Els Amics del Cercle

L’ENDEMÀ DE BODES

 

Amics del Cercle és un nou grup de teatre que s’estrenà el dia de sant Jordi amb l’obra de Josep Pous i Pagès, L’endemà de bodes. El gruix de components prové de l’Agrupació del Cercle de Catòlics i, ara per ara, per l’obra triada i la manera de fer podríem dir que són la secció jove d’aquesta entitat.

  Quant a L’endemà de bodes, escrita l’any 1904 per un autor que destacà més en la novel.la (Vida i mort d’en Jordi Fraginals) que en el teatre, ens fa dubtar de l’oportunitat de la tria. En escollir un text –en aquest cas- de principis de segle, cal pensar en la voluntat de recuperar un clàssic, o un material que, per la seva temàtica o força dramàtica conserva alguns valors que fan que tingui interès pel públic d’avui. No creiem pas que aquest sigui el cas. Pous i Pagès es mou entre el drama rural i la comèdia de costums sense encertar-la per cap cantó, té una estructura que allarga massa les situacions, les fa pesades. Ni pel tema, ni per la força dramàtica, ni per l’entitat dels personatges té el suficient interés per atreure el públic actual.

  El treball del Grup pot tenir sentit, una certa lògica, quan, deixant de banda la qualitat teatral de l’obra, el que busca és una història, i uns personatges que s’adaptin a les característiques dels actors i permetin el lluïment d’aquests i la diversió del seu públic. (Com l’Agrupació Teatral del Cercle de Catòlics). No ha estat pas així. S’ha triat un text amb una bona dosi de dramatisme però que no s’aguanta, la part còmica és mínima  i a algun personatge se li ha donat forçadament una comicitat que l’obra no té. S’ha comptat amb gent jove que no pot fer papers de gent gran. I el que és pitjor, s’ha suplantat el ritme de l’obra al dels apuntadors, als alts i baixos que pot haver-hi entre els actors que s’han après el paper i els que no,en un text que ja és lent per ell mateix.

  Partint d’aquest punt en contra, el muntatge es mou, com l’obra, en l’ambigüitat; les espectatives del públic de passar-ho bé queden diluïdes entre el dramatisme descafeïnat i la comicitat forçada. Això sí, el que va a veure el parent o conegut que fa teatre s’ho passa d’allò més bé quan aquest deixa anar qualsevol ocurrència damunt l’escenari, en un espectacle que s’acosta més a la funció pàrroquial o escolar –amb tots els respectes per a aquestes activitats- que el teatre seriós.

  Malgrat tot, no volem deixar d’esmentar la seguretat i les possibilitats que demostrà, en un paper que per edat no li anava, la Carme Llach.

                                                       (Jaume Ribera a El Bagant.Maig 1983)

 

Repartiment_ Carme Llach (Pepa), Assumpció Geli (Roseta), Josep A. Tudela (Cinto), Jordi Angelats (Rafalet), Jordi Domènech (Xibeques), Josep Coll (Quirze), Esteve Angelats (Joanic), Jaume Albertí (el campaner).

Traspunts. Dolors Juanola, Francesca Juanola

Llum i so. Miquel Rustullet, Ultano Gómez

Escenografia: Jaume Geli, Miquel Terradas, Joan Masó

Veus: Fina Geli, Gemma Geli, Núria Heras

Direcció: Josep Antoni Tudela.