Dècada anys 70 - Any 1973

“LA TERRA ES BELLUGA”

 

“La terra es belluga” es podria classificar dintre del teatre èpic: uns fets passats (visualitzats), en aquest cas la història de Galileu Galilei, suggereixen unes situacions actuals, uns problemes importants del nostre temps (també visualitzats) que es concreten en una qüestió moral, un problema generacional i una qüestió social. Globalment parlant podríem dir que és una crítica contra l’immovilisme. Contra la por al canvi, la por a la nova situació, encara que es vegi que aquesta nova situació supera i millora l’anterior.

  Cal deixar ben clar, però, que en l’obra no hi ha, ni hi volem veure, cap crítica contra l’Església ni contra la Bíblia, encara que hi siguin citades, sinó unes referències crítiques a les estructures eclesiàstiques de l’època de la Inquisició i al mal encaminat “ús científic” que es feia d’alguns textos bíblics.

  “La terra es belluga” és també una temptació per a qualsevol director: és una obra de muntatge, dóna una gran llibertat per a procurar fer més directe el missatge del text, incús apoiant les idees i les constatacions semi-exageradament

El “realisme èpic” de l’obra, un dels grans encerts de Jordi Bordas, fou aconseguit a base d’un exhaustiu estudi, per part d’un equip d’entesos, de la vida i fets de Galileu Galilei. Al text hi ha algunes parts tècniques que recolzen aquest realisme que al ser èpic abunda, encara més, en la idea de la lluita dialèctica, que porta l’obra contra l’immobilisme.

  El nostre muntatge ha volgut en principi ser fidel al text. Està d’acord amb les nostres possibilitats, però s’ha fonamentat en un profund estudi de l’original. Aquest ha estat molt treballat, molt pensat, molt meditat, i cada una de les situacions escèniques que veureu davant vostre, pretenen intencionar i potenciar el sentit de les paraules que Jordi Bordas ha posat en els llavis dels personatges.

  “La terra es belluga” pot o no pot agradar, perquè és un muntatge, però el text no deixa de ser un missatge actual, una crida interessada a qualsevol persona d’avui, gran o jove, que consideri que el teatre, a més de divertir, pot dir-nos alguna cosa.

  Sols ens queda convidar-vos a l’estrena a Banyoles de “La terra es belluga” de Jordi Bordas, que l’Agrupació Amics del teatre del Cercle de Catòlics posarà en escena el proper diumenge  dia 21 d’octubre, dintre les festes de Sant Martirià. Vosaltres sereu els qui haureu de fer la segona crítica del muntatge.

                           (Joan Solana a revista “Horizontes”.Octubre1973).

 

“LA TERRA ES BELLUGA”.

Teatre èpic amb intenció didàctica. Una experiència prometedora.

(Crítica  d’Antoni Freixa a la revista “Horizontes”)

  L’obra “La terra es belluga” va dirigida en principi a un públic infantil. Per això la seva intenció és clarament didàctica. El seu llenguatge senzill i entenedor ens introdueix facilment al món interior i a la dinàmica del personatge central: Galileu Galilei. Des d’aquí i a cavall d’un constant paral.lelisme entre la vida i miracles del savi italià i llur aplicació al món dels nostres dies, l’autor llença el seu missatge clar i diàfan.. La vida ha de ser una lluita constant a la recerca d’un món millor. És una crida contra l’estancament i una denúncia de l’immobilisme burgés.

  L’obra resulta plenament vàlida per adults i es segueix amb interés, encara que li falta una certa consistència. Fou escrita en quinze dies i això es nota bastant. No és una obra madurada, ni massa important, emperò en Jordi Bordas demostra tenir intuïció i tacte. “La terra es belluga” és una mostra més d’aquest teatre èpic català, únic gènere que trobem dins la poc fecunda vena del teatre català dels nostres dies.

  EL MUNTATGE. Ha estat un pas endavant el donat per l’Agrupació Amics del Teatre del Círcol de Catòlics i en aquest cas concret cal felicitar al nou director, en Joan Solana. L’obra li ha permés un muntatge molt lliure i suggestiu alhora. Voltat de gent molt jove, ha adaptat el text a l’esperit que mou aquest grup i ha aconseguit que l’espectador es sentís interessat des de la primera escena. Jugant amb una escenografia molt senzilla, centrava l’atenció al personatge i sobretot a la seva paraula. Donava l’impressió d’interessar-li molt més el fons que la forma. La primera part segueix un ritme molt viu, on és constant l’anar i venir des de Galileu als nostres dies; portada amb molta serietat. Després, cap al final es cau en el grotesc i l’obra perd de l’interès inicial. Considero la part sonora totalment innecesària, massa “matxacona” i en desacord amb la senzillesa de l’obra. Potser la cançó d’en Bob Dylan si hagués estat cantada i no recitada li hauria donat més ritme al muntatge.

  En resum, una bona experiència, que de seguir per aquest camí significaria una nova revifalla del bon teatre banyolí.

  LA INTERPRETACIÓ.- Molts actors feien la seva primera experiència dalt l’escenari, i la veritat és que donaren mostra de formar un conjunt disciplinat i eficient. Alguns dels debutants apuntaren unes bones aptituds teatrals i si no destaco a ningú és perquè no ho crec pas oportú i perquè el que sobresortí fou veritablement el conjunt.

  Actuaren per ordre d’aparició en escena. Ramon Rabell, Miquel Feixas, Irene Oliver, Josep Font Miquel Figueras, Carme Pérez, Magdalena Escobosa, Josep Pagés, Jesús Bramon, Lluis Vila, Miquel Duran, Josep  Aurich, Glòria Xargay, Josep Figueras i Xavier Feliu.