Fent riure a Sant Miquel

Vaig pujar per primera vegada a Sant Miquel de Campmajor en els anys següents de l’acabament de la guerra civil. Devia ésser cap allà a l’any 1.941 quan, un cop deixada l’adolescència vaig embrancar-me a fer teatre amb un grup de joves a la societat del que aleshores anomenàvem Círculo de Católicos de Bañolas. Els diumenges ens desplaçàvem pels pobles de la comarca per fer riure als seus habitants en representacions d’obres de teatre que eren molt ben rebudes pels públics desitjosos de treure’es les penes de sobre i els maldecaps passats durant la guerra. Anàvem il.lusionats per aquells pobles amb l`ànsia també per fer els  bons ressopons que se’ns oferien un cop acabades les actuacions teatrals. El teatre que representàvem en aquella dècada dels quaranta era el que el bisbat gironí  permetia que es fes en els centres catòlics. Solien ésser comedietes interpretades per a homes sols. Tots èrem jovenets i disfrutàvem fent comèdia i sobretot aconseguíem que el públic esclafís a riure.

 

Vam actuar a Sant Miquel de Campmajor en un espai tancat, que si no vaig errat era la rectoria de la parròquia. Allí hi vam posar els bancs de missa que ens  va proporcionar el senyor rector, si bé algunes persones es portaven les cadires de balca per asseures en renglera al costat d’un carro allí arraconat que també s’omplí d’espectadors santmiquelencs. Teníem un bon repertori teatral a base de sainets costumistes de l’antic teatre català, comedietes amb títols com Cebes al cap, Per no entendre el castellà, L’ànima en pena, Les aventures d’un retratista, Els dos didots, etc.. Les representacions acabaven gairebé sempre amb el monòleg d’Apel.les Mestres No em vinguin amb metges, on jo mateix, maquillat de vell i arrossegant les cames m’esplaiava parlant de metges, curanderos i saludadores. El personatge que interpretava en aquell monòleg parlava de les recomanacions que li feien els remeiers: fer unes bones fregues de greix de gallina i mel, posar-me unes baietes velles ben untades amb oli d’oreneta i perfumades amb caps d’esbarzer i herba cuquera… De potingues aconsellades n´hi havia per dar i per vendre, i els espectadors reien de debó quan escoltaven aquell personatge que deia que una saludadora (considerada com una dona santa) li feia prendre uns paperets a cada hora d’àpat on hi havia escrit un rodolí que deia “A Betlem hi ha tres niñas – i una en cura les anginyas, i que cada vegada havia de cremar el paperet, deixatant cendra amb vi de dir missa i bevent-lo en  tres glops dient a cada glop “Ave Maria Dominus Tecum”. I seguia dient-li que fes unes gàrgares d’herba de cementiri que ella mateixa anava a collir al punt de la mitja nit de cada lluna nova. I no acabava aqui la tirallonga de potingues, ja que per a recuperar la salut havia de fer unes bones fregues a tota la post del pit i a la biga de l’esquena i a les copes dels genolls amb oli de la llàntia de no sé quina santa.. El personatge del monòleg acabava dient que ell no prenia mai potingues, que n’estava massa escarmentat de les que li havien receptat els metges i mai més cap metge li havia pres el pols.

Vaig arribar a representar tantes vegades aquell monòleg que en tots aquells pobles de les nostres contrades van posar-me el motiu –o sobrenom- de En Potingues (cosa que vaig acceptar perquè, gràcies a Déu, tenia –i segueixo tenint- molt bon sentit de l’humor). I és que als actors de teatre, en els pobles ens coneixen més per la denominació d’una frase ben dita amb gràcia o pel nom d’un tipus de personatge predisposat a la hilaritat. A Santa Pau, per molts anys em van conèixer sempre com en Llàvia, un simpàtic personatge d’una comèdia de l’època.

 

Anys a venir, un cop ficat com a redactor de la revista Horizontes de Banyoles, i posteriorment, ja com a cap de redacció, les notícies de Sant Miquel de Campmajor entraven molt sovint a casa amb els articles o notes que em portaven algunes persones del poble, sobretot alguns sacerdots que col.laboraren a la revista per donar notícies del poble a la secció Ecos de la Comarca en un temps que era obligat a escriure en castellà.  Posteriorment, amb el nom canviat de Revista de Banyoles, les notícies foren ben acollides escrites en la nostra llengua, i quan convenia cercava i rebuscava fotografies del poble per a il.lustrar alguns reportatges.

 

En el pas dels anys, a Sant Miquel de Campmajor ens hi hem arribat quan convenia fer un bon dinar en algun dels bons hostals o restaurants del poble o de la contrada. Ens hi hem aplegat en reunions i dinars de treball entre amics dels mitjans de comunicació i amb celebracions familiars, atrets sempre per la bellesa del paisatge, per l’encant meravellós d’una de les valls més obertes i rialleres de les nostres comarques. 

(Article publicat a la revista Golany de Sant Miquel de Campmajor).