“MARIA ROSA”, d’Àngel Guimerà
Presentada
per la festa major de Banyoles al teatre Victòria
Hi ha en el muntatge actual una colla
d’elements que mereixen ser analitzats. Ens limitarem, però, recollint l’opinió
de la crítica especialitzada, a tres aspectes concrets: l’adaptació, la
direcció i els autors.
L’adaptació és de Josep M. Benet i Jornet,
que va fer també la de Terra baixa.
Com en aquella ocasió, Benet i Jornet a més d’introduïr noves perspectives i
noves suggestions, s’atreveix a anar molt més enllà, i ha subratllat temes i
moments cenyint només l’alè tràgic que havia composat Guimerà, on el cor
(Tomasa, Badori, Calau, El Gepa...) té una personalitat i una força psicològica
semblant a la de Maria Rosa o Marçal.
La direcció d’entrada oferia unes garanties
considerables. John Strasberg, americà fill de Lee Strasberg i director actual
del Actor Studio (d’aquí han sorgit la majoria de grans actors americans com
Brando, Hoffman, Newman...) és un gran coneixedor del teatre realista.
Influenciat sobretot per Williams i Miller. Però sembla com si no hagués entès
el Guimerà de Maria Rosa, o no ha
sabut copsar la intensitat psicològica dels seus personatges. El fet que
s’inclini per l’aspecte extern del drama defugint en profunditat la patologia
dels personatges, i entrant de ple en la trampa del melodrama: sexe, sang i
catsup en un espectacle que té més de cinematogràfic que de teatral. Això no
obstant, s’ha de considerar l’excel.lent treball dut a terme, d’una gran
bellesa plàstica i precisió, l’encertada i funcional escenografia de Guinovart
de bracet a un vestuari impecable de Ibars, i la sorprenent música de Ramon
Muntaner.
Maria
Rosa tenia un tercer al.licient, la recuperació pel teatre català de Julieta
Serrano (Maria Rosa). Julieta Serrano compleix i prou, i a dir de la crítica
sovint es veu superada per la qualitat interpretativa de Montserrat Carulla (Tomasa)
que juntament amb Felip Peña (Quirze) es converteix en protagonista de la
vetllada. Mario Gas dibuixa amb la seva interpretació esquemàtica, Marçal. La
resta (Luchetti, Dalmau, Madern, Valls, Vallès i un llarg nombre de noms) compleix
amb la dignitat el rol que se’ls va encomanar.
Hi ha qui diu que ara és el temps de recuperar
la nostra tradició teatral, i que això només es pot fer a través del teatre de
l’espardenya, que és l’única tradició teatral que tenim, i que és ampiament
acceptada pel públic. Doncs bé, el millor Guimerà és el Guimerà de
l’espardenya, i Maria Rosa un dels
millors drames de Guimerà.
(Fragment del comentari de Francesc Feliu a la
revista El Bagant. Octubre 1983)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada