Any 1985 - Història d'un sostre (III)

Des del sostre del “Cercle”

 

  I vingué la “Nova Canço” i Raimon. Pi de la Serra, la Bonet, l’Ovidi, la Mota i en Subirachs. I s’escalfaven les mans de tant aplaudir la Polifònica de Banyoles. I el naixement de grups renovelladors de teatre: “Teatre i Art” amb “El diario de Ana Frank” i les nits de sant Isidre, i els muntatges güellinians, i la pluja de Ponsatí amb “Fang”...

  I l’arribada dels 600 i de la televisió que va capgirar-ho tot.

  Aleshores ja no es veien espectacles majoritaris. De cop i volta la sala es tornava a buidar. I entraven cercles reduïts amb sessions de cine club en projeccions de pel.licules en 8 i 16 mm., fòrums, col.loquis, reunions i conferències. De tant en tant algun discurs conflictiu amb policia d’incògnit entre el públic,(exactament com en aquella manifestació de treballadors de l’HOAC),... I mainada, sempre mainada, amb “Fiestas en el aire”, “Torbellinos” i fins i tot “Noches del turista” pels estrangers. I escoles, casals d’estiu,tarcisis, i els darrers sospirs de les funcions de les “Filles de Maria”... I l’Albert Boadella diguent Si a cops de destral destrossant el ciclorama. I els primers ulls oberts d’estupefacció davant la primera destapada pectoral femenina amb Els Joglars... I la Junta indecisa amb el Si i amb el No... I amb la fermesa d’una nova junta inèdita dintre una societat catòlica del poble, mai tan oberta com en aquells moments en que donava entrada a tots els grups de polítics en les campanyes electorals.

  I tots mirant el sostre i les parets que tornaven a tenir els vestits descolorits. Jo ja havia perdut l’esplendorositat dels meus anys de joventut i moltes vegades havia de fixar la mirada cap al meu alt  sostre que em resguardava. Des da dalt de les golfes sentia buferades  tramuntanesques, i vaig veure pujar gent entesa que deien que si bé teniem molts anys, tant el sostre com el teulat èrem forts i resistents, i que només calia reforçar-nos alguna costella.

  Espectacles infantils de “Rialles”, la nova promocó d’Òmnium Cultural pels pobles de Catalunya, centenars i

 

centenars d’escolars amb llurs mestres en plans culturals de les escoles, grups d’animació, i... teatre, sempre  teatre, amb naixements i sobrenaixements de grups, alguns que duraven de Nadal a Sant Esteve, i d’altres que passaven, els que van i venen i tornen sempre amb bona voluntat i esperit de “sacrifici” en hores d’assaig... ¡Quantes coses he vist sobre  la platea i damunt l’escenari del teatre de la plaça Major...!. Gent que ha rigut, gent que ha plorat, gent que ha cridat i s’ha enfadat. Gent que ha aplaudit i que ha picat de peus estrepitosament, que ha ballat, ha saltat, ha rodat... Parelles que s’han besat, que s’han barallat, que s’han reconciliat... I gent que s’ha adormit... de tota clase, treballadors, burgesos, rics i pobres, tots aplegats sota meu, sota aquest sostre que té seixanta, setanta anys, ja no ho sé, sóc vell, però encara podria fer molts més anys si no fos l’amenaça del costellam d’aquest teulat...d’aquesta encavallada que se m’acosta,,, que em cau al damunt...Sobretot que no hi hagi ningú a sota!...Aquesta gent...aquest jovent...aquests infants que tant estimo...hi ha un silenci total a la sala...Sembla que no hi ha ningú... M’esforçaré aguantant.me una mica el pes d’aquesta costella que em travessa...!. ¡¡¡Baixo!!!---¡¡¡ Caaaaaiiiicc...!!!

(El sostre esmicolat és una runa sobre el pati de butaques del teatre de la plaça Major. A través d’una espessa

polseguera veu un altre sostre, immens, curull de guspireig d’estrelles. En contemplar aquell blau-negre lluminós, el sostre té en els darrers sospirs un bell somriure).

(Publicat a Revista de Banyoles. Maig 1985)