Teatre català en els anys 40

He de fer una correcció en el text anterior. Quan esmento l’estrena de l’obra de Pemán “El divino impaciente” hi he posat que les obres de teatre que es representaven en el Círculo de Católicos s’anunciaven en castellà però es representaven en català. Evidentment que en el cas de l’obra de Pemán la representació va ser amb el text íntegre en castellà. El que sí que es feia quan es representava una obra de teatre en la nostra llengua era posar en el programa el títol en castellà, però la representacíó era totalment amb el text original en català. En aquells primers anys del franquisme, en el Círculo de Católicos vam representar una infinitat d’obres de teatre. Inicialment actuàvem homes sols, però no s’allargaria més d’un any. Les obres teatrals d’aquells anys foren, entre d’altres “El misteri del bosc”, “Lluita de cors”, “Arran l’abísme”, El calvari de la vida”. Obres populars com “Don Gonzalo o l’orgull del gec”,“L’alcalde de Stilmonde” i “El misteri del bosc” s’anunciaven amb els títols en castellà: “Don Gonzalo”, El alcalde de Stilmonde” i “El misterio del bosque”. En castellà es representaven cada any “Los Pastorcillos” i obres com “La flor del espino”o “Cisneros” (un altre Pemán).

(Veure el llibre “El teatre a Banyoles”, de J. Olivas i Miquel Torrent. Edició Ajuntament de Banyoles, Diputació de Girona, 2011).

Dècada anys 40. Obres de teatre català

 Acabada la guerra vaig aprendre molt amb les lectures dels llibres que vaig emportar-me de casa dels meus oncles de can Coll del carrer Nou on hi vaig trobar un munt d’obres de teatre català, entre les que n’hi havia algunes que foren representades pel grup de teatre de l’Ateneu Republicà, però aquestes les havia de llegir d’amagat. Acabada la guerra vaig anar a conferència amb el senyor Miquel Parnau. Va durar poc perquè havia d’anar a treballar. Les meves llibretes  quedaren abandonades a l’escola del sr. Parnau i segons m’han dit alguns antics alumnes, aquestes llibretes passaven de mà en mà com a exemple de bona resolució.  Els problemes –resolts o no- almenys tenien una bona cal.ligrafia.

En aquells anys de la meva adolescència, jo era un noi tímid i molt tancat per dintre –encara ho soc-  una mica solitari i lector empedreït, interessat pel descobriment dels grans escriptors de totes les èpoques. No llegia, devorava! tot el que queia a les meves mans. Llegia per tot arreu. Hi ha una foto en la que em veig llegint assegut en una cadira davant de la façana de casa. Als hiverns llegia vora del foc o eixancallat al braser.  Els diumenges anava al cinema. Era molt aficionat al cinema i gràcies a la meva voluntat vaig poder penetrar en el món del teatre d’aficionats. Qüestió d’esforç íntim, del que em sentia molt capaç. En sortir a escena desapareixia la meva timidesa per lliurar-me a donar vida als personatges creats pels autors: el catacúmen negre de El divino impaciente,  el vell Soff  dels Pastorets i d’altres ancians en papers dramàtics en drames llagrimejadors. Fins que un dia en Pepet Freixa descobrí –en la meva veu i en la dicció- una vena còmica que ja mai m’abandonaria.  I a partir d’aquí ja aconseguiria a ser l’actor aficionat en que tothom em diria que tenia una personal vis cómica.

El divino impaciente era una obra original de José Maria Pemán, autor de la lletra “Cara al sol”. En els programes dels primers anys quaranta s’anunciaven els títols de les obres en castellà però les representacions es feien en català.

En el temps de la imposició de la lengua del Imperio s’arribà a extrems de ridiculesa, i fins i tot havia vist i escoltat una dona castellana al mig de la plaza de España que escridassava a un banyolí dient-li que parlés “en cristiano”. En les oficines d’administració pública –especialment a Girona- es col.locaren cartells que deien “En esta dependencia no se hablará otra lengua que la oficial de España”.  Però els oficials, que eren catalans seguien parlant entre ells en català, i també amb el públic mentre no es presentés algú que pogués semblar comprometedor. Recordo que es van castellanitzar tots els rètols, no només de centres oficials, sinó també de tots els establiments.  Uns anys més tard, quan ja treballava en el Banc, si un els meus directors o apoderats em manava que posés un rètol amb els horaris d’oficina, jo tenia ben clar que l’havia d’escriure en català. Mai ningú m’ho va retreure.

Dècada anys 30. Teatre i cinema en "Els catòlics"

En el teatre dels Catòlics, al carrer de l’Abeurador hi anaven a les tardes dels dies festius a veure cinema mut.  El teatre era a les nits de les festes grosses. Les sessions de cinema solien acompanyar-se amb música de piano que tocava un pianista aficionat que era en Cintet Tarafa (de can Pandai ferrer del carrer de Girona). Tocava musica de sarsueles que no eren adequades per les pel.licules de l’Oest americà. El dia 18 de juliol del 1936, en el teatre Modern feien l’obra “Marieta cistellera”. Els actors de la Companyia – Maria Vila i Pius Daví- van venir a casa perqué els deixéssim vims i canyes i algún cistell mig treballat. Amb el meu pare vam anar a portar-los a l’escenari del Modern i em va fer molta il.lusió veure com uns actors assajaven l’obra. Potser va ser la primera vegada que se’m va infiltrar el cuc del teatre. El meu pare s’ho va agafar rient i en acabat anà a dir-ho a la seva germana, que era cistellera i es deia Marieta.

Del teatre del Catòlics “d’abans de la guerra” només recordo haver-hi anat a veure Els Pastorets que els feien en castellà. Qui ho havia de dir que anys a venir jo seria un dels actors que divertiría al públic en aquell escenari fent els papers de Bato i Soff d’aquells Pastorets que tenien el títol de “El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo”.

El teatre de les festes majors del segle XX

Drames i tragèdies.- S’ha dit que per la festa major la gent vol divertir-se. I una de les diversions més agradables per el públic en general ha estat sempre, en tots els temps, una bona representació de teatre còmic. I potser, per aquest motiu, moltes de les agrupacions teatrals banyolines han escollit  per a les seves actuacions, obres del teatre còmic català. Però, en general, no ha estat sempre així. Si ens fixem en els inicis del teatre a la nostra ciutat –segle XIX i principis del XX- veurem que en el Teatre Principal o en el que llavors era novell Teatre Vila o el teatre de la Juventud Católica, tant les Companyies foranes com les d’afeccionats locals, gairebé sempre solien representar obres dramàtiques, drames costumistes o patriòtics i algunes sarsueles que eren amenitzades per músics locals com Els Junca’ns. Una sarsuela ben acollida pel públic fou El sant de l’amo, amb música de Joan Carreras i lletra del poeta banyolí Joaquim Hostench i Francesc Bracons.

Els vint primers anys del segle passat, algunes Companyies de teatre professional es presentaren per la festa major en els teatres Centro Católico (carrer de l’Abeurador), Principal (avui plaça del Teatre) i Vila (a la plaça Major). Els germans Borràs presentaren Les garses, d’Ignaci Iglèsias i El místic, de Santiago Rusiñol, i acreditades Companyies d’Art Dramàtic presentaven obres populars com El Ferrer de tall, de Pitarra, La mort de l’escolà, o Esclaus de les passions. Sempre drames i tragèdies per a fer plorar espectadors festa-majoners que desitjaven molt més els mocadors per eixugar-se les llàgrimes de riure amb el sainet còmic que es representava al final de l’obra dramática. Perquè el públic banyolí podía riure amb els sainets en un acte com De rebot, Los asistentes o Embolics de pretendents si bé, en el teatre dels Catòlics no hi mancava mai la sarsueleta Els dos didots en la que la clientela se sabia fragments de les cançonetes.

En els anys trenta, la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics  era considerada com la millor agrupació teatral de Banyoles, i les representacions festives d’El llaç etern, El misteri del bosc i Don Gonzalo o l’orgull del gec, encara que només hi actuèssin homes sols, aconseguien un alt nivel d’interpretació, molt més encomiables que els actuants de la JAAR (Joventut Artística de l’Ateneu Republicà) que no actuava mai en les diades de festa major ja que la seva Junta estava més predisposada per a concerts i balls a la seva sala.

Després de la Guerra Civil .- Un cop acabada la Guerra Civil, el primer éxit teatral de festa major tingué lloc al teatre del Católics. Fou a l’any 1942 quan s’assolí un gran éxit amb la representació a càrrec de la Sección Recreativa de l’obra de José Maria Pemán, El divino impaciente que es representá durant dues nits de les festes de Sant Martirià en el teatre del carrer de l’Abeurador. A l’any següent – 1943- tornarien els drames, i fou en aquell any quan l’aleshores jove autor d’aquest article va poder actuar i veure als dos grans actors del teatre banyolí – Josep Freixa i Joaquim Colomer. Des de l’escenari, em va impresionar veure a Colomer quan en aquest drama de Ramon Vinyes interpretava el personatge d’un capellà malalt, i un moment abans de la seva “mort escénica” es girava d’esquena al públic per col.locar-se un petit tub plé d’un líquid vermell a la boca que s’apressava a esclafar-lo entre les dents per tornar a girar-se de cara al públic que veía com de la seva boca en sortia una “rajolí de sang” que impactava fortament als espectadors de festa major.

Els drames seguien representant-se en aquestes diades, i les companyies de teatre pofessional – Pepeta Fornés, Enric i Jaume Borràs, i  Ramon Martori- representaven en el teatre del Católics de la plaça major- i al Cine Moderno, obres dramàtiques com La mare i La bona gent, de Santiago Rusiñol, El Ferrer de tall, i La dida, de Pitarra. Mossèn Janot, de Guimerà i “El cardenal” de N. Parker  (aquesta en castellà), per l’Enric Borràs.

No va ser fins l’any 1946 quan per la festa major s’encetà la primera comèdia cómica, Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluis Elias, que representà la Companyia de Pepeta Fornés al teatre Mercantil.   I a l’any següent, ja foren Ramon Martori i el jove Adolfo Marsillach que en el Catòlics presentaven “En un burro, tres baturros”, i la Recreativa del Catòlics representava Un milionari del Putxet,  de Gastó A. Màntua, comèdia que assolí un notable éxit.

Sarsueles.- L’any 1949 en el teatre dels Catòlics s’hi pogué veure durant els tres dies de festa la Companyia de Zarzuelas amb el baríton Estanís Tarín, amb Luisa Fernanda, Los gavilanes, La verbena de la paloma, El huésped del Sevillano i La reina mora. A la tercera nit s’anuncia que el baríton Tarín ha quedat afònic i no pot actuar, però el públic el reclama i ha de sortir a cantar amb veu afónica.

La zarzuela tingué una bona acollida i en els anys 1950-1951, a la festa major hi actuà la Companyia de Ramon Guitart amb sarsueles com La del manojo de rosas, Molinos de viento, Bohemios, La del soto del parral i altres. A l’any 1953 la sarsuela torna amb la Companyia de Luis Calvo que reposa La del manojo de rosas, i per primera vegada per la festa major es representa la sarsuela catalana “Cançó d’amor i de guerra”.

El 1954 s’inaugura el Cine Victoria al passeig “del Generalísimo”. L’empresari, en veure que la sarsuela agafava arrelament contracta la Companyia Arte Lírico que representa La tabernera del puerto. La mateixa companyia amb un altre repartiment canta  Luisa Fernanda al Cercle de Catòlics.

Arriben les Revistes.- Fou en la dècada dels anys cinquanta quan l’empresari del teatre Victoria decidí portar una revista a l’escenari, contractant a la Compañia de Revistas de la super-vedette Gemma del Rio en l’espectacle Desfile de estrellas, Éxit total. A partir de llavors es veieren espectacles arrevistats a l’escenari del Victoria, si bé fent combinacions amb les sarsueles que eren “aptes per a totes les edats”. I el públic “sarsuelero” pogué veure Los claveles i La rosa del Azafran, i fins i tot omplir el teatre per veure el gran aconteixement de la representació de l’òpera Marina, d’Emilio Arrieta.

Comèdies còmiques.- Algunes Companyies de professionals de Barcelona es desplaçaren a Banyoles per la festa major. Una d’elles era la Companyia del teatre Romea que amb Teresa Cunillé i Carles Lloret van representar la comèdia No es mai tard si s’arriba d’hora, i Ella és…ella!, el 1957 i a partir del 1958, gairebé podríem dir que no mancava mai en les programacions al teatre del Catòlics, Joan Capri, amb algunes comedietes i els seus monòlegs. Comèdies com L’amor venia en taxi, amb Rafael Anglada aconseguiren un bon éxit, com també Josefina Gúell, -al Victoria- amb Nanette m’ha dit que sí.

L’any 1961 tingué lloc al Catòlics un homenatge a Santiago Rusiñol en motiu del centenari del seu naixement. El primer dia de la festa major, l’artitsta Joan de Palau fèu una breu introducció a l’homenatge parlant d’Els jardins de Rusiñol, i seguidament, Teatre i Art  presentà l’obra El pintor de miracles per acabar amb un extraordinari Concert a càrrec de l’Agrupació Polifónica de Banyoles. El segon dia de la festa es representà Els savis de Vilatrista a càrrec de l’Agrupació Teatre i Art.

Són els anys de La Passió i els afeccionats dels grups teatrals banyolins actúen poc, si bé per la festa major no manquen les comèdies, sobresortint en aquells anys les representacions de Assaig general, de Josep Escobar, per l’Agrupació Teatre i Art.

El segon dia de la festa major d’aquell any -24 d’octubre de 1964-, l’actor Màrius Cabré representa Terra baixa, d’Àngel Guimerà, al Cercle de Catòlics, una obra que de sempre era considerada per als fidels al teatre catòlic com  prohibidíssíma. Els temps havien canviat.

I la comèdia seguiría endavant, cada any per la festa major. Amb Joan Capri, amb Pau Garsaball, amb Ethel Rojo o amb la hilaritat dels espectadors amb rialles sorolloses  que expandia l’Agrupació Teatre i Art amb els  Ronyons de recanvi de Joaquim Muntañola. Però això li toca comentar-ho el meu company “teatròfil” Miquel Torrent.

El teatre de joventut. Anecdotari teatrel

Érem petits. A l’església parroquial de Santa Maria ens donaven una cartolina de color rosat a tots els que havíem assistit a la classe de Doctrina Cristiana. Amb aquella petita cartolina –en dèiem l’assistència- podíem anar al cinema del Círcol de Catòlics al carrer de l’Abeurador pagant només deu cèntims. M’agradava anar al cinema del Catòlics que feien pel.licules mudes d’en Xarlot i de La Pandilla. I westerns d’en Bob Steele, Buck Jones i Ken Maynard y su caballo Tarzan. Els altres cinemes de Banyoles feien pel.licules sonores, però al Catòlics només tenien una màquina per projectar pel.licules mudes que eran acompanyades al piano que tocava en Cintet Tarafa de can Pandai del carrer de Girona. Eren els anys trenta del segle passat, i els dissabtes quan sortiem de l’escola dels Hermanos Gabrielistas el primer que fèiem era anar a veure els aparadors de la mercería Butinyà de la plaça Major i a la de can Corominas al carrer del Mercadal. Allí hi contemplàvem els cartells –els quadres- amb fotografíes de les pel.licules que farien l’endemà en el cine del Catòlics.  En aquella sala del carrer de l’Abeurador hi vaig veure pel.licules de llarg metratge com El fantasma del Louvre, amb Lon Chaney, un actor especialista en cinema de terror, El caballo de hierro, un dels primers westerns de John Ford, i les còmiques de Max Linder, cintes que em quedarien gravades en el meu record per tota una vida de cinèfil empedreït.

 

Però en el Catòlics també hi feien teatre, i un dia el meu pare em va acompanyar fins al vestuari perquè veiés com maquillaven els dimonis, pastors i àngels. En el Catòlics no hi actuaven dones, i els àngels eren nois jovenets com en Josep Masgrau de qui recordo que va fer un angelet Sant Miquel amb els cabells ben arrissats.

A l’escenari es feien Els Pastorets i nosaltres assistíem gairebé a totes les representacions nadalenques per contemplar les trifulgues de Bato i Borrego barallant-se a cops de pals. Aquella parella de pastors eren en Jaume Baus i en Pepet Freixa , i el dimoni –l’home que feia més por- eren en Joaquim Colomer, en Jaume Geli, en Miquel Vilanova i en Joan Constans. Potser fou en aquell temps que se m’infiltrà el cuc del teatre. O qui sap si fou en temps més endarrerits de la meva infància que transcorregué en una casa del carrer Major on vam habitar-la durant alguns anys –la casa número 16, propietat dels barons d’Esponellà -, on jo de ben petit dormía en una habitació en la que a les parets s’hi podien veure unes sanefes pintades del més antic teatre de la Joventut Católica. Qui sap si en aquells temps ja se’m van infiltrar fantasmagòriques veus pastorils!.

 

Un cop acabada la guerra civil vaig acostar-me en aquell teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador. A la pantalla ja s’hi projectaven pel.licules de cinema sonor programades per l’empresa del cine Moderno, i dintre la cabina s’havien vist embolicats  en cintes de cel.luloide els projeccionistes Jaume Geli i Josep Tallada. Nosaltres érem joves d’Acció Católica que vam pujar a l’escenari per actuar en una obra castellana en la que se’m donà un paper d’un sastre català que anava a cobrar una factura d’un client que no pagava. En la comèdia tots els personatges parlaven en llengua castellana, però de cop i volta el meu personatge pronuncià aquesta frase: “Donde está el dependiente?, Díga-li que vinguí!”. Aquell “díga-li que vinguí!” dit amb veu ben estudiada fou el primer toc humorístic del que aleshores en deien “vis cómica”. A l’endemà, pel carrer trobava gent que en veure’m em deien: Díga-li que vingui!”. Un d’aquests fou en Pere Quer, actor afeccionat que em recomanà al director escènic de la Secció Recreativa del Círcol de Católics. I ja de seguida vaig passar a actuar amb els actors veterans de la Secció Recreativa del Centre. Vaig representar moltes obres de teatre i, evidentment, Els Pastorets, fent els papers de Soff i Bato en aquell vell teatre del carrer de l’Abeurador, i a partir de l’any 1943 a l’escenari del nou teatre del Centre a la plaça Major. Cada any, en Els Pastorets cantava l’”Arre borriquito mio” a una burra de fusta molt ben pintada. En tinc records entranyables. L’havíem fet seguir arrossegant-la amb tots els pastors fins que vam arraconar-la per sortir amb una burra autèntica que algunes vegades s’espantava obsequiant-nos amb riuades que ens esquitxaven i amb flaones de mala bravada. La burra de fusta era molt més polida i pacienta.

Eren els temps en que en el Bisbat tenien prohibit que en els Centres Catòlics actuessin barrejats nois amb noies. I vam haver de fer-nos un tip de representar sainets i joguets còmics fins que tanmateix es va poder obrir la veda i el teatre ja es fèu mixte. Amb la inauguració del teatre a la plaça Major –aleshores plaza de España- les coses cambiaren. Per la festa major de Sant Martirià el local del Catòlics era ple a vessar, així com també a les tardes en  els concerts amb La Principal de La Bisbal que també amenitzà els entreactes en les llargues vetllades teatrals.

 

D’aquells primers anys de teatre em revenen alguns records nostàlgics de la meva joventut en el teatre del Cercle de Catòlics. Son quatre apunts, quatre anècdotes ja un poc emmarcides i que exposo com a bells records viscuts en la ja meva llunyana singladura teatral de joventut.

 

1.- En l’obra de José Maria Pemán, El divino impaciente s’em va assignar el paper d’un catecúmeno negro que s’espantava en contemplar un miracle de Sant Francesc Xavier. Aquell negret havia de sortir enfilat a un arbre menjant un plàtan. Em van dir que anés a buscar un plàtan a la consergeria del local de l’Abeurador – aleshores regentada per l’impressor Felip Granés-. L’esposa del conserge, -que tenia cura del taulell del petit  café bar del teatre- no tenia cap plàtan i em va donar un tros molt gruixut de membrillo. A escena me’l vaig menjar tot. Va ser el meu primer mal de ventre teatral.

2.- En la persecució del dimoni al pastor Bato pel passadís del teatre de la plaça, vaig  travessar els passadisos per pujar fina a dalt a la llotja, i en  veure que Lucifer m’atrapava vaig atrevir-me a saltar del palco a l’escenari, un salt d’atleta de circ que encara no sé com no em vaig trancar coll i barres. Vaig acabar l’actuació ben coix. A l’endemà, visita al metge. Vuit dies embenat. Fou el meu primer accident teatral. Ja em va estar bé!. Per burro!. Arre, arre, borriquito mio!”.

 

3.- En la interpretació d’un monòleg, en un moment donat, en posar-me la mà a la butxaca de l’americana  vaig notar que tocava una cosa llefiscosa. Vaig treure  la mà de la butxaca i el públic va poder veure la meva cara de fàstic aguantant unes dents postisses. Per equivocació m’havia posat l’americana del company de teatre Maurici Garcia, més conegut com en Maurici Lei, amb el que una estona abans havíem actuat en l’obra Don Gonzalo o l’orgull del gec.

 

4.- Em revenen també records de les actuacions en Els Pastorets amb les parelles que havíem format els Batos i Borregos. El primer alcalde Borrego fou Pere Pagés, jove com jo. Érem entusiastes, valents i animadors. Tot seguit, i durant molts anys m’aparellaren amb Borregos veterans i així vaig tenir la sort d’actuar amb Josep Freixa, Miquel Vilanova, Salvador Comerma, Francisquet Figueras  i altres. Dels Lucifers que ens van atonyinar, en Joaquim Colomer era el més forçut. Un dia em vaig atrevir a fer per primera vegada i única el paper d’alcalde Borrego. El Bato era l’Enric Tubert. Amb el bon amic que fou l’Enric sempre vam recordar que aquell dia vam rebre de valent. Potser perquè amb ell allargàvem l’escena fins a deixar el Lucifer-Colomer ben esgotat.

 Era costum en l’escena en que Lucifer ens deixava lligats, que els dos pastors en aixecar-nos en dificultats fèssim el mutis amb el Bato carregant el Borrego a l’esquena. Hi hagué suspense en el públic per veure com s’ho faria l’esquifit, prim i denerit Joan Olivas per carregar-se a l’esquena el voluminós Borrego Salvador  Comerma. Vaig aconseguir-ho per sortir-ne esgalabrat i esgaiat per tot el dia.

 

5.- Un dia se m’acudí de polsar-me els narius amb el tabac que em donà el mestre director musical Joaquim Mateu (especialista en polsar tabac pel nas). La meva idea era la de posar-me a estornudar en el moment del cant de l’Arre borriquito mio. La introducció excesiva de tabac al meu finestrell del nas em produí instantàniament un mareig que vaig haver de sortir corrents cap al lavabo dels vestidors per vomitar. A escena, sense en Bato, ningú va cantar l’Arre borriquito mio i només s’escoltà la melodía executada pels intrumentistes de corda dirigits pel mestre Mateu. Vaig tornar a sortir a escena quan el cor de pastors acabaven de cantar el seremos los primeros de los que al Niño adoren, i pàl.lid  i marejat vaig enganxar-me a la cua del borriquet. Aquell dia, en Bato no va poder arribar a Betlem. Estava mig drogat.

 

 

                                         .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

 

Quan a l’any 1985 vaig tornar a entrar a l’escenari del teatre enderrocat del Cercle de Catòlics, des del damunt de la runa vaig veure en un racó, recolzada a la paret, la burra de fusta, polsosa i desfigurada, amb la negror d’uns ulls descolorits. La seva mirada trista semblava que volia dir: Veieu?,  jo encara segueixo viva!. Aquella burra de fusta que havíem deixat abandonada en un racó de l’escenari, va poder abastar-la en Joan Geli, i repintada de nou, segueix encara viva per a fer-nos reviure els records inesborrables del nostre teatre de joventut.

2009/2010 . Sopar de cloenda dels Pastorets

Dia 9 de gener 2010. Cançó d’animació. Música: Tren Pinxo de Banyoles

 

Els Pastorets de Banyoles / són els millors que hi ha / escrits per mestres i poetes / i no pas cap capellà.

Hi surten pastors suats / i pastores ben traçudes, / dimonis ben escuats / i comdemnades bonyegudes.

Són nou mil espectadors / els que han vist Els pastorets / escoltant els cants del Cor / que saben fer refilets.

Aquest any un bon Borrego / cridaner i saltironer: / en Francesc menja la ceba / com torrons d’en Mercader. / En David i en Genís / són dos Batos ben plantats, / han deixat a tot el públic / francament barratibats.

Com el seu avi i el pare / va seguint la tradició, / el Lluis, dimoni gros / a la mainada fa por.

Sant Miquel acorassat / a tothom ha enlluernat, / és la Laura que amb l’espasa /deixa el dimoni estassat.

Amb les ales ben esteses, /saltant, corrent i brincant, / com un ballet pas a pas / l’Andrea marca el compàs.

I la Sara granadina / amb el cabell encrespat / és la noia enamorada / d’un esclau molt ben plantat.

L’Uriel, Jordi dansaire / equivocat té el paper: / s’hauria llüît més bé / fent un ball de claquè. 

L’altre Uriel és l’Eduard, / mal vestit i esparracat. / No volia pas sortir / amb el cabell encrespat.

Enganxada a la corria / estén els braços Gabriel: / és la dolça i blanca Lara / plisada amb planxa del cel.

Vigilant al pobre Soff, /estirant-lo d’un braçat, / no vol la Gemma que el seu avi / torni a caure en el forat.

Els Isaascs Xavi i Miquel / se saben molt bé el paper. / Ja el feien en castellà, / però en català els hi surt més bé.

Quina colla que n’hi ha / cantant en el bell Cor, / en David els estimula / i si convé els apreta fort.

Dirigits pel bon Joan / que aquest any també ha actuat / fent de Sant Josep bon home / m’ha deixat a mi parat.

Àngels, diables i pastors, / del cant en treuen bon suc, / ja són internacionals: / hi canta la Nesterchuck.

Sap tocar totes les tecles / l’Ultano amb màgia als dits / i pateix dient “Ja ho som!” / quan en Soff veu el colom.

 Tots els tècnics i tramioies / han preparat amb il.lusió / llop, orelles, ous i forques / i l’olla sense culleró.

Si Déu vol a l’any que vé / potser jo hi tornaré, / si el colom no vola gaire / segur que l’atraparé.

2007/2008 - Sopar de cloenda temporada Pastorets

Cançó d’animacio amb tonada de “Fúries infernals” i “Carrascal”

 

(Música “Fúries infernals”)

 

Som Els pastorets / Xiribic, xiribic, pom pom / Dimonis i angelets / Xiribic, xiribic pom pom / vint anys que cantem / recitem i ballem, / vint anys que cantem / recitem i ballem.

N’han fet un bon llibre – Xiribic.../ en Jan, en Jep i en Xavi / Xiribic... / amb versos de glosa / remenats amb la prosa.

En Joan Solana – xiribic... / amb samarra de llana . x... / és bon director / sempre al peu del canó.

Amb la mà a l’orella / i aixecant la cella / en David va al cas / per si es perd el compàs.

Les mans de l’Ultano / toquen el piano / els del violí i la verra / ens donen molta guerra.

Hi ha tres tramoies / que ens fan anar de bòlit / als pastors de muntanyes / i als dimonis de banyes.

Sense gaire fressa / la Montse Baeza / cuida el vestuari / endreçant-lo a l’armari.

La Montse ens repassa / ulls, galtes i boquetes, / ens deixa ben pintats / i ben encartronats.

Tenim dos Borregos / que volen manar, / un no sap cantar / i l’altre sap saltar.

I dos secretaris, / l’Enric i en David, / son uns dos bandarres / menjant-se botifarres.

El dimoni gros “ és en Vilanova / de familia i tradició / de dimonis de debó. / El pare Vilanova / de dimoni ja no en fa. / és el pare Issaac, / un paper molt manyac.

 

 

(Amb música del “Carrascal”)

 

Oh, quina Satanassa / com una vampiressa / és l’Andrea d’ala estessa / i morro de tigressa.

Plena de lluentons / amb un sabre de punxons / la Laura cridanera / els llença a la foguera.

Aquest vell que canta i balla / al costat de la noieta /li diu “dòna’m la mà, Gemmeta / o cauré per l’escaleta”.

L’Uriel és jove i maco, / les pastores ja l’envolten. / Diuen que és un bon noiot / per passat-hi un fort ribot.

I la Sara, dolça i bella / és una Alba brillantína, / abraçada al seu esclau / li diu “No em deixis, babau!”.

Són la Júlia i la Lara / dos àngels molt voladissos, / van a l’infern comdemnats / amb els tipets siluetats.

En Miquel que és força “mantu” / ben sovint va ben de canto / fent l’Isaac amb mala llet / per deixar-ho aviat fet.

Són unes vint-i-cinc noies/ i una quinzena de nois, / tots canten amb molt bon Cor / a l’Infern, al Cel i a l’Hort.

Els veièm de color blau, / blancs i vermells molt sovint, /de color del rec del Tint / gràcies a n’en Valentín.

Només hi falta el Gitano, / en Cels i també el gran Koko/ que entre ales, vares i forques / ens fiquen dins les cavorques.

Apa, adeusiau pastorets, / dimonis i angelets, / músics i escenografistes / que tots sou uns bons artistes.

Que el Nadal vinent tornem / amb salut i alegria, / si Déu vol tots cantarem  amb bona companyonia.

 

Bon any 2.008 per a tots.

Joan Olivas.

1996.- Sopar dels Pastorets del Teatre Municipal

Cançó amb música de la Nadala “El 25 de desembre”.

 

Faltaven ja quinze dies, fum fum fum/ El Nadal ja s’acostava, fum, fum, fum// i ningú sabia, no, si es farien Pastorets/ en el nou Municipal, /tan de pressa no s’hi val, fum...

Va arribar la subvenció, fum.../ apa som-hi ben de pressa, fum.../ en Joan ens crida a tots, ens crida a tots/ no cal pas que ens encantem/ que hem d’anar fins a Betlem, fum...

Es treballa amb gran furor, fum.../ els assaigs es fan diaris, fum.../ ja tenim l’Enric Tubert estudiant, estudiant/ s’ha aprés bé tot el paper/ comencem i el sap sencer, fum.../

Surten uns cartells ben grans, fum.../ els municipals s’esveren, fum.../ en veure el seu excelentíssim alcalde Solana/ convertit en un borrego:/ -“Això és una gamberrada”, fum.../

Es treballa dia i nit, fum.../ hi ha assaigs a totes hores, fum.../ ballant, cantant, cridant i esvalotant/ que el Nadal se’ns tira a sobre/ i no començarem l’obra, fum.../

Ja està tot gairebé a punt, fum.../ només falten quatre dies, fum.../ ja està tot quasi complet, quasi complet/ només falta un detallet,/ qui farà de sant Josep?, fum...

Ja n´hi ha un que aixeca el dit, fum.../ “.jo faré de sant patriarca”, fum.../ ens diu en Vicenç Ferrer, l’apuntador, l’apuntador,/ jo faré de bon pastor/ però cantant amb gran passió”, fum.../

Ja hem aixecat el teló, fum.../ ja s’han apagat els llums, fum.../ i la llum s’encén de nou, s’encén de nou/ quan surt la Ruth amb en Soff/ engegant-li el micro-soft, fum...

Ja tot es torna vermell, fum.../ els dimonis treuen forques, fum.../ i adoren a en Roger, dimoni ardit, dimoni ardit/ un diable molt ben parit./ Però la Marta és un confit, fum...

Quins dimonis més ardents, fum.../ canten amb gran delit, fum.../ es coneix que hi ha en David, hi ha en David/ un dimoni escarransit/ dirigint amb gran profit, fum...

Quan han sortit els pastors, fum.../ ja ho animen un bon tros, fum.../ l’alcalde ens deixa parats amb el “solo” que ens ha cantat/ i en Bato rejovenit/ salta molt més que un cabrit, fum...

Els pastors compleixen bé, fum.../ tots fan molt bé el paper, fum.../ n’hi ha un que calla molt, que calla molt/ és en Jaume Farriol, /només li falta un fluviol, fum...

Aquell odiós Isaac, fum.../ l’Oller l’ha ben canviat, fum.../ ara ja s’ha convertit en un simpàtic hosteler/ sembla sant Lluis Gonzaga / que la Sara l’amanyaga, fum...

Està molt ben comprovat,fum.../ que les sares són molt dolces, fum.../ ho sap prou bé en Loren quan la mira amb ulls de peix/ i l’abraça amb tot ardor/ cada vegada més fort, fum...

Els ulls ens fan pampallugues, fum.../ quan mirem la brillantor, fum.../ del vestit de sant Miquel que l’Olga porta amb esplendor/ i més en fan quan Gabriel/ estén les ales al cel, fum...

A l’infern s’han esverat, fum.../ aquest any hi ha baixat, fum.../ portant la clau del portal/ un dimoni que és capellà/ a tots els beneirà/ perquè al cel els vol portar, fum...

Pianista i tramoies, fum.../ els del llum i maquillatge, fum.../ vestuari, decorats/ ben apurats, ben acabats,/ que en Pep ha molt ben muntat,/ tot ha estat ben treballat, fum...

Tampoc no hem d’oblidar, fum.../ el que cuidava el detall, fum.../ el que tirava el teló / i el que parlava amb el só,/ el que encenia el foc / i el que feia bordar el llop, fum...

I en Jaret de la cantina, fum.../ que pagava i es rentava, fum.../ el que despenjava l’àngel/ i el que bufava la pipa/ el que cantava abans d’hora / i el que formatge devora, fum...

I aplaudim les nenes maques, fum.../ que han fet “solos” molt bonics, fum.../ I de Divula Teatre tota la seva actuació,/ són una excel.lent promesa,/ han complert amb gran destresa, fum...

Podem estar ben cofois, fum.../ del miracle pastoril, fum.../ en poc temps i amb il.lusió/ hem assolit un bon triomf,/ ara ens cal perseverança,/ l’any vinent tornar a la dansa, fum...

I aplaudim els comediants, fum.../ de la gran festa floral, fum.../ amb solistes i cantaires/ d’aquells que no en corren gaires,/ amb “El pintor” i “El malalt”/ Visca el Municipal! Fum. Fum,fum.

 

Joan  Olivas 1996.

La dècada dels 40. Primeres actuacions

A la meva joventut, tot just acabava d’actuar fent el sastre de l’obra de Muñoz Seca i l’”embozado” de Don Juan Tenorio vaig seguir representant una sèrie de personatges que van ser una carrandella d’ancians. Era molt jove i havia d’arrossegar els peus, tremolar de mans i enrroncar la veu. De vells Soff d’Els Pastorets n’hi havia escassetat. A ningú li agradava fer un paper que sempre havia tingut el marcatge de vell geperut i tremoladís. Recordo els Pastorets de la nostra infantesa i els primers dies que es van fer després de la guerra en el Mercantil en una sessió de nit en la que hi van intervenir veterans actors banyolins. En aquells anys que en deien “victoriosos”, la gent del poble va qualificar aquella representació amb el sobrenom d’”Els Pastorets dels ex-combatents”. De fet, tots els actors que hi col.laboraven havien fet la guerra en el bàndol franquista i gairebé tots en el “tercio” de Ntra. Sra. de Montserrat. Un cop passada aquesta efervescència “gloriosa”, en el teatre Catòlics del carrer de l’Abeurador van tornar “Los Pastorcillos” amb les “viejas glorias del teatro local”, i els joves, arriats pel vicari del poble també ens vàrem embrancar en la “zarzuela pastoril”. En aquells Pastorets escrits per a homes sols es permetia introduir-hi un parell de personatges femenins que curiosament solien ésser els àngels Sant Miquel i Sant Gabriel. D’aquells primers repartiments no recordo que hagués sobresortit cap jove per seguir la carrera d’afeccionat local. Només en Pere Pagés Garcia i jo vam ser els que vam continuar fent teatre, si bé alguns d’ells van col.laborar en feines d’atrezzo durant molts anys, com en Jaume Teixidor i en Salvi Gratacós. No recordo pas qui dirigia el conjunt teatral, perquè durant molts anys el nom del director escènic era sempre absent en els programes, com si es volgués amagar al responsable de les representacions per si de cas no fos tot un desballestament. Perquè d’esguerrades escèniques n’hi havia moltes en Els Pastorets que sempre s’havien fet en pocs dies d’assaig. Més d’una vegada, quan estàvem a punt de començar ens faltava el noi que havia de fer el paper de dimoni Satán i l’havíem d’anar a buscar al cinema trobant-lo escarxofat a la butaca veient la pel.licula sense pensar que aquell dia li tocava fer el salt mortal amb forca, banyes i cua a l’escenari del Catòlics. A les sessions de tarda en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador el local era ple de mainada. Moltes mares solien portar la quitxalla al teatre per estar tres o quatre hores tranquiles. Fins i tot els petits corrien pels passadissos. El personal acomodador de la sala tenia molta feina a corregir aquell allau infantil. Amb aquest esvalotament i cridadissa infantívola, nosaltres, els actors, apreníem a fer un teatre cridaner, forçant la veu, defecte que ens arrossegaria durant alguns anys. (...) En sistema de combinació castellà-castellà vam anar conjuminant sessions, algunes potser una mica conflictives en aquella època de censura, com la de la sarsuela “Els bandolers”. En aquells primers anys del franquisme els responsables de la Censura en els locals d’espectacles solien ésser els Ajuntaments i sortosament dintre la Casa de la Vila hi havia gent de teatre que feia la vista grossa i donava el “visto bueno” amb via lliure per a les representacions. I com que els programes de mà eren impresos en castellà i les obres es feien en un teatre catòlic podíem fer tranquil.lament obres en català sense que cap estament oficial se n’assabentés. I a més a més, algunes vegades rematàvem les representacions amb alguna obreta d’un acte en castellà. Com, per exemple, “Una limosna por Dios”. En “Una limosna por Dios”, al costat dels veterans hi actuava el jove Jaume Font – en Met de cala Fustereta- que esdevingué el primer cantant sarsuelero d’aquells anys. El nen Josep Ramió Dilmé –que feia poc havia cantat un Himne dedicat a la burra del seu avi en el teatret de can Llorà (antic escenari de La Lliga- va enternir al públic gemegant tota l’estona amb el clam famolenc de “Abuelo, dame pan!”. Veure plorar un nen demanant pa al seu avi era impressionant en aquells temps “victoriosos” en que bona part del públic seguia recordant la gana passada en els darrers anys de la guerra. Per oblidar-ho, la Schola Cantorum sempre interpretava “motetes religiosos”-I els actors cantaven i ballaven seguint la tradició sarsuelera que tant havia animat als espectadors de principis de segle. No solament cantava el tenor Jaume Font, sinó que també ho feien els actors Josep Freixa, Joaquim Colomer i Pere Quer amb “Càpsules Maüsser” i més endavant també ho faria en Josep Maria Torrent i jo mateix en un diàleg sarsueler molt popular que tenia per títol “Els dos didots”. I es cantava en els entreactes davant del teló mentre preparàvem els decorats per l’acte següent. En Jaume Font delectava al públic cantant la “Serenata de Schubert”, la “Rosó” i “ La taverna d’en Mallol”, i l’Agrupació Vocal Rancho Grande ens corejava “La capilla junto al mar” i Solamente tú, i tú i tú y nadie más que tu”.