La dècada dels 40. Primeres actuacions

A la meva joventut, tot just acabava d’actuar fent el sastre de l’obra de Muñoz Seca i l’”embozado” de Don Juan Tenorio vaig seguir representant una sèrie de personatges que van ser una carrandella d’ancians. Era molt jove i havia d’arrossegar els peus, tremolar de mans i enrroncar la veu. De vells Soff d’Els Pastorets n’hi havia escassetat. A ningú li agradava fer un paper que sempre havia tingut el marcatge de vell geperut i tremoladís. Recordo els Pastorets de la nostra infantesa i els primers dies que es van fer després de la guerra en el Mercantil en una sessió de nit en la que hi van intervenir veterans actors banyolins. En aquells anys que en deien “victoriosos”, la gent del poble va qualificar aquella representació amb el sobrenom d’”Els Pastorets dels ex-combatents”. De fet, tots els actors que hi col.laboraven havien fet la guerra en el bàndol franquista i gairebé tots en el “tercio” de Ntra. Sra. de Montserrat. Un cop passada aquesta efervescència “gloriosa”, en el teatre Catòlics del carrer de l’Abeurador van tornar “Los Pastorcillos” amb les “viejas glorias del teatro local”, i els joves, arriats pel vicari del poble també ens vàrem embrancar en la “zarzuela pastoril”. En aquells Pastorets escrits per a homes sols es permetia introduir-hi un parell de personatges femenins que curiosament solien ésser els àngels Sant Miquel i Sant Gabriel. D’aquells primers repartiments no recordo que hagués sobresortit cap jove per seguir la carrera d’afeccionat local. Només en Pere Pagés Garcia i jo vam ser els que vam continuar fent teatre, si bé alguns d’ells van col.laborar en feines d’atrezzo durant molts anys, com en Jaume Teixidor i en Salvi Gratacós. No recordo pas qui dirigia el conjunt teatral, perquè durant molts anys el nom del director escènic era sempre absent en els programes, com si es volgués amagar al responsable de les representacions per si de cas no fos tot un desballestament. Perquè d’esguerrades escèniques n’hi havia moltes en Els Pastorets que sempre s’havien fet en pocs dies d’assaig. Més d’una vegada, quan estàvem a punt de començar ens faltava el noi que havia de fer el paper de dimoni Satán i l’havíem d’anar a buscar al cinema trobant-lo escarxofat a la butaca veient la pel.licula sense pensar que aquell dia li tocava fer el salt mortal amb forca, banyes i cua a l’escenari del Catòlics. A les sessions de tarda en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador el local era ple de mainada. Moltes mares solien portar la quitxalla al teatre per estar tres o quatre hores tranquiles. Fins i tot els petits corrien pels passadissos. El personal acomodador de la sala tenia molta feina a corregir aquell allau infantil. Amb aquest esvalotament i cridadissa infantívola, nosaltres, els actors, apreníem a fer un teatre cridaner, forçant la veu, defecte que ens arrossegaria durant alguns anys. (...) En sistema de combinació castellà-castellà vam anar conjuminant sessions, algunes potser una mica conflictives en aquella època de censura, com la de la sarsuela “Els bandolers”. En aquells primers anys del franquisme els responsables de la Censura en els locals d’espectacles solien ésser els Ajuntaments i sortosament dintre la Casa de la Vila hi havia gent de teatre que feia la vista grossa i donava el “visto bueno” amb via lliure per a les representacions. I com que els programes de mà eren impresos en castellà i les obres es feien en un teatre catòlic podíem fer tranquil.lament obres en català sense que cap estament oficial se n’assabentés. I a més a més, algunes vegades rematàvem les representacions amb alguna obreta d’un acte en castellà. Com, per exemple, “Una limosna por Dios”. En “Una limosna por Dios”, al costat dels veterans hi actuava el jove Jaume Font – en Met de cala Fustereta- que esdevingué el primer cantant sarsuelero d’aquells anys. El nen Josep Ramió Dilmé –que feia poc havia cantat un Himne dedicat a la burra del seu avi en el teatret de can Llorà (antic escenari de La Lliga- va enternir al públic gemegant tota l’estona amb el clam famolenc de “Abuelo, dame pan!”. Veure plorar un nen demanant pa al seu avi era impressionant en aquells temps “victoriosos” en que bona part del públic seguia recordant la gana passada en els darrers anys de la guerra. Per oblidar-ho, la Schola Cantorum sempre interpretava “motetes religiosos”-I els actors cantaven i ballaven seguint la tradició sarsuelera que tant havia animat als espectadors de principis de segle. No solament cantava el tenor Jaume Font, sinó que també ho feien els actors Josep Freixa, Joaquim Colomer i Pere Quer amb “Càpsules Maüsser” i més endavant també ho faria en Josep Maria Torrent i jo mateix en un diàleg sarsueler molt popular que tenia per títol “Els dos didots”. I es cantava en els entreactes davant del teló mentre preparàvem els decorats per l’acte següent. En Jaume Font delectava al públic cantant la “Serenata de Schubert”, la “Rosó” i “ La taverna d’en Mallol”, i l’Agrupació Vocal Rancho Grande ens corejava “La capilla junto al mar” i Solamente tú, i tú i tú y nadie más que tu”.