Apunts: teatre pels pobles de la "província" (V)

Temps de festeig.- Des que festejo amb la Roser Recarens, d’Arbúcies (ens vam conèixer el 28 de setembre de 1952 en motiu de l’anada a aquella població del Montseny on vaig anar-hi per representar un monòleg) tinc problemes amb el grup de teatre banyolí ja que haig de fer moltes combinacions per anar a festejar, almenys una vegada al mes. Per anar a Arbúcies, sortint de Banyoles en un dia festiu, hi estic set hores. Es necessita estar molt enamorat per fer aquest “sacrifici”: sortir a les cinc del matí amb la Teisa; esperar-me una bona estona a l’estació del tren a Girona fins que arriba el tren de França en direció a Barcelona. Pujo al tren que em porta fins a Breda (on abans ha estat aturat una bona estona a l’estació de l’Empalme). Un cop a Breda, m’haig d’esperar al bar de l’estació ja que l’autobús d’Arbúcies-Sant Hilari no surt fins que han passat tres o quatre trens. Arribo a Arbúcies a les dotze del migdia. Els diumenges és dia de mercat i la Roser treballa a la seva perruqueria. No tanca fins a les dues. Anem a casa seva a dinar. I a les quatre de la tarda haig de tornar a marxar per tal de poder enllaçar en el tren. O sigui, que gairebé podria dir que vaig a Arbúcies a dinar a casa la xicota. Sort que la futura sogra fa un bon arròs. No es res d’estrany, doncs, que algunes vegades porti de bòlit a l’Agrupació Teatral ja que quan els hi dic que “aquest diumenge toca festeig”, han de fer moltes combinacions per poder actuar sense jo. En aquests casos, sempre es fa la comèdia “Els milons de l’oncle” ja que en tenir-hi una breu actuació em pot suplir el nostre apuntador Josep Fontbernat. Aquest noi, en el seu debut teatral es va impressionar tant en veure’s davant d’un teatre ple d’espectadors que li van tremolar les cames i va quedar plegat com un acordió. De totes maneres, gràcies amic per deixar-me anar a festejar de tant en tant. En Fontbernat és també un company meu de treball a les oficines del Banco Hispano Americano.