Introducció del vídeo -Any 1984-

Teatro i vídeo

 

  La introducció del vídeo i la seva popularització creixent han obert noves possibilitats en nombrosos camps (ensenyament, comunicació, investigació, etc) i, sense voler entrar ara en la discussió de la seva competència amb el cinema i el teatre, el fet és que, lluny d’enfrontar-se directament, aquests espectacles se n’han beneficiat en les noves possibilitats que els ofereix aquest mitjà.

  Així, el cinema se n’aprofita fent servir la videocassette en els rodatges com a eina de prova per la gravació i producció immediata que permet (Carlos Saura a “Carmen”) o com experimentació dels colors utilitzant també aparells electrònics (Antonioni a “El misterio de Oberwald”). El poder passar les imatges de vídeo o pel.licula, i a l’inrevés, fa que s’eixamplin les possibilitats comercials del producte.

  Encara que menys, el teatre no ha pas desaprofitat aquesta eina; de primer, facilita la feina d’arxiu i documentació. Aixi com no va ser possible poder enllaunar els espectacles teatrals fins l’aparició del cinema, el poc cost i la facilitat de manejar l’aparell de vídeo permet que quasevol obra pugui ser gravada sense dificultat. De moment, l’Institut del Teatre de Barcelona i el Centre Dramàtc de la Generalitat tenen cura d’una videoteca teatral que és a la disposició dels aficionats i estudiosos del tema. A Banyoles, el Teatre d’Art ha gravat els seus dos darrers espectacles, i no fa gaire, l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics anunciava l’enregistrament de “Com s’enreda la troca”. Pensem la sort que tindríem si a hores d’ara poguèssim veure, per exemple, les primeres obres del T.E.I. o les representacions de les Nits d’Art.

  Altres grups de teatre han utilitzat el vídeo com un element dramàtic més, provant els nous camps d’experimentació que sempre ens obre la nova tecnologia. Així, Pere Planella utilitzava a “Marat-Sade” dues càmeres i sis pantalles amb projecció simultània d’imatges durant l’espectacle. També, sense anar més lluny, Teatre d’Art integrava el vídeo, el circuit tancat de televisió i la informàtica a “La finestreta”.

  Finalment, pels grups de teatre, disposar d’un equip de gravació pels assaigs els facilita la feina de direcció i autocorrecció de l’actor. Aquest, segons després d’haver actuat pot veure’s a la pantalla i esmenar els seus propis errors.

  El vídeo és una eina que tenim a l’abast de la mà, no hem de fer res més que fer-la funcionar. El material que es pot gravar i fer servir per a l’ensenyament, la investigació o la simple diversió és molt ampli.La creació d’una videoteca municipal, des d’aquesta perspectiva, no és pas descabellada.

 

                                    (Jaume Ribera a El Bagant. Juny 1983)

Cultureta banyolina 1984

Piloteig i tasca artística

 

(De la secció La cultureta banyolina de Revista de Banyoles. Juny/Juliol 1984)

 

  Ja ha arribat la cultureta als camps de futbol. Ens ho demostra la representació teatral qua han afaiçonat els jugadors del Real Club Deportivo Espanyol al teatre Martinez Soria de Barcelona amb l’obra de Muñoz Seca “La venganza de Don Mendo” en la que hi destaca el banyolí, o millor dit, el camosenc Miquel Duran que, com saben molt bé els esportistes és el porter suplent de l’equip blanc-blavós. No ens ha d’estranyar que en Miquel porter se’ns mostri tan esparpillat fent el personatge de Don Mendo, ja que som molts els que recordem el seu pare (en Pitu de cala tia”), com des de l’escenari del Mercantil feia malabarismes amb pilotes (o potser eren taronges?) que arreplegava amb les mans, així com també amb un podall de segar herba que després de llençar-los enlaire els escopsava sempre pel mànec, aguantant-se damunt d’una escala del “bastarral” que havia portat de la masia de casa seva a la Perpinyana, escala que aguantava l’altre Duran, en Maurici, periodista “futbolero” i polític de les Cortes en la darrera fornada parlamentària franquista. O sigui, que això de les pilotes i les taules escèniques “ja li ve de família”. En Miquel sap molt bé escopsar pilotes i orginar rialles d’un públic benvolent que aplaudeix els seus futbolistes preferits engrescats a treure la pols d’una peça de museu com “La venganza de Don Mendo”, en una obra benèfica admirable i digne d’aplaudiment pel cluc “periquito”.

  Altres peces de museu que s’han tret dels prestatges polsosos dels arxius teatrals són les quatre obres –drames i farses- d’Anton Txecov – que el grup teatre i Art ha representat al Teatre dels Catòlics davant de varis espectadors que gairebé omplien el teatre durant dos dies per a fer-nos veure que la cultureta banyolina es va afinant i que aquí també sabem païr un excel.lent menjar adobat de cuina soviètica amb plats potser una mica massa atapeïts en els que només hi mancava aquell resquitx de vodka precís per a escalfaïr-los i fer-los un punt més sucosos. Que en tenia de raó l’escriptor Baltasar Gracian quan deia allò de “Lo bueno si es breve, mejor”.

Els Amics del Cercle

L’ENDEMÀ DE BODES

 

Amics del Cercle és un nou grup de teatre que s’estrenà el dia de sant Jordi amb l’obra de Josep Pous i Pagès, L’endemà de bodes. El gruix de components prové de l’Agrupació del Cercle de Catòlics i, ara per ara, per l’obra triada i la manera de fer podríem dir que són la secció jove d’aquesta entitat.

  Quant a L’endemà de bodes, escrita l’any 1904 per un autor que destacà més en la novel.la (Vida i mort d’en Jordi Fraginals) que en el teatre, ens fa dubtar de l’oportunitat de la tria. En escollir un text –en aquest cas- de principis de segle, cal pensar en la voluntat de recuperar un clàssic, o un material que, per la seva temàtica o força dramàtica conserva alguns valors que fan que tingui interès pel públic d’avui. No creiem pas que aquest sigui el cas. Pous i Pagès es mou entre el drama rural i la comèdia de costums sense encertar-la per cap cantó, té una estructura que allarga massa les situacions, les fa pesades. Ni pel tema, ni per la força dramàtica, ni per l’entitat dels personatges té el suficient interés per atreure el públic actual.

  El treball del Grup pot tenir sentit, una certa lògica, quan, deixant de banda la qualitat teatral de l’obra, el que busca és una història, i uns personatges que s’adaptin a les característiques dels actors i permetin el lluïment d’aquests i la diversió del seu públic. (Com l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics). No ha estat pas així. S’ha triat un text amb una bona dosi de dramatisme però que no s’aguanta, la part còmica és mínima  i a algun personatge se li ha donat forçadament una comicitat que l’obra no té. S’ha comptat amb gent jove que no pot fer papers de gent gran. I el que és pitjor, s’ha suplantat el ritme de l’obra al dels apuntadors, als alts i baixos que pot haver-hi entre els actors que s’han après el paper i els que no,en un text que ja és lent per ell mateix.

  Partint d’aquest punt en contra, el muntatge es mou, com l’obra, en l’ambigüitat; les espectatives del públic de passar-ho bé queden diluïdes entre el dramatisme descafeïnat i la comicitat forçada. Això sí, el que va a veure el parent o conegut que fa teatre s’ho passa d’allò més bé quan aquest deixa anar qualsevol ocurrència damunt l’escenari, en un espectacle que s’acosta més a la funció pàrroquial o escolar –amb tots els respectes per a aquestes activitats- que el teatre seriós.

  Malgrat tot, no volem deixar d’esmentar la seguretat i les possibilitats que demostrà, en un paper que per edat no li anava, la Carme Llach.

                                                       (Jaume Ribera a El Bagant.Maig 1983)

 

Repartiment_ Carme Llach (Pepa), Assumpció Geli (Roseta), Josep A. Tudela (Cinto), Jordi Angelats (Rafalet), Jordi Domènech (Xibeques), Josep Coll (Quirze), Esteve Angelats (Joanic), Jaume Albertí (el campaner).

Traspunts. Dolors Juanola, Francesca Juanola

Llum i so. Miquel Rustullet, Ultano Gómez

Escenografia: Jaume Geli, Miquel Terradas, Joan Masó

Veus: Fina Geli, Gemma Geli, Núria Heras

Direcció: Josep Antoni Tudela.

Grp del Cercle, 1984

UNA OBRA DE TENESSEE WILLIAMS

 

Figuretes de vidre

 

  Tanmateix ja és hora que una agrupació teatral banyolina comencés a respirar. Des de les festes de sant Martirià que no havíem vist actuar a cap grup local. Ara, el Grup del Cercle, després de moltes setmanes d’assaig, representarà sota la direcció de Josep Antoni Tudela aquesta famosa obra que tant n’hem sentit a parlar i que mai hem pogut veure representada als escenaris banyolins. FIGURETES DE VIDRE, (coneguda en castellà com “El zoo de cristal”) escrita a l’any 1945, primera obra de Tennesse Williams, i la que li va donar fama internacional.

  T. Williams va nèixer a Colombus (Mississipi) el 1914. Als tretze anys es va traslladar amb la família a Sant Lluís, on pasaar una joventut difícil fins que aconseguí l’èxit amb l’estrena de “The glass menagerie” (Figurets de vidre),obra bona part autobiogràfica. Wiliams va ajudar, efectivament, la seva germana a formar una col.lecció de figuretes de vidre, i el seu pare treballava en un magatzem de calçat. L’autor ja ho confessa; es tracta sobretot d’una història de records; els sentiments que hi predominen són l’enyorança, la tendresa, a vegades el descoratjament.

  Amb la present versió de B. Vallespinosa –doblement fidel a la lletra i a l’esperit de l’original- l’obra de Williams, autor mundialment conegut i celebrat, començà a ser una peça de Museu de l’escena catalana.,

  Obra de pocs intèrprets (cosa que suposa un gran esforç pel quadre d’actors) serà oferta pel Grup del Cercle amb els següents actors i actrius: Josep A. Tudela, Pep Gómez, Carme Llach, Lali M. Rovira i Ferran Barba. Son part important de l’escenificació, el llum i el so que aniran a càrrec de Miquel Rustullet, Jordi Angelats, Joan Pedro i Esteve Angelats. Com a regidors d’escena col.laboren Asumpció Geli i Joan Bosch.

(Revista de Banyoles, abril 1984)

El teatre que es fa a Banyoles - Any 1984

El teatre banyolí

(De la revista El Bagant)

 

  Doneu un cop d’ull, si voleu, al teatre que es fa a Banyoles i us donareu compte, potser, que ara mateix podem comptar quatre grups o nuclis d’activitat teatral: L’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics, Atel.lana teatre, Teatre d’Art de Banyoles i Rialles. Una apreciació superficial podria dur-nos a creure que passem unes temporades de vaques grasses: la situació, però, no és tan esperançadora com sembla. Veiem, sinó, algunes coses que ens duen a creure-ho així.

1.- Podem dir, exceptuant el cas de Rialles, que aquests grups produeixen un sol espectacle a l’any.

2.- Comptant el temps i els esforços esmerçats no tenen un mitjà de públic raonable o bé no assoleixen el nombre de representacions respectables.

3.- No solen tenir ajuts d’entitats –públiques o privades- d’una forma que els permeti una seguretat i contnuitat en la seva feina.

4.- No disposen d’un local permanent on desenvolupar les seves activitats. Això ho ha suplert el Cercle de Catòlics d’una manera no sempre satisfactòria.

5.- Per aquests motius i altres de caire intern la inestabilitat és una característica d’aquests grups.Fet que és extensible als darrers anys del teatre banyolí,

6.- No hi ha una infraestructura adient perquè els interessats en el teatre puguin iniciar-s’hi: prou activitats escolars, poques oportunitats de veure espectacles,

7.- L’única iniciativa amb caràcter regular en aquest camp ha estat la promoció del teatre per la mainada (Campanyes amb el suport de la Caixa, de la Diputació amb els grups gironins TEI de Sant Marçal i Talleret de Salt, i darrerament, les activitats de Rialles).

8.- Les primeres expectatives de consolidació d’un públic de teatre a Banyoles (primera èpocaa del grup Sarau i un cert èxit del cicle fet als Catòlics l’any 79 i altres espectacles vinguts de fora) no quallaren de forma definitiva. Tal vegada per la reducció d’activitat, la progressiva desaparició d’especacles de grups no banyolins, el treball més espaiat d’aquests, la tendència de Teatre i Art a fer un tipus d’obra amb menys ganxo per a l’espectador potencial. La –diguem-ne-,especialització en un sol tipus d’obra de l’Agruació del Cercle de Catòlics tampoc ha ajudat a eixemplar aquest públic de teatre. L’Atel.lana tot just acaba de nèixer i cal veure quin paper  hi jugarà.

                                                                                                                 Jaume Ribera.

Pep Comas

Pep Comas: dels Catòlics al Paral.lel

 

  Ben segur que en el moment de llegir aquest article ja s’haurà produït en el teatre Martinez Soria de Barcelona l’estrena de “Tres boleros” de l’americà Harwey Fierstein. (...) Pels banyolins, encara que sigui des d’un punt de vista paternalista i provincià, té un interés especial; el bateig oficial al teatre professional d’un jove banyolí, en Pep Comas.(...) El més curiós del cas, pensem que són les circumstàncies favorables que han provocat la meteòrica ascensió d’en Pep als escenaris de Barcelona i al costat de reconeguts actors professionals de l’escena catalana, “Quan sortia de veure l’espectacle que va dirigir en Mesalles sobre Brossa, Brossrium, em va cridar en Joaquim Cardona”. Ens comentava en Pep. “Em va dir que buscaven un actor de les meves característiques físiques, que l’anés a veure, si m’interessava, I vaig anar-hi. Em van fer unes proves,...i encara estic amb ells.

  En Pep Comas, el fill del veterinari, té 21 anys, i no fa gaire més de dos que es dedica al teatre. El vam veure per primera i única vegada el maig passat al Cercle  de Catòlics amb el grup Atel.lana, que va presentar “La pau retorna a Atenes”, de Rodolf Sirera. Aleshores ja s’havia traslladat a Barcelona, i seguia un curs d’iniciació a la interpretació a l’Institut del Teatre. En Pep volia ser actor i es preparava per accedir als cursos d’interpretació que es donen en aquell centre. L’octubre passat, però, no va superar les proves d’ingrés. “És un rotllo estrany. No es sap quin és el mètode d’elecció que segueixen i hi entra qui menys esperes. El cas és que van dir-me que a mi m’aniria millor el curs de direcció que el d’actor”. Ni en pep ni ningú (només els déus) sabran mai si això fou el veritable inici de la meteòrica ascensió d’un aprenent d’actor als escenaris del Paral.lel barceloní.

  (...) Sens dubte, l’equip que treballa a “Tres boleros” és un conjunt de professionals competents i reconeguts. L’obra va traduir-la al català l’escriptor Quim Monzó. És en realitat la primera traducció que es fa d’aquesta comèdia des que el maig passat es va estrenar la “La Mamma” de Nova York i que no ha deixat d’acaparar els aplaudiments més fervorosos de la crítica i del públic de Broadway.

  L’ha dirgida en Ventura Pons, director de la pel.lucula “El vicari d’Olot”; l’escenografia és d’Enric Majó. Els actors, a més d’en Pep són: Joaquim Cardona ,que és reconegut d’ençà de la seva interpretació a “Ubu Rei” que va dirigir Albert Boadella al teatre Lliure; Joan Miralles, que l’agost passat vam tenir ocasió de veure a “Terra baixa”  en el paper de l’amo Sebastià; Maria Matilde Almendros, famosa per la seva sèrie televisiva del “Doctor Caparrós” i prou coneguda del públic banyoli; Rosa Morata i Josep Ponce.

  En Pep Comas va decidir un dia que volia ser actor. Dels Catòlics al Paral.lel, i avui en Pep Comas és actor. Només els déus saben quin és el seu destí.

(Francesc Feliu a El Bagant. Febrer 1983)

Gener 1984 - La Gàbia de Vic

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS

Per La Gàbia de Vic

 

  Continuant les activitats de l’Assemblea de Joves ha tingut lloc al Cercle de Catòlics una representació teatral a càrrec de La Gàbia de Vic, un grup gairebé professional amb una activitat ininterrompuda a partir del 1973 amb un total de 24 obres representades. L’obra que presentaren el 20 de gener fou “Laura a la ciutat dels sants”, adaptació de la novel.la de Miquel Llor per Jaume Vidal i Alcover. Considerada la novel.la (1931) com una obra dins la tradició que va del Modernisme al Noucentisme on s’hi reflectia l’atmòsfera repressora d’una ciutat de comarques, ancorada en el passat, a través d’un bon estudi psicològic. La versió teatral de Vidal Alcover és respectuosa a l’obra, i la interpretació, correcta, amb una escenografia esquemàtica per tal d’adaptar-se als canvis de situació que marca la novel.la. Muntar un espectacle d’aquesta classe era arriscat i difícil i els de la Gàbia de Vic han sabut fer-ho francament bé.

Cap d'Any 1984

Pastorets i “Pastorcillos”

 

Nadal 1983. Cap d’Any 1984

Tres representacions dels Pastorets en la versió catalana. En el repartiment hi figuren: Esteve Angelats, Mariona Angelats, Cesca Sanchez, Jordi Angelats, Joan Pairó, Lluis Tarradellas, Miquel Angelats, Maria Felez. J- A. Tudela, Toni Gala i Paqui Juanola. Control de so i efectes: Miquel Rustullet; Lluminotècnia: Lluis Bosch i E. Angelats; Tramoia i decoració: Joan Masó, Quim Tarafa, Narcís Saubí, Ravent. Regidors d’escena: Francesc Mateu i Pere Bassols. Maquillatge i vestuari: Montse Olivas,  Paqui Juanola  Dolors Liu. Control i direcció musical: Ultano Gómez i Jesús Frigolé.

 

“Los Pastorcillos”. Única representació

  La darrera representació dels Pastorets de Banyoles ha anat a càrrec d’un grup de veterans actors els quals han ofert la sarsuela tradicional en castellà “El Nacimiento del Salvador o la la redención del esclavo”. En el repartiment hi figuraven: Joan Geli, Salvi Gratacós, Josefina Julbe, Carme Planas, Josep M. Angelats, Joan Solana, Josep M. Mateu, Jaume Albertí, Rafel Cuenca, Ravent, i Glòria Figueras.

MARIA ROSA, de Guimerà -1983

“MARIA ROSA”, d’Àngel Guimerà

Presentada per la festa major de Banyoles al teatre Victòria

 

  Hi ha en el muntatge actual una colla d’elements que mereixen ser analitzats. Ens limitarem, però, recollint l’opinió de la crítica especialitzada, a tres aspectes concrets: l’adaptació, la direcció i els autors.

  L’adaptació és de Josep M. Benet i Jornet, que va fer també la de Terra baixa. Com en aquella ocasió, Benet i Jornet a més d’introduïr noves perspectives i noves suggestions, s’atreveix a anar molt més enllà, i ha subratllat temes i moments cenyint només l’alè tràgic que havia composat Guimerà, on el cor (Tomasa, Badori, Calau, El Gepa...) té una personalitat i una força psicològica semblant a la de Maria Rosa o Marçal.

  La direcció d’entrada oferia unes garanties considerables. John Strasberg, americà fill de Lee Strasberg i director actual del Actor Studio (d’aquí han sorgit la majoria de grans actors americans com Brando, Hoffman, Newman...) és un gran coneixedor del teatre realista. Influenciat sobretot per Williams i Miller. Però sembla com si no hagués entès el Guimerà de Maria Rosa, o no ha sabut copsar la intensitat psicològica dels seus personatges. El fet que s’inclini per l’aspecte extern del drama defugint en profunditat la patologia dels personatges, i entrant de ple en la trampa del melodrama: sexe, sang i catsup en un espectacle que té més de cinematogràfic que de teatral. Això no obstant, s’ha de considerar l’excel.lent treball dut a terme, d’una gran bellesa plàstica i precisió, l’encertada i funcional escenografia de Guinovart de bracet a un vestuari impecable de Ibars, i la sorprenent música de Ramon Muntaner.

  Maria Rosa tenia un tercer al.licient, la recuperació pel teatre català de Julieta Serrano (Maria Rosa). Julieta Serrano compleix i prou, i a dir de la crítica sovint es veu superada per la qualitat interpretativa de Montserrat Carulla (Tomasa) que juntament amb Felip Peña (Quirze) es converteix en protagonista de la vetllada. Mario Gas dibuixa amb la seva interpretació esquemàtica, Marçal. La resta (Luchetti, Dalmau, Madern, Valls, Vallès i un llarg nombre de noms) compleix amb la dignitat el rol que se’ls va encomanar.

  Hi ha qui diu que ara és el temps de recuperar la nostra tradició teatral, i que això només es pot fer a través del teatre de l’espardenya, que és l’única tradició teatral que tenim, i que és ampiament acceptada pel públic. Doncs bé, el millor Guimerà és el Guimerà de l’espardenya, i Maria Rosa un dels millors drames de Guimerà.          

(Fragment del comentari de Francesc Feliu a la revista El Bagant. Octubre 1983)

"Don Gonzalo", per la festa major,

“DON GONZALO o L’ORGULL DEL GEC”.

Obra de festa major. Comentari de Frederic Corominas.

Representada per l’Agrupació Teatral del Centre de Catòlics.-

 

  Vaig arribar-hi prou d’hora i em quedà lleure per esplaiar la mirada sobre parets i sostre- tenim entés que hom pensa restaurar-ho aviat,- sobre les portes de cada banda de l’escenari i admirar encara els respectius rètols informatius: el de la dreta, “SALIDA”; el de l’esquerra, “PROHIBIDO FUMAR”, i a més, “SOLO ACTORES/PROHIBIDA LA ENTRADA”. Vaig pensar esparverat:

 - Posats a fer, aquests caralls són capaços de donar-nos el “Don Gonzalo” en castellà.

  Però no; actors i actrius eren gent assenyada i ens el van oferir en l’idioma original. Una obra, d’altra banda (malgrat els anys transcorreguts des de la seva estrena, el “desfase” del fil argumental respecte als nostres costums actuals i també a desgrat del gran nombre de representacions que se n’han donat entre nosaltres) que encara fa impacte i sap mantenir l’interés de l’espectador. Naturalment, a aquest resultat hi contribueix el sòlid conjunt d’intèrprets, un dels més complets que hem tingut a Banyoles i al qual només és equiparable el que havien format, fa molts anys, els Pepet Freixa, Maurici Garcia, Jaume Geli, Quimet Colomer, Andreu Malagelada...

  Enguany no tinc cap programa de mà i em trobo a faltar noms i personatges; per això deixo de banda aquests darrers i em limitaré a esmentar els actors que bonament pugui. I començo per Josefina Julbe, que feu una deliciosa dama jove; molt ajustades en les seves comeses, la Oller i la gentil cambrera. En Joan Olivas, ja ho he dit altres vegades, és un còmic fòra de sèrie; en aquest cas concret, sabia trobar en el seu personatge, apocat i estòlid, les sortides més desguitarrades i hilarants. Magnífics i divertidíssims en Tubert i l’Oller. En Joan Geli interpretà el seu paper de forma molt diferent de com en altre temps ho havia fet en Pepet  Freixa, però també amb resultat molt eficaç i positiu. En Barba ha guanyat en seguretat i fèu un “Don Gonzalo” molt correcte. A en Xavier Vilanova li vam veure la interpretació més justa i encertada de totes les que li coneixiem. La resta d’actors, el nom dels quals lamento ignorar, no desentonaren en cap moment del conjunt, contribuint en bona mesura a la seva envejable uniformitat.

  En resum i deixant de banda l’exagerat luxe del vestuari emprat pels personatges diem-ne senyorívols, un nou i merescudíssim èxit d’aquesta important formació teatral banyolina. Enhorabona!

Nou Grup Juvenil - 1983

L’ENDEMÀ DE BODES

Debut d’un Grup teatral.-El Grup “Amics del Teatre” del Cercle de Catòlics presentà en dues actuacions el drama rural en tres actes, de Josep Pous i Pagès, “L’ENDEMÀ DE BODES”. Sota la direcció de Josep Antoni Tudela, actuaren Carme Llach (sorprenent en un paper dramàtic de difícil execució), Assumpció Geli, Josep A. Tudela, Jordi Domènech, Josep Coll, Esteve Angelats i Jaume Albertí. Col.laboraren en llum i só, Miquel Rustullet i Ultà Gomez; en l’escenografia, Jaume Geli Julbe, Miquel Tarradas i Joan Masó; de traspunts, Dolors i Francesca Juanola, amb veus de Fina Geli, Gemma Geli i Núria Heras.

  El públic, nombrós en la primera actuació (que oferiren en homenatge a Josep Saderra) aplaudí als finals d’acte i a la cloenda de la representació,

  Aquest Grup teatral (anunciat per Joan Geli com un grup jovenil del Cercle de Catòlics) ha començat meritoriament una nova singladuraa teatral que desitgem vagi prosperant i assolint bons éxits en el futur.El Cercle necessita gent nova per proseguir el fecund i inportant treball dels seus grups de teatre que poden entreseguir-la aquests afeccionats qua van sorgint dedicant-se a aquesta comesa. Josep A. Tudela, que sent el teatre profundament, pot ésser l’home que doni aquest impuls al teatre banyolí, puix a “L’endemà de bodes” hi ha encerts en escenes de “conjunt” que ens demostren que l’home, com a director, pot assolir una tasca ben fructífera.

JOSEP MARIA FLOTATS -1983

 

JOSEP MARIA FLOTATS

 

  Amb motiu de la presentació de la “Comèdie Française” al Gran Teatre del Liceu està d’actualitat la insigne Companyia i el seu primer actor Josep Maria Flotats. Segur que serà un dels màxims aconteixements de la Diada Nacional de Sant Jordi.

  A París, ciutat en el qual el conreu del teatre assoleix cotes culturals memorables i envejables, el que un català en sigui un capdavanter no deixa d’ésser com un miracle, donada la migrada escena que mig vivim. Allà, la “Comèdie” hi ha donat brillants representacions des de la seva fundació el 1680, en el seu marc neoclàssic i barroc, que és una pura meravella. El secular centralisme francés ha obtingut en ocasions resultats positius. A diferència d’altres contrades,amb centralisme i sense resultats, és un fet innegable que el el teatre del que parlem, subvencionat per l’Estat, n’és un clar exemple.(...)

  En un corredor amb la freda racionalitat arquitectònica de finals del XX em trobo de sobte amb l’actriu Claire Vernet, dreta i bella, abillada amb llarga túnica blanca de lli, i un ram de roses roges entre les fines mans, visiblement cansada, però radiant, de la interpretació de fa uns minuts. Em somriu:

-És a mi qu em busca?...Ah!, al senyor Flotats...un moment si us plau.

  Al cap d’uns segons apareix el rostre jovenívol de JMF. L’actor és d’estatura més alta de la que aparenta a l’escenari, potser 1.80. Se m’adreça d’antuvi en francès, ben cordialment, com en la prolongació de la cortesia de la que encara porta la vestimenta que acaba d’interpretar en el paper d’un noble personatge de Mariveaux. Al contestar-li en la nostra llengua em fa ja en català:

-Perdoneu, però és que és sorprenent”. Una persona de Banyoles...Aquí és una mica rar que hi aribin catalans. I més en els vestidors...no hi ha gaires espontanis que ens visitin, i pocs catalans, per no dir-ne cap... I així vos sou del Terraprim de l’Empordà, de Banyoles... que n’és de bonic l’estany!... Mercés de la vostra felcitació. Realment és recomfortant que un català de Banyoles vingui... Sabeu, nosaltres per sant Jordi donem a Barcelona el “Dom Juan” de Molière... Si, aquí les coses em van força bé. La direcció de la Comèdie m’acaba d’oferir un contracte per a deu anys. D’altra banda la Generalitat vol que endegui una campanya en pro del teatre del nostre país, cosa no gens fàcil, sabeu, doncs caldria fer una planificació seriosa a llarg termini. El teatre català ha restat tan abandonat!...cal, com aquell qui diu, començar-ho tot de bell nou...No sé...m’hi vull pensar...caldrien garanties. Aquí a París, pel seu costat, deu anys m’afalaguen molt,però també penso que és molt de temps, potser massa...un problema de llibertat personal. Em trobo amb un veritable trencaclosques...Ai, perdoneu, però la feina em reclama de nou. Mercès de la visita i les meves salutacions als afeccionats al teatre de Banyoles. Veniu al Liceu...”

(Fragment de l’article “L’actor Josep M. Flotats saluda als afeccionats banyolins de teatre” de Jordi Gimferrer, a Revista de Banyoles. 23 abril 1983).

Els Pastorets 1983

Els Pastorets de Banyoles en català

 

Per segon any consecutiu.- Una vegadaa més i seguint una tradició que quasi cent anys, per les festes nadalenques hem tingut entre noisaltres “Els Pastorets”. Aquest any, per segona vegada han estat interpretats en català, en una adaptació de l’olotí Joaquim Danés, i ara, de la mà de Mn. Jaume Angelats s’hi han afegit uns fragments nous. Els que els hem anat a veure, que segurament hauríem estat més de no ésser per la poca capacitat del teatre, ens hem trobat amb uns “Pastorets” canviats, diferents d’altres anys, no tan sols per la llengua sinó fins i tot per la decoració i la manera de fer les coses, que va canviant amb els actors.

  “Els Pastorets” comencen amb la presentació dels personatges, ja típica d’altres anys, però comptant amb la presència de dos àngels dansaires, l’Imma Mariscot i la Marta Artigas. Llavors vé la típica estampa de l’infern, però amb gran sorpresa veièrem que el regne de Luzbel havia canviat, doncs l’escenografia, (a càrrec de Jaume Geli i Miquel Tarradas), era diferent i molt més tètrica que els altres anys. Aquí, els dimonis executaven les seves danses, fins l’aparició de Luzbel, interpretat per Lluis Masgrau i Esteve Angelats, segons els dies, que saberen posar-se molt bé dins els seu paper de “dolent” de l’obra. I a partir d’aquí, en l’escena següent passem al portal on hi té lloc una escena romàntica entre Sara (Mariona Vallmajó) i Uriel (Miquel Angelats), que donaren pas a tot el formiguer de pastors, dirigits  per l’alcalde Borrego, paper que interpretaven Joan Gratacós i Jordi Domènech, que juntament amb el Bato, el secretari (Jordi Angelats), són els dos personatges més simpàtics de l’obra, especialment per a la quitxalla, doncs arranquen les riallades de tothom.

  En altra part de la història, contemplem la lluita entre sant Miquel (el Bé) i Luzbel (el Mal); Sant Miquel estava interpretat per Montse Boix i Mariona Angelats. I és a partir d’aquest moment quan comencen les desventures d’en Bato i Borrego, doncs després de l’aparició de Sant Gabriel (Cesca Sánchez i Rosor Brugada) als pastors, -escena en la que hi té molta importància la il.luminació,- Luzbel comença a perseguir-los amb la intenció de sembrar l’odi entre ells, provocant les situacions més divertides de l’obra; aquesta part s’acaba amb una persecució pel mig de la gent que fèu xisclar a més d’un.  Però, com que tot ha de tenir un final feliç, sant Miquel venç Luzbel i l’envia cap a l’infern, acabant-se així les cabòries dels pastors.que poden anar a adorar l’Infant Jesús. I en la diada del 8 de gener, els Reis Mags tanquen la representació i omplen de caramels les butxaques dels petits.

  Els altres personatges de l’obra foren interpretats per Xavi Frigolé i Josep Coll (Satanàs); Jesús Frigolé i Lluis Masgrau (Soff); Josep Gómez (Isaac). Ramón Marés i “Raven” (Sant Josep). Dolors Julià i Isabel Boix (Maria); i tota la legió de dimonis, angelets i pastors. S’encarregaren de les tramoies Joan Masó, Joan Rigau i Agustí Fontbernat; del maquillatge i vestuari, Montse Olivas i Dolors Liu; de l’atrezzo, Raven; del so i la lluminotècnia, Miquel Rustullet i Jou Royo; de la música, Ultà Gómez, i de la decoració, Jaume Geli i Miquel Tarradas.. La direcció artística anava a càrrec de tot el grup.

  Anotem que enguany hi ha hagut la participació d’una Coral i la col.laboració de l’Esbart de Dansaires de Fontcoberta.

Aa s’han d’endreçar les eines i amagar els personatges, que tornarem a tenir entre nosaltres, si Déu vol, per les pròximes festes nadalenques. Fins llavors, Pastorets!

(Xavi a Revista de Banyoles)