Any 1982

PERIPÈCIES I ESCENARIS EN LA VIDA DE JAUME FARRIOL

 

( Del Perfil d’en Jaume Farriol publicat a la revista El Bagant. Fragment de l’espai dedicat al teatre. Autor: Joan Solana)

El teatre no el vàrem començar per ganes de fer teatre, sinó per ganes de fer alguna cosa. Resulta que uns nois un xic més grans que ells, en Xavier Prat, l’Eudald Garcia, en Miquel Gussinyé i d’altres, varen fer una revista teatral d’humor (1) Jo la vaig veure i em va agradar molt. Varen passar quatre o cinc anys i la nostra colla va triar una obra, em sembla que era “En Joan de la calma”, per representar-la. Com que era curta jo hi vaig afegir uns quants números còmics. Va agradar molt. El primer pas ja estava donat. La imaginació es desbordava. Fer una obra qualsevol hauria estat una experiència mediocre, poc excitant, “Farem una revista”, varen decidir,

  Hi ha una etapa en la vida d’en Jaume Farriol –quan estudiava a Barcelona- en la qual cada estiu participava molt activament en la creació, preparació i representació d’una revista. Eren de conya, Imitàvem les revistes de Barcelona .No n’havíem pas vist gaires, algunes dels “vienesos” i d’altres. Però no importava ja que els servien poc com a model perquè les seves no podien comptar amb l’ingredient eròtic femení, separació de sexes, no faltaria més, ni amb l’ingredient picant de l’acudit “verd”-. Ens portaven molta preparació. Precisament veníem aqui –una casa vella, la casa o vaig nèixer i on vaig passar els primers vint anys de la meva vida, al númeri 6 del carrer de Sant Martirià, on en Jaume Farriol ha volgut que xerrèssim perquè li semblava escenari adequat per una conversa que pretenia la ressurrecció/recreació del passat-. Ens trobàvem els vespres en Ton Garcia, l’Enric Tubert i jo i ens hi estàvem fins a altes hores de la nit. Primer l’escrivíem, després l’assajàvem, jo diria que d’una forma gairebé innecessària, però és que ens divertia molt, cada dia la fèiem diferent. Omplíem de gom a gom.

  De tota la seva activitat teatral els records més agradables són aquests muntatges.

  Es varen trobar tres persones diferents però complementàries. Si, en Tubert era un actor extraordinari. Jo diria que aleshores estava en la seva plenitud. Estava molt prim. Tenia una gran expressivitat. En Garcia era el tío de les grans idees. Se li acudien coses inversemblants. Li havíem de parar els peus constantment. Jo feia com d’aglutinant i d’escriptor. A l’obra era el còmic-seriós. Mes tard varem incorporar un nou element, també molt bon actor, en Martirià Comalat, el que ara està a Barcelona.

  El verí del teatre –o de la revista- els havia arribat tan a fons que en Jaume Farriol i l’Enric Tubert varen decidir de professionalitzar-se. L’afecció en aquell moment era boja. A través d’uns amics vàrem aconseguir d’actuar a Granollers, en una revista de “varietés”. Nosaltres fèiem els números còmics. Va ser, per sort, un fracàs. La gent no va riure gens ni mica. El nostre humor era massa innocent.

  A més de les revistes, i de les obligades participacions als Pastorets –fer-los un cop l’any ja m’agrada, però més no-, també va participar en altres muntatges teatrals. Buscàvem per norma obres difícils; no ens espantava res: “El diari de Ana Frank” era molt complicada, per això la vàrem triar. “En la ardiente oscuridad”, els personatges eren cecs. La febre del teatre ens va dur a dues experiències cinematografiques. Una va reeixir, era una pel.licula d’indis en pla de conya, amb en Félez i en Masgrau. L’altra va fracassar, el guió era meu, encara me’n recordo, se’n deia “Solo un vagabundo”. Un perdulari entrava a una casa per robar. Dins hi havia la senyora. Mentre el lladre feia la  seva feina, entra el marit. S’ha d’amagar sota el llit, el marit el descobreix. Es pensa que s’entenia amb la seva dona.. Un argument molt atrevit que en aquell moment hauria merescut la qualificació de 3R o 4 definitiva (llegeixi’s: “mayores con reparos” o “gravemente peligrosa”.   

(Nota de Joan Olivas: En Xavier Prat i l’Eudald Garcia no actuaven en aquesta revista que tenia el títol de “Taxi...a can Xampi!” (títol mig repescat de la revista d’èxit a Barcelona “Taxi...al Cómico!”. Si, però que hi actuava Miquel Gussinyé fent de Romeo en una paròdia de “Romeo y Julieta”. En aquesta poti-poti de revista hi vaig actuar fent un monòleg).