La dècada dels anys cinquanta (XIII)

Dos vells veterans. II: en Jaume Geli

 

Poc temps després, a les pàgines de la revista Horizontes s’acomiadava a un altre gran actor del teatre. Aixi ho escrivia: “Poques setmanes han passat des que donàvem l’últim adéu a Maurici Garcia, quan ara, a l’edat de 55 anys ha anat a reunir-se amb ell un altre company infatigable de les seves primeres incursions escèniques. Jaume Geli ha mort. El seu nom potser no dirà res a la generació actual, ja que ha estat gairebé quinze anys absent del teatre. Va ser un dels grans actors dels “d’abans de la guerra”, d’aquell planter d’entusiastes afeccionats que sacrificaven unes hores diàries d’assaig perquè el Centre Catòlic, en el seu màxim esclat, tingués cada diumenge el seu espectacle festiu. Va ser un dels creadors de l’Elenc Jovençà i dels que aconseguiren un gran triomf en el Concurs de Quadres Escènics del Centre Catòlic d’Olot amb l’obra El calvari de la vida. Eren innombrables les obres presentades en aquella època, i en totes, sempre Jaume Geli es va mostrar conscienciós en la seva gran qualitat d’actor, posant en la claredat de la seva veu aquesta vibrant emoció del seu temperament que va brillar com mai en desgranar amb la seva forta veu, aspra i fonda, els versos de les seves dues grans creacions: el mestre Jordi d’El ferrer de tall i el Luzbel d’Els Pastorets. Infortunadament la seva arrogant figura va perdre l’esveltesa dels seus anys de joventut en un desgraciat accident, i Jaume Geli, un dels millors actors banyolins, hagué d’abandonar l’escena. Per això mots desconeixen la seva important tasca teatral. Però, un dia, ell que sentia l’afecció en les seves venes, va sorgir de nou per oferir-nos una de les escenes més impressionants que portem vistes per mostrar-nos en les ombres de la nit de Macassar l’amarguesa d’aquell individu creat per Pemán a El divino impaciente. L’escena del seu somicar incontenible traduït en una immensa alegria davant la miraculosa trobada d’unes monedes perdudes mentre travessava un riu va ser fervorosament aplaudida davant del públic del teatre Municipal gironí.”

La dècada dels anys cinquanta (XII)

Dos vells veterans. I: En Maurici Garcia (en Maurici “Lei”)

Si Teatre i Art donava una nota d’optimisme en el renaixement d’una afecció entre la joventut, per altra banda en aquell temps –any 1958- vam tenir la dissort de perdre dos grans afeccionats veterans del teatre banyolí. Un d’ells era en Maurici Garcia. A la revista Horizontes l’acomiadava en un article dient que no solament era un gran home, sinó també un excel.lent company, i que davant del mutis definitiu de la seva vida, hom no pot menys que pensar en aquesta cosa viva que és el teatre: “Veient actuar a Maurici, i a tot aquest món emocionant que formem el cens d’actors i comediants de la nostra escena banyolina, ens adonem que el teatre ha estat una de les poques coses que s’han fet amb il.lusió a la nostra ciutat. I aquí son per afirmar-ho, els seus companys d’escena, Freixa, Baus, Geli, Colomer, Vilanova, Quer i altres que van viure amb ell les seves primeres inquietuds escèniques en aquella vella època del Círcol de Catòlics, d’aquell enyorat “teatre de butxaca” que no podem oblidar tots els que en ell hi hem debutat. Aleshores, nosaltres, noiets encara, els admiràvem amb il.lusió en aquella infinitat de tragèdies, drames, sarsueles i sainets que ens alegraven les tardes dels diumenges, aquelles dolces tardes de pa amb xocolata, en el seient del “Paradís” (unes grades amb bancs massissos d’estil circense) del teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador,  ignorant que un dia també hauríem de compartir amb ells en  reposicions de les mateixes obres que estàvem contemplant. En Maurici Garcia (Maurici “Lei”) era el traidor. Així va començar. Com tots. Sense trobar el seu tipus. Més endavant el descobriria: un home em plena maduresa, a vegades groller, ignorant; altres, dèspota, atrevit, però en el fons sempre un infeliç vessant de bondat i alegria en el seu cor, i obrint.nos el grifó del riure en cada representació”.

I recordava els seus personatges: el Cebrià d’El carro del vi; el Patau de Julieta, filla única; en Baldiri d’Els milions de l’oncle declarant el seu amor a la serventa; el Don Joan de Flors i violes, amb aquelles advertències de “Noi, reberàs!” acompanyades de clatellades que em propinava a cada dos per tres. I l’Esfera, el corder incrèdul d’Els sis corders de  Blanes, qui davant de la notícia del seu degollament s’apressava a demanar un capellà perquè el confessés. I el senyor Josep de Gent d’ara, pobre llàtzer de la seva esposa novel.lista de la que havia de suportar les seves “manxiules” literàries, i fins el mateix tio Cabuérnigo de La casa, malgrat la seva dificultat de pronunciació de l’idioma castellà. I entre tots i damunt de tots, la sava màxima creació: el Bieló, l’incomparable Grapa de Don Gonzalo....”

Pels pobles de la província en aquella llarga gira de cap a quatre anys: “Maurici sempre hi era present i cantava amb nosaltres aquells cants tan alegres que animaven els viatges. Tota la provincia va riure estrepitosament la gràcia desbordant dels seus personatges. Va ser en un d’aquells viatges que va sentir la molèstia asfixiant del seu angoixós respir, i malgrat aquesta dificultat va seguir acompanyant-nos sortint sempre a escena, perquè ell era feliç donant la seva gràcia en aquelles comèdies que amb el seu bon aplom de comediant l’impressionaven per l’esclat dels riures que provocava. En plena maduresa, li hem de donar el gran adèu, un adèu silenciós, com el d’un mutis de tragèdia que ell no aspirava a representar tan aviat, a costa de la seva pròpia vida”.

La dècada dels anys cinquanta (XI)

Les primeres comèdies còmiques de“Teatre i Art”

I de cop i volta Teatre i Art es va eclipsar. Va desaparèixer com per art d’encantament: els nois i noies artistes, uns perquè festejaven i altres perquè es van absentar de la ciutat per anar a treballar a Barcelona, la qüestió és que el teatre va quedar estancat. Què va passar en aquells darrers anys de la dècada dels cinquanta?. Jo em vaig casar a Arbúcies amb la Roser Recarens. Era el dia 23 de juny de 1958. Ella era perruquera i va posar el seu saló a Banyoles en una caseta del carrer de l’Hospital. Allí també ens hi allotjàvem fins que el 1961 vam adquirir en propietat la casa número 33 del carrer Major on vam passar a residir-hi. Va ser en aquells anys quan em vaig engrescar a escriure a la revista Horizontes i van ser justament els companys de Teatre i Art quins em van “fitxar” per a col.laborar-hi. Alguns d’ells – Tubert, Farriol, García- portaven la revista, i em van dir si em veia en cor d’escriure una pàgina mensual sobre cinema. Vaig fer-ho, i va durar molts anys, combinant escrits de cinema i teatre. Llavors, el 1959, amb el meu company Miquel Blanch vam fundar el Cinema Club, i naturalment vaig escriure sobre aquest fet, i fent també les crítiques de les actuacions de les Companyies de teatre professional que es deixaven caure per la nostra ciutat.

A final de la dècada seguia treballant a les oficines del Banco Hispano Americano de Banyoles i la meva comesa era la d’anar de casa en casa i de carrer en carrer a presentar i cobrar lletres de canvi, i això segurament em donaria peu perquè en un demà –gairebé a finals de segle- pels coneixements que tenia del comerç i la indústria i de la gent que habitava en les cases banyolines, portés a terme un programa de ràdio que compartiria amb una persona de la mateixa edat, en Joan Alemany, que treballava també en una oficina bancària: el programa de Ràdio Banyoles, De casa en casa, que s’iniciaria el 1998 i acabaria en el primer any del segle XXI.

Però seguim en els anys cinquanta. En els anys cinquanta treballava en en el Banc i en aquell mateix establiment també hi remenava papers en Joaquim Colomer. Per tant, -deixant a part les coses bancàries, no vull ficar-m’hi-, si que diré que amb en Colomer tot sovint parlàvem de les nostres afeccions. El vaig veure molt preocupat quan dirigía el jovent de Teatre i Art en El diario de Ana Frank. Passava moltes estones capficat, i un dia em va dir que només pensava en els cigrons. I no pas perquè se’n fes un tip de menjar-ne, sinó perquè a casa seva en tenia una dotzena de grans crusos que els feia còrrer d’un costat a l’altra d’un escenari, un teatret que van muntar-li i regalar-li els germans Tubert per tal de que s’hi  esplaiés fent-los moure com si fossin els personatges de l’obra, i així els manipulava forjant el complicat moviment escènic que requeria l’obra que es representaria en un decorat de Sigfrido Burmann, amb sala, dormitoris, escales i golfes. En Colomer feia pujar i baixar cigrons escales amunt i avall, des dels dormitoris a les golfes del teatret com si fossin actors del drama a representar. Si les crítiques van destacar el bon movement escènic del drama, jo crec que això va ser gràcies als jocs de mans i el cap intel.ligent d’en Colomer en el moviment cigroner del teatret dels Tubert.

De casa en casa, de carrer en carrer i tancat a casa enyorava el teatre. Les meves cames, prou que em portaven sempre cap al teatre del Catòlics, i a l’escenari ajudava en el que podia, si res més no fent de traspunt amb el llibret a la mà.

Va ser a les darreries d’aquella dècada quan Teatre i Art va decidir fer unes comèdies còmiques. Comptaven amb mi perquè els hi triés una obra, cosa que vaig fer-ho, recomanant-los-hi una de molt divertida que havia llegit i que un meu oncle m’havia dit que l’havien representat amb bon èxit els components de la Joventut Artística de l’Ateneu cap allà els anys trenta. Vam llegir la comèdia i a tots ens va agradar. Era original d’Emili Graells i tenía per títol Com s’enreda la troca. Una altra comèdia que vam posar a punt de representar era El millor dependent del món, original de Llorenç Gràcia, un propòsit de l’autor de ridiculitzar –amb exageració- la ingenuïtat humana.

I amb aquestes dues obres vaig tornar a reemprendre les meves actuacions en escena. Recordo la meva ingenuïtat amorosa en recrear-me fent un xicot enamorat que anava un diumenge a dinar a casa de la xicota, i li portava un paquetet que aguantava amb un cordill, i quan la xicota em va dir que era  li portava, jo responia que era una “palpitació” per a ella. (Les “palpitacions”, a Banyoles són uns dolços coberts de nata). Vaigs provocar molt el riure en aquesta escena que, com en altres vegades, era una “morcilla”, un afegitó que emt vaig inventar. Ho feia sovint. No sé si és un defecte o una virtut. En tot cas, els afegitons que hi feia eren ben pensats, i més d’un autor m’ho ha agraït. Però el que vull destacar és que en aquestes dues comèdies vam aconseguir fer riure molt el públic,  però va ser també gràcies al dinamisme de l’Enric Tubert. En El millor dependent del món va treure aquell seu tipus nerviós, actiu i diligent que sempre, sempre, dotava de bon ritme les comèdies.

Gairebé podriem dir que amb aquestes dues comèdies s’iniciaria un nou període de Teatre i Art que es desenvoluparia a principis de la dècada següent.

La dècada dels anys cinquanta (X)

EL  CONCURS  PROVINCIAL  DE  TEATRE

En el teatre Municipal de Girona, durant tres diuemenges consecutius van actuar-hi els tres grups teatrals considerats com els millors de la província de Girona. En el I Concurs Provincial de Quadres Escènics hi participaven el conjunt teatral de la Catequística de Figueres, que dirigit per Toni Montal,  van representar El admirable Crichton, de l’autor anglès, James B. Barnie; el grup de Palafrugell, amb Crimen perfecto, de Frederick Knot, i Teatre i Art de Banyoles amb El diario de Ana Frank. En acabar les representacions cada grup havia de posar en escena –a efectes de classificació al Concurs- el primer acte d’una obra en català sobre la temàtica dels capellans obrers: El port de les boires, de Vendrell i Tàpias, els mateixos autors d’Una història qualsevol. No sabem quina va ser la persona que va escollir aquesta obra, però tanmateix asseguraria que va ser algun afeccionat que la coneixia prou bé per haver-la dirigit segurament a Girona i que es va ficar dintre un Jurat no pas molt equànim.

La representació d’aquell primer acte va ser un tip de riure per als que el van veure. El grup de Figueres, sense donar-hi cap importància se’n va burlar executant-lo amb els personatges llegint el text d’esquenes al públic, amagant-lo entre les mans asseguts a una taula. Era increïble que els mateixos que tan magníficament havien representat El admirable Crichton s’agafessin la cosa tan alegrement. Els de Banyoles i Palafrugell van posar interés per quedar bé., i en els nostres va sobressortir la interpretació de tot el conjunt en aquesta obra “de lluïment. També hi vaig col.laborar en un personatge de pescador brusc que feia petar la xerrada amb gent portuària. Recordo que vaig fer el paper donant-li un to humorístic que va sorprendre principalment als components del grup teatral de Figueres que des de la llotja van aplaudir-me en un mutis.

En aquell Port de les boires hi havia de tot menys boira. Si per cas, la boira es va ficar dins la llotja on hi havia el jurat del Concurs, una boira que va impedir-los-hi de veure com els de Figueres es burlaven d’ells. Alguns d’aquells senyors del jurat no van voler o no van saber veure l’insult i van donar un trofeu que portava tota la gebra i humitat que envoltava la llotja, premiant un conjunt que havia destrossat totalment l’acte de la comèdia boirosa. Les bases del concurs no es van fer valdre. El veredicte no va convèncer a ningu.

Prescindint de l’acte d’aquest port boirós, si haguessin qualificat les representacions que els grups van fer de les obres presentades, haig de dir que els de Figueres es mereixien un bon premi. El seu director, Toni Montal va escenificar magníficament El admirable Crichton, combinant amb encert els jocs de llum, acurant tots els extrems anb la mateixa perfecció, i modelant els seus actors, que van conferir als seus personatges una varietat de matisos que acreditaven un director que sabia el que es portava a les mans. Amb ironía, finesa i subtilitat, a vegades imperceptible en l’humor anglès, va tenir una posada en escena veritablement excepcional.

Com a compensació, el jurat del Concurs ja havia tingut abans una consideració amb Teatre i Art. En veure la representació a Banyoles de En la ardiente oscuridad i El diario de Ana Frank, van quedar admirats en contemplar l’espectacular figura de llarga i sedosa cabellera negrosa de la jove actriu Anna Albertí, una noia a la que es pot dir que va forjar com a actriu el director escènic banyolí, Joaquim Colomer, qui va ensinistrar-la en la dicció i en el caminar. El moviment escènic i l’impressionant bellesa d’Anna Albertí va enganxar al jurat del Concurs Escènic quins no van dubtar gaire en procamar-la la millor actriu de teatre de la província de Girona.

La dècada dels anys cinquanta (IX)

Els moments culminants de “Teatre i Art” (II)

“El diario de Ana Frank”

La cimera de Teatre i Art arribaria amb El diario de Ana Frank). D’això es tractava: de representar l’obra teatral que Frances Goodrich i Albert Hacket –guardonats amb el Premi Pulitzer i dels crítics de Nova York-  havien escrit sobre el diari de la noia jueva Anne Frank, en el qual explica les peripècies i angoixes que ella i la seva família van passar a la casa d’Amsterdam on restaren amagats del 1942 al 1944.

L’obra va ser presentada també al teatre Municipal de Girona en motiu d’un Concurs Provincial de Quadres Escènics, amb el teatre ple de gom a gom. ¿ Com van veure la representació els gironins i com la van veure els banyolins? Extractem alguns fragments de la crítica de Joan Olivas publicada a la revista Horizontes: “ Era arriscada la posada en escena que requería molt d’esforç. Amb molta voluntat es van vèncer les dificultats, obtenint un sorprenent èxit aconseguit per un expert moviment escènic que ha sabut desenvolupar l’hàbil mà de Joaquim Colomer. En quant a la interpretació vam veure un esforç notable en tots els actors, sobressortint del conjunt, Josefina Julbe, que protagonitzà a la jove heroïna. Aquesta jove actriu, que sap passar fàcilment del riure al plor, que va viure el seu paper amb una sensibilitat artística i un nervi poc comú en les nostres actrius, s’endinsà en el personatge de la nena Anne Frank, fins i tot en els moments més insignificants, algunes vegades inadvertits per l’espectador que segueix la trama de l’obra, i en els que es calibra la categoría d’un bon comediant, o sigui en els moments en què l’actriu segueix l’acció, escoltant els diàlegs, ja que no és el mateix saber representar que saber escoltar. I amb la Josefina, les dues coses van juntes. Després, a la segona part, va seguir la mateixa tònica perfecta de la primera, quan en realitat, Anne Frank no era la mateixa nena dels tretze anys; potser si ella hagués prescindit una miqueta de la mímica –aquest gest de mossegar-se les ungles molt enginyós i molt hàbil en la primera part i completament desfavorable en la segona – hagués assolit molt més amotllar-se al caràcter creat pels autors.. Una altra interpretació que va sobressortir va ser la de Pere Pagès en el senyor Van Daan. Pagès està en el millor moment de les seves actuacions. Quan en Els milions de l’oncle se’l va substituir en els tipus que solia interpretar, canviant els impossibles galants pel dels homes durs, va nèixer en ell un nou actor, amo de l’escena que domina amb la seva naturalitat d’expressió i dicció. Anna Albertí va fer honor al seu títol, (feia poc que a Girona van concedir-li el títol de la millor actriu del teatre gironí) envoltant a la senyora Frank d’una suau feminitat, i en algunes escenes, com la del malson d’Anne, va saber donar aquell to maternal precís en la claredat de la veu”.

 Segueixo amb la crítica d’Horizontes: “Anton García, magníficament sobri en el seu paper del senyor Frank, va tenir alguns moments precipitats en la dicció, subsanats en succesives representacions, donant caràcter al seu personatge amb una actitud digne de bon comediant. Peter, amb la seva timidesa, era un paper molt ingrat per a Enric Tubert, qui ens va donar una sorpresa, reprimint-se i mostrant el seu esperit d’actor. Jaume Farriol va lluitar per mantenir l’edat del personatge, va comprendre el complex de les seves reaccions manifestant-se sempre amb intel.ligent sobrietat. Assumpció Garriga, sempre molt personal i efectiva en el paper de senyora Van Daan; Angelina Tarafa demostrant que pot conferir vida a una escena tan complexe com la que dòna la notícia de la invasió aliada; Miquel Fèlez, superant passades actuacions, i Joana Collell, justa en el seu debut, van contribuir a l’èxit aconseguit pel conjunt.

Muntatge, luminotècnia i el decorat de Burmann excel.lents, i en quant als efectes especials, alguns defectuosos. Magnífica la cançó de Januka amb que finalitza la primera part, composta per Manuel Saderra i Puigferrer.

I a Girona, què? va ser ben rebuda El diario de Ana Frank?

El públic, dret, va aplaudir fervorosament i la crítica va ser justa envers tothom. El setmanari V.P., però, va fer.ne una critica més serena. Llegim-la: “Per fi, amics, hem vist a Anne Frank a Girona Per fi hem pogut viure tancats amb ella i amb els seus a les golfes d’Amsterdam. Per fi hem pogut conèixer la seva íntima aventura, i hem pogut escoltar dels seus llavis que, malgrat tot, els homes són bons. No estic d’acord amb Antoni García en què la dramatització de Frances Goodrich i Albert Hacketh sigui una obra teatral perfecta, però si crec de veritat que és un document humà que es precís conèixer com pregonament representatiu de les misèries i les esperances de la nostra generació. Per això, el sol fet d’haver portat l’obra a Girona és ja un punt a favor de l’Agrupació Teatre i Art de Banyoles.

“La representació d’El diario de Ana Frank està eriçada de dificultats capaces d’espantar al director i als actors més competents. Malgrat això, els banyolins no han volgut espantar-se i un èxit molt agradós els ha acompanyat en la seva aventura

“Si se’m permet, destacaré un únic nom en el capítol de la interpretació: Enric Tubert, que ens va fer un Peter Van Daam inoblidable, sense altra exageració censurable que la del tremend embolic que en cert moment es fa amb la corbata i el mocador.  Els demés van servir els seus papers amb absoluta correcció, amb singulars encerts de posició i gest per damunt d’altres de dicció. La intèrpret d’Anne Frank no aconseguí captar del tot la psicologia de la noia. En la seva preocupació per acriaturar-se ho va fer en excés, oblidant que Anne, pel que es desprén del text, era una nena precoç.

“El punt més alt de qualitat va coincidir amb el moment més aconseguit de l’obra: l’últim quadre del segon acte. Oportuns els efectes sonors. Esplèndida la tasca de conjunt, que acredita la perícia del director”.  La crítica anava signada per Ariete, que segons diuen era el periodista Narcís Jordi Aragó.

La dècada dels anys cinquanta (VIII)

ELS  MOMENTS  CULMINANTS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

“En la ardiente oscuridad”.

Després dels èxits aconseguits en les dues obres representades, Teatre i Art es va proposar seguir donant a conèixer obres d’actualitat al públic. Havien recuperat ja un veterà actor com a director escènic: Joaquim Colomer, qui essent de la vella escola va saber emmotllar-se molt bé a unes formes teatrals modernes tan diferents a les de la seva època. I si es va assolir aquest encaix va ser gràcies a una estreta col.laboració amb tots els elements joves de Teatre i Art, ja que a vegades, col.laborant així director i intèrprets s’obtenen resultats òptims, com es va veure en la següent obra escollida per l’agrupació, En la ardiente oscuridad, d’Antonio Buero Vallejo. Aquest dramaturg era considerat un escriptor problemàtic. Empresonat el 1939, a conseqüencia de la seva participació en la guerra civil, va estrenar el 1949 l’obra Historia de una escalera, i a partir d’aquí donà lloc a la reaparició d’una problemàtica realista i crítica, absent de l’escena castellana des de 1939, influint damunt dels autors posteriors. Amb En la ardiente oscuridad –estrenada el 1950 i presentada a Banyoles pel grup Teatre i Art el mes d’octubre de 1957- va vorejar la metafísica, i com diu la Gran Enciclopèdia Catalana “planteja els obstacles que limiten la condició humana i que, o són externs, i aquí s’inscriu el seu vessant social i polític, o interns, i aquí la seva ambigüitat transcendent. Per a ell el coneixement humà es mou angoixat entre les insuficiències físiques i la inseguretat de les intüicions –expressades en personatges i situacions fantàstiques”. Durant dues nits l’obra va ser representada al Círcol de Catòlics amb pocs espectadors al pati de butaques, i els que la van veure van sortir-ne veritablement impressionats. La realització escènica va ser perfecte, admirant-se els assistents de la seguretat de tots els seus intèrprets. La ceguesa dels personatges va ser viscuda per tots ells sense caure en cap falla, i en alguns moments s’aconseguiren escenes impressionants difícils de resoldre. En els tres actes de l’obra es va veure l’esforç directriu en la posició escènica, en la dicció dels actors i en tot el conjunt interpretatiu.

També hi hagué les seves crítiques. Alguns deien que l’obra va ser representada amb lentitud, però si la lentitud va ser un dels principals defectes del grup en anteriors actuacions, jo crec que no es podia dir d’aquesta, perquè si bé algunes escenes no posseïen un ritme continuat, això provenia de la mateixa obra, ja que així ho indicava l’autor, aclarint-nos en el seu comentari algunes feixugueses en els dos darrers actes, i, com a exemple podriem esmentar l’escena d’un assassinat en el tercer acte, pèrquè la melodia de Peer Gynt, de Grieg, que s’escoltava per ràdio era un clar exponent del ritme que havia de seguir la representació en aquell moment.

Jo crec que cap dels que  coneixíem l’obra podíem preveure una posada en escena tan equilibrada. Sabíem les dificultats en què s’exposaven i estàvem encuriosits per veure’ls sortir airosos de l’experiment. Per això la sorpresa va ser gran en comprovar un resultat excel.lent. Els cinc personatges invidents van ser interpretats meravellosament per Anton García, Jaume Farriol, Josefina Julbe –molt aplaudida en un mutis-, Anna Albertí i Enric Tubert. El director del Centre d’invidents va ser personificat per Joan Geli i el dificilíssim de Doña Pepita per Assumpció Garriga, procurant els dos de viure uns personatges d’edat avançada sempre difícils pels joves afeccionats. Molt bé en Pere Pagès en la seva breu comesa demostrant la seva veteranía en un mutis digne d’aplaudiment, com també Carme Freixa que va donar una nota d’optimisme en una escena, igualment que Miquel Fèlez. Vaig trobar molt encertada la composició escènica que Colomer va donar a alguns personatges, col.locant-los darrera d’un “cadàver” en la darrera escena, perfecta de plasticitat.

Que, cal tenir-ho en compte, es van aconseguir gràcies als efectes especials amb apagada de llum en les que l’espectador va sentir-se interioritzat en l’atmòsfera del drama.

Es que a vegades s’ignora a aquestes persones que no es veuen i que fan molta feina, i aquí calia fer constar que els que encenien i apagaven els llums tenien molta importància; els tècnics eren Sebastià Rigau i Joan Coll. I amb els llibrets a la mà hi havia l’Agustí Fontbernat i en Pere Frigolé, aquest darrer, futur mestre d’ensenyament musical que s’extasiava escoltant la música de Grieg.

Teatre i Art estava ben encarrilat, però encara havia d’arribar el seu moment culminant, aquell que tots els grups tenen com a cimera. (Recordem que en les diferents èpoques en la història del teatre banyolí,els grups assoliren les seves cimeres: en els anys trenta, la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics amb L’apòstol català; en els anys quaranta, la mateixa secció en El divino impaciente; en els anys cinquanta, l’Agrupacion  Teatral Bañolense amb les infinites representacions en català de “Don Gonzalo” o l’orgull del gec per tota la província de Girona.

La dècada dels anys cinquanta (VII)

ELS INICIS DE “TEATRE I ART” (i II)

“Una historia qualsevol” va agradar i el debut de l’agrupació Teatre i Art va entusiasmar el públic banyolí. D’aquesta primera actuació del nou grup, la revista Horizontes va publicar-ne una crítica signada per un tal M.U.S, que deia: “Han aconseguit el seu objectiu. Han obert un solc profund en el vast camp de l’escena banyolina. Cordialitat, fluidesa, simpatía i bona voluntat. Però, a més a més, art, bon gust i impuls prometedor. La representació es desenvolupà sense vacil.lacions i amb un pler domini de la situació. Els valors femenins sobrepassaren netament l’actuació dels seus companys, que no obstant es desenvoluparen meritoriament”. Veiem que diu el crític de les noves actrius: “Josefina Julbe es va mantenir fins al final a l’alçada del seu lloc, de primer ordre, que li va tocar en el repartiment; Anna Albertí, gràcia, garbo i espontaneïtat, sense intentar-ho emplena l’escena; Assumpció Garriga, actriu consumada, intencio, mímica i simpatia; Maria Dolors Bravo, senzillesa, dolcesa i clara dicció; Mercé Tallada, coneixedora de la difícil facilitat d’un paper senzill” I ara toca als joves: “Anton García va superar la seva qualitat ja demostrada, acreditant el seu llinatge artístic; Enric Tubert va demostrar clarament que és molt més que el dinàmic caricato que coneixem; Joan Geli no va sorprendre a ningú, el cognom és molt conegut a la casa... bon conversador; Jaume Oller, una comesa gràvida de dramatisme, desenvolupant el seu paper perfectament; Joan Coll va demostrar simplement un cinisme que –ni par-lar-ne!- no posseeix, i aquest és un bon detall”. Del director escènic es deia: “Joaquim Colomer va saber modelar el conjunt, respectant, aconduint la personalitat de cada individu. Cap dels nous actors va acusar regustos d’aquesta expressió, d’aquesr dir tan seu –tan convincent- que tots hem aplaudit. El públic va respondre a la crida captant amb sentiment el missatge de l’obra i la qualitat de l’execució. Prolongadíssims aplaudiments. Teatre i Art en marxa. Ànim, nois!”

I els ànims van acrèixer! Perquè al cap de tres mesos Teatre i Art tornava a representar una altra obra, aprofitant la diada anual dels Homenatges a la Vellesa. Aquesta vegada era una estrena original de mossèn Manuel Pont, un capellà poeta que residia a Casa Missió. La comèdia dramàtica Maria Clara va agradar al públic i el seu autor –en ésser-ne requerida insistentment la seva presència- va sortir a l’escenari per agraïr les aclamacions del públic. Manuel Pont va rebre un obsequi de mans de Miquel Vilanova, president del Patronat Local de la Vellesa. Maria Clara tenia més part de drama que de comèdia, i així ho remarcava l’autor que concedia una importància decisiva a l’acció, interessant i emotiva, amb un diàleg abundant en matisos irònics i en valors ètics i literaris. Un argument simple amb intriga dosificada i diàleg incisiu. M.U.S. a la revista Horizontes definia que semblava una obra plantejada per Josep Maria de Sagarra i resolta per Folch i Torres. Actuaven Dolors Bravo, Josefina Julbe –gairebé sempre en escena, amb naturalitat i espontaneïtat-, Anna Albertí, en el personatge de Maria Clara; Assumpció Garriga, Anton García, Enric Tubert –un galant segur i noble-, Pere Pagès, Joan Geli i Agustí Fontbernat, tots dirigits per Joaquim Colomer.

A principis d’estiu els components de Teatre i Art van anar en autocar a fer un bon dinar a La Salut de Sant Feliu de Pallarols, i en aquesta població van representar Maria Clara. Jo també els vaig acompanyar perquè al final de l’obra hi vaig representar un dels meus monòlegs. De Sant Feliu de Pallarols en tinc un mal record perquè hi vaig fer la meva primera caiguda: al Centre Catòlic i Cultural hi vam entrar a les fosques, i abans d’encendre els llums, mentre anava reculant a dalt de l’escenari vaig caure darrera la batería, al fòrum, prop de la boca, en el fossat disposat pels músics. Em vaig desllorigar un peu, cosa que em va fer anar coix tot el dia, fent d’aquesta manera que la representació del monòleg No em vinguin amb metges fos més realista. A la nit, Maria Clara es va representar a Anglès, vila natal de l’autor de l’obra. Crec que va ser allí on vaig estrenar una nova versió del monòleg Amor per correspòndència, amb algunes humorades tretes de les dotzenes de cartes escrites a la meva xicota, guardant-me, evidentment, les interioritats.

La dècada dels anys cinquanta (VI)

ELS  INICIS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

Desfeta l’Agrupació Teatral Banyolina, a la ciutat de Banyoles es va patir un lapse teatral de dos anys, però hi havia esperança de continuïtat amb els joves que havien representat Por la Virgen capitana. Van seguir un parell d’anys difícils en què els afeccionats es reunien només per acudir a la cita anual d’Els Pastorets. Tanmateix, però, se’ls veia interessats pel teatre i assistien a una lectura original de Narcís Jordi Aragó i Josep Maria Capella que aquests dos gironins van fer a la Casa de Cultura de la Caixa de Pensions. Els va presentar el director de La Caixa, sr. Martí Xena, com a components d’un Patronat de La Passió de Girona. L’obra llegida, La llum de la veritat, va ser l’avançament d’una possible Passió gironina que s’havia de representar al teatre Municipal de Girona, i també un apassionament per part dels actors banyolins per un possible projecte d’una Passió banyolina.. Aquells joves, però, van arribar a l’edat d’anar a fer el servei militar, i en absentar-se de Banyoles tot va quedar aparcat.

No obstant,encara es podia veure algun concurs amb títols manllevats de programes de ràdio, com un Pasaporte a la fama, en la que el jove Jaume Oller aconseguiria un premi com a rapsoda.

El naixement del nou grup Teatre i Art va esdevenir-se els dies 9 i 10 de març de 1957, i en el programa es deia que es presentava jubilós per primera vegada davant del selecte públic de Banyoles: “Després d’uns anys de deplorable silenci en les taules, la nova agrupació, batejada amb el dinàmic nom de “Teatre i Art” –símbol de les inquietuds i orientacions que la encoratgen- ve a omplir el buit que sentia Banyoles per l’absència del teatre. La nostra ciutat, essencialment artística, no podia sentir-se completa sense l’autèntic signe cultural que confereixen les temporades teatrals. L’agrupació “Teatre i Art” es presenta cordialment, amb una simpatia fresca i amiga. L’integren elements tots ells joves. Potser els hi manca experiència i la perfecció aconseguida a base de triomfs; però posseeixen la garantia de tot èxit: l’esforç tenaç i entusiasme juvenil, juntament amb un coneixement perfecte de la responsabilitat de la seva empresa. Tot el passat teatral de la nostra ciutat, exhuberant en aplaudiments, vol ressorgir amb renovat i audaç  impuls vital, en aquest nou elenc, gràvid de promeses, perquè està format per una joventut que sent el teatre i no és avara en sacrificis. Esperem que la nostra presentació serà acollida pel públic banyolí, comprensiu i amant de tot art, amb el més càlid dels aplaudiments”.

I amb el més càlid dels aplaudiments va ser rebuda la nova agrupació al final de les representacions d’Una història qualsevol, un drama original de J. C. Tàpias i S. Vendrell. En aquell temps l’obra es qualificava com “una de les mostres més ben aconseguides del nostre teatre modern”, però aquella modernitat no deixava de ser, en el fons, no res més que pura aparença. Els fets de la història eren presentats per un personatge, Albert, que, sol en escena recordava el que havia passat. L’historiador de teatre, Xavier Fàbregas, va dir que “aquest recurs innovador, així com el de la veu en off, pot obeïr a la influència dels serials radiofònics, però, hi ha també, sens dubte, la influència del cinema d’aquells anys” – i aquí recorda la pel.licula Rebeca, de Hitchock, amb la veu en off present en algunes seqüencies. L’element de modernitat pretenia vestir una temàtica d’actualitat: la de l’estraperlo periclitat i la conseqüent adaptació dels membres d’una família de nous rics a aquesta dramàtica situació. Des d’un punt de vista melodramàtic tampoc hi faltava res: la filla que, abandonada pel promès, no sap acostumar-s’hi i mor tuberculosa, el pare que un cop arruïnat es dòna a la beguda, etc, etc...

O sigui que gairebé podríem dir que era una versió catalana de les obres d’Adolfo Torrado que enlluernaren el públic femení en la dècada dels anys quaranta.

La dècada dels anys cinquanta (V)

Amb motiu de la commemoració del Primer Centenari de la definició del dogma de la Immaculada Concepció celebrada arreu del món catòlic, Banyoles, fidel a la seva consigna de Bañolas por Maria va voler patentitzar una vegada més la seva pregona pietat mariana amb la preparació d’una gran festa.  El desembre de 1955 es clausurava l’Año Mariano amb una novena en honor de la Puríssima i un quinari predicat pel catedràtic del Seminari de Girona, Dr. Josep Maria Cases, qui també va fer unes conferències especials per a senyoretes. A la vigília de la Puríssima va sortir una Processó de Torxes, amb  una multitud pels carrers, i amb els balcons ben adornats. Les façanes de les cases eren il.luminades amb bombetes elèctriques i els balcons eren plens de domassos i anagrames marians. El dia de la Puríssima el temple parroquial de Santa Maria dels Turers va resultar petit per enquibir-hi la gent allí aplegada. L’Ofici Solemne va ser cantat per la coral local Schcola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat, amb assistència de les digníssimes autoritats, I a la nit s’anunciava una Gran Función de Teatro Selecto en el cine Canigó. S’estrenava Por la Virgen Capitana, un poema auto-religioso y drama romántico, original de –no podría ésser d’altre- José Maria Pemán. La direcció escènica anà a càrrec de Miquel Vilanova i l’artística de Joan de Palau amb una part musical pel conjunt Rossinyols del Llac. La feina més pesada la va tenir el caracterizador Salvi Marín qui se’n va veure un bull per maquillar els personatges que feien de generals, mariscals, capitans i tinents armats fins a les dents.

És un poema amb un pròleg auto-religiós que representava “fòra de temps i lloc, com una irrealitat celeste, el misteri inefable de la vinguda de la Verge, maternal i protectora, a Espanya, vençuda per la tossudesa amorosa d’Aragó: perfilant el caràcter i el tó més acusat i distintiu de la devoció espanyola a la Verge del Pilar””El drama romàntic que seguia en els sis quadres següents representaven l’aplicació i desenvolupament visible d’’aquesta anunciació. L’acció era en el 1808-1809, durant els “sitios de Zaragoza”, el quadre històric ombrívol de la Guerra de la Independència, i durant aquesta s’hi veia la protecció de la Virgen Capitana.

 

 

 

A la representació hi col.laboraren molts afeccionats. Entre els actors,- en total eren trenta-dos- hi destacaven l’Enric Tubert –com a capitán Zapata-, Pere Quer –general Palafox-,Joaquim Colomer –mariscal Bourdon-, i en Pere Pagès com a símbol de l’Aragó. Hi havia una carrandella de joves, nois i noies, entre elles hi debutava una futura actriu banyolina, Assumpció Garriga. Jo no hi vaig col.laborar perquè era el temps d’anar a festejar. Vaig celebrar l’Any Marià a la capella de la Verge de la Pietat d’Arbúcies. Allà no hi havia èpica ni guerra de la Independència; la meva Verge no és capitana i la meva idea està al marge dels plantejaments patriòtics. I és que Los sitios de Zaragoza  només els acceptava musicalment executats per les orquestres que cada any ens canonejàven amb tambors, timbales, bombos i platerets, trompes i trompetes victorioses que tancaven els alegres concerts de les festes de Sant Martirià de Banyoles.

La dècada dels anys cinquanta (IV)

LES  REVISTES  DELS   “BONITUS”

 

No els hi dèiem pas els “Bonitus”, pèrò nosaltres ens hem permés batejar-los així perquè gairebé tots eren alumnes de l’Acadèmia Abad Bonito, joves amics del divertiment, de la barrila, de la gresca, que es van esbargir escrivint sketschs còmics per a unes vetllades en les que xalaven de debó recreant-se en unes actuacions en què n’hi havia per llogar-.hi cadires. Alguns recordaven encara aquella revista de Taxi... a can Xampi! que havien vist en les seves adolescències, i potser aquest va ser el motiu per a engrescar-se a fer una cosa semblant. Escrivien els textos els joves Jaume

Farriol, Antoni Garcia de Palau (un dels fills del popular actor Maurici “Lei”) i l’Enric Tubert. Parodiant títols de pel.licules o obres de teatre cèlebres d’aquella època van sortir-ne espectacles com Cantando bajo l’alubia, Llevando anclas, Pan, amor i ratafia. Visicletas imperiales, Las monas de Euridíce, i en els sketschs que ells en dèien cachos seguien amb la taleia cinematogràfica: Fan Fan el imperdible, El hijo de la Faria, Apartado de teléfonos 2001, Llama un descosido, a més a més d’unes visions introspectives i teatrescòpiques de la cinemascòpia, amb paròdies d’òperes i d’emissions radiofòniques com Buscando la fama complementat amb quadres musicals de vaquers i pistoles, tots solos ante el peligro. A més dels tres promotors van col.laborar Martirià Comalat, Eugeni Pau, Josep Planells, Joan Prat, Pere Tarrés, Joan Coll, Miquel Felez, Josep Maria Melció, Jaume Triola, Esteve Oliveras, Joaquim Garcia, Geroni Moner. Enric Gratacós, Joaquim Fernàndez, Miquel i Joanet Martin i altres, entre els que cal destacar Joan Turró, qui sense ser Bonitu el fèien sortir en alguns cachos en situacions molt còmiques. En Joan Bosch feia d’apuntador en aquests zipi zapes arrevistados, en els que no hi van mancar bons decorats, vestuari i perruques de les millors cases de Barcelona per adornar l’escenari i el personal que intervenien en les paròdies de César y Cleopatra, del Don Cuan Tanorio i de La venganza de Don Mendo, amb la col.laboració del mestre Joaquim Casas (Bohigas) i Jaume Comalat –batejat com a mestre Komalawski.  En aquestes comèdies –arranjades per Farriol, Garcia i Tubert- hi vestien i desfilaven tota una munió de joves, col.laborant-hi estudiants banyolins a Barcelona –alguns ja esmentats- que aprofitaven les vacances nadalenques o estiuenques per refocil.lar-se donant un cop de mà a la gent que havia organitzat aquests xirois espectacles.

En l’escenificació de les tragèdies César i Cleopatra i La venganza de Don Mendo hi vam veure molt ben vestits tota una sèrie de joves fent de “nobles, guerreros, plebeyos ricos, plebeyos pobres pero honrados, carceleros, verdugos y traspuntes hábilmente disfrazados de frailes”. A més a més hi havia un Fi de Festa que amb el títol de La monda lironda es llençaven frenèticament a còrrer i disparar trets per aconseguir aquell regodeo que anunciaven en el programa.

Algunes vegades aquestes representacions solien ésser benèfiques, i en aquestes hi col.laborava en Joan Olivas en un monòleg original d’ell mateix que amb el títol, Amor per correspondència, potser caricaturitzava aspectes del seu festeig que en aquells moments hi estava lliurat escrivint dotzenes de cartes. En aquells fins de festa també hi col.laborava l’Agrupació Armonies del Llac, sota la direcció del mestre Josep Saderra, i la d’instruments de púa, Rossinyols del Llac.

Tot aquest jovent no podia mancar en les representacions nadalenques d’El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo, els tradicionals Pastorets que aplegaven cada any més i més jovent per actuar fent de soldats romans, àngels, pastors i fúries infernals. A l’any 1955 hi estrenaven la seva joventut escènica els futurs afeccionats, Jaume Oller –fent de dimoni i pastor (Satán i Borrego); Joan Geli (en el paper cantant d’Uriel i el del pastor Bato que combinava amb l’Enric Tubert) i Josefina Julbe, una dolça i alada àngel Sant Miquel.

La dècada dels anys cinquanta (III)

La darrera estropada de l’Agrupació Teatral Banyolina

 

En les darreres estropades de l’Agrupación Teatral Bañolense es van estrenar algunes obres, entre elles la de Josep Pous i Pagés, L’endemà de bodes, una comèdia d’ambient rural que es basa en un tema molt real i comú en la pagesia, o sigui el matrimoni considerat com un pacte d’unió de mesquins interessos, sense afinitat de caràcters ni coincidència de sentiments. Els contraents són empesos l’un per necessitat i l’altre per l’egoisme i l’avaricia. En els càlculs dels vells, no hi entren Rafelet (una de les primeres aparicions del jove Enric Tubert) i Roseta (Carme Torres), llurs fills que es casen el mateix dia que els seus pares, obligats per aquests. L’endemà de les noces, els esposats per interés i conveniència es consideren mutuament enganyats i se separen després de llançar-se violents retrets, mentre que els joves que han anat a l’altar es pot dir per força i sense parar compte en el que feien, se senten feliços perquè ha florit en ells l’estimació. Dòna un to sinistrament ombrívol a la comèdia que es converteix quasi en drama, la presència dels dos escanyapobres que havien conjuminat el doble matrimoni amb l’esperança de cobrar els diners que els devien els contraents i que, en veure’s decebuts, decideixen d’acudir a la justícia per tal de procedir contra les hisendes dels deutors. D’una forma breu, justa i segura,  l’autor ens dòna idea de l’amor a muntanya, sensual i materialista, sovint manifestament brutal.

 

Era a l’any 1953 quan, en finalitzar la temporada vam gastar-nos els diners que teníem a caixa per celebrar-ho en una excursió a Sant Sebastià, avui Donòstia. Havíem d’anar al país Basc perquè en Pepet Freixa tenia la fal.lera de visitar el castell de Xavier a Loyola. (El divino impaciente l’havia marcat molt). Va ser un viatge d’una setmana en la que vam gaudir visitant Saragossa, Tudela, Pamplona i Sant Sebastià. Per poc que podíem sortíem a les nits a veure teatre professional i vam poder veure actuar a un jove Francisco Rabal i a Assumpció Balaguer i fins i tot assistir a l’estrena de la pel.licula de Berlanga, Bievenido Mr. Marshall. Vam fer molta xirinola i fins i tot vam improvisar una coral cantant cançons de taverna –sabíem tot el repertori d’El carro del vi- essent molt aplaudits per un grup de turistes en una glorieta de la plaça major de Tudela.

 

A la temporada següent –1953/1954- tornaríem a reemprendre les actuacions altra volta per la província. A Girona vam actuar al teatre del Centre Cultural – avui desaparegut- al carrer de la Força, i la crítica en els diaris ens senyalava com el millor grup teatral de la província de Girona. Va ser aleshores quan es va incorporar el jove Enric Tubert a l’Agrupació Teatral Banyolina.

Aquell jove primet i esquifit aconseguiria ésser un dels millors actors del teatre banyolí. Es va presentar a l’Agrupació i de seguida va obtenir un paper important en l’obra Julieta, filla única. Inquiet, decidit i ràpid en l’acció va ser el tipus ideal per personificar en Belluguet de la comèdia de Josep Maria Folch i Torres. En alguna vetllada “acadèmica” (de l’Acadèmia Abad Bonito) ja havia sobressortit fent paròdies de personatges andalussos i va ser justament en un d’aquests personatges quan se li va acudir d’acoblar-lo en un monóleg que jo representava pels pobles de la província. Aquell monòleg era una pagesada que tenía per títol De Pelagalls a Barcelona, i de cop i volta, amb l’aparició de l’Enric Tubert es va convertir en un diàleg entre un pagés del terrós català i un enriolat i graciós andalús. A partir d’aquí els Fins de festa ja s’anunciaven amb els actors còmics Olivas i Tubert.

Tinc a mà el programa en que hi ha anunciat un Gran Fin de Fiesta a cargo de la pareja cómica Juan Olivas com su “primo” Tubert con risa asegurada. En algún poble –els que encara em posaven el sobrenom de Llàvia –el personatge que havia fet a El llaç etern- s’havia dit que en Llàvia actuava amb el seu cosí, i de cosins res de res, però amb el diàleg del pagés i l’andalús si que fèiem el “primo” en un joc de contrastos que

ens deixàvem enganyar fàcilment.

La dècada dels anys cinquanta (II)

EN  ELS  JARDINS  DEL  MONTSENY

 

Era un divendres de setembre de 1952 quan a l’oficina del Banco Hispano Americano de Banyoles una trucada telefònica demanava per en Joan Olivas. La veu era la de Carme Torres, qui des d’Arbúcies requería la meva presència per a un fi de festa en una representació teatral que feien els afeccionats d’aquell poble de la falda del Montseny. Aquella trucada telefònica va canviar el curs de la meva vida.

Tot depenía del permís que em donés el director del Banc per poder quedar-me en un dia de treball –el dilluns- a Arbúcies. En principi se’m va negar que deixés un dia de feina, però es veu que el director s’hi va repensar i a la tarda va venir a casa –les nostres vivendes eren davant per davant al carrer Major- i em va concedir el dia de permís. Poc podia pensar el director del Banc, en Pere Casellas, que amb aquest gest acabava de forjar el meu futur. A Arbúcies, fent comèdia hi trobaria l’amor de la meva vida.

Va ser la Carme Torres qui em va presentar la seva amiga, la Roser Recarens, amb qui havien actuat juntes en algunes representacions teatrals al teatre del Centre d’Arbúcies. La Carme i la Roser actuaven juntes en l’obra Sang blava, de Pous i Pagès. La Carme, en aquells primers anys de casada amb un banyolí, combinava les actuacions entre Arbúcies i Banyoles. Amb motiu de la festa petita del poble del Montseny – Aplec de la Capella de la Pietat- col.laborava en la posada en escena de la subsdita festiva comèdia.

En un entreatcte vaig sortir a l’escenari representant el monòleg d’Apel.les Mestres, No em vinguin amb metges, sense causar gaire bona impressió a aquella noieta que es deia Roser i que enfarriolada amb un vestit amb farbalans i mirinyac esperava que jo acabés el monòleg per entrar ella a escena en el darrer acte de la farsa de Pous i Pagès. “-Que pesat que és aquest noi”, deia entre bambolines. Potser sí que ho allargava massa perquè quan el públic riu m’hi entretinc més del compte. A l’endemà, però, en Joan Olivas ja no era el pesat “teiatreru”. Ballant sardanes i prenent un vermut animador, Cupido devia fer de les seves, i quan la Roser em venia a acomiadar a l’autocar, jo li vaig robar una foto que m’acompanyaria en els moments ensopits de l’hivern venidor.

I a partir d’aquí, cartes i més cartes, trobades a Girona, i un cop al mes el festeig al jardí del Montseny – així batejat per Santiago Rusiñol en les seves estades a Arbúcies.

 El festeig va durar sis anys... Però…val més que seguim amb la comèdia.

Jo continuava rondant pels pobles de la província de Girona amb el nostre extens repertori. De tant en tant procurava esquivar-me de l’Agrupació Teatral Banyolina per anar a festejar, però deixava l’Elenc desfet i s’havia de procurar trobar un suplent.

Quan arribava aquest cas s’anava pels pobles a fer Els milions de l’oncle, que era una comèdia en la que jo hi tenia un petit paper; un personatge “agent de pompes fúnebres” que en les meves absències se’n va fer càrrec l’apuntador Josep Fontbernat. Se’n va sortir bé, però es va donar la circumstància que aquesta obra la van anar a representar a Cornellà del Terri on en Fontbernat hi tenia la seva xicota. A la sala també hi havia la

seva futura sogra que va quedar molt sorpresa en veure el xicot de la seva noia vestit tot ell de negre i ensenyant un mostruari de taüts. En sortir del teatre la dona va dir a la seva filla: “- Si aquest noi no plega de fer comèdia no entrarà més a casa”. No cal dir que d’ençà d’aquella, en Fontbernat no va fer més d’”agent de pompes fúnebres” i va tornar a la “curculla” fent d’apuntador, que aquesta sí que era una feina que feia molt bé.

La dècada dels anys cinquanta (I)

DOS  VETERANS:  FREIXA  I  COLOMER

L’Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, va seguir el seu recorregut pels pobles de la província durant els cinc primers anys de la dècada, sempre amb el seu repertori d’una dotzena d’obres del teatre català. Al capdavant hi portàvem Don Gonzalo o l’orgull del gec, comèdia que ens feia quedar molt bé i ens obria les portes a nous contractes. L’Agrupació va patir un revés amb l’absència de les germanes Geli, però tot seguit es va incorporar una noia que donaria glòria al teatre banyolí: Carme Torres. Aquesta portuguesa, resident a Arbúcies, es casà amb un banyolí –Josep Maria Sarquella- i era considerada a la vila del Monseny com la millor actriu del Grup Teatral del Centre Arbucienc. Rosseta i boniqueta, Carme Torres va ser la persona més adequada per interpretar els personatges de noia ingènua plena d’innocència i candorositat. Va ser la intèrpret ideal en obres com Don Gonçal, Julieta, filla única, L’endemà de bodes i La casa. Amb ella també es van incorporar a l’Agrupació les germanes Vilanova – Montserrat i Rosa Maria-, les quals, juntament amb Carme Freixa, i més tard Carme Rovira, formarien el planter jove realçat sempre amb la presència com a primera actriu de caràcter de l’extraordinària Carme Quer.

En aquella dècada l’Agrupació Teatral Banyolina actuava poc en el teatre del Círcol de Catòlics, i si alguna vegada ho feia era amb el fi de col.laborar en algunes funcions benèfiques. En el II Homenatge a la Vellesa vam estrenar El miracle, obra de Joan Puig i Dalmau, un aficionat a la poesia, autor d’alguns llibres de Rondalles banyolines i col.laborador de la revista Horizontes. En el III Homenatge a la Vellesa presentàvem Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila. I en el IV Homenatge estrenàvem La casa, una obra en prosa de José Maria Pemán. En el programa ja s’anunciava la sala del teatre del Catòlics com a Teatre-Cine Canigó. No es res d’estrany que tornessim a representar una obra de Pemán en castellá. En llegir-la, a en Pepet Freixa li va agradar perquè era una obra diferent a les que ens tenia acostumat l’autor de El divino impaciente. Es tractava d’una comèdia moderna, de les de tresillo – que a l’escenari del Catòlics solien ésser de butaca i sofà perquè si hi havia massa mobles no ens podiem bellugar.

Recordo que era una sala de casa antiga i luxosa, moblada segurament per Mobles Tarradas o Constans, que van ser els encarregats de disposar l’escenari durant molts anys. Deixaven els mobles amb la condició de que en els programes s’havia d’anotar la seva procedència.

La casa és una comèdia replena de detalls poètics, de delicades i dolces apreciacions sobre el valor tradicional de la família, de la llar, de “la casa” al cap i a la fi.

Recordo el començament de l’obra amb tota una família vestida de negre que tornàven d’un enterrament. I la  senyora vídua – Carme Quer-  que havia de fer-se càrrec de portar el pes de “la casa”. I un industrial xocolater, un home astut i ordinariot, amb abric i paraigua, que tractava de conquistar a la vídua. Una bona interpretació d’en Pepet Freixa. Al seu costat, un oncle comerciant que canviava arròs per automòbils, bicicletes per oli, i blat de moro per pneumàtics.

Era en Maurici García. Tot un personatge, bon actor que només tenia un defecte; aixafar el castellà.El deia a borbolls, a la biorxa, molt precipitadament. Tampoc li ajudaven gaire les dents postisses, però encara que el seu castellà fos pèssim, en Maurici Garcia – en Maurici Lei li dèiem- era un actor de categoria. A La casa va fer un “tio Cabuérnigo”, estraperlista, que era una joia. Ara potser li diriem que era un tipus estraperlista català.

D’estraperlistes n’hi havia arreu: a Madrid, a Barcelona i sobretot en  trens de la Renfe, en els que també hi viatjaven dones banyolines que a la ciutat eren primetes i a dintre els vagons  eren molt grasses. Portaven tota la manduca – l’estraperlo- a la panxa, als malucs i a la pitrera.

La sorpresa interpretativa en aquesta comèdia va ser una deliciosa Carme Torres que es va posar a la pell d’una monja –la filla del propietari d’aquella casa que s’anava en orris-. La mongeta –un personatge de l’obra li deia “un bicho raro”- va ser la revelació d’aquella comèdia “diferent” del Pemán d’El divino impaciente, però sempre tendre, ajustat i ple de ressorts anecdòtics, satíric i bon pintor de costums, i naturalment, replena de poesía-

En el Vè Homenatge a la Vellesa –any 1954- tornàvem amb una altra obra en castellà: Los que quedamos, una comèdia dramàtica original d’un italià, Giovanni Cenzato. Freixa devia triar-la perquè podia interpretar un personatge dels que a ell li agradaven: un capellà, en aquest cas, un Monsenyor,  que en fèu una una excel.lent creació en una obra plena de contingut humà.

El següent Homenatge a la Vellesa – any 1955 – el vam fer al teatre Victoria, considerant que ja en teniem prou de drames i calia fer una comèdia còmica. Es va escollir La educación de los padres, de José Fernández Villar, una comèdia molt divertida que posteriorment, cap als anys setanta se’n va fer una versió cinematogràfica amb el títol de Hay que educar a papá que va interpretar Paco Martínez Soria. Jo crec que d’aquesta representació al Victoria cal destacar-ne la col.laboració de Joaquim Colomer, qui juntament amb la seva filla, Maria Colomer, es van reincorporar al teatre, que n’estaven absents des que es va representar El divino impaciente a la dècada dels anys quaranta. La foto d’en Freixa i en Colomer abraçant-se en una escena d’aquesta obra és com un símbol de tornada a una amistat escènica allunyada durant dotze anys entre aquests dos veterans del teatre banyolí.

Gent del camp. La batalla de Maià de Montcal

Després d’aquell temporal vingué la calma, però el dimecres següent, a la parada de la cistelleria Olivas a la plaça d’España s’hi presentà en Maurici Duran  per comentar el fet, i allí vingué una comissió de gent d’Esponellà dient-nos que ens preparèssim que allò no havia acabat. Efectivament, al cap de quinze dies anàvem a representar Gent del camp a Maià de Montcal, i allí s’hi presentà gent d’Esponellà per boicotejar l’espectacle. Dos “actors” que havien format part de Taxi... a can Xampi! –els estudiants universitaris Jordi Masgrau (futur advocat a Banyoles) i Miquel Gussinyer (futur professor de literatura  a Mèxic) van voler tranquil.litzar-nos acompanyant-nos per representar un dels seus quadres en que sortien vestits de militars. Sembla que l’ordre per començar el rebombori era en el moment en que sortissin els de les cornetes vestits de soldats. Però els provocadors espectadors que havien vingut d’Esponellà   van donar ordre de fer-ho més aviat, ja que en veure sortir els dos nois que ens reforçaven vestits de militars, allí començà el bombardeig i l’escenari s’emplenà de tomàquets llefiscosos,taronges podrides i troncs de cols que tots els “actors” anàvem retornant a la sala en la que els espectadors disfrutaven amb aquella gran batalla vegetal. “Es la guerra!” que dirien els germans Marx!. Tant de bo totes les guerres fossin tan divertides com aquella de Maià de Montcal!

Després d’aquelles dues actuacions, la Companyia Duran’s & Olivas seguí  la seva tournée pels altres pobles de la comarca. I sempre amb un èxit. Clamorós. A tots els pobles ens acolliren bé.

"Gent del camp" - El "xou" dels pagesos de Camós

Devia ser a finals de l’any 1948 quan en el teatre Mercantil es presentà un espectacle amb el títol de Taxi... a can Xampi! que organitzaren un grup d’estudiants com una producció Kels-Kim. En Kel era en Miquel Gussinyer, fill del metge que es ésser un dels dirigents d’Esquerra Republicana es veié obligat a marxar a l’exili a Mèxic. En Quim era un dels fills de l’empresari del Cine Moderno, Enric Gratacós. Com que jo treballava a Olot, la meva participació  va ser en un monòleg. En el programa hi havia una nota que deia:” En este espectáculo colabora el gran actor comico Juan Olivas”- La part mes sorprenent de l’espectacle  fou un número acrobàtic que presentaren els dos cosins Duran, de Camós.- En Maurici Duran era el que aguantava una escala “del bastarral” i en Pitu de cala tia feia jocs malabars amb taronges i amb un  podall que feia volar i l’escopçava sempre pel mànec. Fou un èxit pels dos pagesos. Tot Banyoles en parlava.

Aquell èxit els trastocà i decidiren fer una tournée pels pobles de la comarca. En Maurici va escriure uns quadres pel xou i vingué a trobar-me per s´hi volia col.laborar i dirigir l’espectacle que seria totalment agropecuario-musical-teatral i ciircense. El títol, Gent del camp, únicament amb artistes de pagès que no havien actuat mai. M’hi vaig engrescar i la veritat és que em vaig divertir molt. Anava a dirigir-lo en una masia de Camós. Un d’ells era especialista en aparells electrònics que a l’hora de la veritat no van funcionar. En Maurici –que tenia afeccions literàries- va escriure alguns sketch. A la Quaresma del 1949 decidírem presentar l’espectacle en alguns pobles de la comarca i s’anunciava com el mayor acontecimiento de la Cuaresma (en aquells temps durant les set setmanes de Quaresma era prohibit fer ball en els pobles. Per tant, l’èxit era assegurat). Evidentment, va ser un èxit, però també un fracàs, sobretot en el poble d’Esponellà. Aquells pagesos artistes estaven entusiasmats. En Maurici Duran s’anunciava com a Betis, gracia al por mayor i feia la paròdia d’una dona quan es despullava i es vestia; en Serrat era un acordeonista que es dedicava a fer ballar la gent pels pobles de pagès i aquí sortia amb un sac en el que hi treia l’acordió i es posava a tocar polques, valsos i sardanes. El Charro rural cantava cançons mexicanes, però com que en el debut no se’n sortí prou bé, en les següents actuacions vaig fer una nova lletra de la cançó Yo soy mejicano, adaptant-la i cantant jo mateix Jo sóc de Camós. El que s’anunciava com a Profesor Frak-Asho era jo amb un monòleg de Rusiñol. Los tres Harry James, magos de la trompeta eren els tres cosins Duran que tocaven les cornetes amb tocs que havien aprés fent la mili (Quinto levanta, Que malito estás, Silenci, etc).

A Esponellà ens esperaven amb candeletes. Hi havia cua per entrar a la sala de can Roca. Fèiem pagar més que el que s’acostumava a pagar en un ball de festa major. “-És clar, l’espectacle s’ho val”-es deia- a Banyoles ha estat un èxit”. En  un principi tothom es divertia. Fins que van sortir els tres pagesos cavant faves. Maurici Duran –que posteriorment es dedicaria a escriure llibres, ho explica així a la seva monografia de Camós: “Als pagesos d’Esponellà no els hi va agradar l’humorada. Cansats de cavar faves tota la setmana, maleïda la gràcia que els hi va fer la representació. Van tirar-nos peles de taronja i tomates. També la clau del portal i un llum de carbur vell. Tot arribava disparat a l’escenari”. Però a mi em sembla que el públic es molestà en veure que a la mitja part sortia davant del teló en Pitu de cala tia a rifar un tortell. Aquella rifa excità els espectadors i ens cridaven “Lladres, estafadors, atracadors i malfregits!”- En Pitu hagué de marxar sense rifar el tortell. Pujà gent a l’escenari, fins i tot el secretari de l’Ajuntament que ens demanava el permís de la Societat d’Autors, el certificat de menors i no sé quantes coses més. Jo vaig calmar una mica el públic dient-los-hi que la representació no havia acabat i que esperessin fins el final que havia de venir el més bo. La segona part començà amb un monòleg meu i la gent s’anà calmant, però a la que tornaven sortir els pagesos la brama del públic anà augmentant. Quan van sortir els Tres Harry James, l’esvalot amb crits i xiulets ofegaven les cornetes. L’espectacle no podia seguir i nosaltres vam endreçar les eines –aixades, acordió, trompetes i l’escala del bastarral sortint corrent cap al cotxe rubia d’en Generet que ens esperava a la carretera vigilant que no li reventessin les rodes. Vam marxar a corre-cuita amb la majoria dels espectadors corrent al nostre darrera. En arribar a Banyoles vam anar a un bar a menjar-nos el tortell.