Anècdotes "teiatreres" de joventut

“En Pepet “Mona” era un bon noi que no estava gaire bé del cap. Es passejava tot el dia anant pels carrers amb un parell de càntirs a les mans que els anava omplint a les fonts dels carrers del poble; un cop plens els anava a buidar a casa seva per tornar altra volta cap a les fonts. Emplenar i buidar càntirs era la seva feina diària. Els diumenges venia al teatre del Catòlics i sempre trobava un racó per veure la comèdia, però en “Els Pastorets” no hi tenia lloc perquè sempre era ple. Damunt de l’escenari hi teníem travessat un tauló, i en aquest tauló s’hi va asseure en Pepet “Mona” per poder veure més bé els dimonis. La sorpresa i l’espant va ser gros quan vam veure que en Pepet davallava del cel. Sortosament no es va fer mal, però ja us podeu imaginar les rialles del públic en veure baixar en Pepet, que espolsant-se les calces i posant-se les mans al cap s’afegia amb els pastors camí de Betlem. A l’endemà, com si no hagués passat res, en Pepet “Mona” seguia omplint i buidant càntirs per les fonts de la ciutat. Una altra de bona va ser la d’una apagada de llum enmig d’una escena. La sala va quedar a les fosques i només se sentien els xiulets dels espectadors i els xisclets de les espectadores. Amb espelmes i una llanterna es va fer llum a en Jaume Geli que va sortir amb l’escala llarga portada de can Trull, i vestit de dimoni es va enfilar a l’escala per a arreglar els fusibles. Un cop encesos els llums va poder seguir la representació fins al final. Els aplaudiments foren per en Jaume Geli, el dimoni gros dels Pastorets. Les memòries de ”Un jove comediant” seguien amb els capítols De l’infantesa a l’acabament de la guerra civil – Del 1925 al 1939-. Del 1925 al 1939. Passo de llarg ja que hi ha moltes anècdotes que no corresponen al teatre i que ja són en altres llibres meus. Els capítols que fan referència al teatre són: A ca l’Enriquet carregat de cistells - Comèdies al carrer – La comèdia en camisa blava - . Seguia amb la Dècada dels anys quaranta, amb el debut fent el paper d’un sastre en l’obra “Trampa y cartón” i en “Don Juan Tenorio” en la que hi col.laborà l’actriu professional Elvira Jofre. Així ho vaig escriure: “ Elvira Jofre es va dedicar al doblatge de pel.licules. Amb la nova llei d’obligatorietat de doblatge en espanyol aconseguí tenir feina per molts anys, i va tenir el privilegi de doblar actrius com Greta Garbo, Greer Garson i Katherine Hepburn en els films de la distribuidora Metro Goldwyn Mayer. El meu debut.- Érem una colla que fèiem Els Pastorets al teatre del Catòlics. I quan es va representar el “Don Juan Tenorio” al teatre Mercantil ens van assignar un paper als més joves. Havíem de fer de “alguaciles, soldados, curiosos, esqueletos y estatuas”. Entre els “curiosos” n´hi havia de “embozados” i en aquest grup hi era jo amb la cara tapada per l’ala d’una capa. Contemplàvem una disputa entre “Don Juan” i “Luis Mejía”, i en un moment d’escena violenta, els “embozados” ens destapàvem i cridàvem “Don Juan!!”. És la vegada que he aprés el paper més de pressa. L’endemà, en els comentaris de carrer es deia que n’hi havia un tapat de cara que feia molt de riure. Jo em penso que feia llàstima. M’hauria volgut fondre. Només de començar ja em volia retirar del teatre, però en Pepet Freixa (director escènic i un dels primers actors de la Recreativa del Catòlics, i també director d’aquell Tenorio del Mercantil) m’havia vist fer el sastre de la comèdia de Muñoz Seca i el vell Soff dels Pastorets i em va venir a trobar a casa per engrescar-me a fer un paper en una obra que preparaven. Amb la meva timidesa no gosava presentar-me en un grup “dels grans”. Allò per a mi ja era massa. Se’m va emportar a l’escenari del teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador i allí començaria la meva llarga singladura artística.