El teatre de les festes majors del segle XX

Drames i tragèdies.- S’ha dit que per la festa major la gent vol divertir-se. I una de les diversions més agradables per el públic en general ha estat sempre, en tots els temps, una bona representació de teatre còmic. I potser, per aquest motiu, moltes de les agrupacions teatrals banyolines han escollit  per a les seves actuacions, obres del teatre còmic català. Però, en general, no ha estat sempre així. Si ens fixem en els inicis del teatre a la nostra ciutat –segle XIX i principis del XX- veurem que en el Teatre Principal o en el que llavors era novell Teatre Vila o el teatre de la Juventud Católica, tant les Companyies foranes com les d’afeccionats locals, gairebé sempre solien representar obres dramàtiques, drames costumistes o patriòtics i algunes sarsueles que eren amenitzades per músics locals com Els Junca’ns. Una sarsuela ben acollida pel públic fou El sant de l’amo, amb música de Joan Carreras i lletra del poeta banyolí Joaquim Hostench i Francesc Bracons.

Els vint primers anys del segle passat, algunes Companyies de teatre professional es presentaren per la festa major en els teatres Centro Católico (carrer de l’Abeurador), Principal (avui plaça del Teatre) i Vila (a la plaça Major). Els germans Borràs presentaren Les garses, d’Ignaci Iglèsias i El místic, de Santiago Rusiñol, i acreditades Companyies d’Art Dramàtic presentaven obres populars com El Ferrer de tall, de Pitarra, La mort de l’escolà, o Esclaus de les passions. Sempre drames i tragèdies per a fer plorar espectadors festa-majoners que desitjaven molt més els mocadors per eixugar-se les llàgrimes de riure amb el sainet còmic que es representava al final de l’obra dramática. Perquè el públic banyolí podía riure amb els sainets en un acte com De rebot, Los asistentes o Embolics de pretendents si bé, en el teatre dels Catòlics no hi mancava mai la sarsueleta Els dos didots en la que la clientela se sabia fragments de les cançonetes.

En els anys trenta, la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics  era considerada com la millor agrupació teatral de Banyoles, i les representacions festives d’El llaç etern, El misteri del bosc i Don Gonzalo o l’orgull del gec, encara que només hi actuèssin homes sols, aconseguien un alt nivel d’interpretació, molt més encomiables que els actuants de la JAAR (Joventut Artística de l’Ateneu Republicà) que no actuava mai en les diades de festa major ja que la seva Junta estava més predisposada per a concerts i balls a la seva sala.

Després de la Guerra Civil .- Un cop acabada la Guerra Civil, el primer éxit teatral de festa major tingué lloc al teatre del Católics. Fou a l’any 1942 quan s’assolí un gran éxit amb la representació a càrrec de la Sección Recreativa de l’obra de José Maria Pemán, El divino impaciente que es representá durant dues nits de les festes de Sant Martirià en el teatre del carrer de l’Abeurador. A l’any següent – 1943- tornarien els drames, i fou en aquell any quan l’aleshores jove autor d’aquest article va poder actuar i veure als dos grans actors del teatre banyolí – Josep Freixa i Joaquim Colomer. Des de l’escenari, em va impresionar veure a Colomer quan en aquest drama de Ramon Vinyes interpretava el personatge d’un capellà malalt, i un moment abans de la seva “mort escénica” es girava d’esquena al públic per col.locar-se un petit tub plé d’un líquid vermell a la boca que s’apressava a esclafar-lo entre les dents per tornar a girar-se de cara al públic que veía com de la seva boca en sortia una “rajolí de sang” que impactava fortament als espectadors de festa major.

Els drames seguien representant-se en aquestes diades, i les companyies de teatre pofessional – Pepeta Fornés, Enric i Jaume Borràs, i  Ramon Martori- representaven en el teatre del Católics de la plaça major- i al Cine Moderno, obres dramàtiques com La mare i La bona gent, de Santiago Rusiñol, El Ferrer de tall, i La dida, de Pitarra. Mossèn Janot, de Guimerà i “El cardenal” de N. Parker  (aquesta en castellà), per l’Enric Borràs.

No va ser fins l’any 1946 quan per la festa major s’encetà la primera comèdia cómica, Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluis Elias, que representà la Companyia de Pepeta Fornés al teatre Mercantil.   I a l’any següent, ja foren Ramon Martori i el jove Adolfo Marsillach que en el Catòlics presentaven “En un burro, tres baturros”, i la Recreativa del Catòlics representava Un milionari del Putxet,  de Gastó A. Màntua, comèdia que assolí un notable éxit.

Sarsueles.- L’any 1949 en el teatre dels Catòlics s’hi pogué veure durant els tres dies de festa la Companyia de Zarzuelas amb el baríton Estanís Tarín, amb Luisa Fernanda, Los gavilanes, La verbena de la paloma, El huésped del Sevillano i La reina mora. A la tercera nit s’anuncia que el baríton Tarín ha quedat afònic i no pot actuar, però el públic el reclama i ha de sortir a cantar amb veu afónica.

La zarzuela tingué una bona acollida i en els anys 1950-1951, a la festa major hi actuà la Companyia de Ramon Guitart amb sarsueles com La del manojo de rosas, Molinos de viento, Bohemios, La del soto del parral i altres. A l’any 1953 la sarsuela torna amb la Companyia de Luis Calvo que reposa La del manojo de rosas, i per primera vegada per la festa major es representa la sarsuela catalana “Cançó d’amor i de guerra”.

El 1954 s’inaugura el Cine Victoria al passeig “del Generalísimo”. L’empresari, en veure que la sarsuela agafava arrelament contracta la Companyia Arte Lírico que representa La tabernera del puerto. La mateixa companyia amb un altre repartiment canta  Luisa Fernanda al Cercle de Catòlics.

Arriben les Revistes.- Fou en la dècada dels anys cinquanta quan l’empresari del teatre Victoria decidí portar una revista a l’escenari, contractant a la Compañia de Revistas de la super-vedette Gemma del Rio en l’espectacle Desfile de estrellas, Éxit total. A partir de llavors es veieren espectacles arrevistats a l’escenari del Victoria, si bé fent combinacions amb les sarsueles que eren “aptes per a totes les edats”. I el públic “sarsuelero” pogué veure Los claveles i La rosa del Azafran, i fins i tot omplir el teatre per veure el gran aconteixement de la representació de l’òpera Marina, d’Emilio Arrieta.

Comèdies còmiques.- Algunes Companyies de professionals de Barcelona es desplaçaren a Banyoles per la festa major. Una d’elles era la Companyia del teatre Romea que amb Teresa Cunillé i Carles Lloret van representar la comèdia No es mai tard si s’arriba d’hora, i Ella és…ella!, el 1957 i a partir del 1958, gairebé podríem dir que no mancava mai en les programacions al teatre del Catòlics, Joan Capri, amb algunes comedietes i els seus monòlegs. Comèdies com L’amor venia en taxi, amb Rafael Anglada aconseguiren un bon éxit, com també Josefina Gúell, -al Victoria- amb Nanette m’ha dit que sí.

L’any 1961 tingué lloc al Catòlics un homenatge a Santiago Rusiñol en motiu del centenari del seu naixement. El primer dia de la festa major, l’artitsta Joan de Palau fèu una breu introducció a l’homenatge parlant d’Els jardins de Rusiñol, i seguidament, Teatre i Art  presentà l’obra El pintor de miracles per acabar amb un extraordinari Concert a càrrec de l’Agrupació Polifónica de Banyoles. El segon dia de la festa es representà Els savis de Vilatrista a càrrec de l’Agrupació Teatre i Art.

Són els anys de La Passió i els afeccionats dels grups teatrals banyolins actúen poc, si bé per la festa major no manquen les comèdies, sobresortint en aquells anys les representacions de Assaig general, de Josep Escobar, per l’Agrupació Teatre i Art.

El segon dia de la festa major d’aquell any -24 d’octubre de 1964-, l’actor Màrius Cabré representa Terra baixa, d’Àngel Guimerà, al Cercle de Catòlics, una obra que de sempre era considerada per als fidels al teatre catòlic com  prohibidíssíma. Els temps havien canviat.

I la comèdia seguiría endavant, cada any per la festa major. Amb Joan Capri, amb Pau Garsaball, amb Ethel Rojo o amb la hilaritat dels espectadors amb rialles sorolloses  que expandia l’Agrupació Teatre i Art amb els  Ronyons de recanvi de Joaquim Muntañola. Però això li toca comentar-ho el meu company “teatròfil” Miquel Torrent.