Any 1981

CARME QUER (I)

La millor actriu dramàtica del teatre banyolí

 

  Et vam animar quan ens vas dir que aquest any, per Sant Martirià, no podies fer teatre perquè no et trobaves gaire bé. Com que ja ens ho havies dit altres vegades et vam aixecar l’ànim perquè sabíem que era en el teatre com et senties tota una altra, com et senties plena, puig n’era el teu vertader anhel, el teu esplai, la teva gran afició de tota la vida. I com que ens eres imprescindible, ja havíem fet el repartiment comptant amb tu. Com sempre. Eres la nostra figura principal, la nostra primera actriu de caràcter, l’amiga cordial de tot el grup.

  Carme.

  Carme Quer

  Ens has deixat quan et trobàvem més a faltar.Quan encara ens havies de donar molt del teu incomparable bon fer teatral.

  Encara recordem el que ens deies darrerament.

-Hem de fer una obra dramàtica, nois, em sabria greu acomiadar-me d’aquet públic tan obert que tenim ara, sense haver fet un drama.

 Ja ens l’has fet el drama, Carme. El gran drama de la vida. I aquesta vegada, sense trepitjar el teu escenari del teatre dels Catòlics. Aquell dissabte dia 29 d’agost, el teu drama interior, el dels teus sofriments, el que sol sabies tu, el de la teva realitat, va voler-lo finalitzar el Senyor per obrir-te la cortina misteriosa de la vida eterna, alliberadora dels teus sofriments.

  Ara fa un any, en vigílies de les festes de Sant Martirià, ja et trobaves indisposada. Durant uns dies veníem a fer lectura i assajar a casa teva. Allí ens vas ensenyar el teu àlbum, un llibre fet amb cura que hi vas dedicar bons moments de la teva vida. El tinc davant meu, i tornant-lo a fullejar, revisquent-lo amb els meus records, m’afermo amb el que sempre he pensat de tu: que has passat per la nostra escena banyolina, sense estridencies, retinguda, reservada, amb sensatesa i correcció, deixant constància d’un temperament dramàtic únic en la història del teatre banyolí, omplint amb els teus personatges uns caràcters que sense tu no s’haurien pogut realitzar.

  Analitzem-ho, Carme. Contemplem els fulls del teu àlbum, i acompanyeu-me, si us plau, amics del teatre de Banyoles, actors i espectadors, que seguirem pas a pas l’historial escènic de la nostra malaguanyada Carme Quer.

EL PRIMER PAPER DRAMÀTIC.- Vas començar com tantes noietes del teu temps, amb aquelles vetllades rítmiques organitzades per la Parròquia en les festes de la Puríssima, que celebràveu solemnament al matí, amb tot l’estol de “Filles de Maria” a l’església de Santa Maria dels Turers (era a l’any 1946 i llavors en deien la “Archicofradia de Hijas de Maria”), i a la tarda, la senyora Carme de Palau o el senyor Miquel Vilanova us aplegaven a l’escenari del Catòlics en la tradicional vetllada on totes les noies fèieu el vostre numeret començant per l’Himne a la Inmaculada” i seguint amb cançons populars acompanyades al piano per la senyora Maria Figueras de Masgrau i el senyor Josep Maria Dalmau.  Pels fulls del teu àlbium volen els anys de la teva adolescència enregistrant-se nombrosos Pastorets amb el teu nom al Cor dels àngels fins arribar, per fi, a fer el teu primer paper parlat amb el Sant Gabriel, començant seguidament una sèrie de titols fugissers com “Blancaneus”, “Mis Colmado”, “Maria Cris”... que tu recordaves constantment mentre passejàveu amb les teves companyes i anàveu treient el suc de l’anècdota sempre divertida d’aquella airosa primera joventut.

  De seguida vas veure que el teatre t’atreia i l’ocasió per entrar a formar part de l’únic grup teatral banyolí que aleshores actuava (la Sección Recreativa del Círculo de Católicos) la tenies a l’abast de la mà, ja que el teu germà, en Pere, formava part de la Secció, i n’era aquell precisament un bon moment, ja que la “Recreativa” tancava definitivament una època de teatre “per a homes sols” i cercaven noies per començar la nova etapa teatral.

  Ja vas causar un gran impacte davant d’un públic nombrós que t’aplaudí sorollosament en una única escena que tenies en “EL DIVINO IMPACIENTE”. Eres una mare afligida que abraçada als genolls de Francisco Javier li donava gràcies per haver curat al teu fill malalt. Era un final d’acte impressionant on ja es va descobrir el teu temperament dramàtic quan desgranaves emocionada el vers melodiós de José Maria Pemán.

MADRE,. ¡Bendito!

JAVIER.- ¡No llores!

MADRE.- De amor

Son las lágrimas que lloro.

 Que oigan todos el favor:

!Me ha despertado mi flor!

!Me ha devuelto mi tesoro!

JAVIER.- No la escuchéis,

Que no es cierto.

MADRE.- ¿Como no, si estaba muerto

mi niño, cuando él llegó?

Heladito estaba y yerto,

que mi mano lo tocó:

como nieve del nevero;

los ojos sin luz ni brillo;

ya poniéndose amarillo

como la flor del romero.

Y yo, como loca: “Quiero

Que venga el padre Javier”.

“Y el padre qué puede hacer?”

“No importa: una madre quiere,

Cuando un hijo se le muere,

Los imposibles poder!”

Y llega el padre: le toca

Con su báculo; la boca

Le acerca... !y ha revivido!

JAVIER.- !No hagáis caso de esta loca!

MADRE.- Es verdad...! Yo os juro que

Revivió al rozar su báculo!..