Any 1981

CARME QUER (IV)

 

ÚLTIMA ETAPA.- Col.lapsat el cicle de La Passió, abandonares durant alguns anys tota activitat escènica per a reemprendre-la a l’any 1977 quan ens aplegàrem per a retre homenatge a la memòria d’en Pepet Freixa, un homenatge en que tu no hi podies faltar-hi.

  Bé que per imperatius de programació no pogueres actuar en el paper de Tomasa que tantes vegades havies representat a “DON GONZALO” O L’ORGULL DEL GEC, ajudares en tot a la teva amiga Montserrat Oller que en els assaigs estigué a les teves ordres a fi de poder-se adaptar en els moments més dificultosos que tú amb el teu saber els hi resolies. Si bé no estigueres fisícament a l’escenari del dia de la “ressurrecció” de “Don Gonzalo...” si hi fores present a l’endemà, on amb GENT D’ARA iniciares la teva nova i curta etapa amb la personificació d’una altre “mare soferta”, la senyora Rosa, enfrontada a l’altivesa d’un marit comerciant , clàssic senyor Esteve defensor de la botiga, dictador contra un fill “contestatari” al que tu havies de  defensar amb totes les teves forces. Magnífica intervenció aquella que feia preveure un bon començament dramàtic, ara en la plenitud del teu art, que no pogueres portar molt endavant puix l’Agrupació s´especialitzà en comèdies que tu treies correctament amb la teva veterania d’anys de domini escènic. I així vingueren DISTRET...PERÒ NO TANT! ( una dona que xerrava pels colzes, etzibant al seu marit aquell “Oi Ferreres?” de gran efecte còmic), L’AMOR VENUA AMB TAXI, i aquella excel.lent, magnífica Glòria d’EL CAP I LA FI o EL CAP DE L’ALCALDE.prodigosa en tots moments, desplegant totes les virtuts i defectes d’un personatge humaníssim en varis períodes de la seva vida, abnegada, egoista, enginyosa, envanida i arrogant al mateix temps que de cop i volta es tornava enyoradissa, satisfeta i nostàlgica quan evocaves aquell homenatge al teu marit alcalde i defensaves el català desfen-te amb castellanismes replens de graciositat:

  El català!. Però, qui l’ha prohibit el català? Com et vénen a felicitar, cada any, els nens de la Casa de la Caritat?. Com et canten els nens de la Casa de la Caritat?. I la cançó d’aquest any era tan “mona”. Ara, jo, encara la tinc aquí...

  I ens sorprenies amb la tonada d’El desembre congelat, canviant la lletra segons el mòdul de l’autor, Joan Vila i Casas, cantant a duo:

Glòria.- Un alcalde excepcional – senyor Folgarona.

Pere.- Que tot problema local. Prompte soluciona.

Glòria.- La crisi del carburant –ell la resol a l’instant.

Pere.- Enviant si cal, -més d’un “concejal””.

Glòria.- A la me...

Pere.- A la me...

Tots dos.- A la Mesopotàmia. – I muts i a la gàbia.

 

  Ara fa un any vas poder reviure un personatge que havies fet potser una vintena de vegades a la teva primera època. Ningú hauria dit que la dida de ·JULIETA. FILLA ÚNICA, de Folch i Torres havia de ser el teu comiat definitiu en les festes de Sant Martirià. Vas posar-hi tot el teu saber, après dels teus bon mestres de l’escena banyolina. Quan al mig de la narració dels teus amors de joventut, el públic et va interrompre amb un fort aplaudiment (després d’aquell fragment en què mig avergonyida descrivies entusiasmada el cop de tralla que el teu Vadó havia atiat al cavall cridant aquell “Arri, ooixque! ooixque! que sempre ens deies que no et sortiria bé) sapigueres superar-te i emotivament arribar al final arrancant en un plor que fèu eixordar la sala en la que el públic descobria o re-descobria aquella actriu dramàtica que sempre havies sigut i que tu esperaves tornar a forjar anunciant-nos  sempre que “per Sant Martirià” havíem de fer un drama”.

  I ens ho tornaves a dir encara en la teva darrera sortida escènica el dia de Sant Josep a l’envelat de la plaça de Les Rodes on en ELS CORDERS DE BLANES apareixies de vídua joganera amb un notari engrescadet.

        ...............

  No comptaves pas que els últims fulls del teu àlbum restessin en blanc per sempre més. Eren pàgines destinades al record de la teva actuació que havies d’oferir-nos en les festes de Sant Martirià d’enguany...

Carme

Carme Quer...

  Jo no trepitjaràs més els escenaris de la nostra ciutat. Al del Catòlics que hi has passat tantes hores i hores d’assaig perfeccionant el teu bon fer per viure amb sentiment i amb força el món de la ficció; a l’escenari dels Catòlics que hi has passat hores felices de la teva vida s’hi obrirà novament la cortina i sentirem un buit immens sense la teva presència... Deixa’m en aquest moment del comiat recordar-te en aquells ja llunyans dies de La Passió. Deixa’m veure la teva figura retallada en el fons lluminós del ciclorama i recordar aquella noia que, en el quadre de “La Verge Primavera” escoltava amb ulls serens el poema de Frederic Corominas que clourà aquesta darrera pàgina en blanc del teu ben acurat  àlbum:

  I quan l’hora final sigui arribada,

  Regina de la pau,

  Concediu-me l’empar d’una mirada

  Ben dolça i tendra, sota un cel ben blau.

(Joan Olivas i Coll. Revista de Banyoles. Octubre 1981)