Any 1985 - Història d'un sostre (II)

Des del sostre del “Círculo de Católicos”

  Va ser a l’any 1943 quen vaig veure entrar personal nou. Estaven cofois els aficionats al teatre de la “Sección Recreativa del Círculo de Católicos” que havien abandonat el local del carrer de l’Abeurador per estrenar el teatre de la plaça. Es va omplir de gom a gom aquell 7 de març per escoltar els versos ben rimats de Pemán en un “Divino impaciente” de fort impacte ciutadà. Començava una nova etapa que duraria més de quaranta anys. Prou que ho vaig veure en els rostres xirois dels aficionats al teatre que cada vespre assajaven durant dotzenes de mesos. Jo ja estava una mica pansit, però em vaig alegrar en veure aquella colla de nois que s’”estufaven” en poder fer comèdia per primera vegada amb noies. Feien obres de Pemán, de Maeterlinck, de Pous i Pagés, de Folch i Torres i d’en Llanas. Joves i veterans, tots junts. També hi havia grups de més joves i infants que representaven dotzenes de sainets. Tots s’aplegaven damunt l’escenari travessant els passadissos sota el cobert dels “Catòlics”. Els diumenges – cada diumenge-, teatre i més teatre repartit per diferents grups. Eren els anys quaranta i cinquanta... Quina activitat...! Feia temps que no es veia allò...! Entremig, companyies professionals: Martori, Marsillach, Fornés, Jofre, Gener, personal que es dedicava al doblatge de pel.licules i que els dies festius venien als Catòlics per quatre “quartos” i contents perquè sortien del poble proveïts amb conills o patates comprades als pagesos de la comarca, i del bon pa de les fleques banyolines que els reanimava en aquella àpoca estraperlística. Sota el meu sostre obrien fiambreres i treien el ventre de pena després de les representacions.

  A les vigílies de Sant Martirià em netejaven espolsant-me les teranyines amb l’escala llarga de can Trull, perquè havia d’estar ben lluent a fi de que els espectadors, a mitja part, abans de tornar a reemprendre les riallades o les ploramiques de les “mares”, “dides” i “mil.lionaris del Putxet”, tot mirant enlaire poguèssin dir: “Fa molt goig aquest sostre!...

  I per Nadal semblava que la llum que es desprenia de la meva emmotllura era molt més clara quan veia brincar amb samarra de pastor saltant per la llotja de dalt fins al passadís d’abaix, a un Bato àgil i esverat corrent a abraçar-se al seu company, alcalde Borrego, abans de que el dimoni gros els deixés baldats a puntades de peu.

 

Des del sostre del “Canigó”

  Era pels anys cinquanta quan la sala va estrenar vestit nou. Mai havia estat tan bonic amb aquella repintada. La sala d’espectacles dels Catòlics feia goig de debó amb les noves parets de saca que tapaven la fibra de vidre per la millor sonorització del local, amb canalobres elèctrics als costats i amb la llum amagada dintre l’emmotllat. Va fer el miracle una nova empresa que sota el nom de Financiera Cinematogràfica tornaria a portar el cinema a la sala. Encara recordo el primer programa del Canigó. Els porters i acomodadors anaven tots uniformats. Allò feia respecte. Vaig trontollar quan pels altaveus sonava el Virolai. No s’havia escoltat mai en una sala de cinema!. Potser era més estrany perquè en aquells temps no era freqüent escoltar un “himne català”. Era evident, però, que no lligava gaire el Virolai amb la projecció d’una pel.licula en la que la despampanant Maria Montez mostrava generosament les seves cuixes.

  Entremig, seguien les representacions dels aficionats del “Círculo” en els dies claus –Sant Martirià, Nadal, Puríssima, Mare de Déu d’Agost-, mentre que a l’escenari del Canigó, per animar la gent a omplir la sala es rifaven parelles de pollastres en les darreries de l’imperi ·”financiero-Canigóístic”, que va acabar com el rosari de l’aurora, amb la nova empenta del “Círculo” renovat, convertit llavors en “Cercle” obert a tothom amb la revifalla de “La Passió de Banyoles”, on mai tanta gent havia fet tremolar un sostre d’admiració.