisme.

  Va arribar un dia que vaig començar a tremolar. A sota meu s’hi havia muntat una pista de patinatge perquè el jovent de la postguerra rasqués l’emporlanat fent cabrioles arriscades amb patins llogats al nou empresari de la sala,  convertida en “Teatro- Baile- Café Español”. I els “divos” sarsueleros em fimbrejaven amb els seus espinguets quan cantaven “Maruxa”, “ La Dolorosa” o “La tabernera del puerto”... I vinga ballarugues estrictament vigilades per la llarga onada del nou règim victoriós.