Any 1982

FRANCESC MIR (“EN FRANCESC DEL CAFÈ”) (I)

 

“Tothom té la seva història” és el títol d’una secció d’entrevistes que vaig realitzar a una sèrie de personatges banyolins a la Revista de Banyoles. El primer va ser Francesc Mir, més conegut com “en Francesc del cafè”. Com que a la dècada dels anys quaranta del segle passat el vaig veure fent teatre en el Mercantil de Banyoles,vaig considerar que podia parlar de la seva afició a l’art de Talía. El fragment de l’entrevista que fa referència al teatre és aquest:

El petit timbaler del Bruc.- -Me’n recordo de quan vaig fer “El timbal del Bruc” al teatre Principal. Jo feia de timbaler! Era un diumenge. El teatre era ple de gent i no es començava perque jo encara estava despatxant a una dona a la botiga.

-No dieu que era un diumenge? Com és que treballèssiu?

-Treballàvem els diumenges en aquells anys. Allò era un no parar mai. Recordo que aquell dia em va venir a buscar l’Esparch dient-me que el teatre era ple de gent, i a l’escenari només hi faltava jo. I tu diràs...sense timbaler no es podia començar l’obra. Jo era a darrera el mostrador de can Pons i de sobte em van agafar amb els dos braços i se’m van emportar per sota l’aixella cap al teatre. I així es va poder aixecar el teló.

- I vós vau poder tocar el timbal?

- I recitar els versos de Pitarra. Boooomn, Booom!, les canonades!, Ganing, ganang, les campanes, tararí tararí, les cornetes, ram ram, el timbal...Ara us contaré com va succeIr la batalla.

  La veu rogallosa ressorgeix embranzida a mesura que la poesia patriòtica contreu força. Les venes del coll s’enfilen amb l’enèrgica declamació. És de debó que en Francesc Mir tè un profund ímpetu dramàtic. Ben segur que en el seu bon temps, quan la veu no patia l’afonia d’avui, la seva declamació podia fer entusiasmar a l’espectador d’aquella època de començaments del segle XX.

EL crit de la Independència. -“Allò va ser una representació admirable. Va venir de Girona la Banda de Regiment –els seus components s’allotjaven a les cases del poble – i l’orquestra tocava al fossat dels músics que hi havia al teatre Principal de la que avui és “la plaça del teatre”. Allò era fenomenal!. Me’n recordo que el germà d’en Cels Mas, que en l’obra de teatre era un dels capatassos de la Guerra de la Independència, demostrant els bons sentiments dels catalans, i agafant l’oficial dels francesos que rondava la seva filla, li diu: “som un crit, un crit/ que ressona per tota la volta entera.../ en els penyals del Bruc/ que enrogeix la sang francesa-/, “Ha triomfat per primer cop el crit de la Independència!”.