A tots els meus
amics del teatre.
Jo vinc d’uns temps en
que gairebé tots els grups de teatre d’afeccionats, abans d’aixecar-se el teló
ens concentràvem a l’escenari per resar un Parenostre amb l’espera i el desig de
que la representació ens sortís bé. Aquella pregària conjunta es va acabar
aviat, però sempre hi havia l’actor o l’actriu que abans de sortir a escena es
persignava fent el senyal de la creu. Era un costum que es feia en els moments
d’angoixa i que avui únicament veièm alguna vegada quan un jugador surt en un
camp de fútbol abans de començar el partit.
Els afeccionats al teatre
–i els professionals- o sigui, gairebé tots els actors i actrius del teatre del
nostre país, han canviat el rumb inicial d’aquest moment d’ansietat dient-se
entre ells: Molta merda!. A què vé
això?. Segons diuen, aquesta frase es refereix a què en temps antics, en els
teatres de Barcelona hi havia una part del públic -posem-hi l’aristocràcia- que hi assistia amb els carruatges d’animals,
un bestiar que en aturar-se davant de l’entrada del teatre acostumaven a deixar
anar els excrements. O sigui que quanta més merda es veia davant del teatre era
senyal d’èxit segur, un ple total.
Des del meu punt de
vista, em sembla que això no va per nosaltres. Tot és d’un aspecte plenament
barceloní. Però a casa nostra, tant els de Banyoles com els d’altres poblacions
de les “províncies” catalanes, mai, en temps endarrerits, s’anava al teatre en
cotxes tirats per cavalls. No. La gent anava al teatre a peu. Ho he vist. Ho he
viscut. Mai havia vist merda davant de les sales de teatres de la nostra
població. Ni al Catòlics, ni a l’Ateneu, ni al Modern ni al Mercantil. I no
parlem dels més antics – el teatre Principal, el Vila i altres, que aquests van
ser els teatres dels meus pares, que hi anaven almenys un parell de vegades a
l’any. Per la festa major i per les diades nadalenques. I tothom hi anava a
peu. Potser alguns pagesos o propietaris de les masies dels voltants havien
enganxat l’aca a la tartana, però quan arribaven a Banyoles no feien pas aturar
l’animal davant del teatre. Ja tenien les seves quadres en els hostals per
enganxar-lo i posar-li el morrió. A les
quadres sí que hi havia molta merda.
L’única merda que he vist
en els nostres teatres és la que deixaven anar les burres que sortien als Pastorets
o a La Passió, que aquesta podria ser la
clau perquè els nostres comediants poguessin dir “Molta merda!”, ja que més
d’una vegada havia vist empastifaments a
l’escenari quan les burres
s’espantaven en veure
tanta gent al seu voltant i contemplant escarraginades com els actors aixecaven
rams i com el públic aplaudia amb entusiasme. Aquells dies si que l’éxit era
segur. El teatre era plé, i a l’escenari hi havia molta merda. Pobre burro!. O
burra, que encara s’espantava molt més.
Jo sóc de l’opinió que
els afeccionats al teatre banyolí – i per extensió els de les comarques
catalanes- haurien de canviar l’eslògan de “Molta merda!” per el de “Molta
empenta!” o “Moltes empentes”. Perquè aixó si que ho he vist. Moltes empentes
de gent per entrar a les sales d’espectacles. He viscut els primers temps en
que encara no es venien entrades numerades, i tothom s’empentava a l’entrada
per poder obtenir els millors seients, sobretot els de les primeres files, per
poder escoltar més bé els artistes o per veure millor l’anatomia de les
vedettes i “chicas de conjunto” en les revistes i atraccions vodevilesques.
“Avui sí que serà un dia d’empentes¡” havia
sentit dir més d’una vegada. Veure aquella aglomeració de gent empentant-se per
entrar al teatre era per a nosaltres una gran alegria. Empentes a l’entrada del
teatre i amb un públic fins i tot barallant-se per aconseguir les millors
butaques. Per tant, jo sóc un – o potser
sóc l’únic- que abans de començar l’espectacle segueixo fent el nom del Pare i
dic ben fort, abans d’aixecar-se el teló:
MOLTA EMPENTA !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada