Any 1981

CARME  QUER (III)

 

LA GERMANA TERESA AMB RAMON MARTORI.-  Després d’una absència, arribaria un estancament teatral que donaria pas a la formació del grup TEATRE I ART. Els seus joves capdavanters (forjadors més endavant de la teva darrera etapa) cercarien la col.laboració d’en Joaquim Colomer per a dirigir-los. Un home de teatre com en Colomer havia de comptar amb la teva presència per enaltir les festes de sant Martirià de l’any 1962 en l’obra de Vendrell i Tàpies UNA HISTÒRIA QUALSEVOL, i més endavant un actor i director professional, en Ramon Martori, t’escolliria per interpretar el paper de Germana Teresa en la versió catalana de l’obra de Harold van Leyden LA SETENA PARAULA, que vingué a presentar l’escriptor Tomàs Roig i Llop dintre els festivals de Nits d’Art 1963.

LA VERGE DE LA PASSIÓ.- Som ja en plena eufòria de LA PASSIÓ, el compacte moviment que ajuntaria a tots els aficionats de Banyoles. Era natural que es penses en tú per a representar la màxima figura de la mare del Crucificat. ¿Qui més adient que aquella noia que tantes vegades havia fet de “mare sacrificada” per personificar a la Verge Dolorosa?.

 Sí: fores tú la Verge inoblidable que Frederic Corominas cantà amb delicada rima:

Qui pot fer el compte de temors passades

Quan avui sotja un nou pressentiment,

Més gran, més viu, potser perque és el d’ara,

Potser perquè serà definitiu

O potser perquè el meu amor de mare

Voldria fer-lo esquiu i n’és captiu.

  Fores tu la Dona que amb ulls negats de llàgrimes acomiadava al Fill amb una escena inoblidable, silenciosa, on la teva mirada amorosa, preveia una angoixa propera.

  Fores tu la Mare angoixosa que l’espectador et contemplava al peu de la creu veient morir un Fill que en el desprendiment l’acollies als teus braços per a fer-nos reviure amb dignitat admirable el quadre solemne, immemoriable, de la Pietat.

  Fores tu que, dolorosament seguires el pas de l’enterrament acompanyada de Maria de Magdala i formant una de les més emotives i belles composicions escèniques portades a cap pel nostre artista Joan de Palau.

  I fores tu qui, en aquesta segona època, tornares a trencar el motlle de l’encasellament i t’afermares en voler demostrar que la teva inquieta vena artística cercava majors expansions. I les aconseguires en les darreries de La Passió declamant apassionadament el verb i la prosa del nostre poeta que entroncava perfectament en el teu nou personatge de Maria Magdalena quan descomposta, amb veu trencada, a punt de plorar deies contemplant el rosre del Natzaré:

  Acosta’t, Natzaré... T’he sentit parlar ben sovint i, encara que no ho entenc, em plau tot el que dius (...) I no tindràs una paraula gentil per a mi? (...) Ja estem sols...no cal que temis (...) Què hi ha en els teus ulls...,quin foc hi ha en els teus ulls, que encara que no em mirin em sotraguen i sembla que m’arrenquin les entranyes?... Què hi ha en els teus ulls que tot l’urc es fon i es torna vergonya?...Què hi ha en els teus ulls, que em sento tota nua davant teu i hi veig el meu passat i m’hi veig a mi mateixa?...Què he fet, Dèu meu, que he fet?...