La dècada dels anys cinquanta (IV)

LES  REVISTES  DELS   “BONITUS”

 

No els hi dèiem pas els “Bonitus”, pèrò nosaltres ens hem permés batejar-los així perquè gairebé tots eren alumnes de l’Acadèmia Abad Bonito, joves amics del divertiment, de la barrila, de la gresca, que es van esbargir escrivint sketschs còmics per a unes vetllades en les que xalaven de debó recreant-se en unes actuacions en què n’hi havia per llogar-.hi cadires. Alguns recordaven encara aquella revista de Taxi... a can Xampi! que havien vist en les seves adolescències, i potser aquest va ser el motiu per a engrescar-se a fer una cosa semblant. Escrivien els textos els joves Jaume

Farriol, Antoni Garcia de Palau (un dels fills del popular actor Maurici “Lei”) i l’Enric Tubert. Parodiant títols de pel.licules o obres de teatre cèlebres d’aquella època van sortir-ne espectacles com Cantando bajo l’alubia, Llevando anclas, Pan, amor i ratafia. Visicletas imperiales, Las monas de Euridíce, i en els sketschs que ells en dèien cachos seguien amb la taleia cinematogràfica: Fan Fan el imperdible, El hijo de la Faria, Apartado de teléfonos 2001, Llama un descosido, a més a més d’unes visions introspectives i teatrescòpiques de la cinemascòpia, amb paròdies d’òperes i d’emissions radiofòniques com Buscando la fama complementat amb quadres musicals de vaquers i pistoles, tots solos ante el peligro. A més dels tres promotors van col.laborar Martirià Comalat, Eugeni Pau, Josep Planells, Joan Prat, Pere Tarrés, Joan Coll, Miquel Felez, Josep Maria Melció, Jaume Triola, Esteve Oliveras, Joaquim Garcia, Geroni Moner. Enric Gratacós, Joaquim Fernàndez, Miquel i Joanet Martin i altres, entre els que cal destacar Joan Turró, qui sense ser Bonitu el fèien sortir en alguns cachos en situacions molt còmiques. En Joan Bosch feia d’apuntador en aquests zipi zapes arrevistados, en els que no hi van mancar bons decorats, vestuari i perruques de les millors cases de Barcelona per adornar l’escenari i el personal que intervenien en les paròdies de César y Cleopatra, del Don Cuan Tanorio i de La venganza de Don Mendo, amb la col.laboració del mestre Joaquim Casas (Bohigas) i Jaume Comalat –batejat com a mestre Komalawski.  En aquestes comèdies –arranjades per Farriol, Garcia i Tubert- hi vestien i desfilaven tota una munió de joves, col.laborant-hi estudiants banyolins a Barcelona –alguns ja esmentats- que aprofitaven les vacances nadalenques o estiuenques per refocil.lar-se donant un cop de mà a la gent que havia organitzat aquests xirois espectacles.

En l’escenificació de les tragèdies César i Cleopatra i La venganza de Don Mendo hi vam veure molt ben vestits tota una sèrie de joves fent de “nobles, guerreros, plebeyos ricos, plebeyos pobres pero honrados, carceleros, verdugos y traspuntes hábilmente disfrazados de frailes”. A més a més hi havia un Fi de Festa que amb el títol de La monda lironda es llençaven frenèticament a còrrer i disparar trets per aconseguir aquell regodeo que anunciaven en el programa.

Algunes vegades aquestes representacions solien ésser benèfiques, i en aquestes hi col.laborava en Joan Olivas en un monòleg original d’ell mateix que amb el títol, Amor per correspondència, potser caricaturitzava aspectes del seu festeig que en aquells moments hi estava lliurat escrivint dotzenes de cartes. En aquells fins de festa també hi col.laborava l’Agrupació Armonies del Llac, sota la direcció del mestre Josep Saderra, i la d’instruments de púa, Rossinyols del Llac.

Tot aquest jovent no podia mancar en les representacions nadalenques d’El nacimiento del Salvador o La redención del esclavo, els tradicionals Pastorets que aplegaven cada any més i més jovent per actuar fent de soldats romans, àngels, pastors i fúries infernals. A l’any 1955 hi estrenaven la seva joventut escènica els futurs afeccionats, Jaume Oller –fent de dimoni i pastor (Satán i Borrego); Joan Geli (en el paper cantant d’Uriel i el del pastor Bato que combinava amb l’Enric Tubert) i Josefina Julbe, una dolça i alada àngel Sant Miquel.