LA DIDA
Quan un membre de la Junta del Cercle de Catòlics
m’assabentà que per la festa major vindria la Companyia de teatre català de Maria
Matilde Almendros i em digué els tres títols de les obres del seu repertori, no
vaig dubtar ni un moment en recomanar-los que fessin LA DIDA. Que ningú ho
trobi estrany, ni aquells que van manifestar que en els Catòlics sempre fan el mateix, puix és
inexacte aquesta afirmació ja que LA DIDA és una obra que tot just s’ha
representat un parell de vegades en els darrers cinquanta anys, i si no vaig
equivocat, la darrera representació que donà a Banyoles la Companyia de Pepeta
Fornés ja es deu enfilar cap a la ratlla dels trenta anys.
Recordo que quan es va celebrar a Barcelona
el festival del Centenari del teatre Català – ara fa uns deu anys- es
representà entre moltes altres obres, aquesta peça de Pitarra amb la
col.laboració del popular Joan Capri que va fer una versió personal del “Baró
de santa Agnés”. Doncs bé,, aquesta fou l’obra que obtingué més éxit popular de
totes les representades. L’adhesió del públic fou copiosa i pràcticament unànime.
I és que LA DIDA, malgrat els seus hòrrids recursos sentimentals, té una
humanitat pintoresca d’un parell de personatges i una habilitat consumada en el
desenvolupament de l’acció, així com una força satírica d’un sol tipus grotesc,
que sempre provoca un esclat plenari de satisfacció.
EL
DECLIVI.
Quatre anys després d’haver-se estrenat “La
dida”, tornà Pitarra a desenvolupar la mateixa temàtica amb EL DIDOT. Ja en els
versos de LO FERRER DE TALL sonaven per tots els escenaris d’arreu de
Catalunya, i es succeïren altres èxits populars com EL PUBILL i L’HEREU. En
dotze anys escriví més de trenta obres, però moltes no obtingueren l’èxit
estrident de les anteriors. I és que els competidors començaren a neguitejar
Pitarra. La irrupció al món de l’escena de “Gala Placidia” d’Àngel Guiimerà, el
1879, després del seu triomf als Jocs Florals, despertà la malfiança de
l’empresari del Romea que posà obstacles a l’estrena de les obres de Guimerà.
Però la qualitat poética de l’autor de “Mar i cel” fa que el vers de Pitarra
sembli pobre, i més endavant la crítica es mostra tan dura amb Frederic Soler
que s’arriba a emprar el mot “pitarrisme” per designar allò que esdevenia de
mal gust. Però creiem que el desdeny no basta per a explicar l’obra d’un home
que fou considerat el fundador del teatre català modern, la figura del qual
dominà la nostra escena durant un terç
de segle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada