"Gent del camp" - El "xou" dels pagesos de Camós

Devia ser a finals de l’any 1948 quan en el teatre Mercantil es presentà un espectacle amb el títol de Taxi... a can Xampi! que organitzaren un grup d’estudiants com una producció Kels-Kim. En Kel era en Miquel Gussinyer, fill del metge que es ésser un dels dirigents d’Esquerra Republicana es veié obligat a marxar a l’exili a Mèxic. En Quim era un dels fills de l’empresari del Cine Moderno, Enric Gratacós. Com que jo treballava a Olot, la meva participació  va ser en un monòleg. En el programa hi havia una nota que deia:” En este espectáculo colabora el gran actor comico Juan Olivas”- La part mes sorprenent de l’espectacle  fou un número acrobàtic que presentaren els dos cosins Duran, de Camós.- En Maurici Duran era el que aguantava una escala “del bastarral” i en Pitu de cala tia feia jocs malabars amb taronges i amb un  podall que feia volar i l’escopçava sempre pel mànec. Fou un èxit pels dos pagesos. Tot Banyoles en parlava.

Aquell èxit els trastocà i decidiren fer una tournée pels pobles de la comarca. En Maurici va escriure uns quadres pel xou i vingué a trobar-me per s´hi volia col.laborar i dirigir l’espectacle que seria totalment agropecuario-musical-teatral i ciircense. El títol, Gent del camp, únicament amb artistes de pagès que no havien actuat mai. M’hi vaig engrescar i la veritat és que em vaig divertir molt. Anava a dirigir-lo en una masia de Camós. Un d’ells era especialista en aparells electrònics que a l’hora de la veritat no van funcionar. En Maurici –que tenia afeccions literàries- va escriure alguns sketch. A la Quaresma del 1949 decidírem presentar l’espectacle en alguns pobles de la comarca i s’anunciava com el mayor acontecimiento de la Cuaresma (en aquells temps durant les set setmanes de Quaresma era prohibit fer ball en els pobles. Per tant, l’èxit era assegurat). Evidentment, va ser un èxit, però també un fracàs, sobretot en el poble d’Esponellà. Aquells pagesos artistes estaven entusiasmats. En Maurici Duran s’anunciava com a Betis, gracia al por mayor i feia la paròdia d’una dona quan es despullava i es vestia; en Serrat era un acordeonista que es dedicava a fer ballar la gent pels pobles de pagès i aquí sortia amb un sac en el que hi treia l’acordió i es posava a tocar polques, valsos i sardanes. El Charro rural cantava cançons mexicanes, però com que en el debut no se’n sortí prou bé, en les següents actuacions vaig fer una nova lletra de la cançó Yo soy mejicano, adaptant-la i cantant jo mateix Jo sóc de Camós. El que s’anunciava com a Profesor Frak-Asho era jo amb un monòleg de Rusiñol. Los tres Harry James, magos de la trompeta eren els tres cosins Duran que tocaven les cornetes amb tocs que havien aprés fent la mili (Quinto levanta, Que malito estás, Silenci, etc).

A Esponellà ens esperaven amb candeletes. Hi havia cua per entrar a la sala de can Roca. Fèiem pagar més que el que s’acostumava a pagar en un ball de festa major. “-És clar, l’espectacle s’ho val”-es deia- a Banyoles ha estat un èxit”. En  un principi tothom es divertia. Fins que van sortir els tres pagesos cavant faves. Maurici Duran –que posteriorment es dedicaria a escriure llibres, ho explica així a la seva monografia de Camós: “Als pagesos d’Esponellà no els hi va agradar l’humorada. Cansats de cavar faves tota la setmana, maleïda la gràcia que els hi va fer la representació. Van tirar-nos peles de taronja i tomates. També la clau del portal i un llum de carbur vell. Tot arribava disparat a l’escenari”. Però a mi em sembla que el públic es molestà en veure que a la mitja part sortia davant del teló en Pitu de cala tia a rifar un tortell. Aquella rifa excità els espectadors i ens cridaven “Lladres, estafadors, atracadors i malfregits!”- En Pitu hagué de marxar sense rifar el tortell. Pujà gent a l’escenari, fins i tot el secretari de l’Ajuntament que ens demanava el permís de la Societat d’Autors, el certificat de menors i no sé quantes coses més. Jo vaig calmar una mica el públic dient-los-hi que la representació no havia acabat i que esperessin fins el final que havia de venir el més bo. La segona part començà amb un monòleg meu i la gent s’anà calmant, però a la que tornaven sortir els pagesos la brama del públic anà augmentant. Quan van sortir els Tres Harry James, l’esvalot amb crits i xiulets ofegaven les cornetes. L’espectacle no podia seguir i nosaltres vam endreçar les eines –aixades, acordió, trompetes i l’escala del bastarral sortint corrent cap al cotxe rubia d’en Generet que ens esperava a la carretera vigilant que no li reventessin les rodes. Vam marxar a corre-cuita amb la majoria dels espectadors corrent al nostre darrera. En arribar a Banyoles vam anar a un bar a menjar-nos el tortell.