Dècada anys 70 - Any 1974

LA  DIDA

 

 Quan un membre de la Junta del Cercle de Catòlics m’assabentà que per la festa major vindria la Companyia de teatre català de Maria Matilde Almendros i em digué els tres títols de les obres del seu repertori, no vaig dubtar ni un moment en recomanar-los que fessin LA DIDA. Que ningú ho trobi estrany, ni aquells que van manifestar que  en els Catòlics sempre fan el mateix, puix és inexacte aquesta afirmació ja que LA DIDA és una obra que tot just s’ha representat un parell de vegades en els darrers cinquanta anys, i si no vaig equivocat, la darrera representació que donà a Banyoles la Companyia de Pepeta Fornés ja es deu enfilar cap a la ratlla dels trenta anys.

  Recordo que quan es va celebrar a Barcelona el festival del Centenari del teatre Català – ara fa uns deu anys- es representà entre moltes altres obres, aquesta peça de Pitarra amb la col.laboració del popular Joan Capri que va fer una versió personal del “Baró de santa Agnés”. Doncs bé,, aquesta fou l’obra que obtingué més éxit popular de totes les representades. L’adhesió del públic fou copiosa i pràcticament unànime. I és que LA DIDA, malgrat els seus hòrrids recursos sentimentals, té una humanitat pintoresca d’un parell de personatges i una habilitat consumada en el desenvolupament de l’acció, així com una força satírica d’un sol tipus grotesc, que sempre provoca un esclat plenari de satisfacció.

 

EL DECLIVI.

  Quatre anys després d’haver-se estrenat “La dida”, tornà Pitarra a desenvolupar la mateixa temàtica amb EL DIDOT. Ja en els versos de LO FERRER DE TALL sonaven per tots els escenaris d’arreu de Catalunya, i es succeïren altres èxits populars com EL PUBILL i L’HEREU. En dotze anys escriví més de trenta obres, però moltes no obtingueren l’èxit estrident de les anteriors. I és que els competidors començaren a neguitejar Pitarra. La irrupció al món de l’escena de “Gala Placidia” d’Àngel Guiimerà, el 1879, després del seu triomf als Jocs Florals, despertà la malfiança de l’empresari del Romea que posà obstacles a l’estrena de les obres de Guimerà. Però la qualitat poética de l’autor de “Mar i cel” fa que el vers de Pitarra sembli pobre, i més endavant la crítica es mostra tan dura amb Frederic Soler que s’arriba a emprar el mot “pitarrisme” per designar allò que esdevenia de mal gust. Però creiem que el desdeny no basta per a explicar l’obra d’un home que fou considerat el fundador del teatre català modern, la figura del qual dominà  la nostra escena durant un terç de segle.

Dècada anys 70 - Any 1974

Esteve Albert, amb el record de “Medea” a l’estany de Banyoles.

 

  Esteve Albert i Corp és un poeta i autor teatral, entusiasta promotor d’espectacles com “El Pessebre vivent d’Engordany” i el “Retaule de Sant Ermengol”. A Banyoles li recordem una acceptable “Medea” que portà a les voreres de l’estany l’any 1959, amb Francesc Vals i el nostre bon amic i amant del teatre, conegut de molts banyolins, que fou el malaguanyat Joan Solanas Noes (e.p.d.), de Barcelona. Ara, Esteve Albert presenta a l’Auditorium- Teatre Montjuïc de Girona l’espectacle ”PYRENE” (la llegenda històrica de la fundació dels Pirineus i la població del litoral per celtes i grecs). També presentarà aquest estiu un festival de música i Dansa dels trobadors medievals en homenatge al gironí Berenguer de Palol, “Veles negres” (el curs a través dels segles i les cultures de la civilització mediterrània) i espectacles folklòrics. Val la pena assistir a aquestes representacions que amb tanta il.lusió presenta aquest home que ha dedicat vint anys de la seva vida a relacionar entre ells, als grups inquiets i promocionals del Rosselló, d’Andorra, de Barcelona i comarques.

Dècada anys 70 - Any 1973

Llegenda de Font Romeu

 

  A  la segona part de la tradicional vetllada de la Puríssima en el Cercle de Catòlics, l’agrupació Amics del Teatre  presentà l’escenificació inspirada en una rondalla original de Pere Mauri Ribas, “Llegenda de Sant Romeu”. Cal dir que aquesta fou una representació ben acurada i que mantingué l’atenció del nombrós públic. En aquestes vetllades  on predomina tant el públic infantil és interessant presentar obres d’aquest gènere, ja que la mainada segueix en interés la representació, cosa que s’havia fet difícil en els darrers anys per l’equivocació de donar a conèixer comedietes intranscendents.

  Encara que s’hagi aconseguit del tot un seguiment de silenci a la sala, l’experiència d’aquest any ha de fer obrir els ulls als organitzadors per tal d’estudiar per la festa de la Puríssima del 74, una obra  de “teatre infantil modern”. Creiem que amb una representació digne d’aquest caire tots hi sortirem guanyant.

  “La llegenda de Font Romeu” fou interpretada per Josep Aurich, Lluis Vila, Jaume Figueras, Josep Figueras P, Francesc X. Feliu, Miquel Figueras, Xavier Olivas, Josep M. Viñas, Joan Palmada i el nen Jordi Angelats.

Dècada anys 70 - Any 1973

JOAN CAPRI – L’AMIC DEL MINISTRE

 

“L’amic del ministre” no és cap obra de teatre. Abans de que en Capri ens parli del ministre han transcorregut gairebé una hora de monòlegs, una hora força avorrida per l’espectador que busqui només la part  més entretinguda. A la segona part es repeteix el monòleg, una mica més “divertit”, i l’acció de l’obra ens ve servida sempre amb l’ajuda del telèfon. En aquest cas la comèdia es ressent d’una gran lentitud i monotonia.

  El decorat: cortina negra (no n’hi ha cap més), quatre cadires, un penja-robes, un tauleta que vol ser un escriptori i un water. Tot tant pobre com el text de l’obra de Carles Valls i Joan Capri.Una sola actriu – Teresa Cunillé- acompanya a Capri en la interpretació. Actua amb correcció oferint-nos quatre personatges femenins.

  Personalment crec que l’actor Joan Capri actua força millor que en els temps dels seus favorables éxits. I no em refereixo als continguts dels monòlegs i improvitzacions, sinó a la manera de dir-los, a les noves expressions i accents del gest. Capri, sens dubte, es repeteix molt, i és possible que els seus entusiastes només parin atenció a la part “xistosa” dels monòlegs. Crec que el millor de l’actor és precisament la seva manera que té d’explicar i no llur capacitat per l’acudit. Per això en obres com L’AMIC DEL MINISTRE passen desapercebudes incompatibles formes i expressions en virtut d’una injustificada expectació per la humorada que resulta ser d’una aclaparadora mediocritat.

Dècada anys 70 - Any 1973

“LA TERRA ES BELLUGA”

 

“La terra es belluga” es podria classificar dintre del teatre èpic: uns fets passats (visualitzats), en aquest cas la història de Galileu Galilei, suggereixen unes situacions actuals, uns problemes importants del nostre temps (també visualitzats) que es concreten en una qüestió moral, un problema generacional i una qüestió social. Globalment parlant podríem dir que és una crítica contra l’immovilisme. Contra la por al canvi, la por a la nova situació, encara que es vegi que aquesta nova situació supera i millora l’anterior.

  Cal deixar ben clar, però, que en l’obra no hi ha, ni hi volem veure, cap crítica contra l’Església ni contra la Bíblia, encara que hi siguin citades, sinó unes referències crítiques a les estructures eclesiàstiques de l’època de la Inquisició i al mal encaminat “ús científic” que es feia d’alguns textos bíblics.

  “La terra es belluga” és també una temptació per a qualsevol director: és una obra de muntatge, dóna una gran llibertat per a procurar fer més directe el missatge del text, incús apoiant les idees i les constatacions semi-exageradament

El “realisme èpic” de l’obra, un dels grans encerts de Jordi Bordas, fou aconseguit a base d’un exhaustiu estudi, per part d’un equip d’entesos, de la vida i fets de Galileu Galilei. Al text hi ha algunes parts tècniques que recolzen aquest realisme que al ser èpic abunda, encara més, en la idea de la lluita dialèctica, que porta l’obra contra l’immobilisme.

  El nostre muntatge ha volgut en principi ser fidel al text. Està d’acord amb les nostres possibilitats, però s’ha fonamentat en un profund estudi de l’original. Aquest ha estat molt treballat, molt pensat, molt meditat, i cada una de les situacions escèniques que veureu davant vostre, pretenen intencionar i potenciar el sentit de les paraules que Jordi Bordas ha posat en els llavis dels personatges.

  “La terra es belluga” pot o no pot agradar, perquè és un muntatge, però el text no deixa de ser un missatge actual, una crida interessada a qualsevol persona d’avui, gran o jove, que consideri que el teatre, a més de divertir, pot dir-nos alguna cosa.

  Sols ens queda convidar-vos a l’estrena a Banyoles de “La terra es belluga” de Jordi Bordas, que l’Agrupació Amics del teatre del Cercle de Catòlics posarà en escena el proper diumenge  dia 21 d’octubre, dintre les festes de Sant Martirià. Vosaltres sereu els qui haureu de fer la segona crítica del muntatge.

                           (Joan Solana a revista “Horizontes”.Octubre1973).

 

“LA TERRA ES BELLUGA”.

Teatre èpic amb intenció didàctica. Una experiència prometedora.

(Crítica  d’Antoni Freixa a la revista “Horizontes”)

  L’obra “La terra es belluga” va dirigida en principi a un públic infantil. Per això la seva intenció és clarament didàctica. El seu llenguatge senzill i entenedor ens introdueix facilment al món interior i a la dinàmica del personatge central: Galileu Galilei. Des d’aquí i a cavall d’un constant paral.lelisme entre la vida i miracles del savi italià i llur aplicació al món dels nostres dies, l’autor llença el seu missatge clar i diàfan.. La vida ha de ser una lluita constant a la recerca d’un món millor. És una crida contra l’estancament i una denúncia de l’immobilisme burgés.

  L’obra resulta plenament vàlida per adults i es segueix amb interés, encara que li falta una certa consistència. Fou escrita en quinze dies i això es nota bastant. No és una obra madurada, ni massa important, emperò en Jordi Bordas demostra tenir intuïció i tacte. “La terra es belluga” és una mostra més d’aquest teatre èpic català, únic gènere que trobem dins la poc fecunda vena del teatre català dels nostres dies.

  EL MUNTATGE. Ha estat un pas endavant el donat per l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics i en aquest cas concret cal felicitar al nou director, en Joan Solana. L’obra li ha permés un muntatge molt lliure i suggestiu alhora. Voltat de gent molt jove, ha adaptat el text a l’esperit que mou aquest grup i ha aconseguit que l’espectador es sentís interessat des de la primera escena. Jugant amb una escenografia molt senzilla, centrava l’atenció al personatge i sobretot a la seva paraula. Donava l’impressió d’interessar-li molt més el fons que la forma. La primera part segueix un ritme molt viu, on és constant l’anar i venir des de Galileu als nostres dies; portada amb molta serietat. Després, cap al final es cau en el grotesc i l’obra perd de l’interès inicial. Considero la part sonora totalment innecesària, massa “matxacona” i en desacord amb la senzillesa de l’obra. Potser la cançó d’en Bob Dylan si hagués estat cantada i no recitada li hauria donat més ritme al muntatge.

  En resum, una bona experiència, que de seguir per aquest camí significaria una nova revifalla del bon teatre banyolí.

  LA INTERPRETACIÓ.- Molts actors feien la seva primera experiència dalt l’escenari, i la veritat és que donaren mostra de formar un conjunt disciplinat i eficient. Alguns dels debutants apuntaren unes bones aptituds teatrals i si no destaco a ningú és perquè no ho crec pas oportú i perquè el que sobresortí fou veritablement el conjunt.

  Actuaren per ordre d’aparició en escena. Ramon Rabell, Miquel Feixas, Irene Oliver, Josep Font Miquel Figueras, Carme Pérez, Magdalena Escobosa, Josep Pagés, Jesús Bramon, Lluis Vila, Miquel Duran, Josep  Aurich, Glòria Xargay, Josep Figueras i Xavier Feliu.

Dècada anys 70 - Any 1973

Els pledejaires

 

  A la tarda del dilluns dia 16 de juliol unes noies que passaven pels carrers de Banyoles repartint programes ens invitaren a la representació teatral que tindria lloc el mateix dia a la Llotja del Tint. Organitzada la cosa a correcuita, ja presentíem una buidesa calfreda dintre el marc incomparable de l’edifii del carrer de sant Pere. Efectivament, a la nit ens trobàvem al primer pis del Tint acompanyats d’un parell de dotzenes d’espectadors contemplant la tarima on es desenrrotllaria l’acció de l’obra ELS PLEDEJAIRES original de Jean Racine, en versió catalana de F. Aleu. Els actuants eren del N.G.T.U. “Nou Grup de Teatre Universitari” de Barcelona. Els dirigeix Frederic Roda Fàbregas. El Grup va estrenar l’obra a Granollers, presentant-la seguidament al Romea de Barcelona, seguint després en una “tournée” que en els últims dies estigué ben replena (dissabte a Port de la Selva, en motiu de la concessió dels “Premis de teatre Josep M. de Sagarra”, diumenge a la casa de Cultura de Girona, i el dilluns, de passada, a Banyoles.

  L’obra “Les plaudiers” fou escrita per Jean Racine l’any 1688 i és una de les poques comèdies que escrigué l’autor francès, puix la seva millor producció està en les tragèdies. ELS PLEDEJAIRES té molts elements procedents de la “Comedia dell’arte” i el mateix autor pensà en escriure-la en la probable estrena per part dels comediants italians que durant molts anys s’instal.laren a París visquent de les rendes d’aquell important moviment renovador.

  “Els pledejaires” és una sàtira bastant ingènua sobre el funcionament de la Justícia, i en l’embolic es manegen interessos económics i familiars,desembocant en un animat enfrontament dels pledejaires entorn d’un dissortat gos que s’ha cruspit un missérrim capó. L’autor ens explica que per els seus pledejaires el que compta és la pugna i la martingala judicial, molt més que el que s’aireja davant dels tribunals, els quals, de passada descobreix tots els seus draps bruts.

  La primera part de la comèdia és bastant avorrida, millorant en la segona meitat, en la que ressalten les troballes purament escenogràfiques, agençades per un “nou” personatge “Mateu Tramoia”, interpretat per el director Frederic Roda, qui va disposant l’escena sobre una reduïda tarima. Veritablement excel.lent la recreació de vestuari, així com la interpretació de tot el conjunt del N.G.T.U., que foren, a més del propi director, les Srtes. Rosa M. Ferez i Montserrat Mirabet, i els actors Damià Barbany, Jordi Faura, Joan Ollé, Ignaci Roda i Francesc Romeu.

  Aquesta ha sigut la primera representació teatral que ha tingut lloc a la Llotja del Tint. Hi hagueren deficiències de visura que podien haver-se superat en un escenari un poc més enlairat. Potser hauria quedat tot més perfecte d’haver-se muntat l’espectacle en els baixos del Tint. Algunes de les arcades allí disposades en sentit diferent a les del primer pis podrien afavorir les representacions en quan a espai pels actors i en quan a visibilitat pels espectadors. Es podria tenir en compte en altres representacions.

Nota afegida el mes d’abril del 2014:

Dos dels actors que actuaren en “Els pledejaires” foren Frederic Roda i Joan Oller. Extracto les seves biografies:

FREDERIC RODA. Fou un director, crític teatral i promotor cultural català. El 1954 va fundar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona de la quan en fou el principal mentor, incorporant obres dels principals autors europeus (Shakespeare, Brossa, Ionesco, Espriu, Bretch. Txècov). El 1963 promogué el premi Josep Maria de Sagarra i exercí la crítica teatral a “Destino” i La Vanguardia. De 1970 a 1980 fou subdirector de l’Institut del Teatre a Barcelona. El 1995  va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 rebé de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Or al Mèrit Cultural. Morí a l’any 2006.

JOAN OLLER.- Professor de l’Institut del Teatre i director de Sitges Internacional del 1992 al 2001. Membre de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure el 2003 i 2004. Col.laborà en programes de ràdio i televisió. Director d’escena en espectacles del Dagoll Dagom. El 1977-78 va dirigir dos éxits que van consolidar la seva carrera: “No hablaré en clase” i “Quan la ràdio parlava de Franco. Director escènic aCentre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Muntatges a “Antígona” de Salvador Espriu; produccions al teatre Grec de Gran Teatre del Liceu, i un llarg etcètera. JOAN OLLER ha estat el director dels actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya, des de l’any 2009

Dècada anys 70 - Any 1973

Estampes d’una Passió

 

  En la passada Setmana Santa l’Agrupació Amics del Teatre del Cercle de Catòlics reuní a una bona colla de joves per embrancar-se en l’aventura de la representació d’una Passió. L’obra escollida fou I.N.R.I., original de Mn. Agustí Burgas, que durant molt de temps fou més coneguda per “La Passió de Figueres”. En la versió lliure que ens presentaren d’aquesta obra s’afegiren textos de ECCE HOMO. L’HORA DE CRIST”, de Frederic Corominas, acreditada com La Passió de Banyoles”, de tan bon record a la nostra ciutat. També s’hi agregà alguna poesia de Mn. Cinto Verdaguer,  agençant-se una mescla ben desconcertant, puix tal com quedà l’estructura dels quadres, la fragmentària història de  lladregots capitanejats pels gestes de l’obra figuerenca i els incomplets emplaçaments de les sortides del Barrabàs de l’obra banyolina, quedaren sense cap mena de il.lació, compresant-se en una incoherència aclaparadora. Bé que a mida que avançava la representació i es desfeien els lligams argumentals de les dues obres, donant entrada als quadres de “Passió”, l’execució guanyava en tots sentits ressaltant primordialment la poesia i prosa de Frederic Corominas, que ens feia reviure tota la vivesa del llenguatge de La Passió de Banyoles”. El quadres de “Judes no perdona” i “Pilat” dignificaven aquestes estampes enaltides per la extraordinària bellesa dels decorats de Joan de Palau, que es destacaven en gran relleu quan en alguns moments hi sapigueren donar uns bons reflexes de luminotècnia.

El “Amics del Teatre” han fet un assaig per una nova “Passió”, que realitzada amb l’empenta que porten, podria donar fruits. Es veuen noves cares jovenils que prometen,i són ells els qui ho han d’ensolcar. Per realitzar el que es proposen en l’esdevenidor, és necessari en primer lloc aconseguir una bona unió en treball d’equip. Si la solidaritat fos sòlida, invariable, l’intent podria reeixir. Abans, però, d’emprendre la peripècia, aconsellaríem als “Amics del Teatre” que llegissin l’obra de Frederic Corominas, i de bon principi s’aturessin en el pròleg, en aquesta “Mort de l’Home”, que ells han tornat a escenificar aquest anys. La força viva, l’esgarrifança, l’emoció que produeix en l’ànima de l’espectador la imatge del Crist afusellat, encara pot tornar a donar-se en tot el llarg de l’obra en una nova línea de teatre modern. La nova o la mateixa “Passió” banyolina, seguint la trajectòria marcada per aquest principi, podria donar excel.lents resultats.

  Podría, però, tornar a fer renéixer l’afició, avui tan displicent?.

  Heus aquí l’enigma.

Dècada anys 70 - Any 1973

Els Pastorets

 

  Com diu molt bé el nostre poeta Frederic Corominas en el pròleg d’Els Pastorets de Banyoles....”avui tornem, com sempre, a fer més gran, més viva encara, l’alegria de les festes de Nadal”. I es que veritablement, un Nadal sense Pastorets a la nostra ciutat, seria un Nadal trist. Per això n’hem de tenir un gran goig quan els veiem anunciats. Sabem el que costen i sabem també que no es representen amb la perfecció que hom voldria. També ho saben els organitzadors de l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics. Però el que interessa és que Els Pastorets es facin, i aquest any s’han representat tres vegades. El públic hi ha assistit i potser ha estat més nombrós que en els últims anys; i tots, grans i petits, hem seguit a la colla de pastors camí de Betlem, i hem taral.lejat les cançons que ens han transmés l’alegria de les festes de Nadal perqué... “El Cristo ha nacido – en Belén dichoso, - con amor rendido, - le vamos a ver, a ver, a ver”.

  En la diada dels Reis, els Mags assistiren a la representació. Abans, asseguts en un tron especial repartiren bosses amb caramels a tots els que entraven al teatre. I al final de l’espectacle, travessant el pati de butaques, repartiren caramels, pujaren a l’escenari a fer l’Adoració al Nen Jesús, mentre el cant del “Gloria” s’expandia amb aires de música triomfal.

 

Massa temps sense piano

 

Febrer Jove 73. - Representació al teatre del Cercle de Catòlics, per el grup del teatre del Casal de Mataró, amb muntatge i direcció de J. Rodri. L’autor de l’obra és Alexandre Ballester, un dels autors més interessants del teatre català contemporani, força desconegut per el públic en general, però que ha obtingut quatre premis de teatre en els anys 1966, 67, 68 i 69. “Massa temps sense piano” està plena de suggerències escèniques, té una estructura plenament aconseguida i l’humor satíric domina en tota la representació. Els de Mataró l’han representada molt bé, en una adaptació que s’endevina ha estat feta amb força llibertat, bé que l’autor ho autoritzi als grups de teatre, com aquest del “Casal”. Ells han sapigut aprofitar aquesta llibertat de forma positiva, aconseguint una representació àgil i fresca. Han afegit algunes escenes i n’han tret d’altres, però tot això sense desfigurar per res la intenció inicial de l’obra. Em sembla que ha quedat ben clara tota la profunditat del tema, o sigui, la progressiva influència de l’imperialisme sobre la societat d’un país imaginari.

  Poca gent al local, però tots aplaudint de debó als components del Grup de Mataró per la excel.lent representació que ens donaren de la faula cronicada d’Alexandre Ballester.

Dècada anys 70 - Any 1972

JOAN CAPRI

                                       

  L’actor Joan Capri ha omplert el teatre del Cercle de Catòlics amb la representació d’una de les seves últimes obres estrenades: JO SÓC UN VIU, treta d’una comèdia del bon humorista Aldo de Benedetti. Com totes comèdies de l’autor italià, aquesta és un bon “passatemps” on s’hi esquitlla la ironía i la sàtira, encara que a l’espectador li és prou fàcil d’endevinar el que és de Benedetti i el que és de Capri. Els que passen de la quarantena recordaran moltes comedietes de Benedetti que havien sigut representades a la nostra ciutat en uns temps que les Companyies Teatrals ens visitaven tot sovint. Una de les seves millors obres fou sens dubte “Dos docenas de claveles”, que es representà en el Mercantil per una Companyia anomenada “Los Cuatro Ases”. Més endavant es veié una versió cinematogràfica de la mateixa obra amb el títol de “Rosas escarlatas”, amb un Vittorio de Sica molt rejovenit. Benedetti es revela com el guionista ideal d’aquell cinema denominat de “telèfons blancs”, la missió dels quals era la de fer somriure als pacients espectadors de l’època del racionament. Mal que a vegades es deixés portar per sentimentalismes de color rosat com en “A las nueve, lección de química”, que aleshores interpretà una noieta anomenada Alida Valli.

  Joan Capri quedà parat quan, en un entreacte li vaig recordar la versió cinematogràfica de JO SÒC UN VIU?, i la interpretació que n’havia fet De Sica. El que ni ell ni jo recordàvem fou el títol de la pel.licula. Però pel cas és igual. Capri em digué tot d’una: “-Oh, carai! D’això ja fa molts anys!”. Evidentment que les coses vistes en l’adolescència són les que queden més en el record. Com m’haurà quedat en el record aquella xerrada amb l’actor, per demostrar-me amb quina facilitat ha d’interpretar Capri els seus personatges, ja que veritablement el seu estil és tot el seu tarannà habitual.

  Feia anys que en Capri no venia a Banyoles, i ha vingut aquesta vegada recreant-se en la seva interpretació, matisant cada frase i buscant la dicció i el gest adequat, divertint-se ell mateix allargant els monòlegs – el que finalitza l’obra el prolongà un quart més- cosa que agraí el públic que es divertí en gran manera, aplaudint llargament al famós comediant català.

Dàcada anys 70 - Any 1972

Dècada anys 70 . Any 1972

Com s’enreda la troca

  Les representacions d’aquest any en el Cercle de Catòlics, únic local on s’ha representat teatre en les diades de Sant Martirià, han estat enfocades baix el signe de la comèdia còmica, El segon dia de festa, l’Agrupació Amics del Teatre local ha representat l’obra d’Emili Graells i Castell, COM S’ENREDA LA TROCA, obra que els aficionats locals sempre tenen en cartera. (Abans de la guerra els de l’Ateneu la tenien força treballada, i fa uns deu anys, en donà un parell de representacions ben tretes el Grup “Teatre i Art”.

  Aquesta vegada l’obra pecà de morositat, sobretot en el tercer acte, però s’aconseguí un ambient estimable que no es veié en cap de les precedents execucions.  El fet de muntar un pati de balneari amb la seva font i els seus bancs, trencà la monotonía de la típica i usada escenografia de paper que tant s’usa i abusa, i s’alliberà la opresió sainetera dels dos últims actes que fins ara estaven realitzats en interiors per tal de jugar amb els embolics porterils de vodevil moral. El vestuari ajudà també molt a crear aquest ambient, i entre tot s’aconseguí que el poc públic assistent es trobés predisposat a riallejar amplament. La vis còmica de l’Agustí Barceló guanyà a l’espectador per sobre de tots, que cumpliren qui més qui menys a que la cosa resultés més o menys encertada. Els altres actors foren: Caterina Noguer, Carme Comadevall, Jaume Figueras, Miquel Figueras, Francesc Feliu, Josep Figueras, Josep Aurich i Lluis Vila.

Dècada anys 70 - Any 1971

ANY 1971. El teatre a Banyoles segons els comentaris a la Revista “Horizontes”.

GENER: “LOS PASTORCILLOS”.-  Aumentar el volumen de los altavoces es lo que está haciendo falta en “Los Pastorcillos”. Pero, por favor, no mucho, que luego suena a estridencias y nos gusta escuchar el “Pescadodores somos...” de la grabación magnetofónica por la desaparecida “Schola Cantorum”. Y es que en “ Els Pastorets” seguimos disfrutando con lo “camp” que hay en ellos: el trompazo de Satán; el suspense de la olla que no se rompe; la cortina que chirria; la burra de madera de Bato; las orejas de burro de Borrego.... !caramba! esto si que no lo entiendo. Si las burras de Torre de Ader son de madera, porque las orejas serán felpudas). Broma pesada, voto al hato!”.

LOS REYES MAGOS  se personaron en el teatro del Círculo de Católicos para escuchar los vítores de la chiquilleria que se desgañitaba pidiéndoles caramelos. El ciclo navideño concluía. Unos dias antes, Joan Solana havia dejado su huella escenogràfica con la representación del “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra y con una visión moderna y juvenil con aires de “folk”. Y con aires de folk se cerró del todo el ciclo con un festival en el Círculo de Católicos en el que el “Grup Tres Quarts” salvó el naufragio del espectáculo.

EL POEMA DE NADAL.-  El sábado 2 de enero, a las diez de la noche y en el teatro del Círculo de Católicos, fué presentado por los alumnos del 4º curso de Bachiller de la Academia Aband Bonito, “El Poema de Nadal” de Josep M. De Sagarra. La representación dirigida muy acertadamente por Joan Solana, fué presentada con todo esmero y propiedad, con acertada luminotecnia y selecto fondo musical, por lo que no nos ha de extrañar el clamoroso éxito obtenido.

FEBRER.- RAMON MARTORI.-  Recientemente fallecido en Barcelona. En su jubilación eran freqüentes sus visitas a la nuestra ciudad. Los que compartieron con él saben de su cortesia y atención para los amigos. Como actor recordemos a Martori en sus mejores momentos en los años cuarenta y cincuenta, cuando guiava a un inseparable muchacho llamado Aldolfo Marsillach en los escenarios del Mercanti y Círculo de Católicos, cuando su sola presencia bastaba para llenar los locales, en el que el público esperava oir una de las voces más escuchadas en las peliculas de la Metro de aquellos años, y recordémosle sobre todo en aquel mes veraniego que compartió con los aficionados locales, dirigiéndoles e interpretando el cardenal de “La setena paraula”.

JAUME COLL.- Subdirigiendo nadamenos que la compañia del  teatro nacional, llamada ahora de “Àngel Guimerá”, está el bañolense Jaume Coll. En letras grandes le hemos visto en las carteleras del teatro Poliorama de Barcelona, con la obra “La filla del mar”. Bien por Jaume que ha entrado de lleno en el teatro profesional al lado de un hombre de temple como Ricard Salvat.

“LA VIUDETA ES VOL CASAR”.-  Los estudiantes celebran la fiesta se San Tomás, con excelenta camaraderia, paterdeando por aquí y por allá, comiendo pantagruélicamente y fumando cigarrillos y algun purito extra, llenando de humo la sala del Círculo de Católicos en la velada teatral en la que pusieron en escena una obra tan poco estudiantil como “La viudeta es vol casar”. En teatro, los estudiantes siguen aún moviéndose dentro lo “camp”.

Dècada anys 70 - Any 1972

Retaules
(Revista “Horizontes”. Setembre 1972)

Els que en el dia de la Mare de Déu d’Agost assistiren al teatre Victòria per contemplar l’espectacle teatral de Jordi Teixidor, amb música de Carles Berga, escenografia de Fabià Puigsercer i direcció de Feliu Formosa, titulat EL RETAULE DEL FLAUTISTA (Premi Josep Maria de Sagarra 1968), interpretat per “la Companyia del Retaule amb el mateix muntatge i els mateixos actors del teatre Capsa de Barcelona”, i... els que assistiren a la representació de la mateixa obra en el teatre del Cercle de Catòlics en la diada de Sant Martirià de l’any passat, posada en escena per una agrupació d’aficionats del Vallès, coincidiren en que la sessió dels aficionats, amb tot i els seus defectes, va tenir un aire joliu i burlesc, tan ple d’entusiasme i jovialitat que la diversió fou més plaent que la que ens abreujaren els barcelonins. No és infreqüent: les companyies professionals quan surten a fer “bolos” van una mica com escopetajats, que diria en Capri; el cansament dels viatges, les preparacions dels muntatges, el córrer d’un lloc a l’altre de la regió en desplaçaments a vegades força llargs, fa que els components de les Companyies tinguin ganes d’enllestir aviat, i si l’obra que es representa és com aquesta del “Retaule del flautista”, la qual s’ha representat un any enter, no és d’estranyar tampoc que ens la executin d’una manera mecànica, a corre-cuita, amb un apressament com si els hagués d’escapar el tren. El teló s’aixecà cinc minuts abans de les onze, es fèu un entreacte d’un quart, finalitzant l’obra a dos quarts d’una. Amb això creiem que ja està dit tot. En els pobles ens agrada que quan ve una bona Companyia professional de teatre, ens doni precisament això: bon teatre, teatre ben representat, saben prou bé els professionals que no es dóna amb aquesta fúria impetuosa en que s’ha representat “El retaule del flautista”. Inclús l’agilitat de l’obra – que és innegable- hauria sigut molt més remarcable si els actors haguessin lliurat la matisació de llurs personatges sense la fuetada de la precipitació. Sentint-ho molt per la Companyia del Retaule, quan recordem aquesta obra sempre pensarem amb la digna representació dels aficionats del poble del Vallés.La Companyia del Retaule ha passat com un llampec.

Dècada anys 70 . Any 1972

Cultura. Passivitat municipal

(Revista “Horizontes”. Juliol 1972)

Sempre hem cregut de les “Nits d’Art” eren l´única activitat cultural un xic rellevant que es podia disfrutar a Banyoles.Les Nits d’Art al Monestir o a l’estany eren una escletxa que desprenia un regust vell de finesa intel.lectual. El panorama cultural del poble, ofegat totalment per l’encarcarament de tot l’any, semblava ressuscitar, sortir d’una estranya letargia.  L’any passat, aprofitant l’avinentesa dels Campionats Mundials d’Esquí Nàutic, les Nits d’Art es varen traslladar al mes de setembre.

  El TEI, des de feia temps tenia cura de la programació. La financiació, però, de qui anava a càrrec?. Crèiem que les Nits d’Art les patrocinava l’Ajuntament. No pas sempre ha estat així. Perquè? Voldríem demanar des d’aquí a l’Ajuntament, a la Ponència de Cultura, concretament, quina relació té amb les Nits d’Art. Si són uns actes patrocinats per ells, perquè no es fan aquest any?. Si no ho són, no ho podrien ésser?

  El programa de festes d’aquest any és llastimós. De totes les activitats que s’hi anuncien, quines van dedicades expressament a la festa petita?. Quina personalitat té la nostra Festa?.

  Al cinema Victòria, la Companyia de Pau Garsaball ens portarà “El retaule del Flautista”. Un any de cartell a Barcelona. Una funció interessant – iniciativa privada- que ens permeterà poder jutjar un dels fenòmens més importants del teatre del país dels darrers anys.

  Per altra part, el TEI, a finals de mes té prevista la representació d’”Electra” o la caiguda de les Màscares”, l’obra que està recorreguent actualment els pobles de les nostres comarques.

  En resum, unes festes d’agost que passen migradament, entre interessants aportacions particulars, i una gran passivitat per part de l’Ajuntament.

Dècada anys 70 - Any 1972

“EL MAL CORRE”

(Comentari a la revista “Horizontes” (Juny 1972)

El T.E.I. ha tornat a Banyoles, després d’una llarga temporada d’estar-ne absent. Feia temps que no representaven els joves del Teatre Experimental Independent (dos, tres anys?), i en aquest període han passat força coses, entre elles una renovació de l’elenc en el qual hi entra un grup de jovent amb ganes de fer les coses bé. Per això considerem que ara el T.E.I. comença una segona etapa. La primera es va concloure d’una manera excepcional: amb la col.laboració dels dos Coll, Jaume i Martirià, en direcció i interpretació en el “Calígula” de Camus, en el marc incomparable del pati de la Pia Almoina on se’ns va oferir una de les més perfectes representacions en la història local del teatre.

  S’ha enfrontat amb el muntatge i direcció d’aquesta nova etapa, en Martirià Coll, el qual ha escollit l’obra de l’escriptor occità en francès Jacques Audiberti, escrita l’any 1947 “El mal corre”, que ha sigut presentada en versió especial pel T.E.I. de Jordi Pujol Cofan i Joaquim Funtané, amb escenografia d’Alfons Romero i vestuari dissenyat per Maria Teresa Martí. L’obra fou representada el dimecres dia 21 de juny en el teatre Victòria. Com de costum, hi assistí poc públic.

  “El mal corre” és una peça de teatre barroc, imaginatiu, d’una gran riquesa lírica, plena d’influències avantguardistes. La “versió especial” pel T.E.I. és intel.ligent, afortunada en improvisacions i aconseguida en el punt de fer-nos entrar en el món  innoble, ple de trampa i mentida de Jacques Audiberti. Lleugeres escenes, flotants, com tretes d’un “ralenti” cinematogràfic ens recorden que encara pesen els efectes del “Marienbad” de Resnais, proves vàlides en el teatre actual experimental plé de reminiscències cinematogràfiques. El diàleg -      que és el més important- fou acurat en la dicció, notant-se l’esforç practicat en la direcció per aconseguir l’entonació adequada en els executants, que foren Marta Serra, Llorenç Rustullet, Josep Maria Barceló, Joan Sanchez, Maria Teresa Seseras, Josep Güell, Jordi Rosell i Santiago Bartomeu.

   Un advertiment: sabem que és complicada l’ordenació de director – intèrpret, però ens sembla que caldria fer l’esforç en les properes representacions: és molt necessària la col.laboració de Martirià Coll com actor, puix seria molt profitosa pel teatre Experimental Independent.

Dècada anys 70 - Any 1972

EL TEI CORRE

(De la revista “Horizontes”- Juny 1972)                   

  El TEI corre.Jacques Audiberti és un autor gairebé desconegut aquí. I no pas per culpa nostra. “El Mal Corre” de J. Audiberti. El TEI la representa. L’estrena, a Vidreres (“això és un món de folls”, diu Modest Prats). Cap allà: Roses, Palafrugell. Cap aquí: Girona, Banyoles. Tornem a començar.

  Acció: Manifestació d’una força  (Dic. Gral P. Fabra). “ El Mal Corre” és una de les accions d’aquests mesos. Simultàniament, TEI organitza un seguit de recitals sota el nom genèric d’”ENCAIX-27”.

  Així ho diu el programa de mà. Un seguit de recitals que es celebren (o s’havien de celebrar, RIP) a diferents pobles d’aquestes comarques. Sense problemes de “força major”, aquests recitals no han reeixit. Perquè?. Acció, però no tant.

  Cap aquí, cap allà. J. Audibert. El TEI corre. Dos muntatges simultanis, dos. “El Mal Corre” i “Electra o la caiguda de les màscares”. I un autor en estudi: Sartre, “Les Mans Brutes”. Cap aquí... cinquanta tres persones al teatre Victòria. El públic no està educat teatralment. El públic està desaducat. El deseducador que el des-deseduqui. El Barcelona va guanyar el Banyoles pocs minuts abans que el mal guanyés a Audiberti.

  El públic no està educat. Però, quin públic. Hi ha públic?. On és el públic?. Qui és el públic?. Cap aquí, cap allà. El TEI corre. D´on és el TEI?. Qui és el TEI?. Hi ha un TEI?. Teatre experimental independent. Experiments independents sobre teatre. Independència d’experimentació teatral!... Res més?.Hi ha alguna raó sota de tot això?. O no és necessari que n’hi hagi cap, de raó? Els del TEI – n’hi ha que són del TEI?- són filòsofs, artistes, malcontents, visionaris?. L’inefable TEI, L’infalible TEI, L’infalible- falible, difícil-fàcil, contradictori TEI. El TEI. O el tei...

  Va passar aquí. Havia de passar aquí. Era absolutament necessari que a Banyoles no es permetés allò que no està permés de permetre. Ens podem sentir més banyolins, més dolorosament banyolins, més primàriament fills seculars de la terra i l’estany, Banyoles, ciutat pubilla/ Banyoles, ciutat del llac. El TEI corre. Vidreres, Roses, Palafrugell, Girona. Corre. I els que corren són susceptibles d’ésser jutjats. Criticats. Escèptica, indiferent, favorable, contrària, raonable, irracional, apassionada, objectivament. Cap aquí, cap allà. I va ésser a Banyoles. “El Mal Corre” va ésser jutjat a Vidreres, Roses, Palafrugell, Girona. A Banyoles va portar cua. I problemes. Podem sentir-nos ferotgement satisfets, Individualitzadament orgullosos.

  Cap aquí, cap allà. L’Agost que vé, NITS D’ART. L’honor cultural banyolí salvat, un cop més, pel Tei. Per satisfacció plena de masoquistes i cia. NITS D’ART A BANYOLES.

  Organitza: Tei. El Tei corre, La victòria més terriblement sarcàstica o la derrota més sarcàsticament humiliant. Segons com es miri. Cap aquí, cap allà. Tornem a començar.

(Escrit per Jaume Boix).

Dècada anys 70 - Any 1972

FOC NOU

( De la revista “Horizontes”. Abril 1972)

  El dissabte dia 15 d’abril, l’Agrupació “Amics del Teatre del Cercle de Catòlics de Banyoles i Comarca” representà en el seu local l’obra en tres actes original d’Ignasi Iglesias, FOC NOU. Hi assistí molt poca gent: famílies d’actors i alguns aficionats dels que encara en queden. A les onze de la nit començà la representació.

  Segons el programa, els personatges de “Foc nou” pertanyen a la burgesia de les ciutats petites de la Catalunya rural. El conflicte es presenta entre una mare acostumada a no tenir més preocupacions que les que dóna una bona administració de la casa i els seus fills, mal educats pel pare, al moment de la mort d’aquest i trobant-se que la casa, que semblava tan segura, no es pot mantenir.

  Al llarg de tota l’obra es veuen dues idees centrals: una, la dona deixa d’ésser una mena de barreja de nina, administradora i mare de família, per a passar a ésser una persona amb tots els drets civils i morals; l’altra, la redempció dels fills pel treball. Potser una mica brusc el canvi dels dos fills grans, perquè sobta que al final de l’obra, quan durant tota l’estona s’han mantingut en una posició enfront de la mare, sostingut per l’avi, sentin aquell entusiasme pel treball. En un final una mica forçat teatralment, però, en canvi, en les intencions d’Ignasi Iglésias, és completament volgut.

  La primera representació tingué els seus alts i baixos. Alguns defectes suposem es corregirien en les successives representacions. Les falles més visibles foren sobretot en les entrades dels personatges, algunes massa tardanes, les quals obligaven a l’actor que estava en escena a sentir-se molest, cosa que es notava molt des del públic. Creiem que això és defecte interior, possiblement per falta d’un regidor d’escena que donés les entrades.

  En la direcció es veu ben clar que Joan Olivas va formant el cos d’aquest “conjunt” que tant el preocupa, i que espera poder aconseguir a força de representacions per tal de treure el nerviosisme d’alguns actors que encara no es veuen prou segurs. La mà directiva es nota sobretot en les escenes de conjunt – magnígfica la del final del segon acte-, en algunes pauses i reaccions dels actors, alguns molt posats dintre el personatge, i en la col.locació escénica.

  Rosa Pujolàs, ,Lluis Soler, Joan Solana, Caterina Noguer i Rafel Serralvo foren els actors que tenien al seu càrrec els papers claus en les escenes de discusions familiars, i donaren a les actuacions conjuntes un to molt elevat. Un paper ingrat, el de la vella serventa Teresa fou interpretat per Carme Comadevall d’una manera que qualificariem de magnífica. L’emoció que es desprenia de la seva parla i en els seus silencis d’angoixa interior, foren el millor del tercer acte, que per altra banda resultà el més fluix de l’obra. Ben desinvolta digué el seu paper la nena Lali Martinez; molt ben tret el personatge del notari per Francesc Mayolas, i cumpliren en els seus breus papers Carme González i Miquel Figueras.

  En conjunt podem dir que fou una bona actuació que ens anima per el futur de l’Agrupació Amics del Teatre.

Dècada anys 70. Any 1972

IGNASI IGLESIES

(De la revista “Horizontes”. Febrer 1972)

                   

Es digne d’elogi aquest estudi que fa l’Agrupació “Amics del Teatre” de donar a conèixer algunes obres d’autors catalans pràcticament desconeguts per molts dels joves que actuen en el grup, els quals van descobrint per mitjà de lectures expressives que celebren en el local del Cercle de Catòlics. Així, dies passats amb motiu del X aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, feren la lectura de les obres “La ferida lluminosa”, en prosa, i “Reina”, en vers, analitzant tota l’obra teatral del famós poeta català.. Ara, aquesta Agrupació està preparant un homenatge a Ignasi Iglésies, adherint-se als que arreu de Catalunya s’han celebrat amb motiu del centenari del seu naixement.

  La personalitat d’Ignasi Iglésies ha estat estudiada en els seus diversos caires pels crítics i historiadors literaris catalans,  els quals han publicat sincers elogis de la seva obra, sobretot en la projecció de caire social d’alguna de les seves produccions dramàtiques, com “Les garces”, “Els vells”, “El cor del poble” i “Foc nou”. Tingué intuïcions realment genials en el camp de la inquietud, i sabé exposar, amb naturalitat i molt gust artístic, molts dels problemes de la societat del seu temps. En totes les seves creacions, tant teatrals com poètiques, hi alena un extraordinari esperit de puresa i d’elevació espirituals tot pensant d’una maner especial, en les ànimes afligides per l’adversitat.

  L’autèntic Poble, el que no canvia en el seu fons, qualsevol que siguin els atzars de la Història del país, venerà aquesta figura, aureolada del noble romanticisme. Per això, Joan Maragall, tan sensible a les finors col.lectives, en un bell article li donà el títol de “Poeta dels humils”.

  A l’any 1914, Iglésies guanya el Premi Fastenrath, amb la seva obra “Foc nou” que li és atorgat, altra vegada, l’any 1930, amb “La llar apagada”. El Govern francés, l’any 1921, el fa cavaller de la “Legió d’Honor”. Guanya la Flor Natural, amb una medalla d’Or l’any 1925, als Primers Jocs Florals catalans a Cuba, amb la poesia “Els Dos Amors”; i l’Institut Nacional de Previsió, l’any 1926, li concedeix la seva Medalla d’Or, sens dubte en record de la seva magnífica obra teatral precursora “Els vells”, el problema de la qual, malauradament continua tan viu com aleshores.

  Els millors actors i actrius catalans i castellans, interpretaren i alguns estrenaren, obres seves; ja no cal dir: Enric Borràs, Margarida Xirgu, Maria Morera, Pius Daví, Joaquim Montero, Maria Vila, etc.

  A Banyoles, alguns d’aquests actors i actrius esmentats, interpretaren obres d’Iglésies en el desaparegut teatre Principal, i els aficionats locals (Agrupacions de l’Ateneu i Cercle de Catòlics) representaren també algunes de les seves millors obres. L’última oba de Ignasi Iglésies representada a Banyoles, fou precisament aquest “Foc nou” que presentaran ara els “Amics del Teatre”. Eren pels anys quaranta, i l’interpretaren, entre d’altres, “Pepet” Freixa, Joaquim Colomer, Maria Colomer, Pere Quer i Carme Quer.

  L’any 1935, arrodonint una gran campanya teatral, la comissió “Pro-Biblioteca Ignasi iglésias, a Sant Andreu de Palomar, d’on era fill, edità un “Llibre d’Or”, dedicat a la seva persona i a les seves creacions artístiques, volum molt interessant i de necessària consulta per a l’estudi d’Iglésies i del teatre català.