ANy 1982

EL DRET I EL REVÉS DE LES BONES INTENCIONS

 

Taller Gironí de Teatre Català ha presentat al Cercle de Catòlics el seu muntatge de l’obra El dret al revés, de Jaume Serra i Fontelles. Aquest és el segon treball del grup després de La dama enamorada, de Puig i Ferreter i la continuïtat de la pretensió de portar a l’escenari obres de teatre català.

  Aquest cop la tria s’ha decantat cap a un autor contemporani: jaume Serra és realitzador de televisió i ha obtingut diversos premis literaris i, concretament, amb l’obra que ens ocupa, el premi de teatre Ciutat de Granollers. Tot i això, ben segur que el guardó es degué més a la necessitat del jurat de descobrir nous autors de teatre en el desolat panorama teatral català que no pas pels mèrits de l’obra. Aquesta, a partir d’una idea sense massa originalitat (els fantasmes.símbols del poder tornen al bon camí els protagonistes, els quals han tingut l’osadia d’alterar l’ordre establert), desenvolupa una peça aparentment original quan a la forma i el tractament: el joc de capgirar les coses, l’absurd de les situacions i els diàlegs, la normalitat de les situacions que no ho són. Al capdavall, però, el joc esdevé repetitiu i pesat i cau en el parany de la seva pròpia proposta.

  La posta en escena del Taller Gironí de Teatre Català en lloc de donar agilitat al text, el dilueix encara més. Tot el treball d’interpretació, moviments escènics, llum i so,. accentuen la confusuó d’una proposta de muntage gens clara, sense cap unitat en la direcció d’actors i desaprofitant les possibilitats de potenciar el joc i l’humor que ofereix el text.

  Al cap i a la fi, es tracta d’un problema de deixar clars el treball i les intencions del propi grup de teatre. L’opció que es tria (en aquest cas del Taller Gironi de Teatre Català, no moure’s dins un grup concret de forma teatral) no vol dir posar en solfa un reguitzell d’obres, una darrera l’altra, encara que totes siguin d’estils ben diferents. L’estil i la personalitat els han d’assolir el grup amb el seu treball.

(Jaume Ribera a El Bagant, abril 1982)

Any 1982

PERIPÈCIES I ESCENARIS EN LA VIDA DE JAUME FARRIOL

 

( Del Perfil d’en Jaume Farriol publicat a la revista El Bagant. Fragment de l’espai dedicat al teatre. Autor: Joan Solana)

El teatre no el vàrem començar per ganes de fer teatre, sinó per ganes de fer alguna cosa. Resulta que uns nois un xic més grans que ells, en Xavier Prat, l’Eudald Garcia, en Miquel Gussinyé i d’altres, varen fer una revista teatral d’humor (1) Jo la vaig veure i em va agradar molt. Varen passar quatre o cinc anys i la nostra colla va triar una obra, em sembla que era “En Joan de la calma”, per representar-la. Com que era curta jo hi vaig afegir uns quants números còmics. Va agradar molt. El primer pas ja estava donat. La imaginació es desbordava. Fer una obra qualsevol hauria estat una experiència mediocre, poc excitant, “Farem una revista”, varen decidir,

  Hi ha una etapa en la vida d’en Jaume Farriol –quan estudiava a Barcelona- en la qual cada estiu participava molt activament en la creació, preparació i representació d’una revista. Eren de conya, Imitàvem les revistes de Barcelona .No n’havíem pas vist gaires, algunes dels “vienesos” i d’altres. Però no importava ja que els servien poc com a model perquè les seves no podien comptar amb l’ingredient eròtic femení, separació de sexes, no faltaria més, ni amb l’ingredient picant de l’acudit “verd”-. Ens portaven molta preparació. Precisament veníem aqui –una casa vella, la casa o vaig nèixer i on vaig passar els primers vint anys de la meva vida, al númeri 6 del carrer de Sant Martirià, on en Jaume Farriol ha volgut que xerrèssim perquè li semblava escenari adequat per una conversa que pretenia la ressurrecció/recreació del passat-. Ens trobàvem els vespres en Ton Garcia, l’Enric Tubert i jo i ens hi estàvem fins a altes hores de la nit. Primer l’escrivíem, després l’assajàvem, jo diria que d’una forma gairebé innecessària, però és que ens divertia molt, cada dia la fèiem diferent. Omplíem de gom a gom.

  De tota la seva activitat teatral els records més agradables són aquests muntatges.

  Es varen trobar tres persones diferents però complementàries. Si, en Tubert era un actor extraordinari. Jo diria que aleshores estava en la seva plenitud. Estava molt prim. Tenia una gran expressivitat. En Garcia era el tío de les grans idees. Se li acudien coses inversemblants. Li havíem de parar els peus constantment. Jo feia com d’aglutinant i d’escriptor. A l’obra era el còmic-seriós. Mes tard varem incorporar un nou element, també molt bon actor, en Martirià Comalat, el que ara està a Barcelona.

  El verí del teatre –o de la revista- els havia arribat tan a fons que en Jaume Farriol i l’Enric Tubert varen decidir de professionalitzar-se. L’afecció en aquell moment era boja. A través d’uns amics vàrem aconseguir d’actuar a Granollers, en una revista de “varietés”. Nosaltres fèiem els números còmics. Va ser, per sort, un fracàs. La gent no va riure gens ni mica. El nostre humor era massa innocent.

  A més de les revistes, i de les obligades participacions als Pastorets –fer-los un cop l’any ja m’agrada, però més no-, també va participar en altres muntatges teatrals. Buscàvem per norma obres difícils; no ens espantava res: “El diari de Ana Frank” era molt complicada, per això la vàrem triar. “En la ardiente oscuridad”, els personatges eren cecs. La febre del teatre ens va dur a dues experiències cinematografiques. Una va reeixir, era una pel.licula d’indis en pla de conya, amb en Félez i en Masgrau. L’altra va fracassar, el guió era meu, encara me’n recordo, se’n deia “Solo un vagabundo”. Un perdulari entrava a una casa per robar. Dins hi havia la senyora. Mentre el lladre feia la  seva feina, entra el marit. S’ha d’amagar sota el llit, el marit el descobreix. Es pensa que s’entenia amb la seva dona.. Un argument molt atrevit que en aquell moment hauria merescut la qualificació de 3R o 4 definitiva (llegeixi’s: “mayores con reparos” o “gravemente peligrosa”.   

(Nota de Joan Olivas: En Xavier Prat i l’Eudald Garcia no actuaven en aquesta revista que tenia el títol de “Taxi...a can Xampi!” (títol mig repescat de la revista d’èxit a Barcelona “Taxi...al Cómico!”. Si, però que hi actuava Miquel Gussinyé fent de Romeo en una paròdia de “Romeo y Julieta”. En aquesta poti-poti de revista hi vaig actuar fent un monòleg).

Any 1982

FRANCESC MIR, “EN FRANCESC DEL CAFÈ” (i III)

 

Un gran aficionat a la poesia.-

-Quina és o ha estat la vostra afició?

- A mi sempre m’ha agradat la poesia i la naturalesa.

- Però, a més d’aquell “timbaler del Bruc” de la vostra infància, no havíeu fet més teatre?

- Vaig fer d’”esclavo Uriel” als Pastorets. I quan vaig dir allò de...” Con el puñal en el cinto/me voy lleno de despecho/ con las bandas de hombres libres/ a hacer guerra al extranjero./ Ya que en el mundo malvado/ solo se acata el dinero,/ tengo valor: o a la muerte/ o a ser rico pronto espero”/, en Mateu em va dir, molt bé, noi!, però...ah, fill!...quan va arribar l’hora de cantar...desafinava com una regadora!...Una vegada i prou!.

-Però jo recordo haver-vos vist recitar un fragment de “El ferrer de tall” en un dels festivals que es feien a benefici dels Reis dels Pobres...

- Si, efectivament. I a mes vaig fer la sarsuela “La alegria de la huerta”, al Mercantil. Amb en Friselda, en Nenes, en Celso Mas i en Ventosas fèiem una orquestra d’esguerrats. Jo era el coix.

-Sempre heu tingut aquesta veu rogallosa?

-No, que va!. Vaig quedar afònic degut a una intervenció quirurgica en la que em van seccionar les cordes vocals. A la meva joventut tenia una bona veu. M’haguessis vist quan entrava en els tallers de modistes i els hi deia: “Noies, ja sóc aquí!. Les poesies romàntiques que havia recitat!. Com aquella que deia a aquelles noies andalusses: Si no et dic que venir al món/ vas ser el pasme de Granada/ si no et dic cel, glòria, tot/ i salada, i ressalada/ et diré ple de bon seny/ i amb un to que arriba a l’ànima! /aquestes quatre paraules:/ Senyora, el meu cor és vostre,/vostra ma casa i la taula/ que us prometo per entrada/ fer rica amb les meves suades. / I allavors si el cap i el cos/viuen en tu completant-se/ potser et plauran molt més/ aquestes quatre paraules/ que tots els cants i requiebros/ que s’estilen en ta pàtria.

-De les arts, quina preferiu?

- Soc aimant de tot el que artístic i sobretot de tot el que hi ha sentiments...la poesia és potser l’art que sento mes. Una any me’n van publicar una en el progama de les festes de Gràcia. Fins i tot et diré que als meus 88 anys, no hi ha dia que no senti en la meva intimitat la força poètica que vibra dintre meu. Hi ha nits que per  adormir-me haig de recitar poesies.

-I per últim, digueu-me un personatge històric que us interessi.

- El gran inventor que fou Edison, el gran pintor i home de lletres que fou Santiago Rusiñol, i el tràgic de les lletres catalanes, el nostre gran Guimerà...i Francesc Soler, Pitarra, que digué...Esmola que esmola/ les dagues, daguer/ les dagues que passin/ les malles d’acer!.

La veu afònica d’en Francesc Mir la segueixo escoltant quan escric aquesta entrevista, puix ha quedat gravada a l’aparell magnetofònic. Es una veu que porta el sentiment dintre seu, i que no el pot expressar només que en la intimitat de la seva llar davant dels seus familiars. Potser ara, en aquesta hora dolça plena de silenci de la nit, en què estic escrivint, en Francesc Mir, recollit a la seva cambra estarà recitant aquestes poesies apreses en els seus millors anys de joventut.

-És que per dormir necessito recitar poesies – diu ell.

Tot un temperament dramàtic...sentimental...romàntic...jovenívol, quan acaba de complir 88 anys.

(Entrevista publicada i signada per Xalió a Revista de Banyoles. Febrer 1982. Hi ha 10 fotografies. Els interessats en fotocopiar-les poden dirigir-se a l’Arxiu de la Ciutat, al Centre d’Estudis Comarcals o bé a la Biblioteca de Banyoles).

Any 1982

FRANCESC MIR, “EN FRANCESC DEL CAFÈ” (II)

 

Passejant per Barcelona amb Guimerà i Rusiñol.

-Vareu treballar a Barcelona. En devieu passar de seques i de verdes...

- Treballant al The American Bar, al Real Granja Holanda i al Terminus del carrer d’Aragó. Allà vaig aprendre  reposteria i a fer gelats.

- I mentrestant, anàveu visitant modistes...

- Això no ho deixava mai. Només una vegada vaig abandonar un taller de modistes del carrer Petritxol quan veig veure que baixava de l’escala el senyor Àngel Guimerà. Vaig deixar el mostrari a la clientela i vaig anar a acompanyar el senyor Àngel fins a la plaça Real. Era en temps de la guerra europea i sota els porxos de la plaça sempre hi havia gent discutint. Es formaven penyes de germanòfils i francòfils, i en Guimerà hi anava sovint perquè li agradava escoltar les converses i discussions que alli es feien. Com que el senyor Guimerà vivia al mateix replà del taller de modistes, tot sovint l’acompanyava i fèiem petar la xerrada. A vegades la gent es girava en veure el famós dramaturg, que era molt alt al costat d’un homenet com jo.

- Ja devieu recitar alguna poesia al senyor Guimerà.

- No m’hagués pas sentit. Ell era molt alt. Però de poesies d’en Guimerà ja n’he recitat. I d’obres d’ell n’he vist moltes. Una vegada vam organitzar una vetllada benèfica al Pompeia on es va representar “Mar i cel” en homenatge a l’actor Miquel Rogés.

-Així devíeu freqüentar centres culturals...

- Al cafè de La Punyalada hi vaig coneixer Santiago Rusiñol, que n’era un bon client, i com que jo formava part del grup que vam organitzar l’homenatge a l’actor i director Rogés, del teatre Apolo, se’m va considerar per anar a buscar en Rusiñol que l’havíem convidat. Vam anar junts fins a l’Apolo i allí el vaig portar al camerino i a la llotja on vam veure la representació junts.

- Ja devieu disfrutar, doncs, en aquells temps...

-Oh, i tant! Figura’t que també, de comissionista, havia voltat molts pobles de Catalunya. Me’n recordo que un dia a Manlleu vaig anar a ballar i vaig veure una noia molt eixerida asseguda al “palco”. Jo la veia només de mig cos amunt, i quan li vaig demanar per ballar, se’m va aixecar i era més alta que un penjador. Quan ballàvem vaig sentir la veu d’algú que li cridava “Pepita, que balles tota sola?”

- Tot i això, i visitant tantes modistes i rondant tants de saraus, heu estat sempre un home solter.

- Cap noia em volia. Era massa baixet..

Any 1982

FRANCESC MIR (“EN FRANCESC DEL CAFÈ”) (I)

 

“Tothom té la seva història” és el títol d’una secció d’entrevistes que vaig realitzar a una sèrie de personatges banyolins a la Revista de Banyoles. El primer va ser Francesc Mir, més conegut com “en Francesc del cafè”. Com que a la dècada dels anys quaranta del segle passat el vaig veure fent teatre en el Mercantil de Banyoles,vaig considerar que podia parlar de la seva afició a l’art de Talía. El fragment de l’entrevista que fa referència al teatre és aquest:

El petit timbaler del Bruc.- -Me’n recordo de quan vaig fer “El timbal del Bruc” al teatre Principal. Jo feia de timbaler! Era un diumenge. El teatre era ple de gent i no es començava perque jo encara estava despatxant a una dona a la botiga.

-No dieu que era un diumenge? Com és que treballèssiu?

-Treballàvem els diumenges en aquells anys. Allò era un no parar mai. Recordo que aquell dia em va venir a buscar l’Esparch dient-me que el teatre era ple de gent, i a l’escenari només hi faltava jo. I tu diràs...sense timbaler no es podia començar l’obra. Jo era a darrera el mostrador de can Pons i de sobte em van agafar amb els dos braços i se’m van emportar per sota l’aixella cap al teatre. I així es va poder aixecar el teló.

- I vós vau poder tocar el timbal?

- I recitar els versos de Pitarra. Boooomn, Booom!, les canonades!, Ganing, ganang, les campanes, tararí tararí, les cornetes, ram ram, el timbal...Ara us contaré com va succeIr la batalla.

  La veu rogallosa ressorgeix embranzida a mesura que la poesia patriòtica contreu força. Les venes del coll s’enfilen amb l’enèrgica declamació. És de debó que en Francesc Mir tè un profund ímpetu dramàtic. Ben segur que en el seu bon temps, quan la veu no patia l’afonia d’avui, la seva declamació podia fer entusiasmar a l’espectador d’aquella època de començaments del segle XX.

EL crit de la Independència. -“Allò va ser una representació admirable. Va venir de Girona la Banda de Regiment –els seus components s’allotjaven a les cases del poble – i l’orquestra tocava al fossat dels músics que hi havia al teatre Principal de la que avui és “la plaça del teatre”. Allò era fenomenal!. Me’n recordo que el germà d’en Cels Mas, que en l’obra de teatre era un dels capatassos de la Guerra de la Independència, demostrant els bons sentiments dels catalans, i agafant l’oficial dels francesos que rondava la seva filla, li diu: “som un crit, un crit/ que ressona per tota la volta entera.../ en els penyals del Bruc/ que enrogeix la sang francesa-/, “Ha triomfat per primer cop el crit de la Independència!”.

Any 1982

SOBRE “ELS PASTORETS D’OLOT” EN CATALÀ

 

(Carta de F.C. (Frederic Corominas) a la secció Full obert de Revista de Banyoles))

  Llegim a la R.de B. que la popularíssima obra teatral, de tan llarga tradició entre nosaltres en la seva original versió castellana, aquest any s’ha representat en català –una iniciativa tan lloable tanmateix- per primera vegada a Banyoles.

  Però aquesta informació no és rigurosament exacta, tota vegada que tenim un precedent, poc més o menys en el període comprés entre els anys 1925 i 1930,una formació teatral d’aficionats d’Olot posà en escena en el teatre vell dels Catòlics una traducció catalana dels esmentats “Pastorets”, traducció em sembla recordar, força literal i, potser per això mateix, no massa afortunada, si bé aquesta darrera apreciació es pot haver deformat després de cinquanta anys o mes.

  Un aclariment d’altra banda que no pretén ni molt menys, llevar el mèrit i l’elogi que indubtablement es mereix aquesta iniciativa de la novella companyia formada pels nostres joves i excel.lents actors i actrius.

                                                                                                F.C.

Any 1982

ELS PASTORETS, DE FOLCH I TORRES . Grup Teatral de l’Escola del Remei

 

   Per segon any consecutiu, el Grup teatral de l’escola Púibilca “Verge del Remei”, representà durant les festes nadalenques, en el local del propi Centre i també en el teatre del Cercle de Catòlics, “Els Pastorets” d’en Folch i Torres. La representacio anà acàrrec d’almune de vuitè i d’alguns ex-alumnes. (...) El quadre escènic fou el següent: Lluquet: JOAN VILA – Rovelló: JOSEP PINSACH .Satanàs: LLUIS CASALS- Sant Miquel: MARIA GRÀCIA COLL . Isabeló: ISABEL CASALS-Jeremies: JOAQUIM OLIVER . Marta: MARIA JESUS SALLENT – Llucifer: JOSEP MASACHS- Getsé: JOAN OLIVERAS- Sant Gabriel: IMMA PLANAS- Verge: IMMA ESTEBA- Sant Josep: PERE DURAN- Àvia:FINA COLL- Roc: ESTEVE BRUGUÉ- Llúcia: ISABEL CUADROS- Martinet:XAVIER CAMPMOL- Simeó: JOSEP FONT- Cor de dimonis: JOAN COLL, SIMÓ LUQUE,-ÀNGEL VERGÉS,FRANCESC AGUILERA, JAUME BADIA,JORDI ALSINA, JOAN REY, JORDI VILÀ i JOSEP CALLÍS. Cor de pastors: JOAN PORXAS, ISABEL ARNAU, ANNA CASTANY,SALVADOR FONT, LÍDIA PLANAS. Cor d’àngels:SÍLVIA FELIU, IMMA CALL’IS, ROSA M. FIGUERAS, OLGA COSTA. FRANCESCA BARROT, ALBA PUIG, MARTA PLANAS. Apuntadors: AURORA PALMADA, CONCEPCIÓ FIGUERAS i MARIA ARTIGAS. Direcció llum i so:. JOSEP CALL’IS

 Què us impulsà a aquest muntatge?- JOSEP CALLÍS: Participar, a través del teatre, Pastorets o altres obres que fem, en el procés de catalanització que l’escola té entre els seus objectius tant a nivell intern del Col.legi com envers a fora. *..L’assistència de públic fou força acceptable, encara que no com l’any passat que en el teatre dels Catòlics omplirem de gom a gom.

(Xeni” a Revista de Banyoles. Febrer 1982).

ANY 1982

ELS PASTORETS EN CATALÀ – TOT ÉS COMENÇAR

 

  Els dies de Nadal, Cap d’Any i Reis es representaren per pimera vegada a Banyoles els tradicionals “Pastorcillos” que des de fa gairebé cent anys s’anaven representant a la nostra ciutat amb el títol de “El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo”. L’obra dels olotins Molins i Rubió ha estat traduïda per un altre olotí, el dr. Joaquim Danés, i és aquesta versió la que s’ha presentat al teatre del Cercle de Catòlics per un grup entusiasta de jovent.

  En la presentació de l’espectacle, la Carme Mariscot es dirigí al públic notificant-li que aquesta versió lliure en català s’estrenà l’any passat a Olot. Per tant “els personatges de la història són els mateixos, només que aquest any han aprés el català. I el parlen. I no només hi ha el canvi de llengua. A més, aquest any hem volgut cantar-los a viva veu. També s’han alterat o suprimit algunes escenes per a donar més agilitat a la història. Moltes idees no les hem pogut realitzar. S’han quedat en la cartera dels projectes. El temps se’ns ha fet curt, malgrat treballar-hi fa dos mesos i mig. Algú potser es pregunti la raó de tot aquest enrenou. Doncs bé, Els Pastorets, com tota obra humana, està sotmesa al temps. I temps vol dir canvi. Els Pastorets han d’anar seguint el curs del temps, han de parlar el llenguatge de la seva època. El que ha de quedar inalterable –com a tradició popular que són- és allò més característic: els caràcters i maneres de fer d’uns personatges i el curs i el desanllaç de la narració.

  Creiem que nosaltres hem iniciat un treball nou, que no és encara acabat. Per fer-lo hem sigut conscients de què Els Pastorets no han de perdre mai la seva identitat”.

  Bé, si, per fi Els Pastorets s’han representat en català. No farem aquí una crítica de la versió lliure del sr. Danés ni de l’entusiasta  representació endegada per la Secció Juvenil del Cercle de Catòlics. Ens allargariem massa i creiem que temps hi haurà si d’ara endavant segueixen encarrilant-se amb els retocs apropiats que l´’obra necessita per a fer-la més nostra. Deixem constància de l’esforç que ha representat per aquest grup que ha començat a fer parlar i cantar els pastors, àngels i dimonis en la nostra llengua. Bé mereixen com a iniciadors de tan important escomesa que els seus noms siguin registrats. El repartiment fou el següent:

  Bato: Jordi Angelats – Borrego: Joan Gratacós – Soff: Jesús Frigolé . Uriel: Miquel Angelats – Sara. Rosó Brugada –Isaac: Pep Gómez . Llucifer: Lluis Masgrau  i Esteve Angelats – Satanàs: Xavi Frigola – Sant Miquel: Montse Boix -Sant Gabriel: Mariona Angelats - Josep: Xavi Juscafresa – Maria: Francesca Sanchez.

  En el pròleg hi col,laboraren: Imma Mariscot i Maria Artigues. Col.laboraren en les molt intrincades feines que no es veuen des del públic: Carme Mariscot, Agnés Teixidor, Raven. Miquel Rustullet, Ultano Gómez, Quim Tarafa, Joan Masó, Agustí Fontbernat, Jou Royo, Montse Olivas, Dolors Liu, Anna Artigues.

  Els dimonis que aprengueren per primera vegada a cantar en català foren: Albert Yani, Pere Palmada, Xavi Vallmajor, Xavi Prats, Carles Cuenca, Josep Yani, Jaume Angelats, Joan Geli, Albert Olivas, Llorenç Gòmez i David Colprim. I no parlem de grups d’àngels i pastors, perquè molt em sembla que aquí ja no hi ha control.

  La direcció escènica anà a càrrec d’en Jordi Angelats i en Joan Gratacós.

  A tots els responsables d’aquesta escenificació hem de donar-los-hi les gràcies per l’esforç representat per a portar a terme aquests Pastorets. Hi hem vist coses molt positives, però tambe algunes de negatives. Entre aquestes darreres esmentem les “cantades” que han estat veritablement deficients.  Però, no us preocupeu, heu estat també iniciadors de la “cantada en directe” i no és pas qüestió de tornar al comodisme del “play-back”. Teniu temps per a formar una bona Coral. És una de les coses més importants de l’espectacle. Si aconseguiu que en el proper Nadal, àngels, pastors i dimonis cantin ben harmonitzats (!) ho tindreu molt guanyat. De tot “lo altre” ja us n’anireu sortint....Ah!, i a veure si és possible que en els programes hi poseu la lletra de les cançons, perquè ara sabem la música i no sabem la lletra. I hem de procurar que el públic s’assabenti de que canten els actuants. Perquè si és qüestió de cantar tots plegats alguna vegada ho podem fer-ho, públic i actors, tots cantant en CATALÀ!

(Revista de Banyoles. Gener 1982. Signat: G.).

Any 1981

ELS PASTORETS 1981

(De l’article de Francesc Feliu a la revista El Bagant – Desembre 1981)

 

  Els Pastorets són encara una de les tradicions més arrelades a casa nostra. Qui no s’ha disfressat de dimoni, àngel o pastor?. O qui no ha assistit com a simple espectador i no recorda encara amb simpatia les divertides batusses del dimoni amb els pastors, i les melodies enganxoses d’una música que s’ha anat transmetent de pares a fills?. Avui, quan per Nadal preferim anar al cinema o a la boite, quan moltes vegades hem considerat Els Pastorets com un espectacle vulgar, anacrònic, desorientador i excessivament fora de lloc, pot sorprendre que hi dediquem més ratlles. Raons?. Avu encara Els Pastorets no s’han deixat de representar, i segueixen representant-se.

(Segueix un estudi de la temàtica i la iconografia d’Els Pastorets extret d’un article que  fèu Joaquim Vila i Folch a la revista “Serra d’Or” el novembre de 1978. Per la seva extensió no crec adient publicar-lo. Anem al final del que escriu Francesc Feliu:)

  Com diu la presentació Els Pastorets de Banyoles tornen com cada any, com sempre, per a fer més viva, més intensa encara l’alegria de les festes de Nadal. Cada any, però, costa més trobar la gent que vulgui fer-los, i el públic que hi assisteix cada cop és més reduït. Darrerament només cumpleix la funció de divertiment infantil per la tarda del diumenge. Això ens ha de fer reflexionar sobre la seva validesa. Deixant de banda la crítica del seu contingut, hem de convenir que és un especacle que no es renova, la qual cosa el converteix única i exclusivament en una peça de museu.

Any 1981

JAUME I PORTA CUA

  La Junta del Cercle de Catòlics es va negar a acollir l’obra Jaume I el conqueridor, de Frederic Soler “Pitarra” que presenta el grup Atrezzo de Llagostera dintre la Campanya de teatre que subvenciona la Diputació, degut al seu contingut eròtic.escatalògic. Això, juntament amb problemes d’accés a la sala (durant les primeres representacions del cicle no es podia entrar doncs el bar era tancat per vacances) va fer decidir les conselleries de Cultura i Joventut de l’Ajuntament a traslladar el cicle de teatre al cinema Victoria.

  Jaume I el conqueridor és una obra que Pitarra (1839-1895) escriví per a divertiment d’amics i cercles reduïts i de la qual renegà més endavant; des d’aleshores ha circulat  com anònima, Aquesta mateixa obra, escenificada per una companyia professional, es representà al mateix cinema Victòria per Sant Martirià de 1978. Cal dir que amb un resultat lamentable, el màxim que poden donar de sí l’acumulació d’acudits verds i gags sense massa gràcia.

  Tanmateix no són criteris de qualitat els que mouen a la Junta dels Catòlics a vetar la representació d’obres teatrals doncs ja tenim un precedent: el novembre de 1979, l’obra Fastos infernals (TEI de Sant Marçal), un dels millors treballs de la temporada a les nostres comarques, s’ha de fer al Victòria, aquest cop per irreverències religioses. L’ANTÍGONA D’ESPRIU.

  Tampoc és la qualitat la nota característica de les obres que presenta la 3ra. Campanya de Teatre de la Diputació. Un bon exemple fou el muntatge que el grup Dafne de Tossa en fèu de Antígona de Salvador Espriu. Hi ha cops que les ganes i la bona fe no són suficients per a treure un resultat digne.

  Espriu construí un text dur i amarg, fortament marcat pel record de la Guerra Civil. El personatge de l’observador, greu, irònic, és l’element que ens distancia de la tragèdia i ens convida a reflexionar. Res d’això reflexava l’actor que s’encarregà d’aquest personatge, donant-li una incomprensible càrrega d’atabalament i a voltes d’intriga en un text que des del bon començament evita el suspense. No entenem la llum i el vestuari utilitzant colors cridaners (l’obra és pessimista, severa), la barreja de diferents tipus d’interpretacions (?) les solucions donades als quadres “coreogràfics”, la utilització de màscares ( a vegades d’efecte còmic) o la selecció del fons musical, Tot plegat una barreja sense cap unitat. Excepció feta del Tríptic del TEI de Sant Marçal poques esperances ens queden de veure teatre de qualitat.

  (Jaume Ribera a la revista El bagant. Novembre 1981)

Any 1981

NO ÉS MAI TARD...SI S’ARRIBA D’HORA

 

  Els dies 24 i 25 d’octubre tingueren lloc en el teatre del Cercle de Catòlics en funcions de nit, les tradicionals representacions teatrals de les festes de sant Martirià a càrrec de l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, la qual en aquesta ocasió escollí una altra comèdia d’un autor ja conegut com en Jaume Vilanova de qui l’Agrupació ja va representar “Jo seré el seu gendre”.

  L’obra triada aquest any fou “No és mai tard...si s’arriba d’hora”, comèdia d’ambició moderada, però de bon gust, àgil i intel.ligent. Una obra que forma part encara avui, ben dignament, d’un bon repertori de teatre català de comèdia.

  Vilanova posseïa un sentit teatral del diàleg i amb les seves modestes gràcies de joc escènic aconseguia arribar amb èxit fins el públic, sempre que la comèdia anés acompanyada d’un bon conjunt d’intèrprets. Recordem que la Companyia Maragall n’havia ofert una excel.lent representació recolzada amb un repartiment de categoria – i que fa anys es pogué veure a Banyoles- amb Empar Baró (molt abans de que aquesta bona actriu fos coneguda per les seves intervencions televisives), Rafel Anglada, Carles Lloret, Teresa Cunillé,¡ i Lluis Nonell entre d’altres.

  Podem dir que l’Agrupació Teatral del C, de C. l’ha servit amb molta eicàcia i generositat de recursos, especialment per l’Enric Tubert, en Joan Geli i la Maria Colomer. L’’ENRIC TUBERT, en un aparentment senzill paper de majordom, de subordinat rígid que aguanta els capricis del seu patró, assolí, amb la seva veterania aixecar l’escena en moments dificultosos, amb retinguda mímica i expressiva dicció. JOAN GELI fou aquest personatge sempre incòmode en que no es mou gairebé mai d’escena i que requereix molta movilitat.Sapigué ésser aquest home dinàmic que no escolta mai al seu interlecutor i que sempre va a la seva, brusc i falaguer ensems cridaner quan s’enfada, però, que li passa seguidament. Amb molta naturalitat canvia d’aspecte en el segon acte convertint-se en un “jove” sense caure mai en ridícol. . MARIA COLOMER ens sorprengué en una de les seves millors interpretacions: una secretaria vulgar, vestida sense coqueteria, per la qual no no existeix res més que la seva feina, però que es transforma completament en el tercer acte, quan per conquistar al financer s’esforça en aconseguir que aquest es quedi extasiat davant la seva figura, plena de discreció i de bon gust. És precisament, a partir d’aquest canvi quan l’obra té més transcendencia i es veu l’encert de l’autor en fer una critica suau als poderosos,als homes immersos al món del  negoci, oblidats de tot el que no sigui diner, descuidats de tot el que els volta, sense pensar que a la vida hi ha coses molt més importants, i que ells ignoren, malgrat ésser-ne constantment contornejats en llurs vides quotidianes.

  Per no allargar-nos citarem la resta dels actors i actrius que deixaren una bona empremta del conjunt artístic: JOSEFINA JULBE sapigué ésser una criada “despistada” tal com requeria el personatge. ASSUMCIÓ GELI fou la sorpresa de la vetllada, una noia que gairebé es pot dir que n’era el seu debut a l’escena. Imprimí un gran caràcter en un paper de noia moderna, i es mostrà superior en una escena com la del primer acte en què, nerviosa, escrivint al dictat del seu cap, se li trenca el llapis i restà esverada sense saber que fer, gesticulant i mirant qul seu amo, cercant la punta del llapis, sense gosar dir res, mentre el financer dicta a carrera feta. Fou una escena meravellosa en la que la Geli en esclatar a plorar es revelà com una bona actriu. JOAN OLIVAS fou l’empleat espantadís davant l’amo, a qui no s’atreveix a parlar; JOAN ANTONI TUDELA, un home dinàmic i nerviós. JAUME OLLER interpretà a un home casat de nou, víctima de la frenesia de la pressa que domina a l’home de negocis que viatja continuament. ELIONOR PUIG complí el seu breu  paper de professora de piano. A CARME LLACH li van bé aquests papers de noia dinàmica; fou també breu la seva intervenció de periodista a l’americana parlant com si li donessin corda..XAVIER VILANOVA encertà un personatge diferent al que ens tenia acostumats: en aquesta ocasió fou un jove atleta gelós, disposat a passar comptes amb el qui li prenia el seu amor, per més “patró” que fos. Un cop de puny ben donat arranja la situació a fi de que el poderós financer vegi la veritat i s’adoni que el món, el seu món, el que el volta, és diferent. I que aquell mirall que aparta sovint del seu davant li dòna la imatge de la seva realitat, com el senyal evident de que el temps passa i que moltes coses s’han d’arraconar, d’oblidar o de llençar, i sobretot s’ha de tocar de peus a terra i comprovar que quan hom es treu la vena dels ulls “mai és tard” perquè és aleshores quan “s’arriba d’hora”.

(En aquest comentari de la Revista de Banyoles, num. 600, novembre 1981 s’inclou una foto del final de la represenatació en la que Joan Olivas, en nom de tota l’Agrupació, demana al públic que els aplaudiments es dediquessin a la persona que havia d´ésser amb ells interpretant un paper en l’obra:. Fou un emotiu homenatge a la CARME QUER que el públic, dempeus, correspongué amb sentiment en memòria de l’actriu recentment desapareguda).

Any 1981

CARME QUER – HOMENATGE PÒSTUM

 

LES FOTOS.- A l’article “Carme Quer. La millor actriu dramàtica del teatre banyolí” s’hi poden veure unes quantes fotografies de Carme Quer.

1:una Carme riallera en plena joventut.

2:  ataviada amb el vestuari del seu paper de Maria de Magdala a “La Passió de Banyoles (des del terrat de casa seva amb el fons del campanar de Santa Maria dels Turers).

3: una expressió dramàtica en una de les seves obres.

 4-5-6: Tres escenes en les que intervé al costat de Pepet Freixa, Pere Quer, Joaquim Colomer,Carme Freixa i Anton Garcia;

7: Programa de la representació de “Don Gonzalo o l’orgull del gec” al Saló Modern de Banyoles (1 de gener 1952).

8: Una jovial escena amb Joan Olivas en la que Carme Quer es revelà com una bona actriu de comèdia., a “La educación de los padres”, estrenada l’any 1955 al teatre Victoria

9: Escena d’un poema dramàtic de José M. Pemán, amb Carme Quer, Enric Tubert, Josefina Julbe, Maria Colomer i altres. Fou dirigida per Miquel Vilanova i Joan de Palau.

10: Carme Quer a “La Passió de Banyoles”

11:  Amb Martirià Coll i Anna Albertí en un descans de l’assaig de “La setena paraula”, dirigida per Ramon Martori.

12: Escena de “Gent d’ara”, 1977.Amb Xavier Vilanova, Joan Geli, Maria Colomer, Miquel Torrent, Josep Feliu i Jaume Oller.

 13: Dedicatòria de l’actriu Mercè Broquetas: “A la Carme Quer, la gentil intèrpret de la Glòria d’”El cap i la fi”: Una abraçada de l’altra Glòria: Mercè Bruquetas.

14-15-16-17: Algunes expressions característiques d’interpretacions de la darrera etapa artístca de Carme Quer.

18: Glòria Cunill i Carme Quer a “Julieta, filla única” (festes de sant Martirià 1980)

Any 1981

CARME QUER (IV)

 

ÚLTIMA ETAPA.- Col.lapsat el cicle de La Passió, abandonares durant alguns anys tota activitat escènica per a reemprendre-la a l’any 1977 quan ens aplegàrem per a retre homenatge a la memòria d’en Pepet Freixa, un homenatge en que tu no hi podies faltar-hi.

  Bé que per imperatius de programació no pogueres actuar en el paper de Tomasa que tantes vegades havies representat a “DON GONZALO” O L’ORGULL DEL GEC, ajudares en tot a la teva amiga Montserrat Oller que en els assaigs estigué a les teves ordres a fi de poder-se adaptar en els moments més dificultosos que tú amb el teu saber els hi resolies. Si bé no estigueres fisícament a l’escenari del dia de la “ressurrecció” de “Don Gonzalo...” si hi fores present a l’endemà, on amb GENT D’ARA iniciares la teva nova i curta etapa amb la personificació d’una altre “mare soferta”, la senyora Rosa, enfrontada a l’altivesa d’un marit comerciant , clàssic senyor Esteve defensor de la botiga, dictador contra un fill “contestatari” al que tu havies de  defensar amb totes les teves forces. Magnífica intervenció aquella que feia preveure un bon començament dramàtic, ara en la plenitud del teu art, que no pogueres portar molt endavant puix l’Agrupació s´especialitzà en comèdies que tu treies correctament amb la teva veterania d’anys de domini escènic. I així vingueren DISTRET...PERÒ NO TANT! ( una dona que xerrava pels colzes, etzibant al seu marit aquell “Oi Ferreres?” de gran efecte còmic), L’AMOR VENUA AMB TAXI, i aquella excel.lent, magnífica Glòria d’EL CAP I LA FI o EL CAP DE L’ALCALDE.prodigosa en tots moments, desplegant totes les virtuts i defectes d’un personatge humaníssim en varis períodes de la seva vida, abnegada, egoista, enginyosa, envanida i arrogant al mateix temps que de cop i volta es tornava enyoradissa, satisfeta i nostàlgica quan evocaves aquell homenatge al teu marit alcalde i defensaves el català desfen-te amb castellanismes replens de graciositat:

  El català!. Però, qui l’ha prohibit el català? Com et vénen a felicitar, cada any, els nens de la Casa de la Caritat?. Com et canten els nens de la Casa de la Caritat?. I la cançó d’aquest any era tan “mona”. Ara, jo, encara la tinc aquí...

  I ens sorprenies amb la tonada d’El desembre congelat, canviant la lletra segons el mòdul de l’autor, Joan Vila i Casas, cantant a duo:

Glòria.- Un alcalde excepcional – senyor Folgarona.

Pere.- Que tot problema local. Prompte soluciona.

Glòria.- La crisi del carburant –ell la resol a l’instant.

Pere.- Enviant si cal, -més d’un “concejal””.

Glòria.- A la me...

Pere.- A la me...

Tots dos.- A la Mesopotàmia. – I muts i a la gàbia.

 

  Ara fa un any vas poder reviure un personatge que havies fet potser una vintena de vegades a la teva primera època. Ningú hauria dit que la dida de ·JULIETA. FILLA ÚNICA, de Folch i Torres havia de ser el teu comiat definitiu en les festes de Sant Martirià. Vas posar-hi tot el teu saber, après dels teus bon mestres de l’escena banyolina. Quan al mig de la narració dels teus amors de joventut, el públic et va interrompre amb un fort aplaudiment (després d’aquell fragment en què mig avergonyida descrivies entusiasmada el cop de tralla que el teu Vadó havia atiat al cavall cridant aquell “Arri, ooixque! ooixque! que sempre ens deies que no et sortiria bé) sapigueres superar-te i emotivament arribar al final arrancant en un plor que fèu eixordar la sala en la que el públic descobria o re-descobria aquella actriu dramàtica que sempre havies sigut i que tu esperaves tornar a forjar anunciant-nos  sempre que “per Sant Martirià” havíem de fer un drama”.

  I ens ho tornaves a dir encara en la teva darrera sortida escènica el dia de Sant Josep a l’envelat de la plaça de Les Rodes on en ELS CORDERS DE BLANES apareixies de vídua joganera amb un notari engrescadet.

        ...............

  No comptaves pas que els últims fulls del teu àlbum restessin en blanc per sempre més. Eren pàgines destinades al record de la teva actuació que havies d’oferir-nos en les festes de Sant Martirià d’enguany...

Carme

Carme Quer...

  Jo no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció; a l’escenari dels Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida s’hi obrirà novament la cortina i sentirem un buit immens sense la teva presència... Deixa’m en aquest moment del comiat recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de “La Verge Primavera” escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta darrera pàgina en blanc del teu ben acurat  àlbum:

  I quan l’hora final sigui arribada,

  Regina de la pau,

  Concediu-me l’empar d’una mirada

  Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.

(Joan Olivas i Coll. Revista de Banyoles. Octubre 1981)

Any 1981

CARME  QUER (III)

 

LA GERMANA TERESA AMB RAMON MARTORI.-  Després d’una absència, arribaria un estancament teatral que donaria pas a la formació del grup TEATRE I ART. Els seus joves capdavanters (forjadors més endavant de la teva darrera etapa) cercarien la col.laboració d’en Joaquim Colomer per a dirigir-los. Un home de teatre com en Colomer havia de comptar amb la teva presència per enaltir les festes de sant Martirià de l’any 1962 en l’obra de Vendrell i Tàpies UNA HISTÒRIA QUALSEVOL, i més endavant un actor i director professional, en Ramon Martori, t’escolliria per interpretar el paper de Germana Teresa en la versió catalana de l’obra de Harold van Leyden LA SETENA PARAULA, que vingué a presentar l’escriptor Tomàs Roig i Llop dintre els festivals de Nits d’Art 1963.

LA VERGE DE LA PASSIÓ.- Som ja en plena eufòria de LA PASSIÓ, el compacte moviment que ajuntaria a tots els aficionats de Banyoles. Era natural que es penses en tú per a representar la màxima figura de la mare del Crucificat. ¿Qui més adient que aquella noia que tantes vegades havia fet de “mare sacrificada” per personificar a la Verge Dolorosa?.

 Sí: fores tú la Verge inoblidable que Frederic Corominas cantà amb delicada rima:

Qui pot fer el compte de temors passades

Quan avui sotja un nou pressentiment,

Més gran, més viu, potser perque és el d’ara,

Potser perquè serà definitiu

O potser perquè el meu amor de mare

Voldria fer-lo esquiu i n’és captiu.

  Fores tu la Dona que amb ulls negats de llàgrimes acomiadava al Fill amb una escena inoblidable, silenciosa, on la teva mirada amorosa, preveia una angoixa propera.

  Fores tu la Mare angoixosa que l’espectador et contemplava al peu de la creu veient morir un Fill que en el desprendiment l’acollies als teus braços per a fer-nos reviure amb dignitat admirable el quadre solemne, immemoriable, de la Pietat.

  Fores tu que, dolorosament seguires el pas de l’enterrament acompanyada de Maria de Magdala i formant una de les més emotives i belles composicions escèniques portades a cap pel nostre artista Joan de Palau.

  I fores tu qui, en aquesta segona època, tornares a trencar el motlle de l’encasellament i t’afermares en voler demostrar que la teva inquieta vena artística cercava majors expansions. I les aconseguires en les darreries de La Passió declamant apassionadament el verb i la prosa del nostre poeta que entroncava perfectament en el teu nou personatge de Maria Magdalena quan descomposta, amb veu trencada, a punt de plorar deies contemplant el rosre del Natzaré:

  Acosta’t, Natzaré... T’he sentit parlar ben sovint i, encara que no ho entenc, em plau tot el que dius (...) I no tindràs una paraula gentil per a mi? (...) Ja estem sols...no cal que temis (...) Què hi ha en els teus ulls...,quin foc hi ha en els teus ulls, que encara que no em mirin em sotraguen i sembla que m’arrenquin les entranyes?... Què hi ha en els teus ulls que tot l’urc es fon i es torna vergonya?...Què hi ha en els teus ulls, que em sento tota nua davant teu i hi veig el meu passat i m’hi veig a mi mateixa?...Què he fet, Dèu meu, que he fet?...

Any 1981

CARME QUER (II)

 

LA MARE SOFERTA.- A”El divino impaciente” ja hi afluïa tot l’esplet emotiu del que havia d’ésser en el futur la teva sendera artística . Com si l’harmónc vers de Pemán t´hagués deixat petja en la teva veu curulla de tendresa, amaganyadora, veu temorenca com si tingués por de fer mal; aquella veu dolça que feia que estimèssim els personatges que interpretaves aconseguint que se’t compadís, com l’Elvira de “CINC FILLS, una de les teves millors interpretacions d’aquesta obra centenària en la que la companyia Vila-Daví assolí fer aixecar el cap del teatre català que aleshores molts volien destruir.

  Temps difícils aquells d’una postguerra en la que representaves els personatges d’una víctima innocent en els que els públics d’arreu de les nostres comarques s’hi identificava, ja que tu i en Freixa, extraodinaris tots dos, aconseguieu fer arrancar la llàgrima viva. Ingenuïtat, candorositat?. Jo no ho crec, perquè així es vivien aquells moments. Ja ho deia aquell rector de poble, emocionat, després de la representació, quan en acomiadar-nos a tots els de L’Agrupació Teatral Banyolina, et confesava a tu i a en Freixa: “Heu aconseguit fer més bé vosaltres amb aquesta obra, que no pas jo en tots els sermons de l’any”.

  Ja tenies encarrilat el teu personatge de “mare dolorosa”, la mare soferta que interpretaries dotzenes de vegades, fins que amb la Tomasa de DON GONZALO O L’ORGULL DEL GEC et tornaries geniüda, espavilant la veu, ara gallarda i vigorosa defensant el teu fill – Don Gonçal- i plantant cara al teu Nasi carreter (Freixa) dient-li plena de nervi:

Tomasa:- Nasi!, Nasi!

Nasi:- Tu cuida’t de tu.

Tomasa:- Em cuido de mi i dels meus fills que obligació hi tinc.

Nasi:- Ja et dic jo que si que te’n cuides!. Ves si cuidar-se dels fills vol dir deixar-los fer la seva santa voluntat?.

Tomasa:- Perquè els flils fan el que han de fer!. Malaguanyats per a tu el fills que tenim.

Gonzalo. – Però si tot això no val la pena que vostés s’enfadin.

Nasi.- Pots ben enraonar tu!. Està clar que has de defensar a la teva mare!. Ja t’asseguro que si no hagués estat ella, ni a estudi hauries anat!

Tomasa:- I ara seria un burro de cap a peus, i el podries regalar a en Bieló, perquè li fes tirar un carro!.

DEL DRAMA A LA COMÈDIA. Havies de fer moltes vegades aquest paper de mare soferta. Quasi cada diumenge, en un poble o altre del nostre país, t`havies d’enfrontar amb el mirall per veure com el maquillador et solcava d’arrugues el teu rostre jovenívol i t’emblanquinava els cabells que t’havies emmonyat per identificar-te encara més amb els personatges de l’antiga època que representaves. I així anares apuntant les moltes obres que interpretares: UN MIL.LIONARI DEL PUTXET, de Gastó A. Mantua; SANG BLAVA, de Pous i Pagés, EL PINTOR DE MIRACLES, de Rusiñol; L’ONCLE RECTOR, de Folch i Torres; L’ASE DE LES RELIQUIES, de Miquel Llosas ELS MIl.LIONS DE L-ONCLE, de Carles Soldevila, JULIETA, FILLA ÚNICA, de Folch i Torres (el dia 25 d’abril del 1948 representares per primera vegada el paper de Dida), A MANS OBERTES, ULLS CLUCS, de Francesc Presas, UNA NOIA PER CASAR, de Folch i Torres; EL MIRACLE, de Joan Puig Dalmau; FLORS I VIOLES, de Pompeu Crehuet; “MANOS DE PLATA” de Serrano Anguita; “LA CASA”, “POR LA VIRGEN CAPITANA” i “LA LUZ DE LA VISPERA, de Pemán, “LOS QUE QUEDAMOS”, de Giovanni Cenzato...

  Com tota persona que sent el coratge escènic dins les seves venes, vas voler sortir de l’encasellament dramàtic per mostrar-nos que en la comèdia dominaves les taules amb la teva encomanadissa jovialitat i el teu bon joc escènic, i va ser amb LA EDUCACIÓN DE LOS PADRES de Fernández del Villar que vas deixar de dramatitzar personificant una noia alegre, inquieta i esvalotada alhora que dolça i dòcil amb la teva veu candorosa sempre plena d’inigenuïtat. Aquesta descoberta del teu aspecte d’actriu de comèdia va ser el comiat del teu recorregut escènic de la teva primera època guiada per la mà directors d’en Pepet Freixa..