La dècada dels anys cinquanta (VIII)

ELS  MOMENTS  CULMINANTS  DE  “TEATRE  I  ART” (I)

“En la ardiente oscuridad”.

Després dels èxits aconseguits en les dues obres representades, Teatre i Art es va proposar seguir donant a conèixer obres d’actualitat al públic. Havien recuperat ja un veterà actor com a director escènic: Joaquim Colomer, qui essent de la vella escola va saber emmotllar-se molt bé a unes formes teatrals modernes tan diferents a les de la seva època. I si es va assolir aquest encaix va ser gràcies a una estreta col.laboració amb tots els elements joves de Teatre i Art, ja que a vegades, col.laborant així director i intèrprets s’obtenen resultats òptims, com es va veure en la següent obra escollida per l’agrupació, En la ardiente oscuridad, d’Antonio Buero Vallejo. Aquest dramaturg era considerat un escriptor problemàtic. Empresonat el 1939, a conseqüencia de la seva participació en la guerra civil, va estrenar el 1949 l’obra Historia de una escalera, i a partir d’aquí donà lloc a la reaparició d’una problemàtica realista i crítica, absent de l’escena castellana des de 1939, influint damunt dels autors posteriors. Amb En la ardiente oscuridad –estrenada el 1950 i presentada a Banyoles pel grup Teatre i Art el mes d’octubre de 1957- va vorejar la metafísica, i com diu la Gran Enciclopèdia Catalana “planteja els obstacles que limiten la condició humana i que, o són externs, i aquí s’inscriu el seu vessant social i polític, o interns, i aquí la seva ambigüitat transcendent. Per a ell el coneixement humà es mou angoixat entre les insuficiències físiques i la inseguretat de les intüicions –expressades en personatges i situacions fantàstiques”. Durant dues nits l’obra va ser representada al Círcol de Catòlics amb pocs espectadors al pati de butaques, i els que la van veure van sortir-ne veritablement impressionats. La realització escènica va ser perfecte, admirant-se els assistents de la seguretat de tots els seus intèrprets. La ceguesa dels personatges va ser viscuda per tots ells sense caure en cap falla, i en alguns moments s’aconseguiren escenes impressionants difícils de resoldre. En els tres actes de l’obra es va veure l’esforç directriu en la posició escènica, en la dicció dels actors i en tot el conjunt interpretatiu.

També hi hagué les seves crítiques. Alguns deien que l’obra va ser representada amb lentitud, però si la lentitud va ser un dels principals defectes del grup en anteriors actuacions, jo crec que no es podia dir d’aquesta, perquè si bé algunes escenes no posseïen un ritme continuat, això provenia de la mateixa obra, ja que així ho indicava l’autor, aclarint-nos en el seu comentari algunes feixugueses en els dos darrers actes, i, com a exemple podriem esmentar l’escena d’un assassinat en el tercer acte, pèrquè la melodia de Peer Gynt, de Grieg, que s’escoltava per ràdio era un clar exponent del ritme que havia de seguir la representació en aquell moment.

Jo crec que cap dels que  coneixíem l’obra podíem preveure una posada en escena tan equilibrada. Sabíem les dificultats en què s’exposaven i estàvem encuriosits per veure’ls sortir airosos de l’experiment. Per això la sorpresa va ser gran en comprovar un resultat excel.lent. Els cinc personatges invidents van ser interpretats meravellosament per Anton García, Jaume Farriol, Josefina Julbe –molt aplaudida en un mutis-, Anna Albertí i Enric Tubert. El director del Centre d’invidents va ser personificat per Joan Geli i el dificilíssim de Doña Pepita per Assumpció Garriga, procurant els dos de viure uns personatges d’edat avançada sempre difícils pels joves afeccionats. Molt bé en Pere Pagès en la seva breu comesa demostrant la seva veteranía en un mutis digne d’aplaudiment, com també Carme Freixa que va donar una nota d’optimisme en una escena, igualment que Miquel Fèlez. Vaig trobar molt encertada la composició escènica que Colomer va donar a alguns personatges, col.locant-los darrera d’un “cadàver” en la darrera escena, perfecta de plasticitat.

Que, cal tenir-ho en compte, es van aconseguir gràcies als efectes especials amb apagada de llum en les que l’espectador va sentir-se interioritzat en l’atmòsfera del drama.

Es que a vegades s’ignora a aquestes persones que no es veuen i que fan molta feina, i aquí calia fer constar que els que encenien i apagaven els llums tenien molta importància; els tècnics eren Sebastià Rigau i Joan Coll. I amb els llibrets a la mà hi havia l’Agustí Fontbernat i en Pere Frigolé, aquest darrer, futur mestre d’ensenyament musical que s’extasiava escoltant la música de Grieg.

Teatre i Art estava ben encarrilat, però encara havia d’arribar el seu moment culminant, aquell que tots els grups tenen com a cimera. (Recordem que en les diferents èpoques en la història del teatre banyolí,els grups assoliren les seves cimeres: en els anys trenta, la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics amb L’apòstol català; en els anys quaranta, la mateixa secció en El divino impaciente; en els anys cinquanta, l’Agrupacion  Teatral Bañolense amb les infinites representacions en català de “Don Gonzalo” o l’orgull del gec per tota la província de Girona.